Sufí de taberna

 

"Segueix només el camí del sufí de taberna,
tu busca només el vi, la cançó i l'amant;
a la palma, la copa, a l'espatlla, l'àmfora,
estimada, beu vi, no parlis més del compte."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 96 (d'atribució dubtosa) de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Aquesta és la traducció al català que en fa Àlex Queraltó Bartrés (Adesiara, 2010):

"Segueix només el camí del dervix de taverna.
No cerquis més que el vi, la música dolça i l’amant;
amb la copa de vi a les mans, i a l’espatlla el càntir,
beu vi, estimada, i no pronunciïs paraules vanes."

Disseny natural

De vegades les plaques de fusta de pi que feien servir a les masies per fer portes i finestres t'ofereixen dissenys meravellosos com aquest...

Petrarca: Sonet 365

Fra Angelico 1432

"I’ vo piangendo i miei passati tempi
i quai posi in amar cosa mortale,
senza levarmi a volo, abbiend’io l’ale,
per dar forse di me non bassi exempi.

Tu che vedi i miei mali indegni et empi,
Re del cielo invisibile immortale,
soccorri a l’alma disvïata et frale,
e ’l suo defecto di tua gratia adempi:

sí che, s’io vissi in guerra et in tempesta,
mora in pace et in porto; et se la stanza
fu vana, almen sia la partita honesta.

A quel poco di viver che m’avanza
et al morir, degni esser Tua man presta:
Tu sai ben che ’n altrui non ò speranza."

Petrarca, Sonet CCCLXV

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Jo vaig planyent aquells meus temps passats
que esmerçava a estimar cosa mortal,
sense alçar-me, amb les ales, del fondal,
per dar potser de mi exemples triats.

Tu que em veus les mancances i els pecats,
oh Rei del cel invisible i immortal,
socorre la pobra ànima en el mal,
i per la gràcia Teva siguin grats:

tal que, si en guerra estava i en tempesta,
mori jo en pau; i si no hagué honorança
l’estada, sigui la partença honesta.

Al poc d’aquest meu viure en acabança,
com al morir, la mà divina presta:
Tu saps que en ningú més tinc esperança."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Ploro els meus temps passats, que, sense esmena,

m'era donat a amar cosa mortal,

i, tenint ales, vaig volar poc alt

i dava exemples de ma baixa mena.

Tu, que m'has vist la indigna i cruel pena,

Rei del Cel, invisible i immortal,

acorre a la meva ànima banal,

i el seu defecte, de ta gràcia emplena.

Tant com vaig viure en guerra i en tempesta,

vull morir en pau i a port; i, si l'estança

fou vana, almenys que tingui la fi honesta.

I que en aquesta vida, ja escoltant-se,

com en la mort, em donis la mà presta:

Tu saps que en ningú més tinc esperança."

Uglow: Cinc nus

 

Euan Uglow 1972

Euan Unglow 1976

Euan Uglow 1977

Euan Uglow 1982

Euan Uglow 1997

A propòsit del Credo

Albertinelli 1510

En la important confrontació entre la lectura literal i la lectura simbòlica de les formulacions religioses resulta significativa la referència a la pregària del Credo. En ella es mira de sintetitzar es conviccions fonamentals del cristianisme.

El Credo s'estructura bàsicament segons l'esquema trinitari, o sigui la manifestació de la creença en el Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Aquesta és la seva formulació actual en l'Església catòlica:

"Crec en un Déu Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, i en Jesucrist, únic Fill seu, Senyor nostre, el qual fou concebut per obra de l'Esperit Sant, nasqué de Maria Verge; patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat; davallà als inferns, ressuscità el tercer dia d'entre els morts; se'n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós i d'allí ha de venir a judicar els vius i els morts. Crec en l'Esperit Sant; la santa Mare Església catòlica, (apostòlica, romana); la comunió dels sants; la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable. Amén."

El seu precedent històric més rellevant és l'anomenat Credo de Nicea-Constantinoble, elaborat en els dos primers Concilis ecumènics els anys 325 i 381, i que es continua dient a la missa:

"Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, De totes les coses visibles i invisibles.

I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, Nascut del Pare abans de tots els segles Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada El qual per nosaltres els homes i per la nostra salvació davallà del cel. I, per obra de l'Esperit Sant, s'encarnà de la Verge Maria, i es feu home. Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i se'n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare i tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi.

Crec en l'Esperit Sant Que és Senyor i infon la vida Que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca del profetes.

