Núvols i lluna 5

Incontrolable

Bissier 1962

"L'experiència espiritual és fugissera, incontrolable, improgramable. No es dóna quan hom vol, es dóna quan es dóna."

(tuit d'en Rai de 29.10.2024)

Fer i desfer

Velázquez 1630

"Tiéneme el demasiado sentimiento

libre ya de sentir cosa ninguna,

y ha venido a granjearme, este contento,

la fuerza sola de mi ruin fortuna.

Ella, y vuestro rigor en mi tormento,

parece que se han hecho siempre a una,

mas da alivio el dolor, señora, os juro,

cuando de otro mayor deja seguro.

De esta seguridad enriquecido,

determiné partir con este día

que es cuando el cielo, a compasión movido,

quiso, llorando, hacerme compañía.

Y el sol, en sus nublados escondido,

no dio ninguna muestra de alegría,

como otro sol con mi venida suele,

por que me desespere y desconsuele.

Las nieblas suelen ser exhalaciones

que el sol levanta, con que se oscurece,

y sirven de esto más mis sinrazones

a este otro sol, hermoso, a quien parece

que las levanta y da como razones,

y entre ellas se me esconde y desparece,

no mirando que el sol, aunque las hace,

con su poder y fuerza las deshace.

Mas quien no sirve ya con esperanza

puede, sin que se llame atrevimiento,

como entregado a la desconfianza,

dejarse gobernar del pensamiento."

Diego de Silva y Mendoza (1564-1630)

Què hem après

Agnes Martin 1962

Què hem après en tots aquests anys d’anar pel camí de la vida? Doncs potser hem après:

• Que res és important (ni la carrera professional, ni la realització personal, ni la projecció social, ni tenir moltes coses, ni el prestigi, ni el poder, ni la perfecció, ni les aficions, ni els somnis, ni... nosaltres mateixos).

• Que tot és important (cada dia que passa, cada petit bri d’herba, cada raig de sol, cada gest, cada mirada, cada somriure i cada llàgrima, cada propòsit, cada moment...).

• Que cal estar molt atents i ser molt sensibles. Cal saber aturar-se, mirar i escoltar, esdevenir tot ulls i tot orelles. I tastar, olorar, palpar amb tota la intensitat i obertura possibles. Cal assaborir el món.

• Que és bo sentir un interès apassionat per tot el que veiem, vivim, coneixem, descobrim.

• Que no ens hem d’aferrar a res. No dependre de res, no quedar atrapats per res, no ser esclaus de res, saber mirar-ho tot des de la distància. No tenir por de res: la por també esclavitza. Ni tan sols dependre de les nostres esperances i il·lusions. Deia en Kazantakis: “No espero res, no temo res, soc lliure.”

• Que el silenci és fonamental i imprescindible, i que cal trobar la manera d’incorporar-lo tant com sigui possible a la nostra vida quotidiana. Hem d’aturar els sorolls interiors (els nostres interessos, preocupacions, desigs; la nostra constant xerrameca interior) i els sorolls exteriors (aquests que “ofeguen les paraules”, com diu en Martí i Pol). Sorolls que ens omplen el cap i no ens deixen sentir la silenciosa i meravellosa música que ens envolta.

• Que cal procurar no explotar ni manipular el món ni els altres. Cal respectar-ho tot al màxim, deformar-ho al mínim (fins i tot als que estimem, fins i tot a nosaltres mateixos). Cal alterar el menys possible el món que ens envolta, només l’imprescindible per sobreviure (com l’abella quan treu el nèctar de la flor: no la fa malbé gens, com ens recorda el Dhammapada...). Cal tractar-ho tot amb respecte i tendresa.

• Que cal prendre decisions amb plena consciència i fer-se’n responsable. Lucidesa en els plantejaments, coherència en les iniciatives, disponibilitat en l’assumir les conseqüències. Cal aprendre a viure impecablement, amb plena consciència, llibertat i responsabilitat.

• Que és molt important confiar en el món i en la vida, ser capaços d’assumir-ho tot positivament (fins i tot les contradiccions, els errors i les febleses; fins i tot el dolor; fins i tot la mort). Ens ho diu en Miquel Martí i Pol: “Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança...”.

