Te Deum

El "Te Deum" és una altra de les molt antigues pregàries cristianes:

"Déu, nosaltres et lloem,

Senyor, nosaltres et cantem,

Pare etern, la terra sencera et reverencia.

Els àngels, els cels i totes les potències,

els querubins i els serafins, proclamen:

"Sant, sant, sant és el Senyor, Déu dels exèrcits.

El cel i la terra són plens de la majestat de la teva glòria.

El cor gloriós dels apòstols,

el cos d'elit dels profetes,

l'exèrcit esclatant dels màrtirs,

et canten amb la santa Església,

escampada per tota la terra.

Pare, d'infinita majestat,

venerable és el teu Fill únic i veritable;

i sant és l'Esperit que ens assisteix.

Tu ets, oh Crist, el rei de la glòria!

Tu ets el Fill etern del Pare.

Vas voler revestir l'home per salvar-lo,

sense horror pel si d'una verge.

Tu vences l'agulló de la mort:

tu obres als creients el regne del cel.

Tu seus a la dreta de Déu

i en l'esplendor del Pare.

Creiem en el teu retorn i judici.

Així et preguem, socorre els servidors

que has rescatat amb la teva sang preciosa.

Compta'ns entre els teus sants,

en la glòria eterna.

Salva el teu poble, Senyor,

beneeix la teva nissaga.

Governa'l i porta'l, fins l'eternitat.

Al llarg dels temps, nosaltres et beneïm;

nosaltres lloem per sempre el teu nom

i pels segles dels segles.

Digna't, oh Senyor, en aquest dia,

preservar-nos de tota falta.

Tingues pietat de nosaltres, Senyor,

de nosaltres tingues pietat.

Que vingui la teva misericòrdia,

que respon a la nostra esperança.

En tu, Senyor, he esperat:

la mort no em podrà confondre."

La versió catalana més habitual és:

"A Tu, oh Déu, et lloem,

a Tu, Senyor, et reconeixem.

A Tu, etern Pare,

et venera tota la creació.

Els àngels tots, els cels

i totes les potestats t'honoren.

Els querubins i serafins

et canten sense cessar:

Sant, Sant, Sant

és el Senyor, Déu de l'univers;

Els cels i la terra

estan plens de la majestat de la teva glòria.

A Tu t'enalteix el gloriós cor dels apòstols,

la multitud admirable dels profetes,

el blanc exèrcit dels màrtirs.

A Tu l'Església santa,

estesa per tota la terra, t'aclama:

Pare d'immensa majestat,

I al teu venerat, veritable i únic Fill, digne de adoració,

Esperit Sant, Defensor.

Tu ets el Rei de la glòria, Crist.

Tu ets el Fill únic del Pare.

Tu, per a alliberar a l'home, vas acceptar la condició humana

no vas menysprear l'úter de la Verge.

Tu, trencades les cadenes de la mort,

vas obrir als creients el regne del cel.

Tu et sentis a la dreta de Déu en la glòria del Pare.

Creiem que un dia has de venir com jutge.

Et preguem, doncs, que vinguis en ajuda dels teus serfs,

a qui redimires amb la teva preciosa sang.

Fes que en la glòria eterna ens associem als teus sants.

Salva el teu poble,

Senyor, i beneeix el teu hereu.

Sigues el seu pastor i enalteix-ho eternament.

Dia rere dia et beneïm

i lloem el teu nom per a sempre, per eternitat d'eternitats.

Digna't, Senyor, en aquest dia guardar-nos del pecat.

Tingues pietat de nosaltres, Senyor, tingues pietat de nosaltres.

Que la teva misericòrdia, Senyor, vingui sobre nosaltres,

com ho esperem de Tu.

En Tu, Senyor, espero,

no deixis que mai em confongui."

Diàleg sobre el Déu personal

Morris Louis 1960

Un diàleg recent per escrit amb bons amics:

"Benvolguts amics, parlem d’això del Déu personal. La vostra posició és clara, precisa, ben formulada i poèticament rica:

“No creiem que aquest u sigui Algú. La idea de personificar l’u no ens convenç. Ens quedem amb l’u misteri. Ens sentim acompanyats, que vetllen per nosaltres, que no som una barca a la deriva en el mar de la vida. No ens inquieta no saber qui/què vetlla per nosaltres.”

Em sembla un tema important. Hi faré algunes consideracions a dos nivells: el Déu 1 i el Déu 3.

Déu 1

L’espontaneïtat politeista ancestral, que fa déus d’elements naturals, o d’emocions, o de situacions vitals, o del que sigui, tendeix a assignar-los un nom, amb la qual cosa els personalitza. Això permet dialogar amb aquests déus, adreçar-s’hi, pregar a cada un d’ells, establir-hi una relació personal.

