Gracián: Contenció

Rembrandt 1632

"Saberse atemperar. No se ha de mostrar igualmente entendido con todos, ni se han de emplear más fuerzas de las que son menester; no haya desperdicios ni de saber, ni de valer. No echa a la presa el buen cetrero más rapiña de la que ha de menester para darle caza. No esté siempre de ostentación, que al otro día no admirará. Siempre ha de haber novedad con que lucir, que quien cada día descubre más, mantiene siempre la expectación y nunca llegan a descubrirle los términos de su gran caudal."

Baltasar Gracián, Oráculo manual y arte de prudencia, 58 (1647).

La jueva Maria

Gerard David 1515

Les reflexions sobre Maria de James Tabor, professor jubilat d’Estudis Religiosos i arqueòleg, a La Contra de La Vanguardia del 26.03.2026.

"Maria és la dona més coneguda i menys coneguda de la his­tòria. La vam convertir en figura celestial i vam esborrar la dona real. No era una camperola ignorant d’un indret perdut. Va néixer a Seforis, la gran ciutat de Galilea. Era urbana, de família benestant i amb llinatge reial, descendent del rei David i vinculada al llinatge sacerdotal. Això feia els seus fills políticament perillosos.

Era una noia jueva d’uns quinze anys quan va néixer Jesús. Després van venir més fills. El Nou Testament esmenta Jaume, Josep, Judes i Simó, i parla també de dues germanes. Era una família nombrosa i Josep desapareix aviat dels textos; el més probable és que morís quan els nens eren petits. La tradició diu que Maria va ser sempre verge, però aquesta idea és posterior. El text diu que Josep no la va conèixer fins que va donar a llum. En el llenguatge de l’època, conèixer significa conviure maritalment. Després van tenir més fills. Era una família jueva normal.

No sabem qui va ser el pare de Jesús. Com a historiador, si hagués d’omplir el certificat, hi posaria “pare desconegut”. Al món antic, quan algú era considerat extraordinari, es deia sovint que tenia un origen diví. Es va dir d’Alexandre el Gran i també de l’emperador August.

En la seva joventut Maria va viure violència. Quan va néixer Jesús, Roma va arrasar Seforis i va crucificar dos mil homes. Imaginem-la alletant el seu fill mentre la seva ciutat cremava a pocs quilòmetres. Això marca una vida. Veure dos mil homes crucificats no s’oblida. Cada aixecament acabava en més creus. Aquella experiència devia convèncer-la que la violència només engendra més violència.

Va ser una revolucionària radical, però no armada. La seva revolució no consistia a empunyar l’espasa, sinó a buidar de legitimitat el poder. S’ha reduït el seu paper a haver portat Jesús al món. Però va ser ella qui va educar els seus fills en la Torà i en aquella ètica que després associem a Jesús.

Després de la mort de Josep, la família depenia d’aquesta estructura materna i, quan Jesús és executat, el lideratge no passa a Pere, sinó a Jaume, el germà de Jesús, probablement el segon fill de Maria. Les fonts el situen immediatament després de Jesús i el presenten com el cap de la comunitat de Jerusalem. Fins i tot en els textos més antics, el seu nom apareix abans que el de Pere. És una possibilitat coherent que fos el “deixeble estimat”. A l’Evangeli de Joan, Jesús confia la seva mare al “deixeble estimat”. Segons la llei jueva, si mor el fill gran i el pare ja no hi és, el següent fill assumeix la cura de la mare. Això encaixa millor amb un germà que no pas amb un deixeble extern. Jaume també va morir violentament. Va ser apedregat i colpejat fins a la mort per la mateixa elit sacerdotal que havia promogut l’execució de Jesús. Això indica que la família continuava sent incòmoda.

Insisteixo tant en que Maria era jueva perquè li hem robat el seu judaisme. Guardava el dissabte, celebrava la Pasqua, ensenyava la Torà. Jesús també. El cris­tianisme com a institució apareix molt després.

Atribueixo a Maria l'ensenyament de no tornar el cop. Beneir l’enemic. Posar l’altra galta, però això no vol dir que fos una submissió passiva. Al segle I, colpejar la galta dreta implicava fer-ho amb el dors de la mà: era un gest d’humiliació, no només d’agressió. Posar l’altra galta obligava a l’agressor a canviar el tipus de cop, a trencar el codi de dominació. Maria havia vist el que produïa la violència: ciutats arrasades i homes crucificats. Crec que va comprendre que respondre amb més violència només perpetuava el cicle. Aquesta forma de resistència –ferma, però no armada– va ser el seu llegat."

Creure en un mateix

Miró 1973

"We do not believe in ourselves until someone reveals that deep inside us something is valuable, worth listening to, worthy of our trust, sacred to our touch. Once we believe in ourselves we can risk curiosity, wonder, spontaneous delight or any experience that reveals the human spirit." 

E.E. Cummings (1958)

Possible traducció:

"No creiem en nosaltres mateixos fins que algú ens revela que en el fons de nosaltres alguna cosa és valuosa, digna de ser escoltada, digna de la nostra confiança, sagrada al nostre tacte. Un cop creiem en nosaltres mateixos, podem arriscar-nos a la curiositat, la meravella, el plaer espontani o qualsevol experiència que reveli l'esperit humà."

