Mur romànic

Cananilles

Els conglomerats de les Cananilles, al riu Bergantes.

Scarlatti per Horowitz

Durant els anys 1960, un dels més grans pianistes del segle XX, Vladimir Horowitz (Kiev, 1903- Nova York, 1989) va enregistrar magistralment a Nova York unes sonates de Domenico Scarlatti (1685-1757). Aquí en teniu una mostra, la Sonata en Fa menor L. 118/K. 466.

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-05-10T04_18_35-07_00

Paper del mestre

De Staël 1953

"Tot humà és capaç, doncs, de sentir en la llunyania la veu del sagrat. De tota manera, la presència del "mestre" resultarà decisiva per a que aquesta "capacitat" arribi realment a exercitar-se, és a dir per a que aquest humà arribi a sentir per primera vegada aquesta invitació alhora propera i llunyana. El "mestre" serà el "sagrament" del sagrat, el seu "fer-se present" per a aquest humà. Per què? La vida del "mestre" resulta estranya dins del grup humà: és una vida que no es comporta segons la "interpretació del món" del grup, i que per tant no satisfà el "sistema de desigs"; i tot i això externament apareix com una vida curulla de pau i de plenitud. Això manifesta que el "mestre" viu "quelcom" millor que el seguiment de la "imperiosa necessitat de viure": aquesta sospita és la que fa que l'humà corrent de cop es fixi en aquesta veu callada del sagrat que també sonava al seu interior, però que ell no es preocupava de diferenciar d'entre la barreja de mil veus que era la seva vida. L'espectacle sorprenent de la vida estranya i serena del "mestre" li ha despertat la seva sensibilitat interior, l'ha fet fixar-se en la presència del sagrat que el cridava; la vida del "mestre" ha estat el "sagrament" o presencialització del sagrat.

La vida del "mestre" no només és "sagrament" pel que emprengui la iniciació, sinó que continua "sostenint" la "fe" del deixeble durant els llargs i de vegades desanimadors anys que aquesta iniciació dura.

Aquest ser "sagrament" per part del "mestre" no consisteix només en la presència física del "mestre", sinó en el que ell testimonia amb paraules  sobre la seva pròpia vida i sobre una vida semblant a la seva que tots poden arribar a viure. El "mestre" ha de parlar d'alguna manera de en què consisteix aquesta vida "altra": necessita paraules per a referir-se positivament a aquesta realitat. Aquestes paraules que ha d'utilitzar el "mestre" són l'aspecte "positiu" de la religió".

Fins aquí ens hem referit al cercle íntim "mestre-deixeble". La major part de les religions van més enllà d'aquest cercle íntim, són més "col·lectives". En aquesta immensa majoria de religions col·lectives, a més d'existir "mestres" (al menys en el seu origen, i de tard en tard durant els diversos segles d'existència d'aquesta religió), en moltes ocasions és la "comunitat creient" (que no té la genialitat religiosa del mestre original) la que ha de fer de "mestre" per als successius adeptes; en aquestes "comunitats" es ritualitza periòdicament la vivència religiosa en la que tots combreguen, i en aquestes "celebracions" es fan servir paraules per a referir-se positivament al sagrat.

Nota: El tractament que hem donat al "mestre" com a "sagrament" ha pecat de modest. La pràctica de les diverses religions mostra que el "mestre" té un paper molt més fort: no només "causa estranyesa" i així "desperta" a l'humà corrent a una nova vida, sinó que el "vivifica" "amb poder", l'"engendra a una nova vida. Aquest poder vivificant del "mestre" es deu al seu propi procés de "transformació" interior: haver-se "transformat" significa haver-se fet "u amb Déu", haver portat Déu a aquest món; i si Déu està en el "mestre", el "mestre" té el poder vivificant de Déu.

Per posar un exemple que ens resulti familiar: n'hi ha prou amb que Jesús digui "vine amb mi" per a que Joan i Jaume deixin la barca del seu pare i el segueixin; una paraula, una mirada del "mestre" "vivifica", encén la vida divina en els altres, comença o alimenta la seva "transformació" interior. D'aquí també que treballar (per part del futur "mestre") en la pròpia "transformació" interior no sigui un narcisisme sinó un servei al món: és "portar Déu al món", i amb Déu se li porta la llum, la pau, la veritat, la vida."

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.

Al cor de tothom

Van Gogh 1884

No hi ha correlació entre, d'una banda, consciència, saviesa, lucidesa, beatitud i d'altra banda i intel·ligència, habilitat, poder o riquesa.

Per això els pobres, els mediocres, els petits poden tenir el mateix accés al món de l'esperit, al Regne de Déu, que els altres; de fet, els evangelis diuen que ho tenen més fàcil que els intel·ligents, rics o poderosos.

Per això les religions són sobretot pels pobres, pels senzills, pels humils. Per això les Benaurances tenen gust de veritat.

I per això és important que les religions estiguin a l'abast de tothom, no només d'alguns privilegiats. Porten un missatge que s'adreça a tots els éssers humans, i l'han de poder fer arribar al cor de qualsevol, per modest i limitat que sigui.

Un altre Nadal

"Nadal remet a naixement, al que és nou. Nadal vol dir temps de naixement: alguna cosa nova comença (o hauria de començar), alguna cosa diferent del que s'ha viscut irromp."

