Maritain i Mounier

Marquet 1931

"Davant l'esgotament d'un sistema polític que més aviat mostra a gairebé tot arreu un gruix humà insuficient, seria bo reivindicar políticament, no només com a filosofia, el personalisme. I aniria bé que hi hagués com a mínim un partit personalista a la dreta i un a l'esquerra.

Però no sembla haver-hi indicis d'això ni tan sols a França, que n'és el lloc d'origen (Maritain, Mounier) i un dels grans laboratoris polítics de la història. 

Es tracta de posar de fet, no només de paraula, la persona humana al centre, com a valor màxim."

(tuit d'en Rai de 21.10.2026)

Adjunto una aportació de ChatGPT comparant ambdós autors:

"El personalisme de Jacques Maritain i el d’Emmanuel Mounier comparteixen una mateixa arrel: la voluntat de posar la persona humana al centre de la filosofia, la política i la vida social, des d’una perspectiva cristiana. Tots dos rebutgen tant l’individualisme liberal —que aïlla l’individu— com el col·lectivisme —que subordina la persona a l’Estat o a la societat.

La diferència principal és on posen l’accent i com proposen transformar la societat: Maritain desenvolupa sobretot una filosofia de la persona i una teoria política basada en la dignitat humana i el bé comú; Mounier posa més èmfasi en el compromís, la transformació de les estructures socials i la construcció d’una comunitat de persones.

Diferències principals

Fonament filosòfic

Maritain: Aristotelisme i tomisme, especialment sant Tomàs d’Aquino.

Mounier: Pensament més existencial i comunitari, centrat en l’experiència concreta de la persona.

Concepte de persona

Maritain: La persona és un ésser espiritual, lliure i dotat d’una dignitat intrínseca.

Mounier: La persona es construeix i es realitza mitjançant la vocació, el compromís i la relació amb els altres.

Relació amb la societat

Maritain: Defensa una societat política orientada al bé comú, que respecti la dignitat i els drets personals.

Mounier: Defensa una comunitat de persones i critica les estructures socials que deshumanitzen.

Acció política

Maritain: Desenvolupa una teoria de l’humanisme cristià, la democràcia i el pluralisme.

Mounier: Insisteix més en l’acció militant, la renovació social i el compromís amb els més desfavorits.

Mètode i estil

Maritain: Més sistemàtic i filosòfic, amb una fonamentació metafísica.

Mounier: Més mobilitzador i orientat a la transformació de la vida quotidiana i de les estructures socials.

Aquestes diferències són de tendència: tots dos comparteixen una preocupació filosòfica i política, i les seves propostes no són completament oposades.

1. Maritain: la persona, la dignitat i el bé comú

Per a Jacques Maritain (1882-1973), la persona té una dignitat que no depèn de l'Estat ni de la societat, sinó de la seva naturalesa espiritual. La societat ha de permetre que cada persona es desenvolupi plenament.

La seva proposta d'humanisme integral vol superar tant l'individualisme com els sistemes totalitaris, i promou una societat democràtica, pluralista i orientada al bé comú.

Una idea clau de Maritain és que la persona no ha de quedar subordinada a la comunitat política, però tampoc no pot desenvolupar-se al marge d'aquesta. La política ha de servir el desenvolupament humà integral.

Obres destacades: "Humanisme integral" (1936) i "La persona i el bé comú" (1947).

2. Mounier: la persona, la comunitat i el compromís

Per a Emmanuel Mounier (1905-1950), no n'hi ha prou amb reconèixer la dignitat de la persona en teoria: cal fer-la efectiva en les relacions humanes i en les condicions socials.

La persona es realitza a través de tres dimensions fonamentals: vocació, encarnació i comunió. És a dir, descobrir la pròpia identitat, comprometre's amb la realitat concreta i obrir-se als altres.

Mounier considera que la societat burgesa, l'individualisme i les estructures econòmiques injustes poden impedir una vida realment personal. Per això, proposa un personalisme comunitari que exigeix compromís ètic i transformació social.

Va impulsar la revista Esprit, fundada el 1932, com a espai de debat i renovació intel·lectual i social.

En síntesi, la diferència es pot recordar amb aquesta fórmula:

Maritain: com fonamentem filosòficament la dignitat de la persona i organitzem una societat política al servei del bé comú?

Mounier: com fem que aquesta dignitat es realitzi concretament mitjançant el compromís, les relacions personals i la transformació social?

Per tant, Maritain destaca més la fonamentació filosòfica i política de la persona; Mounier, la seva realització existencial, comunitària i transformadora. Tots dos, però, entenen que una societat justa ha d'estar al servei de les persones, i no a l'inrevés.