Llavors ve la maduració de la reflexió que va a parar al monoteisme. És menys espontània, necessita més elaboració, fins i tot una reflexió acumulada de moltes generacions. Possiblement el més reeixit d’aquests processos d’elaboració sigui el jueu, el del poble d’Israel, en un itinerari que es manifesta de manera més o menys clara en els llibres bíblics, llargament treballats sota diverses influències (Egipte, Babilònia, Grècia...) però que van construint una reflexió pròpia, potent i prou ben formulada (tot i les possibles contradiccions). De Déu només n’hi ha un, i no se’l pot identificar amb res tangible (d’aquí la seva condició de misteri). Aquest Déu és “sant”, o sigui “separat”, o sigui “diferent de qualsevol cosa”. I això es vol deixar tan clar que aquesta santedat es repeteix tres vegades: “Sant, sant, sant, sant és el Senyor”, com recull el Sanctus de la missa catòlica: no n’hi ha prou amb una vegada, s’ha de dir tres vegades. Però tot i aquesta diferenciació de tot, se li manté la característica personal: s’hi pot parlar, és possible adreçar-se a ell, de maneres diverses ben recollides al llibre dels Salms (el qual inclou, però, algunes concepcions terribles d’aquesta divinitat única: el poble jueu podia ser molt pietós però també molt egocèntric i molt cruel i violent). I aquest Déu únic és objecte d’amor (estimaràs Déu sobre totes les coses), tot i no identificar-se amb res del que normalment estimem.

Anem a parar doncs, a un Déu únic i personal. Si entenem la divinitat com una construcció simbòlica humana, aquesta opció no representa gaire problema. No és que hi hagi un Déu únic i personal, dotat de plena intel·ligència i consciència, preexistent al nostre Cosmos i creador d’aquest Cosmos. D’aquest Déu preexistent no sembla haver-n’hi indicis: si l’anomenem preexistent i creador és com a forma de lloança, és una opció litúrgica, forma part de la dinàmica de la pregària. Ara bé, com a símbol creat pels humans mereix consideració. Em sembla un símbol potent i útil, beneficiós, i per tant possible i respectable com a opció. Creure en aquest Déu personal no és considerar-lo objectivament existent i preexistent al Cosmos, sinó com una bona construcció simbòlica, per a alguns la més excel·lent de les construccions simbòliques de la humanitat. Déu és símbol, Déu és el gran símbol. I per tant, és possible utilitzar aquest símbol, fer-se’l propi, fer-ne part de la pròpia caixa d’eines simbòliques. I des d’aquesta òptica poder “parlar amb ell”, per dir-ho d’alguna manera, en el diàleg íntim, en la pregària, en la litúrgia.

Déu 3

Aquesta divinitat única i personal sembla tenir certa tendència a utilitzar el número tres. Tres exemples: la Trinitat, els tres arcàngels i les tres “omnis”.

1) La Trinitat. La tradició cristiana es formula parlant del Déu trinitari (un Déu únic manifestat en tres persones diferenciades: el Pare, el Fill i l’Esperit sant). És un refinament simbòlic complex, al que s’ha dedicat molta reflexió teològica, bona part d’ella amb poca consistència o fonament. La meva interpretació de la Trinitat és que intenta divinitzar alhora tres coses diverses: 1) un ésser humà (Jesús de Natzaret), 2) una visió del Déu únic com a acollidor i just, com a Pare, fins i tot com a “papà”, “abba” (íntim i carinyós) i 3) una constatació de la importància de la vivència personal íntima de la relació tant amb Jesús com amb aquest Déu Pare amorós que oferia la tradició jueva, dimensió amorosa subratllada per Jesús com a una bona notícia: Déu ens estima. Aquesta vivència personal que ens divinitza, que ens connecta amb la divinitat, s’anomenà Esperit sant i es considerà manifestada en la Pentecosta.

El símbol trinitari és un símbol una mica difícil de manejar però també ric i útil. Amb un problema greu de fons: només està disponible per als cristians o pot ser objecte d’una traducció més universal? ¿És un reflex de qualsevol dinàmica religiosa consistent, en la qual alguna persona humana formula una visió determinada de la divinitat i mou els cors d’altra gent a relacionar-se amb ella i amb aquesta visió de la divinitat? Aquí el problema és que moltes sectes, incloses les destructives, s’apropien d’aquesta dinàmica trinitària, la manipulen i en fan un vehicle de manipulació. El que cal no oblidar és que la Trinitat també és un símbol de creació humana.

2) Els tres arcàngels, Miquel, Gabriel i Rafael. Aquest Déu únic es manifesta als humans amb tres rostres diferents, de tres maneres principals diferents:

a. En l’acció, en la lluita contra el mal, en la transformació positiva de les estructures, en la lluita en defensa dels grans valors: Miquel i la seva espasa. Déu que actua.

b. En la paraula, en la formulació de símbols, en la inspiració de la reflexió humana: Gabriel, que inspira als evangelistes, a Muhammad o a qualsevol que fa un bon ús de la reflexió sobre la divinitat i la formula amb encert. Déu que parla.

c. En la cura, en la lluita contra la malaltia, contra el sofriment, contra el dolor, contra la pena, contra la tristor. Rafael i la seva capacitat de consol. Déu que cura, que guareix les ferides del cos i del cor.

