Problemes complexos

Pollock 1950

Un clarificador article de l'expert Mariano Marzo a La Vanguardia del 29.11.2022, que mostra com les coses no són tan senzilles com sovint pensem...

"Un fet que ens hauria de preocupar és el creixent nombre de ciutadans que desconeixen els principis materials sobre els quals s’assenten el nostre nivell de desenvolupament i forma de vida. Un percentatge significatiu no sap de quines matèries primeres procedeixen molts productes d’ús quotidià, ni tampoc els detalls de les cadenes de transformació i subministrament que les converteixen en béns aptes per al consum. Som davant una disfunció que incideix negativament sobre el grau de comprensió de la realitat que ens envolta i que, en conseqüència, ens fa vulnerables davant proclames populistes que prometen solucions simples a problemes complexos.

Focalitzem, per exemple, la reflexió en els minerals i la mineria. Una activitat, actualment demonitzada i rebutjada per sectors de la població, a qui, en general, ningú ha explicat el paper que les matèries primeres esmentades tenen en la vida moderna. Un paper que en el cas dels EUA queda evidenciat per les xifres sobre la quantitat mitjana de minerals i metalls que un ciutadà nascut el 2022 utilitzarà al llarg de la seva vida (gairebé 1.370 tones), o per la quantitat mitjana de minerals requerida per càpita i per any (propera a les 17,9 tones).

També resulta il·lustratiu el paper fonamental que els minerals tenen en la transició energètica. Les instal·lacions solars fotovoltaiques i eòliques generadores d’electricitat, o els vehicles elèctrics, requereixen més recursos minerals que els seus equivalents alimentats per combustibles fòssils. Així, de mitjana, un cotxe elèctric multiplica per sis les matèries primeres minerals utilitzades per un automòbil convencional i una planta eòlica requereix nou vegades més minerals que una central de cicle combinat de gas natural. El canvi a un sistema descarbonitzat implica un gran augment de la demanda de minerals pel sector energètic: depenent de l’escenari que es consideri, el 2040 i a escala global, aquesta es podria multiplicar entre quatre i sis vegades respecte a l’actual.

Una realitat que ens porta altre cop a la reflexió que us plantejava al primer paràgraf. Són molts els que creuen que la generació d’electricitat renovable tan sols depèn de la disponibilitat de recursos de sol i/o vent, els quals, en cas d’existir, asseguren per si sols una energia intermitent, però cent per cent autòctona i neta. Tanmateix, creure això ve a ser com pensar que un batut de xocolata prové directament d’una vaca marró (no us estranyeu: una enquesta del 2017 revelava que més de 16 milions de nord-americans pensaven exactament això). De la mateixa manera que el batut requereix la barreja de diversos ingredients, la generació d’electricitat renovable necessita matèries primeres, components i equips, que depenen, de cadenes de subministrament globals, la seguretat de les quals sovint no controlem i que, per acabar-ho d’adobar, no són neutres en emissions de carboni. I és que al llarg de tota la cadena de valor res ni ningú no és perfecte."

Ambivalència i aspiració

Els humans som entranyablement ambivalents, contradictoris, barreja indestriable de positiu i negatiu. Som el que som, i això sempre s'ha de tenir present, i respectar-ho.

Però és important que alhora vulguem ser d'una determinada manera. Ser ambivalents no pot ser una aspiració. A nivell de l'aspiració, per inassolible que sigui, no hi ha espai per a l'ambivalència. Només podem aspirar al que és positiu.

De la tensió entre la nostra realitat ambivalent i la nostra aspiració positiva en surt la possibilitat de ser una mica millors i de fer el món una mica millor.

Abandonar aquesta aspiració trenca la tensió constructiva, dinamitzadora, i ens deixa giravoltant en la nostra ambivalència; un giravolt amarg, trist, desesperançat.

Magranes seques

"Esberlades dalt de l'arbre,

picotejades pels ocells,

ressecades pel sol i el vent,

fins a esdevenir com pedres,

però fràgils, trencadisses.

Penjades ben enlairades,

coronades cap per avall,

havien estat fruit turgent

dolç, sucós, d'un grana tendre

que cridava entre bardisses.

Ara no són res més que això:

quatre pells seques sense pes

d'un marronós de coure fosc

un mer record de temps passats

de tan rogenques lluïssors.

I així lluïm quan ens fem vells

buits testimonis decrèpits

d'un esplendor que ja s'ha clos,

amuntegats supervivents,

esberlats, ressecs, colpidors."