Joan Carles Mèlich al Suplement Cultura/s de La Vanguardia del 23-24.12.2016

Altra vegada l'estrella

Bartolo di Fredi 1383

L'any 1989 Mn. Josep M. Totosaus va enviar als seus amics una Nadala amb aquest text:

"Altra vegada l'ESTRELLA,
      en un món on llampeguegen tantes bengales multicolors;
altra vegada la CLAROR EN LA NIT,
      ara que ens hem avesat a fer de la nit dia
      i en que ja res no ens sorprèn;
altra vegada l'anunci de la JOIA,
      ara que en teniem prou amb els petits plaers,
      potser baixos de sostre,
      però nombrosos i al nostre abast;
altra vegada el MISTERI,
      en un món cada vegada més aferrat
      al que es veu i al que es palpa,
      i només al que es palpa i es veu.

FELIÇOS, tanmateix,
els qui sabran discernir l'estrella
      enmig de tantes espurnes estantisses;
els qui entreveuran la claror perdurable
      en plena foscor de la vida;
els qui no renunciaran a la joia plena,
      envescats en els plaers de superfície;
els qui creuran en el Misteri:
      el Déu amb nosaltres.

Perquè Déu ha fet miques els murs de separació
entre cel i terra,
poble i poble,
home i home.

¿Serem, doncs, capaços d'esdevenir més humans
      davant la humanitat del nostre Déu,
més nets de cor
      per veure'l allà on hi ha un gram d'humanitat?
¿Serem capaços d'eixamplar el nostre cor
      a la mesura de Déu?"

Afirmacions de fe

Van Gogh 1884

"Quin és el paper de les afirmacions de fe? Certament, el seu paper no és el d'imposar unes maneres d'interpretar el món, l'home i Déu. El seu paper és el de mirar de descriure, en un determinat mode cultural, l'àmbit de la realitat sagrada al que s'ha d'accedir. La finalitat d'aquestes afirmacions és posar en moviment la profunditat humana cap a aquesta "altra realitat". S'ha de creure en aquesta "altra realitat", en la seva sublimitat, en la seva valuositat per sobre de qualsevol altra cosa valuosa, per tal de decidir-se a anar darrere d'ella. Aquestes descripcions simbòliques, no conceptuals, han d'agafar més força que la que pugui tenir qualsevol altre tipus de realitat. De tota manera, per creure així cal haver iniciat d'alguna forma el procés, haver estat tocat per Déu."

Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

Iniciació religiosa

De Staël 1953

"La "iniciació" [religiosa] consisteix doncs en crear el "silenci interior" mitjançant el desmuntatge tant del "sistema de desigs" com de la "interpretació del món" corresponent, i en aquest "silenci interior" acostumar l'oïda al murmuri ja audible de l'"estremiment religiós" que és aquí cridant-nos."

(...)

"Tot humà, fins i tot al començament mateix de la seva "iniciació", és capaç de distingir foscament la veu del sagrat; certament encara no pot girar-se cap a ella quan ho desitgi, i ni tan sols pot aïllar-la d'altres veus per permetre que el penetri plenament i el posseeixi; de tota manera, és capaç de sentir-la llunyana i barrejada amb l'enrenou global, i per això pot ser atret per ella fins al punt d'abraçar un dur aprenentatge per apropar-se a ella."

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.

Portes de cementiri

Portes del cementiri de Palanques.

Imatge

Jawlensky 1930

"Jo no soc mai la imatge que tinc de mi mateix ni la que tenen els altres de mi. Jo soc, i l'ésser no cap en cap imatge perquè les transcendeix totes."


"Tu ets el que ets independentment del que diguin o pensin els altres. Les formes, les actituds, els pensaments i els sentiments canvien i tu segueixes essent tu, i de la mateixa manera canvien els pensaments, actituds i sentiments de les altres persones mentre elles segueixen essent el que són."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Pervivències

Rouault 1939

El 1984, el dominic Jean-Pierre Jossua presentava al congrés "Cristianos para una sociedad democrática" la ponència "Posibilidades en Europa de un cristianismo profético". Entre altres coses, deia aquestes dues coses, que tants anys després semblen encara ben vigents:

"Alguns moviments actuals (Opus Dei, Communione e Liberazione) són molt més ambigus, ja que manifesten en aparença una extrema modernitat, integrant la totalitat o la major part de la vida secular en l'existència dels seus membres i ficant-los a les estructures de la Ciutat. Però les seves opcions són fonamentalment doctrinàries, autoritàries, sobrenaturalistes i tendeixen a un domini cristià, si més no indirecte, sobre la vida social. En efecte, el seu postulat de base és la unitat de la personalitat a partir de la fe en Jesucrist -i realment aquesta funció unificadora és una de les aportacions majors de l'experiència cristiana-. Però aquesta unitat pot interpretar-se de diverses maneres. Sense dir, com en la ideologia "monàstica", que Déu és tot, les espiritualitats neo-conservatives passen de la unitat assegurada per la fe a una identitat cristiana concebuda com a totalment específica i determinada des de dalt: en l'ètica, l'eclesiologia, la política (ni que sigui de forma democràtica). Mentre que, per a un cristianisme que es vulgui seriosament humà, la mirada creient es realitza a través de mediacions consistents, psicològiques, socio-polítiques, culturals, artístiques, tot el gruix de les quals ha de ser respectat, i la unitat s'obté a partir d'una pluralitat acceptada.