Anunciacions de Fra Angelico

1431

1432

1433

1440

1446

1453

Imatges per al silenci XXXVII

Georgia O'Keeffe 1927

"El silenci predisposa a veure la llum."

(tuit d'en Rai de 19.12.2024)

Com un mirall

Barceló 1988

"El Cel ha de ser com un mirall. I quan la nostra mirada, la nostra voluntat, la nostra energia, la nostra pregària s'hi adrecen, aquest mirall les ha de reflectir i fer-les tornar, multiplicades, a la Terra, per fer-la millor."

(tuit d'en Rai de 16.03.2026)

Logo

Aquest logo està esperant algun moviment social innovador del qual pugui ser la imatge...

Abandonar

Morris Louis 1958

"Si abandonem el nostre ego, ens harmonitzem amb l'ordre universal i el cosmos ens ve a ajudar."

Taisen Deshimaru a L'esprit du ch'an, Albin Michel, Paris 2000

Fites difícils

Ferrer Bassa 1346

"Penedir-se i perdonar són dues de les fites més difícils d'assolir per als éssers humans."

(tuit d'en Rai de 20.03.2025)

L'etern i el temporal

Vallotton 1925

"El vincle entre l'etern i el temporal ens prohibeix oposar-los l'un a l'altre com a dos mons separats. El temporal porta en ell l'etern. No els hem de considerar com a dos enemics. El valor ens permet trobar i reconèixer l'etern en cada moment de la nostra vida temporal, en cada acció, en cada objecte i en cada esdeveniment. Però la noció de valor sovint ens inclina a divinitzar l'ideal (cosa que passa, per exemple, quan definim Déu com la categoria de l'ideal) i a ignorar que és en el present on hem de buscar el mateix acte que engendra el temps i que ens permet projectar el futur davant nostre i pensar-lo com una idea per tal de convertir-lo en un ideal que depèn de nosaltres actualitzar-lo com a nostre.

(...)

Així, el valor és alhora temporal i intemporal, pel doble moviment que l'obliga sempre a pujar del temps cap a l'eternitat i a baixar de l'eternitat al temps. Sempre és present, però no sempre inserit en l'instant. És aquesta inserció la que el fa nostre.

(...)

No n'hi ha prou, doncs, amb dir que el caràcter essencial del valor és ser objecte d'una contemplació omnipresent i així alliberar-nos del temps per fer-nos trobar l'eternitat. El valor implica el temps com a condició mateixa del seu alliberament del temps.

(...)

El temps es percep d'una manera més sensible a mesura que la nostra pròpia activitat està més distesa, com mostra l'exemple de l'avorriment. Però l'acte omple el temps i, en omplir-lo, el destrueix. Aquí rau per a nosaltres la diferència entre l'ésser i el no-res. El no-res és el temps pur que mesura l'interval infinit que ens separa de l'ésser absolut. L'activitat que en participa omple aquest interval essencial per a la consciència del temps. No hi ha res, doncs, que no porti als nostres ulls el caràcter del valor. Tothom sap que en els moments més feliços, el curs del temps sembla aturar-se. És que quan ja no hi ha un interstici buit en el temps, ja no tenim temps per lamentar, ni per desitjar, ni per envejar."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 407-409.

Text original:

"Le lien de l’éternel et du temporel nous interdit de les opposer l’un à l’autre comme deux mondes séparés. Le temporel porte en lui l’éternel. Il ne faut pas les considérer comme deux ennemis. La valeur nous permet de rencontrer et de reconnaître l’éternel à tout moment de notre vie temporelle, dans chaque action, dans chaque objet et dans chaque événement. Mais la notion de valeur nous incline souvent à diviniser l’avenir (ce qui arrive par exemple, quand on définit Dieu comme la catégorie de l’idéal), et à méconnaître que c’est dans le présent qu’il faut chercher l’acte même qui engendre le temps et qui nous permet de projeter devant nous l’avenir et de le penser comme une idée afin d’en faire un idéal qu’il dépend de nous d’actualiser comme nôtre.

(...)

Ainsi la valeur est à la fois temporelle et intemporelle, par le double mouvement qui l’oblige toujours à remonter du temps vers l’éternité et à redescendre de l’éternité dans le temps. Elle est toujours présente, mais non pas toujours insérée dans l’instant. C’est cette insertion qui la fait nôtre.

(...)

Il ne suffit donc pas de dire que le caractère essentiel de la valeur, c’est d’être l’objet d’une contemplation omniprésente et ainsi de nous libérer du temps afin de nous faire trouver l’éternité. La valeur implique le temps comme la condition même de sa libération à l’égard du temps.

(...)

Le temps est perçu d’une manière d’autant plus sensible que notre activité est elle-même plus distendue, comme le montre l’exemple de l’ennui. Mais l’acte remplit le temps, et en le remplissant, le détruit. Là réside pour nous la différence de l’être et du néant. Le néant, c’est le temps pur qui mesure l’intervalle infini qui nous sépare de l’être absolu. L’activité qui en participe comble cet intervalle qui est essentiel à la conscience du temps. Il n’y a rien alors qui ne porte à nos yeux le ca-ractère de la valeur. Chacun sait que dans les moments les plus heureux, le cours du temps est comme suspendu. C’est que, quand il n’y a plus d’interstice vide dans le temps, on n’a plus le temps de regretter, ni de désirer, ni d’envier."