Ni objecte ni concepte

 

Vallotton 1914

"El valor no pot mai ser reduït ni a un objecte ni a un concepte. Si se'l pot negar, és precisament perquè defuig tots els esforços que puguem fer per a determinar-lo i definir-lo. No és mai donat, de manera que hi hagi una experiència que permeti amb certesa assolir-lo. El que no participa del valor, com mostra per exemple la insensibilitat estètica, no sabrà mai el que és. Tampoc no es pot construir com un concepte que jo controlo i que m'hi dóna accés. No és ni una propietat de les coses ni un acte arbitrari que, de cop, el faria sorgir. Que el valor sigui el trencament de la indiferència, que sigui l'interès mateix amb que ens prenem l'existència, que aquest interès no pugui ser forçat, que el real hi hagi sempre de respondre, que tingui el seu origen al cor mateix del desig, tot i que la raó s'hi hagi de posar d'acord, que hi hagi en ell graus que en cada moment ens el fan més llunyà o més proper, una contrarietat interior que ens obliga a realitzar-lo o a combatre'l, que sigui una qualitat que defuig la mesura i el nombre, tot això mostra prou bé que el valor és invisible i secret, que només s'ofereix a qui el cerca i l'estima, que no es mostra mai al que roman en el món com un espectador pur, que només el pot reconèixer aquell la vida del qual ja ha estat penetrada per ell."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 248-249

Text original:

"La valeur ne peut jamais se réduire ni à un objet, ni à un concept. Et si on peut la nier, c’est précisément parce qu’elle échappe à tous les efforts que nous faisons pour la déterminer et la définir. Elle n’est jamais donnée, de telle sorte qu’il y ait une expérience assurée qui permette de la saisir. Celui qui ne participe pas à la valeur, comme le montre par exemple l’insensibilité esthétique, ne saura jamais ce qu’elle est. Elle ne peut pas non plus être construite comme un concept dont je serais maître et qui m’en rendrait maître. Elle ne réside ni dans une propriété des choses, ni dans un acte arbitraire qui, tout à coup, la ferait surgir. Que la valeur soit la rupture de l’indifférence, qu’elle soit l’intérêt même que nous prenons à l’existence, que cet intérêt ne puisse être forcé, que le réel doive toujours y répondre, qu’elle ait sa source au cœur même du désir, bien que la raison doive pourtant s’accorder avec elle, qu’il y ait en elle des degrés qui, à chaque instant, nous la rendent plus lointaine ou plus proche, une interne contrariété qui nous oblige à la réaliser ou à la combattre, qu’elle soit une qualité qui échappe à la mesure et au nombre, cela montre assez que la valeur est invisible et secrète, qu’elle ne se livre qu’à celui qui la cherche et qui l’aime, qu’elle n’apparaît jamais à celui qui reste dans le monde comme un spectateur pur, que seul est capable de la reconnaître celui dont la vie est déjà pénétrée par elle."

Advaita

Hodkin 2016

"Tot i voler dir el mateix, "advaita" és molt més bonic que "no-dualitat"..."

"No és fàcil diferenciar advaita i monisme. Advaita és més que identificació amb el cosmos, amb la natura."

(tuits d'en Rai del 16.04.2022)

Determinar-se

Schmidt-Rottluff 1923

"L'ésser humà no està totalment condicionat i determinat; ell és qui determina si ha de lliurar-se a les situacions o enfrontar-s'hi. En altres paraules, l'ésser humà en darrera instància es determina a sí mateix."

Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (segona part, 1962)

Elogi de l'atzar

 

Max Ernst 1937

L'atzar no està, en general, gaire ben considerat. Hi ha una certa tendència, sovint inconscient, a preferir la seguretat del que és previsible, controlable, planificable, regit per la raó. L'atzar espanta, inquieta, incomoda.

