Economia, cultura, política i saviesa

Rothko 1957

A l'hora d'establir les finalitats de la nostra dinàmica social i personal, cal fer les coses amb calma, ja que ens hi juguem molt. Probablement la determinació d'aquestes finalitats sigui la tasca principal de tota societat i de tota persona, una tasca permanent perquè s'ha d'anar replantejant en funció de les noves realitats. Tant la història personal com la història col·lectiva són històries de canvi, de transformació i de replantejament (per exemple, que el control de l'impacte negatiu de les noves tecnologies, IA inclosa, sigui una de les nostres finalitats és quelcom de recent, però no per això menys important).

Si una de les característiques de les nostres societats actuals és precisament l'acceleració del ritme de canvi, la tasca de determinació de finalitats queda directament afectada: cal practicar-la amb encara més freqüència (amb el risc que acabi esdevenint esgotadora i això porti a no exercir-la suficientment). Per això val la pena diferenciar en el treball sobre finalitats un nivell més concret, més arrelat al dia a dia, als reptes que els canvis específics plantegen, i un àmbit més genèric que es plantejaria quins grans àmbits són prioritaris a l'hora d'organitzar aquesta tasca.

Aquest segon nivell més genèric té l'avantatge de poder ser abordat de manera més pausada, en estar menys sotmès a la pressió del canvi quotidià. El debat en aquets segon nivell pot ser més obert a més participants i permet un major diàleg amb la història, amb les discussions al respecte que hi ha hagut en altres temps. I és un debat important perquè els seus resultats emmarcaran el treball a fer al primer nivell, el més concret i immediat.

L'economia i la cultura són dos àmbits la presència dels quals resulta imprescindible i indiscutible en aquest procés d'establiment de finalitats. No costa gaire posar-se d'acord en que la nostra primera finalitat és sobreviure, i que així que es pot (així que es genera excedent suficient) això esdevé benestar, confort, riquesa. Aspirar a viure materialment bé és una finalitat força indiscutible.

Tampoc costa gaire posar-se d'acord en la conveniència de desenvolupar la capacitat d'aprenentatge, acumular coneixements i aprendre a elaborar creativament aquests coneixements acumulats. Ser cultes és certament millor que no ser-ho.

A nivell col·lectiu l'assumpció d'aquestes dues finalitats és clara: els països aspiren al màxim creixement econòmic i competeixen entre ells per tal d'aconseguir avantatges que els permetin esdevenir més rics. Aquesta dinàmica competitiva porta a que ningú es pugui aturar encara que ho desitgi, per evitar que els altres se n'aprofitin i el perjudiquin (és una d'aquelles situacions en les que només un acord global podria permetre trencar aquesta dinàmica d'inaturable i destructora competència).

L'aspiració al creixement econòmic no sembla estar relacionada amb el nivell de riquesa ja assolit: cap país ha decidit que ja és prou ric i que pot moderar el seu ritme de creixement (per molt que els criteris de sostenibilitat apuntin en aquesta direcció).  A més, les desigualtats internes de riquesa hi ajuden: "encara tenim pobres, hem de créixer més" (la producció de riquesa i la seva distribució són problemàtiques diferenciades però amb una forta interinfluència).

Els països aspiren alhora a maximitzar el seu nivell cultural, i més encara des que hi ha consciència que el coneixement està esdevenint un factor de producció i competitivitat (fent així més explícit el lligam entre economia i cultura). Per això parlem de "societat del coneixement". L'impacte econòmic de les inversions en el sistema educatiu està prou estudiat; la novetat actual és la transferència d'aquesta temàtica a nivell d'empresa (learning organizations, empreses intel·ligents).

Tot això és obvi, però cal recordar-ho per no desactivar la nostra reflexió en l'àmbit de les finalitats. Economia i cultura hi són indiscutiblement presents, hegemònics. A què més volem aspirar a banda de ser rics i erudits, tant personalment com col·lectivament? Hi ha algun altre àmbit de finalitats que hagi d'entrar en joc o amb aquests dos ja n'hi ha prou? Hi ha espai per a més àmbits? Quins? Com es relacionaran amb l'economia i la cultura?