(...)

En una cultura pluralista no existeix cristianisme d'alguna credibilitat que no reconegui la consistència completa de la humanitat dels altres, i això a partir del més profund de la seva pròpia comprensió de la fe. En certa manera, la vida humana -gràcies a Déu!- és viable, es manté dreta, aconsegueix la seva dignitat i la seva veritat fins i tot sense Déu. No sempre, però de vegades -i això és plenament significatiu-. És amb interlocutors complets i no mutilats que hem d'entrar en diàleg, i és important confessar-ho clarament. D'alguna manera, doncs, "Déu" és facultatiu. Això no vol dir que qui l'ha descobert (o més aviat ha estat descobert per Ell) no consideri aquesta sort com un immens benefici, del que no voldria privar-se per res del món; com un do que potser a ell l'hauria guarit; com un regal gratuït que després sembla indispensable, perquè no és un ornament per a la més profunda felicitat de l'ésser humà. De tota manera, res justifica que es consideri al qui l'ignori com un ésser sense acabar."

Coneixement silenciós

Van Gogh 1890

"¿Què és el coneixement silenciós? És la noticia que la realitat de la realitat, en la que vivim i som, no és com la concebem, perquè tot el que concebem, d'una forma o altra, és a la nostra mesura, i la immensitat dels mons no és a la nostra mesura, no hi cap en els calaixets d'un insignificant vivent terrestre."

Marià Corbí a la presentació del llibre El conocimiento silencioso de Fragmenta Editorial el 16.11.2016.

Herois

"Je n'appelle pas héros ceux qui ont triomphé par la pensée ou par la force. J'appelle héros, seuls ceux qui furent grands par le coeur. Comme l'a dit un des plus grands d'entre eux, celui dont nous racontons ici même la vie: "Je ne reconnais pas d'autre signe de supériorité que la bonté." Où le caractère n'est pas grand, il n'y a pas de grand homme, il n'y a méme pas de grand artiste, ni de grand homme d'action; il n'y a que des idoles creuses pour la vile multitude: le temps les détruit ensemble. Peu nous importe le succès. Il s'agit d'être grand, et non de le paraître."

(...)

"En tête de cette légion héroïque, donnons la première place au fort et pur Beethoven. Lui-même souhaitait, au milieu de ses souffrances, que son exemple pût être un soutien pour les autres misérables, "et que le malheureux se consolât en trouvant un malheureux comme lui, qui, malgré tous les obstacles de la nature, avait fait tout ce qui était en son pouvoir, pour devenir un homme digne de ce nom". Parvenu par des années de luttes et d'efforts surhumains à vaincre sa peine et à accomplir sa tâche, qui était, comme il disait, de souffler un peu de courage à la pauvre humanité, ce Prométhée vainqueur répondait à un ami qui invoquait Dieu: "Ô homme, aide-toi toi-même!"

Inspirons-nous de sa fière parole. Ranimons à son exemple la foi de l'homme dans la vie et dans l'homme!"

Romain Rolland, prefaci a Vie de Beethoven (gener de 1903)



Possible traducció:


"Jo no anomeno herois a aquells que van triomfar pel pensament o per la força. Anomeno herois, només aquells que van ser grans pel cor. En les paraules d'un dels més importants d'ells, aquell del que aquí expliquem la vida: "No reconec cap altre signe de superioritat que la bondat." On el caràcter no és gran, no hi ha gran home, no hi ha ni gran artista, ni gran home d'acció; només hi ha ídols buits per a la vil multitud: el temps els destrueix tots plegats. Poc ens importa l'èxit. Es tracta de ser gran, i no de semblar-ho."

(...)


"Al capdavant d'aquesta legió heroica, donem el primer lloc al fort i pur Beethoven. Ell mateix desitjava, enmig dels seus sofriments, que el seu exemple pogués ser un suport per als altres miserables, "i que el desgraciat és consolés trobant un desgraciat com ell, que, malgrat tots els obstacles de la natura, havia fet tot el que estava en el seu poder per esdevenir un home digne d'aquest nom." Havent aconseguit mitjançant anys de lluita i esforços sobrehumans a vèncer la seva pena i dur a terme la seva tasca, que era, com ell deia, d'insuflar una mica de valor a la pobra humanitat, aquest Prometeu guanyador responia a un amic que va invocar a Déu: "Oh home, ajuda't a tu mateix!"

Inspirem-nos en la seva paraula orgullosa. Reanimem amb el seu exemple la fe de l'home en la vida i en l'home!"

Joyce: Ecce puer

Marquet 1932

"Of the dark past
A child is born.
With joy and grief
My heart is torn.

Calm in his cradle
The living lies.
May love and mercy
Unclose his eyes!

Young life is breathed
On the glass;
The world that was not
Comes to pass.

A child is sleeping:
An old man gone.
O, father forsaken,
Forgive your son!"

James Joyce, Ecce puer (escrit amb motiu del naixement del seu net el febrer de 1932, poc després de la mort del seu pare el desembre de 1931).

Traducció de Marià Villangómez:


"Del passat fosc
ha nascut un infant;
amb goig i pena
tinc el cor destrossat.

Tranquil·la, l'existència
al bres troba descans.
Que pietat i amor
li descloguin l'esguard.

La jove vida alena
sobre el cristall;
el món que no existia
arriba per passar.