Li Migara

La Llei de Déu

Lorenzo Monaco 1410

​La "Llei de Déu" (formulada a la Torah jueva, assumida pel cristianisme, cristal·litzada per l'Islam a la xaria, d'alguna manera present al Dharma buddhista) és una proposta humanament rellevant i interessant, que té la seva funció a l'hora d'ajudar a orientar el comportament dels humans. És molt important tenir ben present que està al servei de l'ésser humà i no al revés. Ha de servir per millorar la vida de les persones, no per deformar-la o oprimir-la.

Per poder ubicar aquesta Llei dins dels límits del que és humanament acceptable cal ser sempre conscient de la seva naturalesa de construcció cultural humana, on s'acumula l'experiència i la saviesa de moltes generacions passades. Experiència i saviesa que assoleixen un nivell tan rellevant que porten a atribuir la Llei a la divinitat, subratllant així el seu poder i la seva significativitat. El considerar la Llei com a literalment lliurada per Déu (la famosa imatge de Déu enregistrant en pedra els deu manaments a les "taules de la llei" i lliurant-les a Moisès al Sinaí) és un potent símbol per a subratllar la seva gran importància, però no permet convertir-la en un absolut intocable i inflexible.

Quan això s'oblida, es va a parar al fonamentalisme. Aquest és negatiu perquè, d'una banda, fa de la Llei una imposició que oprimeix les vides humanes, i de l'altra, fa inviable la vivència de la fe en el marc de la cultura contemporània, irrevocablement racional. En aquest sentit, es podria dir que el fonamentalisme cristià és el més qüestionable a nivell conceptual, perquè l'evangeli, nucli imprescindible i indefugible del cristianisme, conté una explícita oposició a una concepció literal i rigorista de la Llei. La Llei no queda anul·lada - Mateu 5,17 insisteix en això: "No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud" -, continua tenint la seva funció i el seu sentit, però és clarament posada al servei de les persones, com es diu explícitament a Marc 2, 27: "el Sabbath ha estat fet per a l'home, i no l'home per al Sabbath".

La posició encertada potser es podria formular així: "il·luminats per la Llei, no sotmesos a la Llei". La Llei és guia i orientador, però no tirà. Només estem sotmesos a la "voluntat de Déu", i aquesta no està escrita sinó que cadascú l'ha d'anar descobrint amb un cor sincer en cada moment de la seva vida (hi ha qui associa "voluntat de Déu" amb "la vida tal com ve"). Un descobriment que cal fer sempre en un context de misteri, d'obertura, d'inacabat, d'imprevisible, d'incontrolable.

Ingenuïtat

Max Ernst 1959

Sembla força clar que hi ha certa incompatibilitat entre política i ingenuïtat. En política no es pot anar amb el lliri a la mà, perquè els adversaris -o els mateixos companys- no hi van i llavors et tomben. I quan, sense ser polític, es va amb el lliri a la mà, sovint els polítics et fan servir per als seus interessos sense que gairebé ni te'n donis compte (o bé te'n dones compte massa tard, quan ja has estat utilitzat). 

Potser no pot ser d'altra manera. Potser és així com va el món. Potser en política la dita castellana "piensa mal y acertarás" sigui d'aplicació generalitzada. Però si els polítics són incompatibles amb la ingenuïtat o bé la manipulen, llavors la política se'n ressenteix, queda contaminada. És més difícil creure en el valor de la política. Costa més comprometre's políticament.

Quan es diu a la gent "fiqueu-vos als partits", inclou això l'haver de deixar de banda la ingenuïtat, el creure en les persones, el considerar que aquestes actuen majoritàriament de bona fe? Estem en un món de llops on no et pots fiar de ningú? On el que es diu i el que es pensa acostumen a no concordar? És pensar així una condició per fer política? Tornem al principi: són la política i la ingenuïtat, la bona fe, incompatibles?

Continuïtat

Twombly 1985

No sembla gaire útil la contraposició entre matèria i esperit. Potser és més útil la visió d'energia que dóna lloc a matèria que dóna lloc a vida que dóna lloc a consciència que dóna lloc a cultura que dóna lloc a religió que dóna lloc a esperit, en una continuïtat sense trencaments.

La seva voluntat

Rothko 1969

A la pregària del Parenostre els cristians demanem que la voluntat de Déu es faci a la terra com es fa en el cel. Com es pot interpretar això?