Fem una pausa. El tipus de relació entre dues persones, la manera de tractar-se entre elles, depèn del grau de riquesa i de cultura d'aquestes persones? Com més rics i més coneixedors, més capaços d'interrelacionar-se de manera adient? Això no sembla pas cert. Que potser el percentatge de trencaments de parella és superior entre els pobres que entre els rics? O superior al que es dóna entre professors d'universitat? És que un major nivell econòmic o cultural comporten l'establiment de relacions humanes més sòlides, més fondes, més sinceres, més duradores, més generoses, més tendres?

Retornem al nostre raonament. Quins altres àmbits de finalitats afegir als d'economia i cultura? Un primer exemple podria ser l'àmbit dels ideals col·lectius, de les aspiracions compartides, dels somnis comuns. Què volem ser i on volem anar a parar com a societat, com a poble? Volem crear un entorn social on les persones gaudeixin d'un màxim de llibertat? Volem un entorn social presidit per la justícia, preocupat per una òptima redistribució dels béns? Volem establir unes relacions pacífiques, de coneixement i comprensió, d'intercanvi i cooperació, amb les altres societats? Volem proposar-nos col·lectivament noves fites de creativitat, d'imaginació, tant en l'àmbit de les estructures socials com en el de l'art, la diversió o els rituals col·lectius?

Aquest nou àmbit conformarà i condicionarà allò que en diem l'activitat política, encarregada de canalitzar aquestes aspiracions a més de procurar crear unes bones condicions per al desenvolupament de l'economia i de la cultura, així com facilitar al màxim la bona convivència entre els ciutadans. L'àmbit polític, entès així, completaria doncs l'econòmic i el cultural, configurant un triangle que sembla suficient per vertebrar bé una societat. És un àmbit imprescindible a nivell col·lectiu i important a nivell personal, que ofereix a les persones un conjunt de possibilitats de servei a la comunitat, de projecció pública, d'aplicació d'ideals, de compromís en tasques col·lectives que el completen com a ésser humà i li ofereixen més camins de realització personal.

Ens podem aturar en aquests tres àmbits? En quedaria un quart, que no és tant un àmbit separat sinó un àmbit transversal que pot impregnar els altres tres, i que té una dinàmica específica. Aquest àmbit té quatre sub-àmbits: 1) El de la qualitat de la nostra construcció personal, 2) El de la qualitat de les nostres relacions amb els altres, 3) el de la qualitat de les nostres relacions amb l'entorn natural i 4) El de l'obertura a dimensions de la realitat que ens depassen. En direm l'àmbit de la saviesa. Es pot ser molt savi amb un baix nivell cultural i amb un baix nivell econòmic. Això ha permès que la vida humana hagi tingut - i tingui - sentit en tot lloc i en tota circumstància. El caçador-recol·lector de fa 15.000 anys, el pagès egipci de fa 4.000 anys, el nen d'un suburbi bolivià d'avui en dia no eren ni són ni rics, ni cultes, ni políticament rellevants. Però podien i poden ser savis, i treure d'aquesta saviesa la dignitat i el sentit de la seva existència.

Es pot discutir si el terme "saviesa" és el més adient per aquest quart àmbit (alternatives podrien ser "qualitat", "profunditat"). Es pot discutir si els quatre sub-àmbits assenyalats són pertinents o suficients. Es pot analitzar com opera cada un d'ells. Es pot tenir en compte que és més fàcil analitzar-los a nivell personal que col·lectiu (excepte, potser, l'aspecte de la relació amb la natura, gràcies a la presa de consciència derivada de l'ecologisme, la preocupació per la sostenibilitat i la constatació del canvi climàtic i les seves conseqüències). Cal analitzar la incidència del quart àmbit en els altres tres. Són tasques importants que tenim al davant.

Imatges per al silenci XLIII

Delvaux 1935

"El silenci permet mirar cap a endins."

(tuit d'en Rai de 27.01.2025)

Les coses més boniques

Lorenzetti 1339

“Le cose più belle di questo mondo sono come breve sogno.”


Petrarca (1304-1374)

Possible traducció:

"Les coses més boniques d'aquest món són com un breu somni."

El futur de la religió

Franz Kline 1948

¿Com hauria de ser una religió capaç d'inserir-se operativament en el context sociocultural del nostre segle? Les religions han de dur a terme un procés de revisió d'aquesta mena si volen seguir transmetent les seves riqueses a la humanitat, ja que totes comparteixen el desafiament de mantenir la seva identitat i la originalitat del seu missatge alhora que es depuren d'elements secundaris que dificulten el seu impacte en un món tecnificat i globalitzat.