I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria. Amén."

Des de l'òptica literal, probablement quan s'utilitza el terme "crec" per al Pare, el Fill i l'Esperit Sant es considera que aquest terme té el mateix significat en els tres casos. Vol dir considerar que tan el Pare com el Fill com l'Esperit Sant tenen existència real, independentment de nosaltres els humans, que han existit abans de la creació del món i continuaran existint després de la fi del món. Que són entitats extracòsmiques, no subjectes a l'espai i el temps. Creure en ells vol dir tenir-los en compte, incorporar-los a les nostres vides; fent-ho així, en morir podrem sortir de l'espai i el temps i perdurar eternament en la seva glòria.

Des de l'òptica simbòlica, en general "creure" és una ressonància d'un símbol en una persona. Però aquesta ressonància pot ser de menes diferents; sota el mateix terme "creure en" s'assenyalen dinàmiques diferents:

- creure en el Pare és una silenciosa i exaltant ressonància interior, que porta viure en la convicció de la bondat bàsica del món, de la vida i dels humans i viure evitant els comportaments incorrectes per tal de no haver de confrontar-se amb el malestar interior. És una actitud davant del món, una actitud de confiança i de prudència. Una actitud que formulada en referència a la divinitat guanya en contundència, en rotunditat (la bondat com a manifestació de la gràcia de Déu, el malestar interior com a manifestació de la justícia divina). Com confrontar el mal que trobem en els altres i en nosaltres mateixos a partir d'aquesta confiança en la bondat divina és un dels grans reptes del creient.

- creure en Jesús és un comportament, vol dir fer com ell, seguir-lo, seguir el seu camí, seguir el seu exemple, tenir la seva manera de fer. És una qüestió d'acció, no de convicció; de pràctica, no de consideració teòrica. Jesús com a exemple a imitar, com a model de vida, com a testimoni de la manera més adient de viure (una manera de viure lliure, compassiva, coherent, anunciadora). I Jesús com a força, com a presència interior transformadora actual (no només en el record) que ens permet viure d'aquesta manera.

- creure en l'Esperit Sant és una experiència, viure que els humans podem ser moguts a la generositat, a les causes nobles, a la pau; que hi ha en nosaltres una energia interior que permet gestos altruistes, i que aquesta energia interior, tot i ser individual, pot ser compartida amb altres donant lloc a dinàmiques de multiplicació, de potenciació que poden incidir en la realitat i millorar-la  (el grup és més que la simple suma dels seus membres).

Són incompatibles la visió literal i la simbòlica? Com a idees no encaixen, però els comportaments que se'n deriven poden ser semblants (tot i que de vegades no ho són). La interpretació simbòlica de les formulacions trinitàries és difícil; cal analitzar amb deteniment cada una d'elles i veure quina interpretació ens és més significativa en cada moment. És important mantenir el diàleg entre les dues visions.

Unamuno: Salmo III

Hammershoi 1907

    "Oh, Señor, Tú que sufres del mundo
            sujeto a tu obra,
es tu mal nuestro mal más profundo
            y nuestra zozobra.

    Necesitas uncirte al infinito
            si quieres hablarme,
y si quieres te llegue mi grito
            te es fuerza escucharme.

    Es tu amor el que tanto te obliga
            bajarte hasta el hombre,
y a tu Esencia mi boca le diga
            cual sea tu nombre.

    Te es forzoso rasgarte el abismo
            si mío ser quieres,
y si quieres vivir en ti mismo
            ya mío no eres.

    Al crearnos para tu servicio
            buscas libertad,
sacudirte del recio suplicio
            de la eternidad.

    Si he de ser, como quieres, figura
            y flor de tu gloria,
hazte, ¡oh Tú Creador, criatura
            rendido a la historia!

    Libre ya de tu cerco divino
            por nosotros estás,
sin nosotros sería tu sino
            o siempre o jamás.

    Por gustar, oh Impasible, la pena
            quisiste penar,
te faltaba el dolor que enajena
            para más gozar.

    Y probaste el sufrir y sufriste
            vil muerte en la cruz,
y al espejo del hombre te viste
            bajo nueva luz.

    Y al sentirte anhelar bajo el yugo
            del eterno Amor
nos da al Padre y nos mata el verdugo
            el común dolor.

    Si has de ser, oh mi Dios, un Dios vivo
            y no idea pura,
en tu obra te rindes cautivo
            de tu criatura.

