 |
| Francis Bacon 1972 |
Tríptic de les postrimeries
Tres poemes dramàtics de Raimon Ribera
Primavera de 2026
 |
| Franz Kline 1951 |
Ara que ens fem vells
"Ara ens fem vells,
i ens anem morint de mica en mica.
No vull pas dir que ara mori l'un
i ara mori l'altre, no.
Vull dir que anem perdent,
perdent la memòria,
perdent les emocions,
perdent la força i l'energia,
a poc a poc, gairebé imperceptiblement,
però implacablement.
Es desfan aquelles intel·ligències que admiràvem,
aquelles sensibilitats que ens sorprenien,
aquelles amabilitats que ens acompanyaven.
Deixem de ser qui érem,
ens anem esfumant dins de no se sap quina boira;
ja no som capaços ni d'enyorar,
tot el que sabíem es perd en el no-res,
tot el que sentíem no és ja ni un record,
i anem d'aquí cap allà perduts, desorientats,
sense saber on som ni què ens passa.
Aquest morir gradual,
que sembla discret però és cruel,
que sembla preferible però enganya,
que t'ho va prenent tot sense que ho notis,
fins i tot el més preuat, la lucidesa;
que ni tan sols porta dolor,
que et va minant per dins sense que te n'assabentis,
com un corc que va fent la seva feina;
aquest morir que ni tan sols genera desconcert,
però et va esborrant,
lentament, imparablement,
és dur, molt dur, d'assimilar.
Et pren fins i tot la capacitat de plany,
la possibilitat de revolta;
ni tan sols et deixa consciència per interioritzar-lo.
Ara ens fem vells,
i anem desapareixent,
discretament, subtilment,
com la rosada en l'aire."
 |
| Van Dongen 1911 |
Quan arribi l'hora
"Quan els metges us diguin
que m'estic morint,
quan la mort tregui, humil,
el rostre per la porta,
si us plau, no m'ho amagueu.
No vull estalviar-me la pena de morir.
La pena, sí, la pena, que no la por;
sap greu no continuar vivint,
però espantar, la mort no espanta,
no és entrar en cap lloc desconegut,
ni emprendre cap viatge ves a saber on,
ni que sigui cap a un paradís inexistent.
Això deu voler dir que m'ha agradat viure:
sí, més aviat sí.
No dic que sigui fàcil,
que no hi hagi moments durs,
situacions doloroses, neguit i cansament;
però el món i les persones
tenen rostres meravellosos,
moments d'esplendor,
i quan la joia es fa present
viure és un goig.
Estem, però, pensats
per a desaparèixer
sense deixar cap rastre,
petjada ni càrrega;
cosa que ens hauria d'alegrar,
ja que la terra no podria suportar
que no ens moríssim.
A l'hora de pensar com estar al món,
hauríem de tenir sempre present
la crida sagrada a ser com les abelles,
que fan servir les flors sense malmetre-les,
sense que es noti que les han visitat.
Quan arribi, doncs, l'hora,
vull ser-ne ben conscient,
si l'estat del meu cervell ho fa possible;
i m'agradarà que m'acompanyeu
en aquest darrer pas,
en aquest darrer gest,
en aquesta darrera inspiració,
i que després quedi només silenci
i quatre records esmaperduts
que aniran esvaint-se en les memòries.
Així és, i és bo que així sigui.
Amén."
 |
| Clyfford Still 1952 |
A Salvador Juncà
Persona molt estimada
"Persona molt estimada,
no vull fer-te un homenatge quan t'hagis mort,
o quan la teva consciència hagi desaparegut
en un mar de neurones avariades.
És ara que vull dir-te com t'agraeixo el temps compartit,
el llarg camí fet amb tu, a prop teu,
el que has representat en la meva vida.
És ara que vull dir-te que has estat per a mi
una persona de referència,
algú a qui voldria haver-me assemblat,
algú que ha sabut construir-se
una vida plena com poques,
rica, reeixida, exemplar.
Que ha sabut ser un testimoniatge de serenor, de lucidesa,
de delicadesa, de respecte, de generositat.
La mort, la senyora mort, la germana mort,
ho vulguem o no, certament arribarà
i quan això hagi de passar
crec que val més enfrontar-la de cara,
com fan els metges quan tenen males notícies per donar.
Per què ens costa tant parlar-ne,
viure-la com un fet a entomar, i si pot ser, a compartir?
Llavors mirem de dissimular,
d'estalviar-nos patiment,
d'ignorar discretament les situacions,
la duresa de les situacions,
perquè la vida comporta inevitablement
una dimensió de duresa.
I, més o menys conscientment,
mig perquè volem i mig perquè,
ja se sap, les coses van així,
i no ens agraden els drames,
ni els plors, ni les llàgrimes,
ni les situacions amb cert aire de transcendència,
que acabem considerant com a melodrames,
aleshores optem per finals discrets,
silenciosos, respectuosos,
que tenen tot el valor,
que potser són exemplars,
però que per a mi
són una mica massa llunyans,
distants, reservats,
i que deixen massa sentiments
per posar sobre la taula.
Això és, doncs, persona molt estimada,
el que et vull dir ara,
no demà ni demà passat;
ara que encara hi som,
ara que encara ens podem dir
el goig que ha estat viure plegats,
el privilegi que ha esta haver-te conegut
i haver gaudit del teu guiatge i companyia.
Però no tindré el coratge de dir tot això,
i quedarà aquí, escrit en un racó,
com una mena de poema de comiat."
Entrades