Desgràcies

Lucian Freud 2003

"Tothom carrega desgràcies. La gràcia està en que aquestes no aconsegueixin prevaldre sobre l'actitud vital d'agraïment. Hi ha qui considera això tan difícil que només ho veu possible amb una referència a la divinitat. Que cadascú ho confronti amb la seva experiència."

(tuit d'en Rai de 07.11.2025)

El català

Tàpies

El nostre amic Josep Lligadas, en deixar d'impulsar la publicació "El Cèrcol", fa un conjunt d'importants recomanacions pel que fa a la nostra llengua catalana:

- Cal prendre-se-la molt seriosament, la importància de promoure la llengua catalana a tots els nivells. I tots en tenim la responsabilitat. El català és una riquesa de tots, i a tots ens pertoca potenciar-la.

- La forma bàsica de potenciar el català és la seducció. És a dir, crear el clima que parlar en català és una cosa bona, que ens fa membres d’un col·lectiu, que ens apropa als altres i que, també, ens pot obrir portes socials i fins i tot laborals.

- Això no treu, certament, que l’administració normativitzi determinades obligacions per fer present la llengua catalana en espais públics com ara comerços i empreses, i les faci complir.

- En aquest camp dels comerços i entitats obertes al públic, cal també una acció de proximitat, que ofereixi, allà on calgui, mitjans per fer més present la llengua catalana. Acció de proximitat vol dir visitar-los personalment i, com he dit al començament, seduir-los.

- Cal superar la inèrcia de parlar d’entrada en castellà “perquè és la llengua que tothom entén”. I això tant davant una persona desconeguda que trobem al carrer, com en entrar en un comerç, com en la sanitat, com en qualsevol altre lloc. I el mateix per par part dels dependents d’un comerç o qualsevol altre lloc de cara al públic, quan s’adrecen a una persona desconeguda.

- El que no cal, tampoc, ni és bo per a la promoció de la llengua, convertir això que acabo de dir en un tema de confrontació. Ni “treure la llengua”, ni mantenir-me en el català encara que l’altre no m’entengui, ni res de semblant.

- Passant a l’àmbit més institucional, crec que cal promoure campanyes públiques de promoció de la llengua catalana. Als fanals dels nostres pobles i ciutats es promocionen la mar de coses a fer i d’actituds ciutadanes a potenciar. Doncs això cal fer també amb la llengua catalana. I el mateix als mitjans de comunicació, almenys als públics.

- Els partits polítics catalans i catalanistes haurien de treballar més l’esperit unitari amb aquest tema, i no deslligar-se’n per interessos partidistes, com ara passa. I tampoc no haurien de fer servir la llengua catalana per atiar confrontacions.

- El Consorci de Normalització Lingüística faria bé de millorar l’atractiu i la comprensibilitat dels seus cartells. Ara, fan la sensació que el CNL no té gaires ganes que la gent se’ls miri. I, per molt que així ja omple els cursos, donen una imatge molt poc interessant de la llengua catalana.

- Els ajuntaments s’hi haurien de posar més a fons, amb la promoció de la llengua catalana. A cada població s’hauria de crear un grup de treball dedicat a vetllar pel tema i a fer propostes d’actuacions.

- Crec que seria convenient que el president de la Generalitat en parlés més sovint, de l’interès que el govern té de promoure la llengua, del que fa en aquest sentit, i de la importància que tots els catalans i catalanes també ens hi posem. Seria bo, igualment, per posar l’interès, no només en els múltiples problemes que tenim, sinó també en una cosa que es pot percebre com a clarament positiva.

Cultura mítica

Denis 1895

"No és possible un "donar raó" del sentit originari de la pròpia fe que no es vinculi a l'"espai pràxic i conceptual de la cultura mítica" en el que es generà, ja que el desplaçament a un altre marc categorial comporta necessàriament la transformació del joc de significats que constituïren el seu sentit primordial.

(...)

Com és possible, doncs, vincular-se a l'"espai pràxic i conceptual de la cultura mítica"? Si és factible que nosaltres, travessats de racionalitat occidental, puguem arribar a comprendre els productes de la "cultura mítica" és pel fet que la pròpia cultura constitueix un conglomerat on conviuen les diferents tradicions sobre les que s'arrela. L'horitzó conceptual de la mentalitat mítica roman per sota de la nostra actual percepció del món. La seva recuperació suposa, així, realitzar tota una tasca "arqueològica". Podríem dir que la recuperació té lloc en tant que et reconeixes vinculat a una tradició.

Ara bé, en què consisteix aquesta vinculació? La pregunta que de facto aquí se'ns planteja és la de si és possible que la percepció del sentit originari sigui més que quelcom merament intel·lectual: si és possible re-viure aquest sentit originari com a propi.