Un infant dorm:
un vell ja se n'ha anat.
Oh pare oblidat, vulgues
el teu fill perdonar."

Religió i compromís social

De Staël 1955

"No resulta difícil veure com pot col·laborar el sagrat a l'enfortiment dels moviments socials si aquests arriben a enrolar-lo. (...) El sagrat pot enfortir les esperances que sostenen els afanys socials. O fins i tot pot augmentar la seva exigència amb l'exigència pròpia del sagrat. Els exemples històrics de "sacralització" de la moral social o de les lluites utòpiques són tan abundosos que no cal insistir-hi.

De tota manera, el sagrat és d'una altra esfera. Per tant, no pot enfortir la exigència típica dels afanys socials, ja que la seva exigència és d'un altre gènere, i precisament no al servei de l'exigència moral i social sinó presentant-se com a superior a ella.

A més, avui en dia resultaria fatal per al discurs religiós aquest posar-se al servei de la moral o utopia socials. Actualment l'afany social ha pres consciència de la seva pròpia autonomia (igual que la ciència respecte al seu paper d'"informadora") i no tolera ajudes improcedents... que en determinats casos fàcilment es convertiran, a més, en entorpiments. Posem un exemple d'això darrer. Si en el passat la religió va sacralitzar una moral, quan el grup humà busqui una moral nova (perquè hagi canviat la seva tecnologia laboral o la seva organització social) toparà amb la religió, ja que aquesta, en no tenir instrumental adequat per a la recerca de models socials millors, no progressarà sinó que romandrà lligada a aquest model social del passat que va aconseguir la seva aliança. Això desacredita, legítimament, el discurs religiós... i alhora li fa oblidar a aquest el cultiu de la seva pròpia especialitat.

Amb això no volem dir que l'home religiós hagi de ser insensible als afanys socials de la seva època, i que tant li faci el bé o el mal del seu grup humà. Ben al contrari. Tots els grans "mestres" religiosos s'han distingit pel seu amor a totes les coses. Però es tractava d'un amor que procedia d'una esfera "altra" que la que anima l'afany social, una esfera "altra" que fins i tot era capaç de comprendre i estimar la inquietud social i el nervi que la anima; però si l'estimava, no era perquè estigués posseït per ella sinó que des d'un altre punt de suport podia penetrar en l'ànima mateixa que mou la inquietud i l'exigència socials. Per això, els grans creients poden ser els homes més lliures per a canviar d'ideal social quan els temps ho exigeixin, ja que no estan "posseïts" per cap d'ells i són capaços d'estimar sincerament el millor.

És legítim, doncs, deduir que si un humà no estima els afanys socials del seu temps, no és un humà veritablement religiós (ja que el sagrat els hi faria estimar). De tota manera, l'amor de l'humà religiós a l'ideal social no li ve de l'afany social mateix sinó d'un altre punt de referència que se li ha revelat superior. No és únicament lliurant-se més i més al quefer social com s'arribarà a ser religiós, sinó fins i tot sacrificant-lo momentàniament per a tenir "silenci" interior i en ell permetre que es reveli l'esfera nova del sagrat; després, es tornarà al quefer social, però no s'haurà buscat el sagrat per així ser un treballador social més eficaç, sinó que s'haurà buscat el sagrat per ell mateix... i de més a més es resultarà ser un treballador social més eficaç, com una conseqüència de l'amor per tota realitat i tota vida que s'inclou en el sagrat."

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.

Ànima

Twombly 1959

L'ànima no existeix. Queda clar?

Establert això, podem passar a parlar de l'ànima en tant que meravellosa creació cultural humana. Val la pena fer com si l'ànima existís: val la pena viure com si l'ànima existís, val la pena relacionar-se amb els altres com si l'ànima existís.

Amb una matisació important respecte a les visions actualment predominants sobre l'ànima, com bé explica Harari a Homo Deus: no ha de ser quelcom exclusiu dels humans. Els animals també han de tenir ànima, inclosos els porquets tancats a les granges i els conills que corren pels camps. I les plantes, des del gran roure a la més petita de les herbes. Fins i tot les roques, els paisatges, poden tenir ànima.

Ànima d'aquesta que és una meravellosa creació cultural humana. Que no existeix, però que val la pena que actuem com si existís. Que no existeix, però que nosaltres podem fer operativa amb el nostre comportament.

Que tot pugui ser tractat com si tingués ànima és possible precisament pel fet que som nosaltres els que establim aquesta útil i benèfica ficció compartida, una ficció que opera positivament en la realitat.

No cal creure en l'existència objectiva de l'ànima per tractar les coses com si en tinguessin, per convenir entre nosaltres que en tenen, que en tenim, i actuar en conseqüència.

Viure en el present

Jawlensky 1934

"Ens movem a base de prejudicis, records i tòpics. És perillós viure de la memòria, del passat. Només el present és viu, i tot el passat és mort, no té vigència. Fins i tot el futur no existeix. Només hi ha vida en el present, i viure en el present suposa deixar els records, com a quelcom de mort, i viure les persones i els aconteixements com a quelcom de nou, acabat d'estrenar, obert a la sorpresa que cada moment et pot descobrir. És l'ara el que importa, perquè ara és la vida, ara tot és possible, ara és la realitat.

