dilluns, 18 de març del 2024

Martí i Pol: Aquest potser és el port




Hernández Pijuan 1990



"Aquest potser és el port, i la cadència 
també podria ser la de les barques 
que saplen i es dispersen, solitàries, 
fendint l’espai a ritme lent d’onada. 

Algú, de terra estant, dibuixa signes 
i assaja una remota singladura, 
navegant de secà, que no pot dur-lo 
més enllà de la taula i el paisatge 
d’un vell cafè que el record magnifica. 

Jo, que m’ho miro tot des de les roques, 
conjuraré endevins perquè em desxifrin 
els camins que el vent traça damunt l’aigua 
i els miratges de llum que l’home, en somnis, 
dibuixa al marbre blanc. 
Quan conflueixin, 
potser el capvespre aombrarà la platja 
i l’home s’alçarà i, amb passes lentes, 
se n’anirà, mentre les barques tornen 
una a una i la sorra, amorosida 
per l’escuma, n’acull les confidències."


Miquel Martí i Pol a Algú que espera (1990) 



diumenge, 17 de març del 2024

La durada del temps



Jawlensky 1936


"El Mestre ja s'imaginava que les seves paraules sobrepassaven el nivell de comprensió dels deixebles. Tanmateix, les deia amb l'esperança que un dia arrelarien i germinarien en els cors que l'escoltaven.

En una ocasió digué:

"El temps sempre es fa llarg quan esperes alguna cosa: les vacances, un examen, una cosa que anheles o que tems en el futur.

Però per a aquells que gosen abandonar-se al moment present -sense pensar en l'experiència, en el desig que es repeteixi o no torni- el temps es transforma en el reflex de l'Eternitat.""


Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd



dissabte, 16 de març del 2024

Sales: Vetlla d'hivern




Sunyer 1922


"Em sembla de vegades que ens veuen els difunts
com, les vetlles d’hivern, veu l’ull dels transeünts
¡tan a prop i tan lluny!- darrera la finestra
les famílies unides al volt de la minestra.
I l’estufa palpita com un cor de la nit
i damunt les tovalles que l’amor ha sargit
el pa del pobre cruix i fumeja la sopa
i té un perfum de bosc el vi que omple la copa.
L’ull invisible ens veu a través d’un envà
de vidre que ens separa més que un negre oceà.
D’un cantó la pantalla, que la llum delimita,
i de l’altre la fosca, per essència infinita
-així la nostra vida, pobre llumet remot
al fons de la gran nit que ens envolta pertot-.
El noctàmbul se’n va sota la fina pluja;
i com un gra de blat al fons de la tremuja,
es perd en aquell pou sense fons de l’espai...
¡Seríem tan amics i no l’haurem vist mai!"


Joan SalesViatge d'un moribund, Coyoacan, 1948.



divendres, 15 de març del 2024

El diàleg interior



Cézanne 1893


"- Piensas y hablas demasiado. Debes dejar de hablar contigo mismo.

- ¿Qué quiere usted decir?

- Hablas demasiado contigo mismo. No eres único en eso. Cada uno de nosotros lo hace. Sostenemos una conversación interna. Piensa en eso. ¿Qué es lo que siempre haces cuando estás solo?

- Hablo conmigo mismo.

- ¿De qué te hablas?

- No sé; de cualquier cosa, supongo.

- Te voy a decir de qué nos hablamos. Nos hablamos de nuestro mundo. Es más, mantenemos nuestro mundo con nuestra conversación interna.

- ¿Cómo es eso?

- Cuando terminamos de hablar con nosotros mismos, el mundo es siempre como debería ser. Lo renovamos, lo encendemos de vida, lo sostenemos con nuestra conversación interna. No sólo eso, sino que también escogemos nuestros caminos al hablarnos a nosotros mismos. De allí que repetimos las mismas preferencias una y otra vez hasta el día en que morimos, porque seguimos repitiendo la misma conversación interna una y otra vez hasta el día en que morimos. Un guerrero se da cuenta de esto y lucha por parar su habladuría. Este es el último punto que debes saber si quieres vivir como guerrero.

