El perdó

 

Rouault 1939

Diu l'Islam: "Qui pot perdonar els pecats, excepte Déu?"

Una reflexió magnífica, encertada, potent. Perquè assenyala com a mínim a les següents constatacions:

1) Que els altres no ens poden perdonar, que encara que ho facin nosaltres no ens sentim realment perdonats

2) Que nosaltres mateixos no ens podem perdonar, que no som prou forts com per fer-ho

3) Que, tot i això, podem experimentar el perdó.

Si podem experimentar el perdó, i constatem que no ens ve dels altres ni de nosaltres mateixos, d'on ve? Per expressar aquesta estranya, paradoxal situació fem servir llavors el llenguatge simbòlic: diem que el perdó ens ve de Déu. O sigui que ens ve de quelcom desconegut però amb capacitat de fer possible el que sembla impossible. Com ara ser perdonats.

Això té importants implicacions psicològiques, on el tema del perdó hi és molt present, encara que sovint defugint aquesta terminologia. No venen determinats problemes psicològics de la necessitat de ser perdonats i de la incapacitat d'experimentar-ho? Com podem sinó deixar enrere tot el mal que hem fet, que tots, ho vulguem o no, ho reconeguem o no, hem fet?

I també té implicacions polítiques, com ens mostren reflexions com "Patria" i "Maixabel" en el cas basc. Com restaurar la convivència sense passar pel perdó? I com passar pel perdó sense aquesta referència a la divinitat, sense aquesta utilització del llenguatge simbòlic?