 |
| Agnes Martin 1962 |
Què hem après en tots aquests anys d’anar pel camí de la vida? Doncs potser hem après:
• Que res és important (ni la carrera professional, ni la realització personal, ni la projecció social, ni tenir moltes coses, ni el prestigi, ni el poder, ni la perfecció, ni les aficions, ni els somnis, ni... nosaltres mateixos).
• Que tot és important (cada dia que passa, cada petit bri d’herba, cada raig de sol, cada gest, cada mirada, cada somriure i cada llàgrima, cada propòsit, cada moment...).
• Que cal estar molt atents i ser molt sensibles. Cal saber aturar-se, mirar i escoltar, esdevenir tot ulls i tot orelles. I tastar, olorar, palpar amb tota la intensitat i obertura possibles. Cal assaborir el món.
• Que és bo sentir un interès apassionat per tot el que veiem, vivim, coneixem, descobrim.
• Que no ens hem d’aferrar a res. No dependre de res, no quedar atrapats per res, no ser esclaus de res, saber mirar-ho tot des de la distància. No tenir por de res: la por també esclavitza. Ni tan sols dependre de les nostres esperances i il·lusions. Deia en Kazantakis: “No espero res, no temo res, soc lliure.”
• Que el silenci és fonamental i imprescindible, i que cal trobar la manera d’incorporar-lo tant com sigui possible a la nostra vida quotidiana. Hem d’aturar els sorolls interiors (els nostres interessos, preocupacions, desigs; la nostra constant xerrameca interior) i els sorolls exteriors (aquests que “ofeguen les paraules”, com diu en Martí i Pol). Sorolls que ens omplen el cap i no ens deixen sentir la silenciosa i meravellosa música que ens envolta.
• Que cal procurar no explotar ni manipular el món ni els altres. Cal respectar-ho tot al màxim, deformar-ho al mínim (fins i tot als que estimem, fins i tot a nosaltres mateixos). Cal alterar el menys possible el món que ens envolta, només l’imprescindible per sobreviure (com l’abella quan treu el nèctar de la flor: no la fa malbé gens, com ens recorda el Dhammapada...). Cal tractar-ho tot amb respecte i tendresa.
• Que cal prendre decisions amb plena consciència i fer-se’n responsable. Lucidesa en els plantejaments, coherència en les iniciatives, disponibilitat en l’assumir les conseqüències. Cal aprendre a viure impecablement, amb plena consciència, llibertat i responsabilitat.
• Que és molt important confiar en el món i en la vida, ser capaços d’assumir-ho tot positivament (fins i tot les contradiccions, els errors i les febleses; fins i tot el dolor; fins i tot la mort). Ens ho diu en Miquel Martí i Pol: “Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança...”.
• Que no val dubtar, instal·lar-se en el dubte, i amb aquesta excusa, quedar-se sense fer res. I que no val lamentar-se pel que s’ha fet, pel que no s’ha fet, pel que s’hauria pogut fer. Les lamentacions són inútils. Com també ho és la mala consciència, el remordiment. Ens ho diu en Castaneda: “Ni dudas, ni lamentos...”
• Que és bo procurar no tenir rutines que ens ofeguin, saber ser fluids i imprevisibles, capaços de novetat. Això ens fa més fàcil també aprendre a veure el món i els altres com a quelcom misteriós, inexhaurible, profund, sempre inesperat i sorprenent, fascinant.
• Que cal viure intensament el present, capbussar-se en l’ara, evitant escapar-se, evadir-se, distreure’s.
• Que hem de procurar estar disponibles per ajudar, per respondre a la crida dels altres, i especialment dels qui més pateixen, dels angoixats, dels desconsolats, dels malalts, dels pobres, dels febles. És important estimar, donar-se, obrir-se.
• Que no podem ignorar o oblidar la realitat, per dura i difícil que sigui, per poques perspectives de futur que sembli oferir. Que el món és ple de meravelles i oportunitats de viure a fons.
• Que hem de viure com si tinguéssim tot el temps del món, i alhora com si no tinguéssim temps per a res, com si el que estem fent en cada moment fos la darrera cosa que farem en aquest món. No hi ha pressa per res, però cada gest és tan important com si fos el darrer.