(...)

Per a les cultures "mítiques" -sovint anomenades així amb un cert to pejoratiu- la realitat posseeix una naturalesa no tant objectiva com moral. Allò real és el conjunt dels esdeveniments en tant que carregats de sentit. En conseqüència, tenint en compte que viure els fets amb sentit suposa percebre'ls com a dotats d'una "direccionalitat", la realitat s'imposa com a allò que té una direcció, com a allò que pertany bé a un cicle, bé a una història, ja que tant el cicle com la història, per definició, posseeixen una trajectòria. És real allò que posseeix sentit més que "determinació pròpia susceptible de ser objectivada".

(...)

El símbol és en les cultures mítiques l'expressió natural de la realitat de la mateixa manera que el somriure pot ser l'expressió natural d'un moment feliç. Des de la perspectiva simbòlica, la realitat no és objecte de denotació, sinó d'assumpció.  La comprensió del real no es constitueix des d'un punt de vista exterior a la realitat mateixa (la idea adequada, les "condicions de possibilitat", el mètode com a criteri de coneixements segurs...). La comprensió d'allò real configura dialècticament la realitat del qui comprèn (això suposa afirmar que aquesta identitat no es dóna amb "anterioritat" a la comprensió del món) i, conseqüentment, configura l'"espai lògic" des del qual hom observa (és a dir, configura allò que per a la racionalitat són les condicions de possibilitat de tota possible percepció de la realitat). Això significa pròpiament que aquest "espai lògic" no és tan lògic com moral, ja que la realitat, en tant que s'ofereix com a sentit -i davant el contrast brutal amb la no-realitat de l'experiència del mal- demana una resposta, una decisió. La realitat no es contraposa al caos, al no-res, sinó que en tant que sentit revelat -que és allò que posseeix pròpiament "consistència"- es contraposa a la negativitat absoluta d'un món radicalment injust. Comprensió i compromís són aquí indissociables. La comprensió de la realitat implica al subjecte moral. Comprendre el món suposa (i pressuposa), així, un "carregar amb" la seva realitat.

En conseqüència, si, per a la cultura del símbol, la percepció de quelcom com a real no remet principalment a les seves "característiques pròpies", al seu fonament "lògic-ontològic" (...) sinó que més pròpiament remet al sentit que posseeix, el fonament de la realitat no es pot comprendre d'altra manera que com a intenció. Així, tot esdeveniment revela, en tant que real, una intencionalitat primigènia. L'origen de la realitat, en la mesura que aquesta és sentit, direcció, es concep analògicament com a intenció i, conseqüentment, el conjunt dels fets apunten essencialment a un moment final. En tant que intenció i sentit van parells, i en tant la història sigui irreversible, origen en una Voluntat creadora i Utopia esdevenen els pols correlatius d'una mateixa experiència de la realitat com a tal.

Paral·lelament, de la mateixa manera que la realitat no és primàriament en la perspectiva del mite "objectivitat" sinó "sentit", la veritat no és tant correspondència com fidelitat: l'ésser humà, més que contemplar la realitat, viu en ella i des d'ella.

(...)

En la consciència mítica, la realitat és sempre expressió, sentit que se'ns revela. En canvi, en la consciència racional,  la realitat és primàriament substància, determinació pròpia, allò que roman en si i per si inalterable per sota del perfil voluble de les coses; allò que els hi pertany essencialment; allò que fa de la realitat quelcom consistent.

(...)

Quan ens referim al relat del Gènesi sobre la Creació no podem "creure" de debò que ens estiguem referint a quelcom que va passar de facto. Sí que podem creure honestament, però, que que parlar de Creació és la millor manera d'expressar que la realitat se'ns imposa com a sentit, com a finalitat. (...) No és només una "manera de parlar", un simple "recobriment" de la realitat. És la realitat mateixa la que és viscuda (que no merament vista) com a creada. Ara bé, el poder "veure" la realitat d'aquesta manera no depèn d'un canvi conceptual, no és una qüestió que afecti únicament a la nostra raó. Depèn de quina vida es viu. Per tant, no es tracta tant de "traduir" a un llenguatge "racional" les metàfores, els relats mítics amb els que els primers creients s'expressaven. Tota traducció en aquest sentit implica una reducció. Allò que s'expressa mitjançant certes imatges, metàfores, símbols no pot ser comprès sense aquestes. "

Josep Cobo a El Transcendent en la vida de l'home, I Simposi "Pensament en la fe" de Cristianisme i Justícia (13-14 d'abril de 1991), Quaderns "Institut de Teologia Fonamental", Col·lecció "Akademia" n. 21.

