 |
| Denis 1895 |
"No és possible un "donar raó" del sentit originari de la pròpia fe que no es vinculi a l'"espai pràxic i conceptual de la cultura mítica" en el que es generà, ja que el desplaçament a un altre marc categorial comporta necessàriament la transformació del joc de significats que constituïren el seu sentit primordial.
(...)
Com és possible, doncs, vincular-se a l'"espai pràxic i conceptual de la cultura mítica"? Si és factible que nosaltres, travessats de racionalitat occidental, puguem arribar a comprendre els productes de la "cultura mítica" és pel fet que la pròpia cultura constitueix un conglomerat on conviuen les diferents tradicions sobre les que s'arrela. L'horitzó conceptual de la mentalitat mítica roman per sota de la nostra actual percepció del món. La seva recuperació suposa, així, realitzar tota una tasca "arqueològica". Podríem dir que la recuperació té lloc en tant que et reconeixes vinculat a una tradició.
Ara bé, en què consisteix aquesta vinculació? La pregunta que de facto aquí se'ns planteja és la de si és possible que la percepció del sentit originari sigui més que quelcom merament intel·lectual: si és possible re-viure aquest sentit originari com a propi.
(...)
Per a les cultures "mítiques" -sovint anomenades així amb un cert to pejoratiu- la realitat posseeix una naturalesa no tant objectiva com moral. Allò real és el conjunt dels esdeveniments en tant que carregats de sentit. En conseqüència, tenint en compte que viure els fets amb sentit suposa percebre'ls com a dotats d'una "direccionalitat", la realitat s'imposa com a allò que té una direcció, com a allò que pertany bé a un cicle, bé a una història, ja que tant el cicle com la història, per definició, posseeixen una trajectòria. És real allò que posseeix sentit més que "determinació pròpia susceptible de ser objectivada".
(...)
El símbol és en les cultures mítiques l'expressió natural de la realitat de la mateixa manera que el somriure pot ser l'expressió natural d'un moment feliç. Des de la perspectiva simbòlica, la realitat no és objecte de denotació, sinó d'assumpció. La comprensió del real no es constitueix des d'un punt de vista exterior a la realitat mateixa (la idea adequada, les "condicions de possibilitat", el mètode com a criteri de coneixements segurs...). La comprensió d'allò real configura dialècticament la realitat del qui comprèn (això suposa afirmar que aquesta identitat no es dóna amb "anterioritat" a la comprensió del món) i, conseqüentment, configura l'"espai lògic" des del qual hom observa (és a dir, configura allò que per a la racionalitat són les condicions de possibilitat de tota possible percepció de la realitat). Això significa pròpiament que aquest "espai lògic" no és tan lògic com moral, ja que la realitat, en tant que s'ofereix com a sentit -i davant el contrast brutal amb la no-realitat de l'experiència del mal- demana una resposta, una decisió. La realitat no es contraposa al caos, al no-res, sinó que en tant que sentit revelat -que és allò que posseeix pròpiament "consistència"- es contraposa a la negativitat absoluta d'un món radicalment injust. Comprensió i compromís són aquí indissociables. La comprensió de la realitat implica al subjecte moral. Comprendre el món suposa (i pressuposa), així, un "carregar amb" la seva realitat.
En conseqüència, si, per a la cultura del símbol, la percepció de quelcom com a real no remet principalment a les seves "característiques pròpies", al seu fonament "lògic-ontològic" (...) sinó que més pròpiament remet al sentit que posseeix, el fonament de la realitat no es pot comprendre d'altra manera que com a intenció. Així, tot esdeveniment revela, en tant que real, una intencionalitat primigènia. L'origen de la realitat, en la mesura que aquesta és sentit, direcció, es concep analògicament com a intenció i, conseqüentment, el conjunt dels fets apunten essencialment a un moment final. En tant que intenció i sentit van parells, i en tant la història sigui irreversible, origen en una Voluntat creadora i Utopia esdevenen els pols correlatius d'una mateixa experiència de la realitat com a tal.
Paral·lelament, de la mateixa manera que la realitat no és primàriament en la perspectiva del mite "objectivitat" sinó "sentit", la veritat no és tant correspondència com fidelitat: l'ésser humà, més que contemplar la realitat, viu en ella i des d'ella.
(...)
En la consciència mítica, la realitat és sempre expressió, sentit que se'ns revela. En canvi, en la consciència racional, la realitat és primàriament substància, determinació pròpia, allò que roman en si i per si inalterable per sota del perfil voluble de les coses; allò que els hi pertany essencialment; allò que fa de la realitat quelcom consistent.
(...)
Quan ens referim al relat del Gènesi sobre la Creació no podem "creure" de debò que ens estiguem referint a quelcom que va passar de facto. Sí que podem creure honestament, però, que que parlar de Creació és la millor manera d'expressar que la realitat se'ns imposa com a sentit, com a finalitat. (...) No és només una "manera de parlar", un simple "recobriment" de la realitat. És la realitat mateixa la que és viscuda (que no merament vista) com a creada. Ara bé, el poder "veure" la realitat d'aquesta manera no depèn d'un canvi conceptual, no és una qüestió que afecti únicament a la nostra raó. Depèn de quina vida es viu. Per tant, no es tracta tant de "traduir" a un llenguatge "racional" les metàfores, els relats mítics amb els que els primers creients s'expressaven. Tota traducció en aquest sentit implica una reducció. Allò que s'expressa mitjançant certes imatges, metàfores, símbols no pot ser comprès sense aquestes. "
Josep Cobo a El Transcendent en la vida de l'home, I Simposi "Pensament en la fe" de Cristianisme i Justícia (13-14 d'abril de 1991), Quaderns "Institut de Teologia Fonamental", Col·lecció "Akademia" n. 21.
%20Pompidou%20UB.jpg)
Entrades
