dijous, 17 de juliol del 2025

Bernanos






És difícil llegir Georges Bernanos (1888-1948). D'una banda, la problemàtica humana hi és abordada sovint a través de personatges actualment pràcticament desapareguts, la major part capellans. Alhora, la seva visió és brutal, d'una intensitat trasbalsadora, d'una fondària que meravella. Endinsar-se en les seves pàgines és un camí dur, que remou les entranyes. Però és alhora fascinant.

Jo no l'havia llegit mai; no sé ben bé perquè, ja que els seus llibres eren publicats entre nosaltres els anys seixanta. Casualitats de la vida. El mes de juny de 2009, la Mercè va anar a un llibreter de segona mà de llibres en francès que hi ha a Barcelona (Le Bouquiniste, Aragó 458) i va veure allà una pila dels seus llibres en edició de butxaca (els clàssics de "Le livre de poche"); me'ls va comprar. Durant unes quantes setmanes, la seva lectura va ser el fil conductor de la meva vida, la meva tasca central. Vaig llegir Sous le soleil de Satan (1926), L’imposture (1927), La joie (1929), Journal d’un curé de campagne (1936) i Nouvelle histoire de Mouchette (1937) (també Un crime i el recull Dialogue d'ombres, però aquests em van interessar menys). No els vaig llegir en l'ordre cronològic, però vaig fer el gran recorregut. 

Com deia, són molt impressionants, trasbalsadores, la ferocitat, la vitalitat i la profunditat que s'hi troba. Sovint hi ha passatges maldestres, personatges sense acabar, poc càlcul literari: tot s'ho emporta la passió. I de tant en tant, gairebé inesperadament, pàgines brillants, plenes d'una força extraordinària, d'una tensió excepcional. Llavors s'experimenta una enorme admiració per la seva capacitat de matisar fins a l'infinit, d’explorar els abismes de l’ànima fins a insòlites profunditats, d’anar més enllà dels llocs comuns, de la superfície de les coses.



dimecres, 16 de juliol del 2025

Contra l'antiindividualisme



Raffaello 1506


"L'antiindividualisme (...) es troba, en tot cas, en profunda correspondència amb aquells "ideals ascètics" pels que tan gran "cordialitat i prejudici" mostren els filòsofs en el sentit de Nietzsche; la seva obsessió per les potències apersonals i suprapersonals de la història és tan gran que ens hauriem de preguntar amb Nietzsche: ¿per què es necessiten en sí ideals antiindividualistes? ¿Per què es necessita tota aquesta sacrosanta objectivitat, aquests valors absoluts, aquesta validesa incondicionada, aquesta llegenda de l'eternament humà, eternament bo, eternament bell, aquestes lleis sense legislador, aquests art sense artistes, aquesta història de l'art sense noms i sense llibertat personal? La resposta s'ha trobat ja fa temps i s'ha formulat de les més diverses maneres. Es necessita tot això, s'ha dit, perquè es té por, por d'un mateix, por de la responsabilitat unida a la llibertat i a l'autodeterminació. Com diu Kant: "És tan còmode no estar emancipat". I que l'"anhel d'objectivitat" és una situació en la que "l'home s'humilia a la condició de servent", ho ha dit fins i tot el "filòsof" per excel·lència, Hegel. Es renuncia al privilegi de ser un mateix el seu propi legislador, i es creu en lleis eternes, suprahumanes, caigudes del cel, perquè es preten haver trobat en elles una forma immodificable, i es vol participar de la intangibilitat del missatge de què s'és descubridor i transmissor. La tranquil·litat que s'experimenta amb la idea de la validesa general, intemporalitat i necessitat, prové d'un sentiment intensificat de la seguretat. És tranquil·litzador saber que en el caos de l'existència, enmig del canvi i transformació constants, hi ha quelcom en el que hom pot trobar suport i al que hom es pot confiar. És assossegador creure que, a pesar de la pròpia caducitat, es participa en valors superiors i hom es converteix en el seu posseïdor i administrador, en reconèixer la seva validesa. És incitadora, sobretot, la il·lusió que n'hi ha prou amb saber escoltar la veu interior de l'ànima, per a que en ella ens parli quelcom diví i inequívoc".


Arnold Hauser, Introducció a la història de l'art


Atorgar el paper just i precís a l'individu i al que està lligat a l'individualitat és important. D'aquí que sembli útil i pertinent, sobretot pels que tenim tendència a l'absolutització de certes idees o principis, aquesta reflexió rica i abrandada de Hauser, que no és precisament un liberal.




dimarts, 15 de juliol del 2025

Profunda confiança



Odilon Redon 1897


"Sabeu que la flor s'inclina a mercè del vent, i heu de ser com ella; és a dir: plens d'una profunda confiança."


