 |
| Clyfford Still 1948 |
Primera part del capítol cinquè Renunciant a la idolatria de les coses del llibre La experiencia del Fuego (1994) d'Emilio Galindo Aguilar (1927-2014):
"La gran preocupació i fins i tot obsessió de tot fidel musulmà és la de fugir de tot allò que, de prop o de lluny, faci olor d'idolatria en la seva vida. Com una ombra de llum i de foc, l'acompanya en tot el seu viure de la shahada o professió de fe musulmana, que, senzillament però categòricament, proclama que "no hi ha cap altra divinitat fora de Déu". I aquesta és també la consigna i tasca de tota l'espiritualitat sufí, tot i que més personalment aprofundida i assimilada i, sobretot, aconseguida al preu de tot el seu ésser.
Per això, el sufí que, conscient del seu Origen i esperonat per la Veu que el desperta i enardeix, es posa en camí a la recerca de Déu, gràcies a l'impuls de Dalt i no de l'engany del Maligne, constata de seguida el pes de les coses i els lligams que aquestes posen a la seva llibertat i al seu desig de retorn. I, el que és més greu, la seva constant temptació d'idolatria. La temptació de sempre: "Et donaré tot això si oblides que "no hi ha cap altra divinitat fora de Déu"".
Llavors viure contra la idolatria serà el seu esforç (gihad) constant, sense respir. Esforç gens fàcil, perquè, com diu encertadament Rumí, l'enemic és dins d'un mateix: "Hem mort l'enemic exterior, però hi ha en nosaltres un enemic pitjor que aquell. Matar aquest enemic no és tasca de raó ni d'intel·ligència: el lleó interior no pot ser vençut per la llebre. Aquest enemic (l'ànima carnal, nafs) és l'infern i l'infern és un drac el foc del qual no poden apagar els oceans amb tota la seva aigua. Ni que es begués els set mars, el foc ardent d'aquest devorador de totes les criatures no disminuiria... Tu posseeixes aquest enemic en el teu interior: aquest és l'obstacle de l'intel·lecte i l'adversari de l'esperit i de la religió... Si l'ànima carnal no t'hagués extraviat des de dins, com podrien tenir poder per atacar-te els bandits? Per culpa d'aquest opressor que és el Desig, el cor és presoner de la cobdícia, l'avidesa, la desgràcia... de manera que el camí està lliure pels opressors exteriors, per tal de forçar-te." I el mateix Rumí ho diu amb frase lapidària: "L'amor de les coses creades fa l'ésser humà cec i sord" per veure i sentir les invitacions de la Memòria.
No li queda, doncs, al sufí -com a qualsevol veritable creient que es prengui seriosament la pràctica de la shahada, amb totes les seves conseqüències- que aplicar a fons el gran esforç interior o gihad per a mantenir-se lliure de la idolatria de les coses.
Aquest esforç-gihad consistirà en anunciar -millor renunciar- a tot el creat que no és Déu, el meu Déu. Enviar sense cansar-se nuncis, anuncis i renuncis a totes les coses per comunicar-los-hi que elles, qualsevol d'elles, per molt importants que siguin, no són Déu, el meu Déu, perquè d'una vegada per totes i constantment "no hi ha cap altra divinitat fora de Déu". El sufí sap, per instint diví, que renunciar no és abandonar sinó quelcom més profund, més total, més definitivament radical: fer la veritable pau amb les coses, posant-les al seu lloc exacte, mitjançant una reducció inexorable i arrasadora que les relativitzi totes: veritats, valors i bens, fora de Déu. Aquesta seria, d'altra banda, una de les bases comuns a totes les religions que avui en dia creiem urgents i imprescindibles. Perquè les religions, totes elles, arrosseguen en el nostre món d'avui i de sempre moltes idolatries. Això ens semblen el fonamentalisme, l'absolutisme dogmàtic teològic, la veritable manca d'humilitat teològica, aquesta mania constant d'universalitzar el particular... I així anem tots idolatrant el llenguatge, les teologies, la litúrgia, els dogmes, els conceptes de Déu, les religions, els ulemes i els sacerdots com a mitjancers entre Déu i els humans. Tots hem de renunciar de manera especial a la idolatria de la Paraula revelada. En un mot, tot el que s'absolutitza en l'esfera que sigui, fins i tot en la secular, és idolatria: política, economia, lleis... Els sufís veien això tan clarament que el gran Hal·ladj, per por al perill d'idolatria, no recitava la segona part de la shahada: "I Muhammad l'enviat de Déu."
La renúncia a les criatures ha d'arribar fins al desaferrament del mateix Profeta. Hal·ladj va preguntar un dia a algú: "¿Confesses que Déu és únic quan sents la crida a la pregària? No! Ets heretge mentre uneixis en la teva professió de fe (shahada) l'atestació de Déu amb la del Profeta, i mentre no els separis afirmant Déu en la seva majestat única i després al Profeta pel que fa al missatge que va rebre i a la gràcia que li deus. Així és com les consciències s'extravien en el més enllà de la diferència, quan realment només Déu és." Més encara: la primera part de la shahada no pot ser recitada en veritat per l'ésser humà. Només Déu pot proclamar vàlidament que ell és únic. Que l'ésser humà vulgui "unificar" (tawhid) Déu amb les seves pròpies forces és shirk (associar-se a Déu). Constantment recomanava Hal·ladj als seus deixebles que no perdessin el temps repetint incessantment la shahada, sinó que més aviat demanessin Déu que vingués ell mateix a formular-la en ells. I així pregarà: "Oh Tu, Guia dels extasiats, Rei Gloriós, et sé transcendent... No hi ha cap altra divinitat fora de Déu, superior a tots els conceptes dels que et conceben. Déu meu! Tu em saps incapaç d'oferir-te l'acció de gràcies que et correspon. Vine, doncs, a mi per tal que et doni les gràcies a tu mateix. Aquesta és la veritable acció de gràcies! No n'hi ha d'altra." Aquesta al·lèrgia a la idolatria és tal, i tan total el sentit de la unitat, que el mateix Hal·ladj pregarà: "Unifica'm, oh el meu Únic, fent-me confessar veritablement que Déu és Únic, perquè cap camí humà porta a això."
Entrades