La idea que la gent té de l'eternitat és estúpida. Pensa que dura per sempre perquè està fora del temps. La vida eterna és ara, és aquí, i a tu t'han confós parlant-te d'un futur que esperes mentre et perds la meravella de la vida que és l'ara. Et perds la veritat. El temor al futur, o l'esperança en el futur, és igual, són projeccions del passat. Sense projecció no hi ha futur, ja que no existeix el que no entra a la realitat.

Seria possible viure sense angoixes ni preocupacions? Això només ho descobrireu quan estigueu desperts i vivint en el present.

No ancorar-se en els records, ni patir de nostàlgia, ni d'enyorances. Alliberar-se de les emocions del passat; alliberar la memòria de tota emoció per a rebre netament tota la novetat. Estar disponible per a rebre la persona en cada moment net de tot record i emoció. Quan et trobo, per percebre't amb claredat, he de deixar enrere tot el passat -tant el bo com el dolent- per estar obert al teu present sense relacionar-te amb cap imatge, sinó amb la realitat del present."


"El que la societat ens va ensenyar a considerar com un tresor no val res. El que la història ens va llegar com a honor, pàtria, deure, etc. no val res, perquè tu has de viure lliurement l'ara, separat dels records que són morts; només és viu el present i el que tu vas descobrint en ell com a real. El que tu anomenes "jo" no ets tu, ni ets tampoc la teva parentela, ni el teu pare, ni la teva mare, perquè ets fill de la vida. On hi ha sofriment hi ha identificació amb el "jo", amb una cosa, i on hi ha conflicte és que hi ha identificació del jo amb un problema, amb un obstacle que posa la ment. Això és matemàtic. Agafem de la vida el que no és real. Li tenim molta por a la veritat, i preferim fer ídols amb la mentida."


"El dia que t'arribi la il·luminació, seràs amor i viuràs l'eternitat en cada instant."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Treball manual

Van Gogh 1882

"El treball manual té un sentit profund. En primer lloc, el té com a ascesi. La continuïtat i constància en el treball manté l'esperit tens i alerta i contribueix, a la curta i a la llarga, a la destrucció del desig. És una activitat que no ve regida directament pel desig.

El treball, i pot ser que aquesta sigui la seva principal virtut, si se sap fer, és un mitjà per a aturar la ment i el cor. És un mitjà per a aturar el monòleg continu de la ment i la roda constant del desig, el temor, la preocupació, etc.

Si teniu en compte la importància que té la quietud interior, valorareu el poder del treball per a aquietar l'individu i, fent servir l'expressió d'un mestre indi yaqui, per a "aturar el món". Només en el silenci de dins i de fora parla Déu.

En moltes ocasions el treball és un exercici d'humilitat, i la humilitat és la aniquilació de la importància del Jo, condició indispensable -sense la qual qualsevol esforç o acompliment interior s'autodestrueix- per a que es desvetlli en l'interior d'un mateix la presència silenciosa de Déu."

Marià Corbí, en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

La mirada poètica

Klee 1914

La pel·lícula Paterson, de Jim Jarmusch, mostra bé la mirada poètica...

L'aire lliure

"L'air est lourd autour de nous. La vieille Europe s'engourdit dans une atmosphère pesante et viciée. Un matérialisme sans grandeur pèse sur la pensée, et entrave l'action des gouvernements et des individus. Le monde meurt d'asphyxie dans son égoïsme prudent et vil. Le monde étouffe. - Rouvrons les fenêtres. Faisons rentrer l'air libre. Respirons le souffle des héros.

La vie est dure. Elle est un combat de chaque jour pour ceux qui ne se résignent pas à la médiocrité de l'âme, et un triste combat le plus souvent, sans grandeur, sans bonheur, livré dans la solitude et le silence. Oppressés par la pauvreté, par les âpres soucis domestiques, par les tâches écrasantes et stupides, où les forces se perdent inutilement, sans espoir, sans un rayon de joie, la plupart sont séparés les uns des autres, et n'ont même pas la consolation de pouvoir donner la main à leurs frères dans le malheur, qui les ignorent, et qu'ils ignorent. Ils ne doivent compter que sur eux-mêmes; et il y a des moments où les plus forts fléchissent sous leur peine. Ils appellent un secours, un ami."

Romain Rolland, principi del prefaci de Vie de Beethoven (1903)

Possible traducció:

"L'aire és feixuc al nostre voltant. La vella Europa es torna insensible en una atmosfera pesant i viciada. Un materialisme sense grandesa pesa sobre el pensament, i dificulta l'acció dels governs i individus. El món es mor d'asfíxia en el seu egoisme prudent i vil. El món s'ofega. - Anem a reobrir les finestres. Fem entrar l'aire lliure. Aspirem l'alè dels herois.

La vida és dura. És una lluita diària per aquells que no es resignen a la mediocritat de l'ànima, i sovint una lluita trista, sense grandesa, sense felicitat, lliurada en la solitud i el silenci. Oprimits per la pobresa, per les dures preocupacions domèstiques, per les tasques aclaparadores i estúpides, on les forces es perden inútilment, sense esperança, sense un raig d'alegria, la majoria estan separats els uns dels altres, i ni tan sols tenen el consol de poder donar la mà als seus germans en la desgràcia, que no els coneixen, i que ells no coneixen. Ells han de confiar només en si mateixos; i hi ha moments en què els més forts cedeixen sota la seva pena. Demanen una ajuda, un amic."

