dimecres, 18 de febrer del 2026

Progrés i valor



Vallotton 1914


“Si hi ha un absolut del valor, només hi participem; ara, la idea de progrés en si mateixa implica participació, una participació que sempre es mostra fracassada, que sempre s'ha de regenerar amb un esforç, sempre tendint cap a un terme que  recula constantment davant nostre i al que mirem d'arribar a poc a poc, a través de moltes tribulacions i vicissituds. Això no pot impedir que el valor consisteixi en l'absolut o en el diví de cada cosa. De tal manera que el progrés no pertany a l'essència del valor, sinó o bé al moviment que ens hi acosta, o bé a aquesta sèrie de contactes que tenim amb ell i per la qual el nostre ésser personal es va constituint a poc a poc a través del temps. En cada acte de participació, el progrés pot semblar absent, ja que consisteix en una mena de contacte amb l'absolut del valor; i en cada un dels moments de la nostra vida, convé fer el que és absolutament el millor. Si diem que el progrés té el caràcter d'una participació, és només per mostrar que hi ha en l'absolut un més enllà de qualsevol acte participat i que ens permet portar-lo sempre més endavant. Però el progrés és sempre un pensament retrospectiu amb el qual refem la nostra pròpia història. No hi ha progrés en qui avança, sinó només en aquell que, comparant l'acció present amb la memòria del passat, creu que ha avançat. Només progressem quan no pretenem progressar, quan considerem en el nostre acte no el futur cap al qual tendeix, sinó la font de la qual beu.

Observarem, doncs, com de quimèric és parlar d'un progrés de l'univers al llarg del temps. Només podem parlar de progrés en relació a l'ésser humà."


Louis LavellTraité des valeurs (1951), pp. 405-406.



Text original:


"S’il y a un absolu de la valeur, nous ne faisons qu’y participer ; or l’idée de progrès implique elle-même la participation, une participation qui se montre toujours défaillante, qu’il faut toujours régénérer par un effort, toujours tendue vers un terme qui recule sans cesse devant nous et que nous cherchons à rejoindre par degrés, à travers beaucoup de tribulations et de péripéties. Cela ne peut empêcher que la valeur consiste dans l’absolu ou le divin de chaque chose. De telle sorte que le progrès n’appartient pas à l’essence de la valeur, mais soit au mouvement qui nous rapproche d’elle, soit à cette suite de contacts que nous avons avec elle et par laquelle notre être personnel se constitue peu à peu lui-même à travers le temps. Dans chaque acte de participation, le progrès peut paraître absent puisqu’il consiste dans une sorte de contact avec l’absolu de la valeur ; et dans chacun des moments de notre vie, il convient de faire ce qui convient le mieux absolument. Si nous disons que le progrès a le caractère d’une participation, c’est seulement pour montrer qu’il y a dans l’absolu un au-delà de tout acte participé et qui nous permet de porter celui-ci toujours plus avant. Mais le progrès est toujours une pensée rétrospective par laquelle nous refaisons notre propre histoire. Il n’y a point de progrès chez celui qui avance, mais seulement chez celui qui, comparant l’action présente avec le souvenir du passé, pense qu’il a avancé. On ne progresse que quand on ne cherche pas à progresser, quand on considère dans son acte non pas l’avenir vers lequel il tend, mais la source dans laquelle il puise.

On remarquera donc à quel point il est chimérique de parler d’un progrès de l’univers au cours du temps. On ne peut parler de progrès que par rapport à l’homme."




dimarts, 17 de febrer del 2026

Quaresma



Bissier 1964


"La Quaresma vol dir temps de concentració en l'essencial. L'essencial és que la felicitat no depèn dels altres. Si la felicitat depèn de la salut, de l'IRPF, de la sogra o de l'absència de dolor, llavors no serem mai feliços. Quan jo visc conscientment, autènticament, això és massa important per fer-ho dependre d'altres factors."

"La religió és el viatge cap a l'ésser, cap allò que ets. La Quaresma és el període de preparació per a aquesta vivència, que evidentment demana condicions, i la màxima condició és l'alliberament de l'egoisme. Quaresma vol dir conversió, que vol dir girar-te cap a dins per veure el fonamental, per ser lliure."


