Pervivències

Rouault 1939

El 1984, el dominic Jean-Pierre Jossua presentava al congrés "Cristianos para una sociedad democrática" la ponència "Posibilidades en Europa de un cristianismo profético". Entre altres coses, deia aquestes dues coses, que tants anys després semblen encara ben vigents:

"Alguns moviments actuals (Opus Dei, Communione e Liberazione) són molt més ambigus, ja que manifesten en aparença una extrema modernitat, integrant la totalitat o la major part de la vida secular en l'existència dels seus membres i ficant-los a les estructures de la Ciutat. Però les seves opcions són fonamentalment doctrinàries, autoritàries, sobrenaturalistes i tendeixen a un domini cristià, si més no indirecte, sobre la vida social. En efecte, el seu postulat de base és la unitat de la personalitat a partir de la fe en Jesucrist -i realment aquesta funció unificadora és una de les aportacions majors de l'experiència cristiana-. Però aquesta unitat pot interpretar-se de diverses maneres. Sense dir, com en la ideologia "monàstica", que Déu és tot, les espiritualitats neo-conservatives passen de la unitat assegurada per la fe a una identitat cristiana concebuda com a totalment específica i determinada des de dalt: en l'ètica, l'eclesiologia, la política (ni que sigui de forma democràtica). Mentre que, per a un cristianisme que es vulgui seriosament humà, la mirada creient es realitza a través de mediacions consistents, psicològiques, socio-polítiques, culturals, artístiques, tot el gruix de les quals ha de ser respectat, i la unitat s'obté a partir d'una pluralitat acceptada.

(...)

En una cultura pluralista no existeix cristianisme d'alguna credibilitat que no reconegui la consistència completa de la humanitat dels altres, i això a partir del més profund de la seva pròpia comprensió de la fe. En certa manera, la vida humana -gràcies a Déu!- és viable, es manté dreta, aconsegueix la seva dignitat i la seva veritat fins i tot sense Déu. No sempre, però de vegades -i això és plenament significatiu-. És amb interlocutors complets i no mutilats que hem d'entrar en diàleg, i és important confessar-ho clarament. D'alguna manera, doncs, "Déu" és facultatiu. Això no vol dir que qui l'ha descobert (o més aviat ha estat descobert per Ell) no consideri aquesta sort com un immens benefici, del que no voldria privar-se per res del món; com un do que potser a ell l'hauria guarit; com un regal gratuït que després sembla indispensable, perquè no és un ornament per a la més profunda felicitat de l'ésser humà. De tota manera, res justifica que es consideri al qui l'ignori com un ésser sense acabar."