Terrible i fascinant

De Staël 1953

"Rudolf Otto, sintetitzant estudis de fenomenologia de la religió, indica que el sagrat es presenta d'una manera ambivalent: com alhora "terrible" i "fascinant". És típic de tota religió que hi hagi una amenaça latent o manifesta a qualsevol estructuració objectiva o subjectiva. És a dir, el sagrat es presenta com una exigència que pretén ser absoluta, i per això diu que qualsevol modalitat del "viure" humà no és la veritable exigència ni la veritable vida, sinó que l'exigència i la vida per excel·lència és ell, el sagrat. Per això, encara que el sagrat sigui "fascinant", alhora representa una mort des del punt de vista de qualsevol possible desplegament cultural de la "imperiosa necessitat de viure", és a dir, representa quelcom "terrible".

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.

El diví i l'humà

Hernández Pijuan 1987

"... if a science of phenomena starts out, as modern science does start out, with a mistaken idea of the relationship between the divine and the human, or the divine and nature, or, quite simply, with no awareness of the divine at all, the conclusions it reaches as to the nature of both man and the natural world will necessarily be false and to that extent diabolic... and its consequences in the sphere of practical application (will be) inevitably destructive."

Philip Sherrard, The rape of man and of nature: an inquiry into the origins and consequences of modern science, 1987, p 116, citat per Peter Reason a Reflections on Sacred Experience and Sacred Science, Journal of Management Inquiry, 1993 .

Possible traducció:

"... si una ciència dels fenòmens comença, com fa la ciència moderna, amb una idea equivocada de la relació entre el diví i l'humà, o la divinitat i la naturalesa, o, senzillament, sense cap mena de consciència del diví, les conclusions a què arriba sobre la naturalesa de l'home i del món natural serà necessàriament falsa i en aquesta mesura diabòlica... i les seves conseqüències en l'àmbit d'aplicació pràctica (seran) inevitablement destructives."

Serenitat

David 1820

De les virtuts importants per a la vida humana n'hi ha de freqüentment invocades: l'amor, l'alegria, l'esperança, la generositat, la fermesa... I n'hi ha una potser una mica més oblidada -no per res d'especial, perquè en esmentar-la tothom li dona una càlida benvinguda-, potser una mica menys evocada -qui sap si pel seu aire una mica més modest, més senzill, més humil-, potser una mica deixada de banda: la serenitat. Aquesta capacitat de mantenir la calma, la consciència, el control d'un mateix en tota circumstància, tant en temps d'èxits com en temps de fracassos, tant enmig de l'alegria com enmig del dolor, tant davant de la passió com davant de la buidor emocional.

La serenitat és la mare del gaudi veritable i de la veritable resistència. És la mare de la lucidesa i de la saviesa. És la mare del viure com cal. Valorem-la. Recuperem-la. No la confonguem amb la indiferència, la fredor o la distància. Treballem-nos a nosaltres mateixos per a poder fer-la present al nostre cor i gaudir dels seus fruits abundants.

Senzillesa

Jawlensky 1933

"El senyal d'estar en contacte amb la realitat és la senzillesa."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Esquerdes de cor de pi

La pregària

Van Gogh 1883

"La pregària és l'esforç per apropar-se a aquest altre àmbit de la realitat - la realitat sagrada -; és l'esforç d'apropar-se a Déu amb la ment i amb el més profund de la sensibilitat.

La pregària és l'exercici del silenci interior. És l'exercici d'aturar la cadena interpretativa del món i d'aturar la roda del desig.

La pregària és l'exercici de contactar amb el fons sagrat de nosaltres mateixos i de totes les coses. És l'exercici del pas del món de l'animal humà al món que és sagrament, que és, tot ell, eclosió hierofànica. Pas d'un món els pols del qual són "Jo - Altres - Jo - Objectes" a un món tot ell sagrat, i que no és més que presències diferents i idèntiques de Déu.

La pregària és l'exercici pacient i continuat del clamor des del profund d'un mateix, per tal que Déu trenqui els vels que ens impedeixen reconèixer-lo.

La pregària és, doncs, l'exercici constant de l'"altra sensibilitat".

Res no hi ha, ni hi ha d'haver, de més capital per a qui vulgui seguir un camí de transformació que la pregària constant.

La pregària és també l'exercici de la desvalorització de tot el que no és manifestació i presència divina. En aquest sentit, és l'exercici en l'amor a Déu sobre totes les coses

Tot aquest camí requereix esforç continuat i decisió indestructible, però no és obra en absolut de l'home, sinó obra de Déu i així s'experimenta. D'aquí la necessitat de la pregària constant i de la pregària que clama per l'Esperit de Déu."

Marià Corbí, en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

Sense significat

Twombly 1957

"Modern culture rejects this belief in a great cosmic plan. We are not actors in a larger-than-life drama. Life has no script, no play-wright, no director, no producer - and no meaning. To the best of our scientific understanding, the universe is a blind and purposeless process, full of sound and fury but signifying nothing. During our infinitesimally brief stay on our tiny speck of a planet, we fret and strut this way and that, and then are heard no more."

(...)

"On the practical level, modern life consists on a constant pursuit of power within a universe devoid of meaning. Modern culture is the most powerful in history, and it is ceaselessly researching, inventing, discovering and growing, At the same time, it is plagued by more existential angst than any prevoius culture."

