 |
| Franz Kline 1948 |
¿Com hauria de ser una religió capaç d'inserir-se operativament en el context sociocultural del nostre segle? Les religions han de dur a terme un procés de revisió d'aquesta mena si volen seguir transmetent les seves riqueses a la humanitat, ja que totes comparteixen el desafiament de mantenir la seva identitat i la originalitat del seu missatge alhora que es depuren d'elements secundaris que dificulten el seu impacte en un món tecnificat i globalitzat.
Totes les religions han de renunciar a considerar-se com "l'única veritat" per considerar-se a elles mateixes com una veritat que pot ser valuosa per la humanitat.
Els importants elements simbòlics acumulats al llarg de milers d'anys de reflexió i experiència hauran de ser considerats bàsicament com a precioses eines útils en la tasca d'ajudar a les persones a avançar en el seu procés de transformació per "obrir-se al misteri" i "accedir al Regne dels cels".
Pels cristians, la referència a la figura, il·luminada i il·luminadora, de Jesús de Nazaret i al missatge evangèlic -dur, exigent, radical- haurà de seguir essent central, en quant a nucli de la originalitat cristiana i contribució específica a la història religiosa de la humanitat. Les altres imatges i conceptes -el Pare, el Fill, l'Esperit, la Verge Maria, la creació, l'encarnació, la salvació, la gràcia, l'aliança, l'anyell de Déu, els àngels, el cel i l'infern, etc.- hauran de veure subratllat el seu caràcter simbòlic i instrumental. I serà important incorporar imatges i conceptes d'altres tradicions religioses. No oblidem que en el moment de la seva fundació el cristianisme ja va procedir a una tasca d'incorporació i d'imbricació d'elements simbòlics procedents de tradicions precedents (mesopotàmica, egípcia, jueva i grega, com a mínim). No es tracta d'"absorbir al seu sí" a altres tradicions sinó d'enriquir-se amb algunes de les seves aportacions més significatives sense per això perdre la pròpia identitat, en un bonic intercanvi que hauran de fer també les altres tradicions religioses.
Jesús de Nazaret, doncs, com a mestre que interpel·la, guia, acompanya. Amb un major o menor grau de devoció, d'implicació psicològica, d'"imitació", però amb una realitat d'apertura al seu testimoni i al seu missatge, de seguiment, i per tant amb una atenció primordial a les imatges evangèliques. I des d'aquesta referència central a Jesús i als evangelis, procedir a una relectura de la tradició cristiana, deixant per a la història el que només a ella pertanyi i recuperant i actualitzant tot el que continuï essent-nos instrument eficaç en el nostre actual trajecte d'apropament a Déu.
Eix central del nostre treball haurà de ser la recerca d'aquell coneixement obtingut des del silenci que ens apropa al rostre profund de la realitat i ens allibera de tota mena d'expectatives, ensenyant-nos a no esperar ni exigir res de res ni de ningú, a considerar que més que drets i deures el que tenim són oportunitats per a conèixer a fons i testimoniar aquest coneixement que ens porta a experimentar la vida en tot el que té de grandesa i profunditat, tot i el mal i el dolor, i a admirar el món i agrair el fet d'existir. La tradició mística i la tradició monacal, tant en la seva vessant eremítica com en la monàstica, se'ns mostraran probablement com a especialment vigents en aquesta recerca.
I caldrà accentuar la reflexió sobre el món efectuada des d'una perspectiva que incorpori la dimensió espiritual de la realitat. Començant per una reflexió sobre la condició humana que inclogui tant una reflexió sobre l'ànima -l'espai interior que ens configura com a éssers humans, espai cultivable i que caldrà diferenciar curosament de l'"ego", sempre tendent a ocupar la posició central de l'escena i de la que cal desplaçar-lo- com una reflexió sobre l'ambivalència de l'ésser humà -capaç de bondat i de maldat, fet de llum i d'ombra.
Continuant amb una reflexió sobre la petita comunitat, o comunitat de base, el grup de persones amb el que compartim més d'a prop l'aventura de viure i l'avenç pels incerts camins de la subtilitat.
Una reflexió sobre la societat serà també imprescindible, desdoblant-se en una reflexió sobre la cultura que assumeixi com a tasca una anàlisi crítica dels costums socials i dels productes culturals de la nostra època, i una reflexió sobre la política que afronti la dinàmica del poder a les nostres societats (geopolítica, pobresa i subdesenvolupament, dinàmica dels partits, maneig del poder per grups ocults, orientació i impacte dels medis de comunicació, etc.). Reflexió amb tres objectes d'estudi ineludibles: el paper de l'honestedat i de la coherència personal en la vida professional i en la vida social, el qüestionament del principi de maximització del benefici econòmic com a criteri central de funcionament de les empreses i la transparència en l'actuació, gestió i finançament dels partits polítics.