Raimon Panikkar al seu llibre de converses amb Antoni Bassas El matí amb Raimon Panikkar, Edicions Proa 2008.




dilluns, 16 de febrer del 2026

Esdevenir



Jawlensky 1905


"Jo, només he parlat d'ell en veu baixa. Dient que les seves mancances, la seva injustícia, i totes les insuficiències del seu poder derivaven de la seva evolució. Que no estava acabat. "Quan, tanmateix hauria esdevingut? L'ésser humà tenia d'ell una necessitat tan intensa que d'entrada el va acollir i considerar com aquell que és. L'ésser humà el volia finit, i va dir: Déu és. Ara, li cal recuperar el seu esdevenir. I ens toca a nosaltres ajudar-lo. És amb nosaltres que ell esdevé, és amb les nostres joies que ell creix, i són les nostres tristeses les que originen les ombres del seu rostre. No podem fer res que no li fem també a ell, una vegada ens hem trobat. En la gentada, l'ésser humà és massa petit per poder posar la mà a la construcció de Déu. Però l'ésser humà isolat que marxa cap a ell el contempla cara a cara i se li adreça sense dubtar a l'espatlla. Té poder sobre ell. Té importància per a Déu. I heus aquí el millor aliment per al meu coratge: l'obligació de ser gran per enfortir la seva grandesa, de ser simple per a no desconcertar-lo, i el fet que la meva seriositat en algun lloc toca a la seva... Però, dient tot això, sento que la meva vida no va simplement en la seva direcció, pel fet mateix que parlo d'ell. Els que preguen no parlen pas d'ell. Potser soc més que un simple orant. Potser he estat encarregat d'una mena de sacerdoci, potser m'incumbeix avançar-me de vegades, exiliat lluny dels altres, envers un ésser, amb la solemnitat de qui surt d'una porta daurada. Però en aquest cas no hi haurà mai per veure'm més que aquells que viuen a prop de portes com aquestes."

"Per als joves (he dit en un altre context), el Crist és un gran perill, el massa-proper, l'amaga-Déu. S'acostumen a buscar el diví fent servir les mesures humanes. Mimats per l'humà, no suporten, més tard, el fred de les alçades, l'aire dur de l'eternitat. Erren entre el Crist, les Mares de Déu i els sants; es perden enmig de les figures i les veus. Són decebuts per aquesta meitat de metamorfosi que no els sorprèn ni els espanta, i no els arrenca del quotidià. Es moderen, quan caldria ser immoderat per tenir Déu."

Un dia, a la vora d'un mar meridional, vaig trobar un jove filòsof el Déu accessible per camins ben marcats del qual regnava al centre d'un serè joc de sistemes; em va parlar d'aquest Déu reconegut amb tota l'escalfor de la seva jove sensibilitat. I em va preguntar, ignorant com era de les altres coses: "Què passa amb els artistes moderns, creuen en Déu?" Vaig tremolar. Què respondre? En el meu profund neguit, vaig girar els ulls envers el mar fosc i pesant. Vaig sentir la seva grandesa. Vaig experimentar la intensa bellesa dels meus dies florentins i tota la bondat del paisatge en el que vivia. Així envoltat de bondat, vaig dir amb una profunda emoció: "Cadascú ho sap, ningú no pot fer sigui el que sigui sense ell." Vaig dir això abans mateix d'haver-ho pensat; la meva veu va pronunciar amb una estranya solemnitat aquesta professió de fe que m'era estranya i fins i tot incomprensible. Vaig necessitar temps per entendre que aquesta hora a la vora del mar crepuscular contenia ja tot el que visc i que soc conscient de viure cada cop millor cada dia des de llavors."


Rainer Maria Rilke, 04.10.1900, Diari de Worpswede, un dels Diaris de joventut.



diumenge, 15 de febrer del 2026

Déu amor



Denis 1932


"Si el pensador volgués fer servir les paraules del místic, podria definir de seguida la naturalesa de Déu. Déu és amor i també la finalitat de l'amor: aquí trobem tota la contribució del misticisme. El místic mai no es cansa de parlar d'aquests dos aspectes de l'amor. Les seves descripcions no tenen fi, perquè allò que vol descriure és indescriptible. Però es defineix en un punt: que l'amor diví no és una cosa que pertanyi a Déu: és Déu mateix.

El pensador que afirma que Déu és una persona, però que desitja evitar una vasta assimilació amb l'ésser humà, farà bé de fixar-se en aquest punt. Pensarà, per exemple, en l'entusiasme que pot inflamar una ànima, que pot cremar tot allò que té a dintre i per tant omplir-se només totalment amb ella mateixa. La persona i l'emoció són una: però la persona mai no havia estat tant ella mateixa; i és més senzilla, més unificada, més ella mateixa.

