Sobre la voluntat de Déu

"En la tradició cristiana es parla de buscar i trobar la voluntat de Déu per a cada u. Aquesta voluntat no és un manament extern, arbitrari o despersonalitzador; al contrari, és el camí pel qual cadascú adquireix la plenitud de la seva identitat a través d'un màxim d'unió, per mitjà del caràcter actiu i cocreador en con-sentir amb tal Voluntat. No es tracta de fer la voluntat de Déu, sinó d'esdevenir aquesta Voluntat i fluir en una única direcció amb la totalitat del propi ésser unificat."

Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 144


La distinció que fa en Xavier Melloni entre "fer" i "esdevenir" és bonica i fecunda, i facilita l'anar més enllà de qualsevol imposició externa. Indica molt pertinentment que "esdevenir el que som" ens situa en el camí d'assoliment de la plenitud i d'entroncament amb la divinitat.

Un cop fet aquest pas, pot ser útil reprendre la formulació evangèlica del Parenostre: "faci's la Vostra voluntat". Que es faci la voluntat de Déu. Que el món es vertebri no només sobre la raonabilitat humana, sinó també sobre l'obertura a criteris més intuïtius que se'ns mostren com a provinents d'altres dimensions, que tenen una mena de flaire com si vinguessin d'un nivell diferent del quotidià. En aquesta línia se situarà més tard la noció del "sotmetiment pacificador" de l'Islam, una submissió a la voluntat divina que porta la pau al cor; l'ésser humà abandonant-se en les mans d'un destí que el depassa però al que fa confiança.

O sigui, val la pena recordar la gràcia de reprendre la formulació de "fer la voluntat de Déu" per la capacitat que té de subratllar que no estem parlant només d'una dinàmica interior de cada persona individual, sinó de la incorporació d'altres dimensions al nostre procés de decisió vital. No construïm la nostra vida només sobre la base dels nostres interessos individuals, només sobre l'horitzó de la nostra trajectòria vital.

Entre altres nivells potser més importants, aquesta expressió apuntaria també a l'oportunitat d'assumir la reflexió feta pels nostres avantpassats (no en va tan respectats i considerats per la tradició xinesa) sobre la manera adient de viure; a la importància de la incorporació de les construccions culturals heretades que fan referència a l'horitzó final que orienta el comportament humà.

"Fer la voluntat de Déu" seria doncs no esdevenir un mateix el criteri únic, o hegemònic, sinó acceptar que l'aportació exterior és també guia vàlid, un guia que acumula més saviesa que la que la meva limitada experiència vital pot abastar. Evidentment, i això és fonamental, aquesta incorporació d'altres criteris traduïda per l'expressió "voluntat de Déu" s'ha de donar sempre en un context de llibertat, això és imprescindible, i en canvi de vegades històricament i per part de moltes religions s'ha fet servir aquesta expressió per anar contra aquesta llibertat. Cal sentir-se lliure d'acceptar aquesta "voluntat de Déu". Una voluntat que s'ha de mostrar com a constructiva, com a realitzadora, com a orientadora, com a camí eficaç per anar més enllà d'un mateix. Però segueix essent pertinent, des de la humilitat, l'obertura i la referència a l'aportació exterior a l'hora d'elaborar l'acotat criteri propi.

De fet, el termini del procés deu ser anar més enllà del "fer" i de l'"esdevenir", i acabar dient simplement "la voluntat de Déu i no la meva" ("la Vostra voluntat i no la meva", si ho diem en un marc de pregària). No com a abreviació de res, sinó com aquell estadi en el que ens quedem simplement en una afirmació sense verb: ni "fer", ni "esdevenir", ni tan sols "ser". Ja no hi ha procés, sinó una simple manifestació que és humil aspiració i recordatori. Fiat voluntas tua.