    Al crear, Creador, quedas preso
            de tu creación
más así te libertas del peso
            de tu corazón.

    Son tu pan los humanos anhelos,
            es tu agua la fe,
yo te mando, Señor, a los cielos
            con mi amor, mi sed.

    Es la sed insaciable y ardiente
            de sólo verdad;
dame, oh Dios, a beber en la fuente
            de tu eternidad.

    Méteme, Padre eterno, en tu pecho,
            misterioso hogar,
dormiré allí, pues vengo deshecho
            del duro bregar."


Miguel de Unamuno, Salmo III (1907)

Marc Aureli IX, 19: Transformació

"Tot està en transformació; tu també estàs en contínua alteració i, en certa manera, destrucció, i igualment el món sencer."

Marc Aureli, Meditacions IX, 19

Huginn i Muninn

 

Huginn (que mira endavant i simbolitza la premonició del futur) i Munnin (que mira enrere i representa el record del passat) eren els corbs d'Odin...

Lectura de Marc 1, 1-13

Mestre de Frankfurt 1520

La primera part del primer capítol de l'evangeli de Marc és ben significativa. La transcrivim i després mirarem de fer-ne una lectura més o menys simbòlica. Tenint sempre en compte que en els evangelis és sempre molt difícil saber què és el que va passar objectivament i què és el que és elaboració mitològica per transmetre un missatge religiós (fins al punt que alguns defensen que tot és construcció simbòlica, cosa que alguns formulen dient que és "una novel·la". Potser el decisiu és veure si es tracta d'una bona novel·la o no, més que no pas mirar de distingir entre fets històrics i elaboració).

"Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit: "Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes".

Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava  un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. Anaven a trobar-lo gent d’arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura;  s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: "Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant". 

Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre pujava de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell. I una veu digué des del cel: "Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut". 

Immediatament l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s’estava entre les feres, i els àngels l’assistien."

Marc comença atribuint a Jesús dos títols. Ell no explica una història per tal que el lector arribi a la conclusió que Jesús era això o allò altre, ell ja el qualifica d'entrada. D'una banda, com a "Messies". Aquí recull una tradició jueva, la de l'arribada d'algú que "alliberaria" el poble d'Israel. El Messies és el designat, l'ungit per dur a terme aquesta tasca, sovint llegida en clau política. En grec es traduïa Messies per Crist (Khristos), i d'aquí el terme Jesucrist, fusió de "Jesús el Crist". Queda clar que per als seus seguidors Jesús havia esdevingut l'encarnació de la figura del Messies de la tradició jueva. Tot i que era una mena de Messies peculiar, en molts aspectes diferent de la pretensió jueva tradicional. Per als seus seguidors, Jesús era un "alliberador" un portador de llibertat, i un "salvador", un donador de sentit i plenitud.

D'altra banda, el qualifica com a com a Fill de Déu. Aquí cal anar amb compte, ja que aquest terme ha estat molt dotat de significats. Marc diu "Fill de Déu", no "el Fill de Déu". I si escrivíssim "fill" en minúscula, veuríem més fàcilment que el terme pot no estar carregat d'exclusivitat. Potser "fill de Déu" vol dir simplement algú que seguia els camins de Déu. Potser tots podem esdevenir fills de Déu. Potser aquest és el propòsit del cristianisme: no subratllar l'exclusivitat de Jesús com a fill de Déu, sinó obrir les portes d'accés a aquest títol, a aquesta categoria fonamental.

La primera cosa que fa Marc -i per tant havia de ser una cosa important- és parlar de Joan (conegut com a "Sant Joan Baptista"). Se'l considera el precursor, l'anunciador de Jesús, el que li prepara el camí. Potser és fins i tot més que això: és el que el "desvetlla", el que li remou la consciència, el que li obre els ulls, el que el fa canviar de vida, passant de ser fuster a ser anunciador dels camins de Déu. Marc no gosa arribar a tant, però no és difícil arribar a aquesta conclusió: abans d'escoltar Joan, Jesús no havia dit ni fet res; era probablement simplement un bon jueu. Joan l'interpel·la, Joan el colpeix, Joan li mostra el camí, li obre, i potser així s'ha d'interpretar el terme "li prepara" d'Isaïes. Amb la invocació d'aquest profeta es lliga Jesús a la tradició bíblica jueva, se li dóna la categoria de l'"anunciat" pels profetes. És una altra manera de subratllar la importància que Jesús havia adquirit per als seus seguidors: era el "Senyor".