La voluntat de Déu és diferent de la nostra. És la nostra voluntat depurada i projectada. La nostra voluntat és una barreja d'ideals i interessos. Depurant-la, hi deixem només els ideals. Projectant-la, li donem una nova força, li donem la capacitat d'influir en nosaltres mateixos, sempre mediocres i contradictoris.

Per tant, la voluntat de Déu, tot i ser originada a partir de la nostra experiència de la vida, ja no és la nostra voluntat, és la "seva". Que assumeix aquestes dues característiques: la perfecció, fruit de la depuració (la voluntat de Déu és pura positivitat, no pot voler el mal), i la transferència al cel, fet que la potencia, l'absolutitza, li dóna una capacitat d'influència externa en nosaltres. Esdevé "mandat", "llei"; demana obediència, ja que ve de la divinitat.

És un doble mecanisme lògic, a partir de la constatació de les nostres febleses i mancances. Per superar-les, hem de fer aquest doble moviment: depurar la nostra voluntat de les imperfeccions, impureses, intents de manipulació, etc. fins a fer-ne un cos de voluntat transparent, perfecte, pur. I llavors projectar aquest cos de voluntat en la divinitat celestial, fent-ne així "voluntat de Déu".

Llavors el cel esdevé un àmbit on aquesta voluntat depurada regna, un àmbit de perfecció. I aquest cel està per damunt de la terra, és més poderós que ella, i hi pot tenir influència. No sempre ho aconsegueix; els humans són reticents a aquest "mandat exterior", són reticents a renunciar a les seves mesquineses i conveniències. Però l'haver esdevingut "voluntat de Déu" dóna a aquest "mandat exterior" una força especial, i expressem el desig que aquesta voluntat es faci present, real, no només al cel, àmbit de transparència i perfecció, sinó també a la terra, en el nostre món, en la nostra imperfecta quotidianitat.

I com que això és una aspiració, un desig, esdevé pregària: "Faci's la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel". Que ell hi faci més que nosaltres, com diu la dita popular.

No només de pa

Manguin 1907

"La dita popular recollida als evangelis "no només de pa viu l'home" porta a preguntar-se: "De què més viu?" La resposta a aquesta pregunta ens defineix."

(tuit d'en Rai de 16.11.2022)

Pescadors d'homes

Rouault 1952

"Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l’aigua. Eren pescadors. Jesús els diu:

- Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes." (Mateu 4, 18-19)

Què pot voler dir "pescadors d'homes"? Com tota expressió simbòlica, pot ser objecte de diverses interpretacions. Una podria ser la de considerar que els humans ens trobem dins la mar, esforçant-nos per surar, per sobreviure, a mercè de  circumstàncies incontrolables, amb risc d'ofegar-nos, perduts, desorientats. I podem ser trets d'aquesta situació. Podem ser portats a terra, i assentar-hi els peus, i orientar-nos. Podem ser "pescats". Podem ser portats a recer, a lloc segur.

I cal que algú ens "pesqui". Aquesta és la tasca que l'evangeli proposa als cristians: esdevenir "pescadors d'humans", gent que ajuda als altres a sortir de la dificultat i la incertesa, de la desorientació, del neguit; gent que ajuda els altres a trobar un camí de vida valuós.

Llavors esdevenir cristià passa per dos moments: un primer moment de "ser pescat", de sortir del neguit i la incertesa, de trobar el propi camí, d'afermar-se; i un segon moment de "pescar", d'ajudar a d'altres a sortir de la situació en que es troben immersos tants éssers humans.

El símbol "Jesucrist" és una eina per sortir de l'aigua, per permetre aquest pas en nosaltres i, a traves nostre, amb el nostre testimoniatge, en d'altres. D'aquest pas se'n diu sovint "salvació": ser rescatats de les aigües turbulentes, ser portats a port. D'aquí que un dels títols atorgats a Jesús sigui el de "salvador".

Jesucrist, amb les seves paraules i el seu testimoni vital de fidelitat fins al final a la tasca amb la que s'havia compromès, és un desvetllador, un camí de sortida, una corda llançada a l'aigua, un referent al que agafar-se per transformar la pròpia situació des d'una desorientació neguitejadora a una pau consistent. D'aquí que es digués d'ell que era "camí, veritat i vida", en un d'aquests exercicis de lloança agraïda que surten del cor quan algú experimenta haver trobat el bon camí, haver estat "salvat", haver estat "pescat".

La nit

Klee 1937

“Moltes vegades penseu i parleu de la nit com si aquelles hores fossin només les del repòs, però en realitat la nit és el temps de cercar i de trobar.”

Halil Gibran a El jardí del profeta