3) Els tres “omnis”: la divinitat vista com a omnipresent, omniscient i omnipotent. Un altre símbol elaborat però potent.

a. Omnipresent. La divinitat personal és diferent de tot però tot és manifestació seva i camí per accedir-hi. Se la pot trobar a tot arreu, si es treballa bé, si es mira bé. Fins i tot en el sofriment. El gran dubte: també en la maldat que nia al cor dels humans?

b. Omniscient. La divinitat personal tot ho sap de nosaltres: per a ella no hi ha secrets, penetra fins al més íntim del nostre cor i de la nostra ment, ens coneix exactament tal com som. No ens en podem amagar. Sempre és l’interlocutor disponible, en qualsevol situació.

c. Omnipotent. Si s’utilitza bé la referència a la divinitat, qualsevol cosa és possible, es pot superar qualsevol barrera personal i col·lectiva, es pot anar més enllà de tota limitació de la condició humana en relació al comportament humà. Podem arribar a ser plenament bons, perfectes, tant personalment com col·lectivament: la referència a la divinitat ho fa possible."

Intent

Maillol 1940

"Jo més aviat diria que no hi ha bones persones i males persones. El que hi ha, em sembla, són persones que intenten ser bones i persones que no ho intenten. I això només ho sap cadascú."

(tuit d'en Rai de 17.09.2026)

Democràcia humanista

Maillol 1888

"El "sistema" és regeix per la lògica del poder. L'alternativa hauria de ser una "democràcia humanista" fonamentada en els valors. La Democràcia cristiana ho deia, però no ho va fer. Seria possible fer-ho ara, contra tots els escepticismes? Qui ho podria impulsar?"

(tuit d'en Rai de 15.09.26)

Democràcia humanista

Maillol 1888

"El "sistema" és regeix per la lògica del poder. L'alternativa hauria de ser una "democràcia humanista" fonamentada en els valors. La Democràcia cristiana ho deia, però no ho va fer. Seria possible fer-ho ara, contra tots els escepticismes? Qui ho podria impulsar?"

(tuit d'en Rai de 15.09.26)

Aprendre la pau

Clyfford Still 1949

"La pau és més que l'absència de preocupació.

És la creació de refugis segurs per a tothom;

és la construcció de seguretat per a tothom;

és el perdó d'un mateix, així com d'aquell que et voldria fer mal.

Busquem el contentament; aprenguem la pau.

La pau és més que l'absència de discordança.

És la intenció d'escoltar diversos punts de vista;

és el parlar intencionadament de totes les veus, una per una;

és la tensió dins del silenci que acull tots els pensaments.

Busquem l'harmonia; aprenguem la pau.

La pau és més que l'absència de tensió.

És estudiar la dura lliçó de deixar anar;

és respirar a través del dolor cap a la tranquil·litat;

és formar amistat a partir de l'enemistat.

Busquem la serenitat; aprenguem la pau.

La pau és molt més que l'absència de guerra.

És observar la treva promesa quan la ira diria "no";

és trobar el compromís just quan l'ego diria "a la meva manera";

és lluitar per la reconciliació quan el cor diria: "venjança".

Busquem l'amistat per a tota la terra; aprenguem la pau."

L. Annie Foerster a For Praying Out Loud: Interfaith Prayers for Public Occasions (2003)

Text original:

"Peace is more than the absence of worry.

It is the creation of safe havens for all;

It is the building of security for everyone;

It is the forgiveness of self, as well as one who would harm you.

Let us seek contentment; let us learn peace.

Peace is more than the absence of discordance.

It is the intent listening to diverse points of view;

It is the intentional speaking of all voices, one at a time;

It is the tension within silence that welcomes all thoughts.

Let us seek harmony; let us learn peace.

Peace is more than the absence of tension.

It is studying the hard lesson of letting go;

It is breathing through pain into tranquility;

It is forming friendship out of enmity.

Let us seek serenity; let us learn peace.

Peace is much more than the absence of war.

It is observing the promised truce when anger would say, “no”;

It is finding the just compromise when the ego would say, “my way”;

It is striving for reconciliation when the heart would say, “revenge.”

Let us seek amity for all the earth; let us learn peace."

Sostre

"Com la pluja s'obre camí en una casa amb un mal sostre, així les passions s'obriran camí en la ment del foll.

Com la pluja no es pot obrir camí en una casa amb un bon sostre, així les passions no s'obriran camí en la ment del savi."

Dhammapada 13 i 14.

(inclòs per Joan Mascaró a Llànties de foc, traducció al català d'Elisabet Abeyà).

Núvols i lluna 9

Pietat

Chagall 1954

"La pietat d'una persona que cerca l'aprovació dels altres o la publicitat no és sincera."

Rabí Nachman de Bratzlav, de la tradició hassídica

Bellesa i divinitat

Fautrier 1944

"En tot el que suscita en nosaltres el sentiment pur i autèntic de la bellesa, hi ha realment presència de Déu. Hi ha com una mena d'encarnació de Déu en el món, de la que la bellesa és la marca."

Simone Weil a La pesanteur et la grâce (1940-1942)

Text original:

"En tout ce qui suscite chez nous le sentiment pur et authentique du beau, il y a réellement présence de Dieu. Il y a comme une espèce d'incarnation de Dieu dans le monde, dont la beauté est la marque."