Rainer Maria RilkeDiari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)


(tuit d'en Rai de 15.05.2025)



dilluns, 14 de juliol del 2025

Màrius Torres: Cada cop que somriu



Sunyer 1913


Cançó


"És una onda de gràcia i d'harmonia  
que d'ella neix i que ella escampa entorn.  
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,  
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,  
una claror més viva que la claror del jorn.

És l'ímpetu diví de la puresa  
que d'ella brolla, sempre renadiu,  
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,  
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,  
en una pau que creix cada cop que somriu."


Màrius Torres, novembre de 1942.



diumenge, 13 de juliol del 2025

Imatges per al silenci XXII




Gauguin 1894


"El silenci pot esdevenir pregària."


(tuit d'en Rai de 01.11.2024)




dissabte, 12 de juliol del 2025

Verlaine: Clar dia d'estiu



Monet 1874


"Donc, ce sera par un clair jour d'été;
le grand soleil, complice de ma joie,
fera, parmi le satin et la soie,
plus belle encor votre chère beauté;

le ciel tout bleu, comme une haute tente,
frissonnera somptueux à longs plis
sur nos deux fronts heureux qu'auront pâlis
l'émotion du bonheur et l'attente;

et quand le soir viendra, l'air sera doux
qui se jouera, caressant, dans vos voiles,
et les regards paisibles des étoiles
bienveillamment souriront aux époux."


Paul VerlaineLa bonne chanson XIX (1871)



Possible traducció:


"Així, serà en un dia clar d'estiu;
el gran sol, còmplice de la meva joia,
farà, entre el setí i la seda,
més bella encara la vostra estimada bellesa;

el cel tot blau, com una tenda alta,
tremolarà sumptuós amb llargs plecs
en els nostres dos fronts feliços que hauran tornat pàl·lids
l'emoció de la felicitat i l'expectativa;

i quan arribi el vespre, l'aire serà suau
i s'aplegarà, acariciador, a les nostres veles,
i les mirades tranquil·les de les estrelles
benèvolament somriuran als esposos."



divendres, 11 de juliol del 2025

Quatre fonts



Kupka 1914


Quatre fonts de sentit:

- La contemplació dels llocs i moments d'esplendor de la natura.

- Les grans obres d'art i les petites creacions personals d'art i artesania.

- L'encarnació de grans valors.

- Els símbols i rituals de les tradicions religioses que ens siguin significatius.



dijous, 10 de juliol del 2025

Hereu



Clyfford Still 1976


"Un espai on convergeixin un marxisme humanista, un cristianisme inclusiu i un liberalisme crític (Antoni Puigverd dixit). És una proposta atractiva. No sé si hi ha algun indici tangible d'aquesta desitjable convergència. Potser són tres espècies en vies d'extinció...

Si les tres espècies d'en Puigverd estan en extinció, el seu hereu podria ser un humanisme (que posa l'ésser humà al centre) crític (amb la manipulació, la hipocresia, la injustícia social) i obert (a les dimensions de la realitat proposades pels símbols)."


(tuit d'en Rai de 10.01.25)




dimarts, 8 de juliol del 2025

Acceptar i assumir



Schmidt-Rotluff 1969


“Viure és simplement acceptar tota la podridura i tota la infàmia del món com a infàmia i podridura pròpies, reconèixer que val la pena assumir l’herència tot i els seus deutes, o que la vida es digna de que hi participem tot i la seva càrrega de dolor i tot i les seves vileses. “


Leszek Kolakowski (1927-2009) a Ètica sense codi (1967)




dilluns, 7 de juliol del 2025

La brisa de la meva presència



Bissier 1962


"La penetrant olor del meu Estimat
fa que el meu cor s’extraviï.

Quan un raig de llum colpeix el seu rostre
la meva ànima queda corpresa.

Perquè tant de goig omple la Terra i els éssers vivents?
És que una gota de la Copa ha anat a parar a terra.

"Glaçat i pansit es troba qui es perd en els seus propis afers.
No t’hi perdis, perd-te en els Meus!

La primavera revela els secrets de la terra,
la Meva primavera revela tots els secrets de l’ànima.

Les roses de la terra només amaguen espines i bardisses.
Quan les Meves roses floreixen,
fan caure les espines del cor."

Què és el vent glaçat de l’hivern
sinó l’alè del Teu refús ?
Què és la càlida brisa de la primavera
sinó l’alè que em deixa entrar a la Teva vida?"


Rumí (1207-1273), a Als braços de l’Estimat