• Que no val dubtar, instal·lar-se en el dubte, i amb aquesta excusa, quedar-se sense fer res. I que no val lamentar-se pel que s’ha fet, pel que no s’ha fet, pel que s’hauria pogut fer. Les lamentacions són inútils. Com també ho és la mala consciència, el remordiment. Ens ho diu en Castaneda: “Ni dudas, ni lamentos...”

• Que és bo procurar no tenir rutines que ens ofeguin, saber ser fluids i imprevisibles, capaços de novetat. Això ens fa més fàcil també aprendre a veure el món i els altres com a quelcom misteriós, inexhaurible, profund, sempre inesperat i sorprenent, fascinant.

• Que cal viure intensament el present, capbussar-se en l’ara, evitant escapar-se, evadir-se, distreure’s.

• Que hem de procurar estar disponibles per ajudar, per respondre a la crida dels altres, i especialment dels qui més pateixen, dels angoixats, dels desconsolats, dels malalts, dels pobres, dels febles. És important estimar, donar-se, obrir-se.

• Que no podem ignorar o oblidar la realitat, per dura i difícil que sigui, per poques perspectives de futur que sembli oferir. Que el món és ple de meravelles i oportunitats de viure a fons.

• Que hem de viure com si tinguéssim tot el temps del món, i alhora com si no tinguéssim temps per a res, com si el que estem fent en cada moment fos la darrera cosa que farem en aquest món. No hi ha pressa per res, però cada gest és tan important com si fos el darrer.

• Que cal viure com si fóssim dalt d’un escenari i tothom ens veiés, i alhora passar desapercebuts, com si fóssim invisibles.

• Que ens hem de prendre la vida molt seriosament i alhora amb molt d’humor.

Màrius Torres: Al fons dels silencis

Sorolla 1910

Cançó a Mahalta

"Com una aigua tranquil·la reflecteix, cap al tard,  

els núvols, els cignes i els saules,  

jo veig passar pel llac profund del teu esguard  

l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus ulls  

que fàcilment saben donar-la!  

Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls,  

la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,  

emmudits els llavis de rosa,  

al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius  

insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras  

la teva mirada és tan bella  

quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas  

cap més presència que la d'ella."

Màrius Torres, agost de 1937.

Resplandor de la sal

Les estalactites de sal són resplendents...

(mina de la Muntanya de sal de Cardona).

Imatges per al silenci XL

Clyfford Still 1959

"El silenci ens arriba per les esquerdes de la realitat."

(tuit d'en Rai de 07.01.2025)

Kierkegaard: Generacions

Eckersberg 1818

"El que és veritablement humà, cap generació ho aprèn de l'anterior. Cap generació aprèn d'una altra com estimar."

Soren Kierkegaard (1813-1855)

Dada

Tàpies 1993

Aquesta obra d'Antoni Tàpies es diu Dada, paraula que apareix a la banda dreta de l'obra. Dada en sànscrit vol dir donació, oferiment. Sobre el rectangle blanc esquerre sorgeix de la foscor, de manera subtil, la paraula "Amor". Potser l'obra ens està parlant de l'amor com a donació, com a oferiment.

Tathagata, també a la banda dreta, és també un terme sànscrit. Diu la Viquipèdia: "Tathāgata, traduït al xinès com a 如來 i al català com a "Així vingut", és una paraula en pali i sànscrit que s'utilitzava a l'antiga Índia per a una persona que ha assolit l'objectiu religiós més alt." Llavors es vincularia religiositat amb donació i amor.

No sé què signifiquen les tisores i les ulleres, ni la resta de lletres i signes. Sé que m'agrada el contrast entre la foscor del fons i la lluminosa blancor dels dos rectangles. Per què són dos? Per què es toquen? Per representar l'amor entre dues persones, l'amor que uneix, que vincula?

És una obra simbòlicament potent, a la que pots anar trobant múltiples significats, com passa amb tots els símbols. Estimula a pensar i a contemplar. No es pot demanar més.

Ànima i talent

Turner 1834

"Un grand artiste se compose de deux choses: une âme exigeante, tendre, passionée, dédaigneuse, et un talent qui s'efforce de plaire à cette âme, et de lui donner des jouissances en créant des beautés nouvelles."

Stendhal a Vie de Rossini (1823)