Totes les religions han de renunciar a considerar-se com "l'única veritat" per considerar-se a elles mateixes com una veritat que pot ser valuosa per la humanitat.

Els importants elements simbòlics acumulats al llarg de milers d'anys de reflexió i experiència hauran de ser considerats bàsicament com a precioses eines útils en la tasca d'ajudar a les persones a avançar en el seu procés de transformació per "obrir-se al misteri" i "accedir al Regne dels cels".

Pels cristians, la referència a la figura, il·luminada i il·luminadora, de Jesús de Nazaret i al missatge evangèlic -dur, exigent, radical- haurà de seguir essent central, en quant a nucli de la originalitat cristiana i contribució específica a la història religiosa de la humanitat. Les altres imatges i conceptes -el Pare, el Fill, l'Esperit, la Verge Maria, la creació, l'encarnació, la salvació, la gràcia, l'aliança, l'anyell de Déu, els àngels, el cel i l'infern, etc.- hauran de veure subratllat el seu caràcter simbòlic i instrumental. I serà important incorporar imatges i conceptes d'altres tradicions religioses. No oblidem que en el moment de la seva fundació el cristianisme ja va procedir a una tasca d'incorporació i d'imbricació d'elements simbòlics procedents de tradicions precedents (mesopotàmica, egípcia, jueva i grega, com a mínim). No es tracta d'"absorbir al seu sí" a altres tradicions sinó d'enriquir-se amb algunes de les seves aportacions més significatives sense per això perdre la pròpia identitat, en un bonic intercanvi que hauran de fer també les altres tradicions religioses.

Jesús de Nazaret, doncs, com a mestre que interpel·la, guia, acompanya. Amb un major o menor grau de devoció, d'implicació psicològica, d'"imitació", però amb una realitat d'apertura al seu testimoni i al seu missatge, de seguiment, i per tant amb una atenció primordial a les imatges evangèliques. I des d'aquesta referència central a Jesús i als evangelis, procedir a una relectura de la tradició cristiana, deixant per a la història el que només a ella pertanyi i recuperant i actualitzant tot el que continuï essent-nos instrument eficaç en el nostre actual trajecte d'apropament a Déu.

Eix central del nostre treball haurà de ser la recerca d'aquell coneixement obtingut des del silenci que ens apropa al rostre profund de la realitat i ens allibera de tota mena d'expectatives, ensenyant-nos a no esperar ni exigir res de res ni de ningú, a considerar que més que drets i deures el que tenim són oportunitats per a conèixer a fons i testimoniar aquest coneixement que ens porta a experimentar la vida en tot el que té de grandesa i profunditat, tot i el mal i el dolor, i a admirar el món i agrair el fet d'existir. La tradició mística i la tradició monacal, tant en la seva vessant eremítica com en la monàstica, se'ns mostraran probablement com a especialment vigents en aquesta recerca.

I caldrà accentuar la reflexió sobre el món efectuada des d'una perspectiva que incorpori la dimensió espiritual de la realitat. Començant per una reflexió sobre la condició humana que inclogui tant una reflexió sobre l'ànima -l'espai interior que ens configura com a éssers humans, espai cultivable i que caldrà diferenciar curosament de l'"ego", sempre tendent a ocupar la posició central de l'escena i de la que cal desplaçar-lo- com una reflexió sobre l'ambivalència de l'ésser humà -capaç de bondat i de maldat, fet de llum i d'ombra.

Continuant amb una reflexió sobre la petita comunitat, o comunitat de base, el grup de persones amb el que compartim més d'a prop l'aventura de viure i l'avenç pels incerts camins de la subtilitat.

Una reflexió sobre la societat serà també imprescindible, desdoblant-se en una reflexió sobre la cultura que assumeixi com a tasca una anàlisi crítica dels costums socials i dels productes culturals de la nostra època, i una reflexió sobre la política que afronti la dinàmica del poder a les nostres societats (geopolítica, pobresa i subdesenvolupament, dinàmica dels partits, maneig del poder per grups ocults, orientació i impacte dels medis de comunicació, etc.). Reflexió amb tres objectes d'estudi ineludibles: el paper de l'honestedat i de la coherència personal en la vida professional i en la vida social, el qüestionament del principi de maximització del benefici econòmic com a criteri central de funcionament de les empreses i la transparència en l'actuació, gestió i finançament dels partits polítics.