Yuval Noah Harari a Homo Deus (2016)

Possible traducció:

"La cultura moderna rebutja aquesta creença en un gran pla còsmic No som actors d'un drama més gran que la vida La vida no té guió, ni escriptor, ni director, ni productor - i no té significat. Fins allà on arriba el nostre coneixement científic, l'univers és un procés cec i sense propòsit, ple de soroll i fúria, però que no vol dir res. Durant la nostra infinitesimalment breu estada al nostre raconet d'un planeta, ens neguitegem i fatxendegem d'un costat a un altre, i després no se'ns sent més."

(...)

"A nivell pràctic, la vida moderna consisteix en una recerca constant de poder dins d'un univers sense significat. La cultura moderna és la més potent de la història, i està incessantment investigant, inventant, descobrint i creixent. Al mateix temps, està més infestada d'angoixa existencial que qualsevol cultura anterior."

Dendrites

Les sempre atractives dendrites de pirolusita...

Homo Deus

Homo Deus és l'assaig que ha publicat fa poc Yuval Noah Harari, nascut el 1976, doctor en Història per la Universitat d’Oxford i professor al Departament d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem. Com el seu seu assaig anterior, Sapiens, mereix ser pres en consideració i discutit. El text manté l'enorme capacitat de síntesi de Harari, la seva habilitat com a divulgador i el seu notable sentit de l'humor (al menys per a mi; potser a altres els seus acudits no els facin gràcia, però jo m'ho passo molt bé amb ells).

Com aquell qui no fa res ofereix una visió global de la història humana i dóna eines per comprendre-la. Eines que no només li serveixen per interpretar el passat sinó també per comprendre el present i les tendències de futur que ja s'albiren. No és un treball de prospectiva: mira de comprendre, des del seu aparell conceptual, cap a on va ja el món. No vol ser alarmista, però el panorama que presenta fa pensar molt. Per això trobo tan recomanable llegir-lo: planteja debats molt rellevants i ajuda a prendre consciència d'on som i cap a on anem. Com ja passava a Sapiens, Homo Deus és un llibre desmitificador. Alguns diran que és destructiu: jo no li trobo. Esdevé un punt de partença per a la reflexió i debat. Val més treballar a partir del que ell diu, complementant-lo i anant més enllà si és possible, més que no pas combatre'l.

És engrescador el món que dibuixa? No ho sé. Probablement els joves ho veuran diferent que els grans. Els que hem viscut amb determinats referents ideològics i religiosos no ho tenim fàcil per assimilar un món que sembla allunyar-se radicalment de la tradició i entrar en una nova etapa molt diferent. Sentim un cert vertigen davant dels escenaris que veu venir. Qui diu vertigen diu neguit, incomoditat, tristesa. És el món que dibuixaven antigues aportacions de la ciència-ficció però fent-se real.

Segurament hi falta alguna cosa a la seva anàlisi, però no sé definir-la. Hi ha algun element qualitatiu de la condició humana que sembla desaparèixer en aquest món que ve, i no sé si la humanitat no tindrà la capacitat de mantenir determinats valors i aquesta espurna de saviesa que més o menys ha anat travessant totes les èpoques. Ell diu explícitament que la saviesa ja no serà criteri rellevant.

Com ja passava amb Sapiens, Homo Deus mereix un aplaudiment i ser objecte de debat. Els conceptes que utilitza, els temes que planteja i la manera com els planteja, els possibles dèficits que pugui tenir, haurien de ser objecte d'una intensa discussió pública.

Treure el que fa nosa

Jawlensky 1935

"Ningú fa coses dolentes expressament, fredament, per maldat, per la senzilla raó que el component substancial del nostre ésser és l'amor, la bondat, la felicitat, la bellesa, la intel·ligència com a llum de la veritat. Si aquesta substància està ofegada per les pors, pel sofriment, l'única solució és treure el que fa nosa."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Flor de yuca

Trump i el luxe

Gerhard Richter 1997

Em desagrada el suplement mensual Fashion&Arts Magazine de La Vanguardia. Brillantment elaborat, posa tant l'art com la bellesa del cos humà al servei dels objectes de luxe: la moda, les joies, els rellotges cars, els cotxes cars, els perfums, els cosmètics... És el que també fa el suplement setmanal Magazine, però amb un grau superior de cura i refinament.

Que em desagradin aquestes publicacions no vol dir gran cosa. Pertanyo al món dels puristes, moralistes, predicadors, etc., una tradició històrica cada vegada més irrellevant (si  és que ho ha estat mai). Gent que confronta la realitat amb un conjunt de valors i la critica pel seu allunyament d'aquests valors. Gent que més aviat es fa antipàtica, de vegades insuportable.

Però el tema del luxe agafa més relleu amb la victòria de Trump als Estats Units. Trump és un home del luxe (la senyora Merkel, en canvi, no sembla situar-se en aquest àmbit). Segur que, si hi tinguessin accés, Trump i la seva família estarien encantats amb aquests suplements de La Vanguardia, així com amb altres publicacions en la mateixa línia (el "How to spend it" del Financial Times, per exemple).

I és que el problema de Trump va més enllà del seu populisme, una noció pròpia de la ciència política. És populista, sí, però d'una determinada mena de populisme. I difícilment se'l pot considerar com a defensor i encarnació d'una ideologia, d'un sistema elaborat, vertebrat, coherent de pensament. Trump és un barroer que va a la seva. I que es troba com el peix a l'aigua en el món del luxe. És el seu món.