Fantasies

Bonnard 1908

"La vida humana és el que és, real, consistent, maca, dolorosa, imperfecta, i sempre envoltada de somnis del que desitjaríem que fos però que no són més que esbojarrades fantasies. La ment humana és un incansable generador d'aspiracions inassolibles."

(tuit d'en Rai de 11.05.2026)

Riu enfurismat

De vegades la vida és així de turbulent...

Retaule litúrgic

Van Eyck 1432

""Beneït el qui ve en nom del Senyor" ("Benedictus qui venit in nomine Domini"): Que gaudeixi de protecció i sigui lloat qui dóna testimoni de les dimensions profundes de la persona humana i del mateix cosmos que la genera.

Tothom pot procurar venir en nom del Senyor, tothom."

(tuit d'en Rai de 07.10.2026)

""Anyell de Déu" ("Agnus Dei"): Qui es mostra dòcilment disposat a seguir les dinàmiques derivades de la connexió amb la fondària de la realitat (allò que percebem quan ens la mirem amb plena atenció, ple interès, plena estimació).

Tothom pot procurar ser anyell de Déu, tothom."

(tuit d'en Rai de 13.10.2026)

""Senyor, tingueu pietat" ("Kyrie eleison"): Ens reconeixem com a imperfectes, limitats, capaços d'irresponsabilitat, de fer el mal, però hi ha en nosaltres un desig de rebre suport per anar més enllà d'aquesta feblesa, per millorar.

Tothom pot demanar i obtenir perdó, tothom."

(tuit d'en Rai de 16.10.2026)

""Faci's la teva voluntat" ("Fiat voluntas tua"): En els nivells profunds de la realitat la nostra petita voluntat no regeix, no configura; és com si aquests nivells es regissin per una voluntat pròpia.

Tothom pot mirar de conèixer i seguir aquesta voluntat profunda, tothom.

(La frase és del Parenostre. En la tradició litúrgica catalana sovint es tracta a Déu més aviat de "vos", com a forma de respecte: "Faci's la vostra voluntat". Però en l'original grec i en llatí, i en moltes traduccions del evangelis al català, al Parenostre es fa servir el "tu'.)"

(tuit d'en Rai de 22.10.2026)

""Ara ho deixes anar" ("Nunc dimittis"): Hi ha un moment clau, el moment de deixar anar, de deixar marxar, d'acomiadar, tot allò que és un obstacle per poder endinsar-se en les profunditats i les alçades de la realitat.

Tothom pot arribar a aquest punt i fer el pas, tothom."

(tuit d'en Rai de 27.10.2026)

Edat d'or

Fautrier 1943

"Cal que l'admiració infantil per les joguines brillants que els diverteixen, cal que l'exaltació fanàtica per l'ídol que s'han forjat i al qual estan disposats a sacrificar els seus fills, els hagi fet girar el cap i tancat els ulls a l'evident perquè continuïn esperant del progrés indefinit de la màquina l'adveniment d'una edat d'or."

Lanza del Vasto a Le pèlerinage aux sources, IV, 8 (1943)

Més de vuitanta anys després de ser escrit, aquest fragment de Lanza del Vasto sembla més adient per a l'actualitat que pel mateix moment en el que va ser escrit. Hi ha en ell com una mena de do de profecia. No ens podem queixar dient que no estàvem avisats del que ens està passant.

Potser la IA és el darrer estadi d'aquest progrés indefinit de la màquina que continua prometent una edat d'or que tots sabem falsa. No és per aquest camí que una edat d'or es pot assolir, sinó per l'evolució de la consciència dels éssers humans i de les relacions entre ells i la creació d'estructures socials afavoridores del bé comú en base a concepcions que posin a la persona humana al centre, com a allò més valuós.

Text original:

"Il faut que la puérile admiration pour les brillants jouets qui les amusent, il faut que l'exaltation fanatique pour l'idole qu'ils se sont forgée, et à laquelle ils sont prêts à sacrifier leurs enfants, leur ait tourné la tête et fermé les yeux à l'évidence pour qu'ils continuent d'espérer du progrès indéfini de la machine l'avènement d'un âge d'or."

Desmesura

Francis Bacon 1949

"La confrontació de la mort, amb la seva duríssima irreversibilitat, és de les poques coses que justifiquen la desmesura."

(tuit d'en Rai de 18.05.2026)

Plató i la mort

Nolde 1911

"Tenir por de la mort no seria altra cosa que semblar sensat sense ser-ho, ja que semblaria saber el que no se sap. Ja que ningú no sap el que és la mort, com ningú no sap si després de tot no és per als humans el més gran dels béns. En canvi, se la tem com si se sabés que és el més gran dels mals."


Plató, Apologia de Sòcrates

(citat per Plutarc al "Tractat sobre la mort")