De Joan es diu que era algú que vivia al desert, amb el seu vestit de pèl de camell i el seu cinturó de cuir, menjant llagostes i mel del bosc, i que predicava de forma clara i potent la necessitat de conversió dels cors per tal que fos possible anar més enllà de les culpes acumulades en l'itinerari vital (ell en diu "perdó dels pecats"). I aquest anar més enllà de la càrrega de culpes acumulada és molt difícil pel simple esforç de la voluntat humana; es com si per assolir-ho fes falta una intervenció externa, una poderosa ajuda des de fora que permeti fer el pas. Per això es diu que fa falta una "irrupció divina", un cop de mà de la divinitat per poder fer aquest pas. El bateig amb aigua que Joan donava era un gest simbòlic d'aquesta purificadora irrupció divina.

Llavors Marc ho aprofita per posar una altra falca sobre el que per als deixebles era Jesús, posant-ho en boca de Joan: Jesús era algú que anava més enllà de Joan, que no batejava amb aigua sinó amb l'Esperit Sant mateix, o sigui no amb el gest simbòlic sinó amb la irrupció directa de la mateixa divinitat, representada per l'Esperit Sant, manifestació de la divinitat entre els humans: Jesús tenia la capacitat de portar l'Esperit Sant al cor dels humans.

El cas és que un dels que s'aproparen a escoltar Joan fou Jesús, que venia de Natzaret, a la regió de Galilea. Com dèiem, l'impacte de Joan sobre Jesús devia ser decisiu, trasbalsador. I Jesús decideix que Joan el bategi també a ell. Aquí Marc troba l'oportunitat d'inserir una altra falca mítica, amb una imatge molt bonica, molt plàstica: en batejar-lo, el cel s'obre i en surt un colom que es posa sobre Jesús mentre se sent una veu celestial. Tres impossibles físics formant una escena preciosa: el cel obrint-se, el colom baixant, la veu parlant. I la veu proclama una de les conviccions si més no d'una part dels primers seguidors de Jesús: que aquest formava part de la divinitat, i que aquesta era de caràcter triple, juntament amb el colom i la veu, l'Esperit Sant i el Pare celestial. Aquesta convicció trinitària, elaborada en els primers temps de l'Església cristiana, va poder ser incorporada ja a l'evangeli de Marc, escrit cap als anys 65-70 -o sigui trenta o quaranta anys després de la mort de Jesús- i considerat el més antic dels quatre evangelis. La fórmula emprada és "Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut", que subratlla tres aspectes importants: la filiació divina de Jesús, aquí amb article i per tant apuntant a una dimensió d'exclusivitat; el caràcter amorós de la relació (Jesús és un fill estimat pel Pare) i la comoditat del Pare amb el testimoni que Jesús dóna d'ell. Els deixebles assenyalen Jesús com a veritable testimoni de la divinitat, el que ell va dir i va fer es pot considerar com el que Déu vol que es digui i faci. La predicació de Jesús i les seves actituds i activitats reflectides a l'evangeli són considerades les adients per manifestar la voluntat de Déu.

Després d'un impacte tan commocionador com el bateig de Joan, Jesús sent la necessitat de marxar en solitud al desert a meditar, a reflexionar sobre el que està vivint al seu interior. Una necessitat tan rellevant que es considera inspirada pel mateix Esperit diví. Ho fa durant quaranta dies (quaranta és una xifra simbòlica que indica el temps necessari per a un treball seriós d'iniciació i purificació, com els quaranta dies de Moisès al Sinaí, els quaranta anys del poble d'Israel cercant la terra promesa, les quaranta hores de Jesús a la tomba o els quaranta dies entre la resurrecció i l'ascensió; d'aquí el terme "quarantena" com a temps de purificació per evitar possibles malalties infeccioses).

No és una reflexió fàcil, sinó turbulenta, amb confrontació de posicions. Se li presenten objeccions i obstacles, pors i febleses, que es consideren com a inspirats pel diable (temptacions): la temptació de no seguir la crida de Joan, d'estalviar-se incomoditats i perills, fins i tot de posar en risc la seva vida. Dues coses l'ajuden en aquest procés: la companyia de la natura, significada pels animals del desert, i els àngels, les forces interiors que li permeten no cedir davant les envestides del maligne, davant la possibilitat de no seguir la crida transmesa per Joan, la crida a proclamar la possibilitat de conversió, d'una vida nova.

Herbes estel