El que suposa Trump, entre altres coses, és doncs l'accés al poder polític de la primera potència mundial d'una determinada mentalitat, d'una manera de ser i de fer, d'una concepció del món creixentment difosa per moltes de les societats del món actual. No tinc nom, etiqueta, per aquesta mentalitat: luxisme o fredisme (perquè és una manera de fer freda) no acaben de funcionar. Però és una mentalitat que tenim a prop, tant al Passeig de Gràcia i la Diagonal com a carrers més senzills, en famílies que coneixem i de vegades en la nostra mateixa família. Una mentalitat que es tradueix en una manera individualista i egocèntrica d'entendre la vida, la persona; en una manera exhibicionista de vestir (amor a les ulleres de sol i als vestits lluents, a les joies i als teixits atigresats o leopardesats, com en els anuncis de perfums); en una manera recarregada i ostentosa de decorar les cases (les imatges del triplex de Trump a Manhattan són ben representatives); en una determinada gestualitat, descarada, presumptuosa, menyspreativa (els paral·lelismes de Trump amb el vell Le Pen i Berlusconi són clars, però quanta gent comparteix aquest "body language", que es diu ara...).

És una mentalitat no diré dominant però que abasta una part notable de la població, i no només a l'elit més rica. Podríem associar-hi com a trets característics la suficiència, el menyspreu dels febles, la insensibilitat al sofriment aliè, la indiferència davant les desigualtats, el desinterès de la cultura, la rigidesa moral (o l'extrema laxitud moral), el dogmatisme rotund, irat i prepotent en les posicions i expressions, l'al·lèrgia als diferents... i podríem anar allargant la llista. O afegint imatges representatives d'aquesta mentalitat (a casa nostra, una part del PP respon a aquesta manera de ser i fer: les fotografies del casament de la filla d'Aznar a l'Escorial ho van plasmar prou bé).

Aquesta mentalitat, que no és nova, està aconseguint ara una traducció política més rellevant. Les conseqüències d'això són preocupants, ja que és una manera de veure el món que no promou ni un estil de vida senzill, tendre, compassiu; ni una visió cordial, càlida i fraternal de les relacions humanes; ni una mentalitat oberta envers la diversitat de cultures i la seva capacitat d'enriquir-se mútuament; ni un esforç de construcció de la justícia i la pau en les relacions entre societats, així com de l'eradicació global de la fam i la pobresa; ni una actitud respectuosa amb el planeta i els seus ecosistemes que porti a combatre el canvi climàtic i a protegir la supervivència i el benestar de les espècies animals i vegetals. Als bàrbars del luxe tot això els queda molt lluny.

Enunciats simbòlics

De Staël 1955

"Els interrogants que graviten sobre la vida humana poden adoptar formes variades. Actualment podríem recollir, entre altres, les següents: La mort que espera inexorablement a cada vivent en algun moment del seu camí. La soledat radical dels humans, i l'aleatori que resulta trobar companyia per a la vida. El desemparament i la indefensió de cada humà, i la seva necessitat de trobar protecció davant del que el supera. El risc d'haver d'escollir tasca i camí, quan aquests són sempre incerts. L'espectacle de l'immens dolor del món. La necessitat d'estar segurs que la història, en la construcció de la qual col·laborem, condueixi cap a una humanitat nova i millor. La necessitat de creure que sempre existeix una solució, de creure que el cosmos no és absurd sinó intel·ligible, de creure que si les coses no van bé és perquè encara no les hem sabut encaixar adequadament... ja que estan fetes per encaixar.

Les paraules de la religió, per estar agafades del món mític, es presten a ser temptades fins arribar a prometre certeses per al "viure" humà, certeses que tranquil·litzin i resolguin els interrogants humans en la seva mateixa arrel, en la mort que els origina. Les paraules religioses haurien caigut en aquesta temptació si, per exemple, la religió induís a creure en una continuació de la vida després de la mort; si el sagrat fos considerat com a una persona que pot complir el paper d'aquest Amant que enyorem; si el sagrat fos pres com aquesta Mare que desitjaríem que ens protegís constantment, i a la qual desitgem poder recórrer eficaçment en les nostres impotències; si el sagrat ens fos aquest Pare que ens estalvia el risc d'haver d'assumir camins incerts ja que ens legisla els camins correctes; si creguéssim que el sagrat acabarà per eixugar tota llàgrima de la humanitat en una vida ulterior; si confiéssim en que el sagrat és el secret Conductor de la Història, i això ens garanteix que la porta cap a un progrés continuat; si veiéssim en el sagrat el Gran Arquitecte que ha planificat l'univers, de forma que tot està fet segons unes essències que no poden deixar d'encaixar entre sí, etc. Si les paraules religioses arribessin a afirmar alguna d'aquestes coses, haurien caigut en la temptació que les aguaita... a no ser que aquests enunciats es presentessin únicament com a enunciats "simbòlics" i no com a afirmacions semblants a les que fem respecte a l'entorn amb el que vivim i del que vivim."

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.

Combat d'ecos

Tàpies 1974

"Els ecos franquistes no es combaten amb ecos antifranquistes, sinó amb molta justícia i educació i el rebuig a l'espiral retrospectiva com a combustible electoralista."

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 22.11.2016

Hopper: dia i nit

Hopper 1930

Hopper 1942