Finalment, caldrà desenvolupar una reflexió sobre la natura que analitzi l'equilibri ecològic i el desenvolupament sostenible, la preservació de l'entorn natural i de la biodiversitat, així com el diàleg necessari per a permetre una gestió global o conjunta del planeta.

Farà falta una reflexió compartida entre les diferents cultures sobre altres temes, especialment sobre la mateixa necessitat de mantenir la diversitat cultural en un món global que pot facilitar les temptacions d'hegemonia d'una cultura sobre les altres. Cal defensar que totes les cultures mereixen un mateix respecte; que totes comparteixen el desafiament d'assumir la modernitat sense perdre la seva identitat; que totes són capaces d'assimilar la ciència i la tècnica modernes, les quals no han de ser un vehicle de dominació occidental; que el diàleg en profunditat entre les cultures és necessari, i que comportarà per a tots els implicats canvi, adaptació, depuració i enfortiment; i que aquest diàleg no pot abordar-se des de posicions dogmàtiques i fonamentalistes de rebuig a la modernitat i a les altres cultures.

Juntament amb aquestes reflexions caldrà procedir a una profunda revisió en l'àmbit de la litúrgia, deixant enrere en l'àmbit cristià el debat sobre l'oportunitat i resultats de la reforma derivada del Concili Vaticà II i elaborant un ampli ventall de rituals i pregàries potencialment significatives per a l'home d'avui, capaços de commocionar-lo eficaçment i de situar-lo en una perspectiva adient per al seu progrés espiritual. Aquí caldrà aprendre molt de totes les tradicions, cristianes i no cristianes, en els tresors litúrgics de les quals hi ha una gran quantitat d'elements en els que inspirar-se. A aquesta tasca poden col·laborar-hi enormement els especialistes, aportant materials i reflexions, però la seva aplicació haurà de fer-se en un procés de baix a dalt en el que les comunitats es converteixin en "tallers d'experimentació" de l'expressió litúrgica. I així com fins ara la litúrgia cristiana havia incorporat a les seves celebracions la lectura de textos de la tradició jueva, no hauria de ser difícil incorporar lectures i reflexions de Gitas o Upanisads hindús, sutres buddhistes, textos sufís islàmics, etc. Així mateix, el yoga i la meditació zen, per exemple, podran enriquir l'oració individual i col·lectiva dels cristians. Ara bé, tot això no eximirà els cristians de la tasca de revisió crítica de la pròpia tradició per a reintegrar els elements pertinents, ni d'una tasca de creativitat per a generar una litúrgia expressiva de la realitat present i capaç de commoure als que en ella participin.

Finalment, en l'àmbit cristià caldrà revisar el funcionament organitzatiu de la "gran comunitat" formada pels deixebles de Jesús de Nazaret. Caldrà desenvolupar una nova reflexió sobre els carismes que permeti a cadascú assumir les funcions que millor pugui desenvolupar: tasques de formació, d'assistència pràctica, d'anàlisi i reflexió, de coordinació, etc. Les nocions de "sacerdot", “pastor”, "bisbe" i altres hauran de ser profundament revisades, oblidant tota aspiració a una vertebració piramidal i centralitzada de la comunitat; el model de "xarxa" pot ser també fecund en l'àmbit religiós. L'exemple convincent i l'argumentació lliurement acceptada, i no els dictàmens de certa superioritat, hauran de ser els motors de la vertebració comunitària. Molts problemes que ara poden semblar importants (sacerdoci femení, celibat sacerdotal o crisi de vocacions, per exemple) deixaran de ser-ho en el context d'aquesta revisió en profunditat. Fins i tot la separació de comunitats cristianes (ortodoxos, catòlics, protestants, etc.) podrà anar quedant superada; la diferència de tradicions deixarà d'erigir-se en factor de separació i enfrontament, passant a ser diversitat enriquidora.

