Capgrossos II

Esquitxos als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.

Imatges per al silenci XXXV

Seurat 1886

"El silenci adreça a l'horitzó."

(tuit d'en Rai de 11.12.2024)

Raó i força

Altichiero da Zevio 1379

“Ragion contro forza non ha loco.”


Petrarca (1304-1374)

Possible traducció:

"La raó no té cabuda contra la força."

Fet i ensenyament

Daumier 1860

"Tout ce qui est mort comme fait, est vivant comme enseignement."

("Tot el que és mort com a fet, és viu com a ensenyament.")

Victor Hugo (1802-1885)

Aprendre a sentir

Miró 1974

"Almost anybody can learn to think or believe or know, but not a single human being can be taught to feel…"

E.E. Cummings (1958)

Possible traducció:

"Gairebé tothom pot aprendre a pensar, a creure o a conèixer, però a cap ésser humà se li pot ensenyar a sentir..."

Energia

Morris Louis 1959

"Si l'ésser humà abandona el seu ego, torna aquí i ara a l'activitat còsmica, esdevé energia."

Taisen Deshimaru a L'esprit du ch'an, Albin Michel, Paris 2000

Núvols i lluna 2

Progrés i valor

Vallotton 1914

“Si hi ha un absolut del valor, només hi participem; ara, la idea de progrés en si mateixa implica participació, una participació que sempre es mostra fracassada, que sempre s'ha de regenerar amb un esforç, sempre tendint cap a un terme que  recula constantment davant nostre i al que mirem d'arribar a poc a poc, a través de moltes tribulacions i vicissituds. Això no pot impedir que el valor consisteixi en l'absolut o en el diví de cada cosa. De tal manera que el progrés no pertany a l'essència del valor, sinó o bé al moviment que ens hi acosta, o bé a aquesta sèrie de contactes que tenim amb ell i per la qual el nostre ésser personal es va constituint a poc a poc a través del temps. En cada acte de participació, el progrés pot semblar absent, ja que consisteix en una mena de contacte amb l'absolut del valor; i en cada un dels moments de la nostra vida, convé fer el que és absolutament el millor. Si diem que el progrés té el caràcter d'una participació, és només per mostrar que hi ha en l'absolut un més enllà de qualsevol acte participat i que ens permet portar-lo sempre més endavant. Però el progrés és sempre un pensament retrospectiu amb el qual refem la nostra pròpia història. No hi ha progrés en qui avança, sinó només en aquell que, comparant l'acció present amb la memòria del passat, creu que ha avançat. Només progressem quan no pretenem progressar, quan considerem en el nostre acte no el futur cap al qual tendeix, sinó la font de la qual beu.

Observarem, doncs, com de quimèric és parlar d'un progrés de l'univers al llarg del temps. Només podem parlar de progrés en relació a l'ésser humà."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 405-406.

Text original:

"S’il y a un absolu de la valeur, nous ne faisons qu’y participer ; or l’idée de progrès implique elle-même la participation, une participation qui se montre toujours défaillante, qu’il faut toujours régénérer par un effort, toujours tendue vers un terme qui recule sans cesse devant nous et que nous cherchons à rejoindre par degrés, à travers beaucoup de tribulations et de péripéties. Cela ne peut empêcher que la valeur consiste dans l’absolu ou le divin de chaque chose. De telle sorte que le progrès n’appartient pas à l’essence de la valeur, mais soit au mouvement qui nous rapproche d’elle, soit à cette suite de contacts que nous avons avec elle et par laquelle notre être personnel se constitue peu à peu lui-même à travers le temps. Dans chaque acte de participation, le progrès peut paraître absent puisqu’il consiste dans une sorte de contact avec l’absolu de la valeur ; et dans chacun des moments de notre vie, il convient de faire ce qui convient le mieux absolument. Si nous disons que le progrès a le caractère d’une participation, c’est seulement pour montrer qu’il y a dans l’absolu un au-delà de tout acte participé et qui nous permet de porter celui-ci toujours plus avant. Mais le progrès est toujours une pensée rétrospective par laquelle nous refaisons notre propre histoire. Il n’y a point de progrès chez celui qui avance, mais seulement chez celui qui, comparant l’action présente avec le souvenir du passé, pense qu’il a avancé. On ne progresse que quand on ne cherche pas à progresser, quand on considère dans son acte non pas l’avenir vers lequel il tend, mais la source dans laquelle il puise.

On remarquera donc à quel point il est chimérique de parler d’un progrès de l’univers au cours du temps. On ne peut parler de progrès que par rapport à l’homme."