• Que cal viure com si fóssim dalt d’un escenari i tothom ens veiés, i alhora passar desapercebuts, com si fóssim invisibles.
• Que ens hem de prendre la vida molt seriosament i alhora amb molt d’humor.
• Que tot és important (cada dia que passa, cada petit bri d’herba, cada raig de sol, cada gest, cada mirada, cada somriure i cada llàgrima, cada propòsit, cada moment...).
• Que cal estar molt atents i ser molt sensibles. Cal saber aturar-se, mirar i escoltar, esdevenir tot ulls i tot orelles. I tastar, olorar, palpar amb tota la intensitat i obertura possibles. Cal assaborir el món.
• Que és bo sentir un interès apassionat per tot el que veiem, vivim, coneixem, descobrim.
• Que no ens hem d’aferrar a res. No dependre de res, no quedar atrapats per res, no ser esclaus de res, saber mirar-ho tot des de la distància. No tenir por de res: la por també esclavitza. Ni tan sols dependre de les nostres esperances i il·lusions. Deia en Kazantakis: “No espero res, no temo res, soc lliure.”
• Que el silenci és fonamental i imprescindible, i que cal trobar la manera d’incorporar-lo tant com sigui possible a la nostra vida quotidiana. Hem d’aturar els sorolls interiors (els nostres interessos, preocupacions, desigs; la nostra constant xerrameca interior) i els sorolls exteriors (aquests que “ofeguen les paraules”, com diu en Martí i Pol). Sorolls que ens omplen el cap i no ens deixen sentir la silenciosa i meravellosa música que ens envolta.
• Que cal procurar no explotar ni manipular el món ni els altres. Cal respectar-ho tot al màxim, deformar-ho al mínim (fins i tot als que estimem, fins i tot a nosaltres mateixos). Cal alterar el menys possible el món que ens envolta, només l’imprescindible per sobreviure (com l’abella quan treu el nèctar de la flor: no la fa malbé gens, com ens recorda el Dhammapada...). Cal tractar-ho tot amb respecte i tendresa.
• Que cal prendre decisions amb plena consciència i fer-se’n responsable. Lucidesa en els plantejaments, coherència en les iniciatives, disponibilitat en l’assumir les conseqüències. Cal aprendre a viure impecablement, amb plena consciència, llibertat i responsabilitat.
• Que és molt important confiar en el món i en la vida, ser capaços d’assumir-ho tot positivament (fins i tot les contradiccions, els errors i les febleses; fins i tot el dolor; fins i tot la mort). Ens ho diu en Miquel Martí i Pol: “Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança...”.
• Que no val dubtar, instal·lar-se en el dubte, i amb aquesta excusa, quedar-se sense fer res. I que no val lamentar-se pel que s’ha fet, pel que no s’ha fet, pel que s’hauria pogut fer. Les lamentacions són inútils. Com també ho és la mala consciència, el remordiment. Ens ho diu en Castaneda: “Ni dudas, ni lamentos...”
• Que és bo procurar no tenir rutines que ens ofeguin, saber ser fluids i imprevisibles, capaços de novetat. Això ens fa més fàcil també aprendre a veure el món i els altres com a quelcom misteriós, inexhaurible, profund, sempre inesperat i sorprenent, fascinant.
• Que cal viure intensament el present, capbussar-se en l’ara, evitant escapar-se, evadir-se, distreure’s.
• Que hem de procurar estar disponibles per ajudar, per respondre a la crida dels altres, i especialment dels qui més pateixen, dels angoixats, dels desconsolats, dels malalts, dels pobres, dels febles. És important estimar, donar-se, obrir-se.
• Que no podem ignorar o oblidar la realitat, per dura i difícil que sigui, per poques perspectives de futur que sembli oferir. Que el món és ple de meravelles i oportunitats de viure a fons.
• Que hem de viure com si tinguéssim tot el temps del món, i alhora com si no tinguéssim temps per a res, com si el que estem fent en cada moment fos la darrera cosa que farem en aquest món. No hi ha pressa per res, però cada gest és tan important com si fos el darrer.
• Que cal viure com si fóssim dalt d’un escenari i tothom ens veiés, i alhora passar desapercebuts, com si fóssim invisibles.
• Que ens hem de prendre la vida molt seriosament i alhora amb molt d’humor.
Entrades