El gran desafiament que tenim al davant és com ser cristians -o islàmics, o buddhistes, o jueus, o hinduistes, o taoistes, o el que sigui- en el món contemporani. El gran desafiament és com buscar i trobar Déu -o qualsevol altra expressió que preferim utilitzar per a expressar la unitat, l'absolut, la realitat última, el rostre subtil de la realitat, la profunditat de l'existent, la vivència de la plenitud...- en el context que suposa la cultura actual.

Popularitat

Jawlenski 1909

"La popularitat és forma d'intimitat, no molt profunda, però elevada i extensa."

Thomas Mann a Altesa reial (1909).

(tuit d'en Rai de 20.02.2026)

El seu

Morris Louis 1960

"Tots som diferents, cadascú ha de crear el seu Camí."

Taisen Deshimaru a L'esprit du ch'an, Albin Michel, Paris 2000

Gratitud

Clyfford Still 1965

"Esperit de tots els dons i la gràcia,

no som desagraïts, no tota l'estona.

Sabem que la vida és un do preciós.

Tot i que de vegades sembli que la malgastem,

recordeu les maneres en què no ho fem:

Quan som feliços, accepteu la nostra alegria

com a gratitud per totes les oportunitats, les acceptades i les ignorades.

Quan estem trencats, accepteu les nostres llàgrimes i la nostra ira

com a gratitud per sentir profundament.

Quan ens acostem als altres, accepteu la nostra compassió

com a gratitud per la consciència i la compassió.

Quan escollim la solitud, accepteu el nostre silenci

com a gratitud per la profunditat d'esperit que busquem.

Quan actuem sense pensar, accepteu els nostres errors

com a gratitud per la llibertat que tenim a les nostres vides.

Quan fem el ximple, accepteu les nostres bestieses

com a gratitud per les lliçons que encara hem d'aprendre.

Quan compartim les nostres històries, accepteu la narració de les nostres vides

com a gratitud per la comunitat i la família.

Quan reverenciem, accepteu els nostres murmuris rituals

com a símbols de gratitud per tot el que representen."

L. Annie Foerster a For Praying Out Loud: Interfaith Prayers for Public Occasions (2003)

Text original:

"Spirit of all gifts and grace,

We are not ungrateful – not all the time.

We know that life is a precious gift.

Though we would appear at times to squander it,

remember the ways we do not:

When we are happy, accept our joy

as gratitude for allopportunities, accepted and ignored.

When we are broken, accept our tears and anger

as gratitude for feeling deeply.

When we reach out to others, accept our compassion

as gratitude for conscience and compassion.

When we choose solitude, accept our silence

as gratitude for the deepness of spirit we are seeking.

When we act thoughtlessly, accept our mistakes

as gratitude for the freedom we have in our lives.

When we act foolishly, accept our lapses

as gratitude for the lessons we have yet to learn.

When we share our stories, accept the telling of our lives

as gratitude for community and family.

When we worship, accept our ritual mumblings

as symbols of gratitude for all they represent."

Cercadors

Tàpies 1989

"Creients i no creients viuen de certeses: Déu existeix, Déu no existeix. Ja han trobat. Els cercadors, gent del camí del mig, viuen d'indagacions en l'àmbit simbòlic. Viuen a la intempèrie, sense aixoplucs ni seguretats, sovint en soledat."

(tuit d'en Rai de 02.01.2026)

Confiança

Morris Louis 1961

"La confiança és una manera d'estar en el món que porta a la pau al cor i la joia profunda. Per assolir-la cal una mirada atenta a la realitat que no exclogui la seva cara fosca (el sofriment, la mort, el mal). Així la confiança queda ben fonamentada, esdevé prou consistent."

(tuit d'en Rai de 09.06.2026)

Dites de Confuci

"Una voluntat fundada en l'amor és lliure del mal."

"No t'importi la manca de lloc: preocupa't d'ésser digne d'ocupar-ne un. No t'importi ésser desconegut: preocupa't d'ésser digne d'ésser conegut."

"Què és amor? Estimar els humans. Què és saviesa? Conèixer els humans."

"Si un ésser humà no pot governar-se a si mateix, ¿com pot governar els altres?"

Confuci (550-479 aC)

(inclòs per Joan Mascaró a Llànties de foc, traducció al català d'Elisabet Abeyà de la traducció anglesa d'L. A. Lyall).