Finalment, caldrà desenvolupar una reflexió sobre la natura que analitzi l'equilibri ecològic i el desenvolupament sostenible, la preservació de l'entorn natural i de la biodiversitat, així com el diàleg necessari per a permetre una gestió global o conjunta del planeta.
Farà falta una reflexió compartida entre les diferents cultures sobre altres temes, especialment sobre la mateixa necessitat de mantenir la diversitat cultural en un món global que pot facilitar les temptacions d'hegemonia d'una cultura sobre les altres. Cal defensar que totes les cultures mereixen un mateix respecte; que totes comparteixen el desafiament d'assumir la modernitat sense perdre la seva identitat; que totes són capaces d'assimilar la ciència i la tècnica modernes, les quals no han de ser un vehicle de dominació occidental; que el diàleg en profunditat entre les cultures és necessari, i que comportarà per a tots els implicats canvi, adaptació, depuració i enfortiment; i que aquest diàleg no pot abordar-se des de posicions dogmàtiques i fonamentalistes de rebuig a la modernitat i a les altres cultures.
Juntament amb aquestes reflexions caldrà procedir a una profunda revisió en l'àmbit de la litúrgia, deixant enrere en l'àmbit cristià el debat sobre l'oportunitat i resultats de la reforma derivada del Concili Vaticà II i elaborant un ampli ventall de rituals i pregàries potencialment significatives per a l'home d'avui, capaços de commocionar-lo eficaçment i de situar-lo en una perspectiva adient per al seu progrés espiritual. Aquí caldrà aprendre molt de totes les tradicions, cristianes i no cristianes, en els tresors litúrgics de les quals hi ha una gran quantitat d'elements en els que inspirar-se. A aquesta tasca poden col·laborar-hi enormement els especialistes, aportant materials i reflexions, però la seva aplicació haurà de fer-se en un procés de baix a dalt en el que les comunitats es converteixin en "tallers d'experimentació" de l'expressió litúrgica. I així com fins ara la litúrgia cristiana havia incorporat a les seves celebracions la lectura de textos de la tradició jueva, no hauria de ser difícil incorporar lectures i reflexions de Gitas o Upanisads hindús, sutres buddhistes, textos sufís islàmics, etc. Així mateix, el yoga i la meditació zen, per exemple, podran enriquir l'oració individual i col·lectiva dels cristians. Ara bé, tot això no eximirà els cristians de la tasca de revisió crítica de la pròpia tradició per a reintegrar els elements pertinents, ni d'una tasca de creativitat per a generar una litúrgia expressiva de la realitat present i capaç de commoure als que en ella participin.
Finalment, en l'àmbit cristià caldrà revisar el funcionament organitzatiu de la "gran comunitat" formada pels deixebles de Jesús de Nazaret. Caldrà desenvolupar una nova reflexió sobre els carismes que permeti a cadascú assumir les funcions que millor pugui desenvolupar: tasques de formació, d'assistència pràctica, d'anàlisi i reflexió, de coordinació, etc. Les nocions de "sacerdot", “pastor”, "bisbe" i altres hauran de ser profundament revisades, oblidant tota aspiració a una vertebració piramidal i centralitzada de la comunitat; el model de "xarxa" pot ser també fecund en l'àmbit religiós. L'exemple convincent i l'argumentació lliurement acceptada, i no els dictàmens de certa superioritat, hauran de ser els motors de la vertebració comunitària. Molts problemes que ara poden semblar importants (sacerdoci femení, celibat sacerdotal o crisi de vocacions, per exemple) deixaran de ser-ho en el context d'aquesta revisió en profunditat. Fins i tot la separació de comunitats cristianes (ortodoxos, catòlics, protestants, etc.) podrà anar quedant superada; la diferència de tradicions deixarà d'erigir-se en factor de separació i enfrontament, passant a ser diversitat enriquidora.
El gran desafiament que tenim al davant és com ser cristians -o islàmics, o buddhistes, o jueus, o hinduistes, o taoistes, o el que sigui- en el món contemporani. El gran desafiament és com buscar i trobar Déu -o qualsevol altra expressió que preferim utilitzar per a expressar la unitat, l'absolut, la realitat última, el rostre subtil de la realitat, la profunditat de l'existent, la vivència de la plenitud...- en el context que suposa la cultura actual.
Entrades