Quaresma

Bissier 1964

"La Quaresma vol dir temps de concentració en l'essencial. L'essencial és que la felicitat no depèn dels altres. Si la felicitat depèn de la salut, de l'IRPF, de la sogra o de l'absència de dolor, llavors no serem mai feliços. Quan jo visc conscientment, autènticament, això és massa important per fer-ho dependre d'altres factors."

"La religió és el viatge cap a l'ésser, cap allò que ets. La Quaresma és el període de preparació per a aquesta vivència, que evidentment demana condicions, i la màxima condició és l'alliberament de l'egoisme. Quaresma vol dir conversió, que vol dir girar-te cap a dins per veure el fonamental, per ser lliure."

Raimon Panikkar al seu llibre de converses amb Antoni Bassas El matí amb Raimon Panikkar, Edicions Proa 2008.

Esdevenir

Jawlensky 1905

"Jo, només he parlat d'ell en veu baixa. Dient que les seves mancances, la seva injustícia, i totes les insuficiències del seu poder derivaven de la seva evolució. Que no estava acabat. "Quan, tanmateix hauria esdevingut? L'ésser humà tenia d'ell una necessitat tan intensa que d'entrada el va acollir i considerar com aquell que és. L'ésser humà el volia finit, i va dir: Déu és. Ara, li cal recuperar el seu esdevenir. I ens toca a nosaltres ajudar-lo. És amb nosaltres que ell esdevé, és amb les nostres joies que ell creix, i són les nostres tristeses les que originen les ombres del seu rostre. No podem fer res que no li fem també a ell, una vegada ens hem trobat. En la gentada, l'ésser humà és massa petit per poder posar la mà a la construcció de Déu. Però l'ésser humà isolat que marxa cap a ell el contempla cara a cara i se li adreça sense dubtar a l'espatlla. Té poder sobre ell. Té importància per a Déu. I heus aquí el millor aliment per al meu coratge: l'obligació de ser gran per enfortir la seva grandesa, de ser simple per a no desconcertar-lo, i el fet que la meva seriositat en algun lloc toca a la seva... Però, dient tot això, sento que la meva vida no va simplement en la seva direcció, pel fet mateix que parlo d'ell. Els que preguen no parlen pas d'ell. Potser soc més que un simple orant. Potser he estat encarregat d'una mena de sacerdoci, potser m'incumbeix avançar-me de vegades, exiliat lluny dels altres, envers un ésser, amb la solemnitat de qui surt d'una porta daurada. Però en aquest cas no hi haurà mai per veure'm més que aquells que viuen a prop de portes com aquestes."

"Per als joves (he dit en un altre context), el Crist és un gran perill, el massa-proper, l'amaga-Déu. S'acostumen a buscar el diví fent servir les mesures humanes. Mimats per l'humà, no suporten, més tard, el fred de les alçades, l'aire dur de l'eternitat. Erren entre el Crist, les Mares de Déu i els sants; es perden enmig de les figures i les veus. Són decebuts per aquesta meitat de metamorfosi que no els sorprèn ni els espanta, i no els arrenca del quotidià. Es moderen, quan caldria ser immoderat per tenir Déu."

Un dia, a la vora d'un mar meridional, vaig trobar un jove filòsof el Déu accessible per camins ben marcats del qual regnava al centre d'un serè joc de sistemes; em va parlar d'aquest Déu reconegut amb tota l'escalfor de la seva jove sensibilitat. I em va preguntar, ignorant com era de les altres coses: "Què passa amb els artistes moderns, creuen en Déu?" Vaig tremolar. Què respondre? En el meu profund neguit, vaig girar els ulls envers el mar fosc i pesant. Vaig sentir la seva grandesa. Vaig experimentar la intensa bellesa dels meus dies florentins i tota la bondat del paisatge en el que vivia. Així envoltat de bondat, vaig dir amb una profunda emoció: "Cadascú ho sap, ningú no pot fer sigui el que sigui sense ell." Vaig dir això abans mateix d'haver-ho pensat; la meva veu va pronunciar amb una estranya solemnitat aquesta professió de fe que m'era estranya i fins i tot incomprensible. Vaig necessitar temps per entendre que aquesta hora a la vora del mar crepuscular contenia ja tot el que visc i que soc conscient de viure cada cop millor cada dia des de llavors."

Rainer Maria Rilke, 04.10.1900, Diari de Worpswede, un dels Diaris de joventut.