Convalescència

Sorolla 1907

"Asseguda al sofà i amb una manta damunt de les cames, em sento convalescent. I no és que hagi tingut cap malaltia especial, sinó que em sento convalescent de la vida mateixa. Que la vida és una cursa d’obstacles de tota mena bé ho sabem prou, i que hi ha ferides que deixen cicatrius al cos també, encara que aquesta convalescència de la qual parlo és de l’ànima, de ferides i cicatrius a l’ànima també n’hi ha, de manera que els que arribem a la vellesa d’això en sabem un munt. Per això la convalescència anímica és una nece­ssitat de repòs del bo: fora sorolls, fora lluminària, fora bullici. Recordo aquelles pel·lícules de malalts que estan en un sanatori dels Alps, estirats a les gandules i tapats amb mantes i de cara a les muntanyes. Una bona imatge de silenci, arbres al voltant i cap pressa per a res.

(...)

Hi ha una mena de dolcesa en la convalescència de la vida, potser el sentiment que ja s’ha fet tot el que calia fer i que ara toca només ser-hi en pau amb un mateix i d’alguna manera retornar a la naturalesa de la qual potser s’ha passat tant de llarg. La quietud dels arbres, la llum del capvespre, el vol dels ocells i totes aquestes coses que hi són fan molta més companyia, al meu entendre, que les persones que no paren d’enraonar de qualsevol cosa per omplir buits existencials. I ara, amb tants aparells electrònics que no paren d’enviar el que sigui, el silenci ha adquirit l’excel·lència en la companyia. Ja ho ha estat sempre, però no ens n’hem adonat fins força tard."

Remei Margarit a La Vanguardia del 19.04.2022