- ¿Cómo puedo dejar de hablar conmigo mismo?

- Antes que nada debes usar tus oídos a fin de quitar a tus ojos parte de la carga. Desde que nacimos hemos estado usando los ojos para juzgar el mundo. Hablamos a los demás, y nos hablamos a nosotros mismos, acerca de lo que vemos. Un guerrero se da cuenta de esto y escucha el mundo; escucha los sonidos del mundo."


Carlos Castaneda, Una realidad aparte, cap. XIV, p. 251-252



dijous, 14 de març del 2024

dimecres, 13 de març del 2024

Cohèlet



Chagall 1916


"Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va. Què en treu l'home de tots els treballs amb què s'afanya sota el sol? Una generació se'n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre. El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir. El vent bufa de tramuntana, ara es gira de migjorn; dóna voltes i més voltes i refà el camí que havia fet. Els rius corren cap al mar, i el mar no s'omple mai; però els rius no cessen d'anar sempre al mateix lloc. Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l'ull no s'acontenta del que veu ni l'orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s'haurà esvaït entre els qui vindran després."


Cohèlet 1, 2-11



dimarts, 12 de març del 2024

V.O.



Sonia Delaunay 1908


Les pel·lícules de cinema i les sèries s'haurien de veure sempre en versió original, encara que ens sigui totalment desconeguda la llengua en que estan parlades. Siguin en suec o en japonès, en rus o en àrab. Els subtítols ja ens permetran seguir els continguts, i podrem gaudir de la música de la llengua original, de l'entonació, del matís tímbric que caracteritza cada llengua. Alhora, podrem gaudir de la interpretació dels actors, sempre malmesa pels doblatges, per bons que siguin. 

Això representa, certament, l'esforç de llegir els subtítols, però aquesta és més una barrera psicològica que real, ja que acaba essent un automatisme del que ni prens consciència.

El tema és especialment delicat a Catalunya, on pràcticament no hi ha doblatge en català i es considera que aquesta és una batalla important per a la supervivència de la nostra llengua. Crec que seria millor fer exactament el contrari: no doblar res al català, i fer-ho tot amb subtítols en català. Al cinema i a la televisió. A la llarga, gaudiríem dels resultats d'aquesta política: un increment del nivell de sensibilitat i de cultura.

És una opció per un alt nivell de qualitat cultural. Alguns la consideren una posició elitista; no crec que ho sigui, més aviat em sembla una posició democratitzadora, ja que vol posar un producte cultural de qualitat a l'abast de tothom. Alguns la consideren una posició extrema, radical; però sense radicalitat no trencarem les dinàmiques de conformitat i esllanguiment.

Sense esforç i sense qualitat no tenim possibilitats de continuar existint com a cultura; la cultura catalana no pot sobreviure si no ofereix un espai qualitativament interessant, atractiu. Altres generacions han fet esforços equivalents, en entorns difícils (pensem en la normalització lingüística de Pompeu Fabra). Tenim el repte al davant.



dilluns, 11 de març del 2024

Essencial



Franz Kline 1956


Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):


"Res no és essencial, excepte la veritat."




diumenge, 10 de març del 2024

Petrarca: Sonet 112

        

Simone Martini 1315


"Sennuccio, i’ vo’ che sapi in qual manera
tractato sono, et qual vita è la mia:
ardomi et struggo anchor com’io solia;
l’aura mi volve, et son pur quel ch’i’m’era.

Qui tutta humile, et qui la vidi altera,
or aspra, or piana, or dispietata, or pia;
or vestirsi honestate, or leggiadria,
or mansüeta, or disdegnosa et fera.

Qui cantò dolcemente, et qui s’assise;
qui si rivolse, et qui rattenne il passo;
qui co’ begli occhi mi trafisse il core;

qui disse una parola, et qui sorrise;
qui cangiò ’l viso. In questi pensier’, lasso,
nocte et dí tiemmi il signor nostro Amore."