L'atzar és el pare de dues realitats que ens acompanyen sempre: la bona sort i la mala sort. És difícil dir si són quantitativament equivalents; la impressió que tenim és més aviat que una majoria té més mala sort que bona sort, i hi ha una minoria de privilegiats que tenen més bona sort que mala sort. També hi ha persones en les que la sort no sembla actuar. I l'esperança en la bona sort no deixa de ser un confort per a molts (l'èxit de les loteries ho certifica). Sense oblidar la vella i encertada dita: "Bona sort, mala sort... qui ho sap!", ja que hi ha coses que en un primer moment semblen una sort i acaben comportant una desgràcia, i al revés.

Però el que ens sembla més rellevant és que l'atzar té el gran mèrit d'alegrar el final dels nostres dies. A ell és deguda la impossibilitat de saber el com i el quan de la nostra mort, i això ens permet viure amb alegria i esperança fins a la darrera hora, a no ser que la malaltia ens amargui aquesta etapa final. Si sabéssim d'avançada quin serà el moment de la nostra mort i la manera com aquesta es produirà, la nostra vida seria tota ella més trista. Donem, doncs, gràcies a l'atzar.

Daodejing 40

Gerhard Richter 1977

"El retorn a l'origen és la dinàmica del Dao.

La subtilitat és la manera d'actuar del Dao.

Tot existeix, però l'existència ha sorgit del no res."



Daodejing 40


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Petrarca: Sonet 3

Simone Martini 1315

"Era il giorno ch’al sol si scoloraro
per la pietà del suo factore i rai,
quando i’ fui preso, et non me ne guardai,
ché i be’ vostr’occhi, donna, mi legaro.

Tempo non mi parea da far riparo
contra colpi d’Amor: però m’andai
secur, senza sospetto; onde i miei guai
nel commune dolor s’incominciaro.

Trovommi Amor del tutto disarmato
et aperta la via per gli occhi al core,
che di lagrime son fatti uscio et varco:

però, al mio parer, non li fu honore
ferir me de saetta in quello stato,
a voi armata non mostrar pur l’arco."

Petrarca, Sonet III

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Era el dia que al sol li empal·lidiren
els raigs, del seu autor bo i compadit,
quan vaig ser pres, trobant-me inadvertit,
que els vostres ulls, senyora, em posseïren.

En aquell temps els meus no s'asserviren
a guardar-se d'Amor: que protegit
jo em creia; tal que el meu mal i neguit
en el comú dolor es decidiren.

Amor em veia del tot desarmat
i obert el pas pels ulls al cor ombrós,
que de llàgrimes són portal amarg:

a parer meu, però, no fou honrós
ferir-me de sageta en tal estat
i a vós, armada, ni menys mostrar l'arc."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Era aquell jorn que el sol descoloria

els raigs per pietat del Creador.

quan vaig ser pres, sens fer-hi atenció,

i el llaç dels vostres ulls, dona, em cenyia.

No creia temps d'anar amb precaució

contra els embats d'Amor, i feia via

segur, sens malfiança; i aquell dia

comencí els mals entre el comú dolor.

Ben desarmat l'Amor em sorprengué,

i al cor, pels ulls, s'obrí la via dreta,

i ara són pas i eixida d'un plor amarg.

Mes poc honor, jo crec, que li va fer,

en tal moment, ferir-me amb la sageta;

i a vós, armada, no mostrar gens l'arc."

Radicalitat

Moltes religions utilitzen un llenguatge radical. Ho fan per tal de sacsejar les ànimes, reptar-les, enlluernar-les, mantenir-les vivents i actives, inspirar-les, mobilitzar-les. Aquesta és la pretensió del llenguatge religiós, i així ha de ser interpretat.

És, per tant, un llenguatge simbòlic funcional. No és per ser "entès" en la seva literalitat, per a ser seguit al peu de la lletra. Quan es fa això, allunyant-lo del seu propòsit, els resultats són desastrosos: terrorisme, repressió, alienació.