¿Hi ha res amb una estructura més perfecta, més elaborada, que una simfonia de Beethoven? Però per mitjà de la tasca d'ajustar, reajustar i seleccionar que tingué lloc a  nivell intel·lectual, el compositor s'esforçava cap a un punt més enllà del seu pla intel·lectual on pogués tenir un sentiment d'acceptació o de rebuig, un sentit de direcció, una inspiració. Una emoció invisible vivia en aquest nivell. Sens dubte, l'intel·lecte intentava expressar-se en la música, però l'emoció mateixa era més que el simple intel·lecte i més que la música. En contrast amb una emoció inferior que és per davall de l'intel·lecte, aquesta emoció superior era sota el control de la voluntat. Una emoció d'aquest tipus sens dubte s'assembla, tot i que remotament, a l'amor sublim que és per al místic la veritable essència de Déu.

Té aquest amor un objectiu? Recordem en primer lloc que una emoció d'ordre superior és autosuficient. Pensem en una peça de música que expressa amor. No és amor per cap persona particular: una altra peça de música també expressa amor. Així hi haurà dues atmosferes emocionals diferents, dos perfuma distints, però en ambdós casos llur amor dependrà de l'essència de 'amor, i no de l'objecte. Tot i amb això, és difícil d'imaginar un amor que podríem dir que existeix però que no es pot aplicar a res. De fet, tots els místics són unànimes quan declaren que Déu té necessitat de nosaltres, així com nosaltres tenim necessitat de Déu. Per què Déu ens hauria de necessitar, si no fos per donar-nos el seu amor?

Aquesta és la conclusió a la qual ha d'arribar el filòsof que accepta l'experiència mística. Llavors tota la creació li semblarà com una gran obra de Déu per a la creació de creadors, per a la possessió d'éssers col·laboradors amb Ell i dignes del seu amor."


Henri Bergson, a Les dues fonts de la moral i de la religió (1932)


(inclòs per Joan Mascaró a Llànties de foc)



dissabte, 14 de febrer del 2026

Màrius Torres: Un cant de melangia




Urgell 1896


Abendlied  


"El cel té una blavor de miosotis. Rosa,  
un núvol ens amaga el sol ponent;  
i la mà freda de la tardor posa  
una mica d'or a les ales del vent.  
O tarda clara de novembre! Lent,  
el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga  
i violeta en un fondal humit.  
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga  
a les riberes de la nit.  
Jo sento en el meu pit  
alguna cosa que, com en el món, s'apaga.

Llavors, a fer-me companyia,  
arriba de molt lluny un cant de melangia,  
missatge d'Ariel.  
La tarda pren una ànima de violoncel.  
I flors mig adormides i anònimes perfumen  
el capvespre i la música de Schumann."


Màrius Torres, novembre de 1937.



divendres, 13 de febrer del 2026

Allà



Chagall 1961


"Tu ets allà on són els teus pensaments. Assegura't que els teus pensaments siguin allà on tu vols ser."


Rabí Nachman de Breslau (1772-1810) a La cadira buida, J.J. de Olañeta, Els petits llibres de la saviesa, 12




dijous, 12 de febrer del 2026

Imatges per al silenci XXXIV



Pontormo 1528


"El silenci genera una mirada expectant."


(tuit d'en Rai de 07.12.2024)




dimecres, 11 de febrer del 2026

Quatre llavors



Yuan Jiang 1691


"Cada ésser humà té un cor que s'apiada dels altres, perquè el cor de cada ésser humà és mogut pel temor i l'horror, la tendresa i la gràcia, si de sobte veu un infant que està a punt de caure en un pou. I això no és perquè vulgui fer amistat amb el pare o amb la mare de l'infant, ni perquè vulgui guanyar-se l'admiració del seu país ni la dels seus amics, ni perquè els plors de l'infant li facin pena.

No hi ha cap ésser humà que no tingui un cor compassiu i tendre; no hi ha cap ésser humà que no tingui un cor per a la vergonya i la indignació; no hi ha cap ésser humà que no tingui un cor per sotmetre's i rendir-se; no hi ha cap ésser humà que no tingui un cor per a la veritat i la mentida.

Un cor compassiu i tendre és la llavor de l'amor; un cor per a la vergonya i la indignació és la llavor de la justícia; un cor per a rendir-se i sotmetre's és la llavor de la cortesia; un cor per a la veritat i la mentida és la llavor de la saviesa.

L'ésser humà té aquestes quatre llavors dintre seu. Amb aquestes quatre llavors, l'humà que les fa germinar i créixer dins ell és com un foc que comença a cremar, com una primavera que comença a fluir."


Mengzi (371 aC - 289 aC)


(inclòs per Joan Mascaró a Llànties de foc, traducció de Montserrat Abeyà).



dimarts, 10 de febrer del 2026

Preferència



Heckel 1918


"Què preferim, una vida entretinguda o una vida viscuda a fons?"


(tuit d'en Rai de 03.10.2024)




dilluns, 9 de febrer del 2026