Petrarca, Sonet CXII


Versió catalana de Miquel Desclot (2003):


"Sennuccio, vull que vegis la manera
com sóc tractat, i el viure que em mustia:
em consumeixo encara com solia;
l’aura m’emmena, i sóc el mateix que era.

Adés humil, adés com estrangera,
ara aspra, ara gentil, o acerba i pia;
ara vestint modèstia i gallardia;
adés mansoia, adés altiva i fera.

Aquí cantà un bell aire, aquí s’asseia;
aquí es girà, i aquí deturà el pas;
aquí amb l’esguard m’encomanà el dolor;

aquí un moment parlà, i aquí somreia;
aquí mudava el rostre. Talment, las
nit i dia em té l’amo nostre, Amor."



dissabte, 9 de març del 2024

La cara oculta


  

Aquesta imatge és la més clàssica representació del yin i el yang.

Qui la va crear? És fruit del geni d'un dissenyador afortunat? Més aviat no.

Sembla ser que la imatge té un fonament cosmològic:

Per seguir el curs de la durada del dia durant l’any, els xinesos utilitzaven sis cercles concèntrics, els dividien en 24 sectors i cada dia anotaven la llargada de l’ombra d’un pal. L’ombra més curta es donava el dia del solstici d’estiu. La més llarga el dia del solstici d’hivern. En connectar les línies fetes diàriament, apareixia la figura següent (amb una eclíptica de 23º 26' 19'‘):


 

A partir d'aquesta imatge, i incorporant al cor de cada zona, en el seu punt màxim, la referència a l'altra, s'arriba a aquest logotip tan difós i potent.

La relació entre el yin i el yang no és de simple contraposició o confrontació, sinó que és una relació ben peculiar:

1. És dinàmica (gira, alterna; de l'un es passa a l'altre, quan un arriba al màxim apareix l'altre, en un moviment incessant, expressat pel cercle, la roda que gira)

2. És complementària (la suma dels dos és sempre la mateixa, es complementen fins arribar a la totalitat)

3. És equitativa (n'hi ha tant de l'un com de l'altre; a la superfície del cercle hi ha tant de blanc com de negre, no es dóna preeminència a cap dels dos, ni se'ls avalua diferentment, no n'hi ha un de més important que l'altre)

4. La línia que els engloba és tan llarga com la que els separa (d’aquí la peculiar forma corba que agafen les dues figures interiors. Això representa que és tant el que els uneix com el que els separa; és tan important la seva unió com la seva diferenciació o distinció)

5. És nuclear (l'un es troba al cor de l'altre, quan un arriba a la plenitud apareix o es genera l'altre des del seu mateix interior, generat per ell mateix)


Diu l'aforisme 42 del Daodedjing: “Tot porta el yin al darrera i el yang al davant.” O sigui: tot té una cara oculta, font d’una dinàmica interna. Cal saber llegir aquesta cara oculta, detectar aquesta dinàmica interna (de vegades ho podrem fer amb el llenguatge lògic, de vegades necessitarem el llenguatge simbòlic...).

Això assenyala a una de les expressions de la dinàmica del yin i el yang: la distinció entre exotèric i esotèric. L'exotèric seria el visible, el manifest, el que tenim al davant, el que portem als braços (yang); l'esotèric seria l'ocult, l'amagat, el que roman a l'ombra, el que tenim al darrera o a dins, el que portem a l'esquena (yin).

Tota realitat significativa tindria així un aspecte exotèric i un aspecte esotèric, tot aniria més enllà del que es veu, tot parlaria d'alguna cosa més, tot tindria una cara oculta. I és important mirar d'accedir a aquesta cara oculta per tenir un coneixement complet de la realitat. Si ens quedem amb el que veiem a primera vista, sense preguntar-nos què més hi ha, que hi ha al darrere, quin és el seu significat o propòsit ocult, ens quedem en una visió massa superficial, incompleta, de la realitat.