Enunciats simbòlics

De Staël 1955

"Els interrogants que graviten sobre la vida humana poden adoptar formes variades. Actualment podríem recollir, entre altres, les següents: La mort que espera inexorablement a cada vivent en algun moment del seu camí. La soledat radical dels humans, i l'aleatori que resulta trobar companyia per a la vida. El desemparament i la indefensió de cada humà, i la seva necessitat de trobar protecció davant del que el supera. El risc d'haver d'escollir tasca i camí, quan aquests són sempre incerts. L'espectacle de l'immens dolor del món. La necessitat d'estar segurs que la història, en la construcció de la qual col·laborem, condueixi cap a una humanitat nova i millor. La necessitat de creure que sempre existeix una solució, de creure que el cosmos no és absurd sinó intel·ligible, de creure que si les coses no van bé és perquè encara no les hem sabut encaixar adequadament... ja que estan fetes per encaixar.

Les paraules de la religió, per estar agafades del món mític, es presten a ser temptades fins arribar a prometre certeses per al "viure" humà, certeses que tranquil·litzin i resolguin els interrogants humans en la seva mateixa arrel, en la mort que els origina. Les paraules religioses haurien caigut en aquesta temptació si, per exemple, la religió induís a creure en una continuació de la vida després de la mort; si el sagrat fos considerat com a una persona que pot complir el paper d'aquest Amant que enyorem; si el sagrat fos pres com aquesta Mare que desitjaríem que ens protegís constantment, i a la qual desitgem poder recórrer eficaçment en les nostres impotències; si el sagrat ens fos aquest Pare que ens estalvia el risc d'haver d'assumir camins incerts ja que ens legisla els camins correctes; si creguéssim que el sagrat acabarà per eixugar tota llàgrima de la humanitat en una vida ulterior; si confiéssim en que el sagrat és el secret Conductor de la Història, i això ens garanteix que la porta cap a un progrés continuat; si veiéssim en el sagrat el Gran Arquitecte que ha planificat l'univers, de forma que tot està fet segons unes essències que no poden deixar d'encaixar entre sí, etc. Si les paraules religioses arribessin a afirmar alguna d'aquestes coses, haurien caigut en la temptació que les aguaita... a no ser que aquests enunciats es presentessin únicament com a enunciats "simbòlics" i no com a afirmacions semblants a les que fem respecte a l'entorn amb el que vivim i del que vivim."

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.