Des d'aquesta perspectiva de radicalitat lingüística s'entén millor que la referència a la divinitat no sigui només positiva. Com assenyalen els 99 noms de Déu en la tradició islàmica, Déu no només és bo, benvolent, misericordiós, compassiu, comprensiu, perdonador, amable, pacífic... Déu pot ser també exigent, purificador, controlador, impulsor, estricte, restrictiu, destructor, subjugador, humiliador, abassegador, degradador, donador de deshonor, jutge, portador de mort, dominant, venjatiu, colpidor... perquè la divinitat ens ha de sacsejar, i per fer-ho utilitza tota mena de camins.

Totes les experiències humanes poden ser portes que obren a la divinitat, camins cap a ella; se l'ha de trobar en tots els contextos, cal fugir de la contraposició de benestar i malestar i de cercar Déu només al cantó del benestar. La realitat humana és complexa, i a Déu se'l troba arreu si se'l busca degudament. Fins i tot quan fem el mal i quan rebem el mal podem trobar camins cap a Déu. Ens podem adreçar a Déu des de la pau i també des de l'angoixa; en podem rebre premi i també càstig; podem ser acollits i consolats, o bé rebutjats i deixats a la intempèrie. Ell pot ser a totes dues bandes.

Daumier

Daumier 1848

La sala dedicada a Honoré Daumier (1808-1879) al nostre Museu virtual.

https://photos.app.goo.gl/MrUFVb13tatm47St8

Set punts

Klee 1920

Segons la tradició hindú, hi ha set punts (chakra o xacra) del nostre cos especialment rellevants, i als que convé estar especialment atents. La nostra formulació d'aquests set punts és la següent:

Els punts 3, 4 i 5 són de senzilla localització, ja que es corresponen amb tres zones rellevants de la nostra columna vertebral: les vèrtebres lumbars, les dorsals i les cervicals. El punt 3 es correspon amb el ventre, l'aparell digestiu, la panxa, i es pot associar amb la ira, l'alegria, el poder personal, l'ambició, la sensibilitat, la força de voluntat i amb el hara, punt central del cos per a la tradició japonesa; el seu color és el groc. El punt 4 es correspon amb el cor, els pulmons, la respiració, i es pot associar amb als sentiments i emocions, l'amor, la compassió, el perdó, l'acceptació; el seu color és el verd. El punt 5 es correspon amb el coll i la boca, la faringe, les cordes vocals, i s'associa amb la capacitat d'expressió, de comunicació; el seu color és el blau.

Els punts 2 i 6 també són fàcilment ubicables, tot i que la seva correspondència amb l'espina dorsal és més difusa. El punt 2 es correspon amb els òrgans genitals i es pot associar amb la procreació, el plaer sexual i la creativitat; el seu color és el taronja. El punt 6 es correspon amb el cervell i el front, els ulls i les orelles, i es pot associar amb la raó, la intel·ligència, la percepció visual i auditiva, la intuïció, el coneixement i la cultura; el seu color és l'indi o anyil.

Queden finalment els punts 1 i 7, que s'associen amb la base i la part més alta de la columna vertebral. El punt 1 es la part que queda a prop de terra quan estem asseguts amb les cames creuades; es pot associar amb l'arrelament, amb la vinculació amb la terra, amb l'aplom, amb la materialitat, amb els fonaments; el seu color és el vermell. El punt 7 es correspon amb la coroneta, la part més alta del crani, allí on la columna es projecta amunt, cap al cel, i es pot associar amb l'espiritualitat, l'elevació, la transcendència, la mística; el seu color és el violat.

Sembla recomanable fer cada dia un repàs d'aquests set punts, fixant-hi l'atenció, durant uns breus moments, de l'1 al 7. Cadascú veurà quina posició li resulta més còmode per portar a terme aquest repàs.

Ningú ha tornat

"Llàstima que s'hagi exhaurit el cabal!

- diu el cor trencat als peus de la mort.
De l'altre món no n'ha tornat ningú per poder-li preguntar,
finalment, com van acabar els passatgers d'aquest."

"De tots els que van recórrer aquest llarg camí

algú ha tornat i desvetllat el secret?

Compte, doncs, no et quedis en aquesta cruïlla

amb ganes de fer quelcom, perquè no has de tornar."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 36 i 46 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)