Hermann Hesse: El llop

Els anys 1902-1903, Hermann Hesse (1877-1962) va escriure aquest conte, El llop.

L'any 1997 el varem traduir (no tenim constància que n'hi hagi una altra traducció al català).

"Mai no hi havia hagut a les muntanyes franceses un hivern tan enormement fred i llarg. Des de feia setmanes l’aire era clar, aspre i gelat. De dia, les grans i pendents feixes nevades s’estenien blanques i infinites sota el cel blau lluent; de nit, els passava per sobre la lluna, clara i petita, una tallant i gèlida lluna de groga lluïssor, la forta llum de la qual esdevenia blava i somorta sobre la neu, com si fos la mateixa imatge de la glaçada. Els homes evitaven tots els camins i especialment els cims; s’estaven, indolents i rondinaires, a les seves casetes de poble, les rogenques finestres de les quals, plenes de fum i entelades, sorgien dins la nit, enmig de la blavosa llum de la lluna, i no trigaven a apagar-se. Era un temps difícil pels animals de la contrada. Els més petits es glaçaven en gran nombre; fins i tot els ocells eren vençuts per la glaçada, i els magres cossos morts esdevenien botí de perdiguers i llops. Però també aquests patien terriblement la glaçada i la fam. Allà només hi vivien unes quantes famílies de llops, i la necessitat els impel·lia a una més ferma associació. Durant el dia sortien per separat. Aquí i allà en vagarejava un per la neu, magre, afamat i vigilant, silenciós i esquiu com un espectre. La seva exigua ombra lliscava al seu costat sobre la nevada superfície. Flairant, allargava el punxegut musell al vent i deixava sentir de tant en tant un udol sec i penós. Els vespres, però, canviaven completament i s’aplegaven, amb roncs udols, al voltant dels pobles. En ells, el bestiar i l’aviram estaven ben guardats, i darrera ferms porticons hi havia escopetes preparades. Només de tant en tant els queia una petita presa, tal vegada un gos; i dos de la bandada ja havien estat morts a trets. El fred persistia. Sovint els llops jeien junts, silenciosos i meditatius, escalfant-se els uns amb els altres; paraven l’orella angoixats envers el mort ermàs fins que un d’ells, turmentat pel cruel suplici de la gana, tot d’una es posava dret d’un salt fent un bramul esglaiador. Llavors tots els altres giraven el musell cap a ell, tremolaven i esclataven plegats en un poderós, amenaçador i planyívol udol.

Finalment, una petita part de la bandada es va decidir a emigrar. De bon matí abandonaren els seus caus, s’aplegaren i ensumaren l’aire glaçat, excitats i plens de por. Llavors se n’anaren, amb un trot ràpid i regular. Els que es quedaven enrere els seguiren amb ulls molt oberts i vidriosos, després feren al trot un parell de dotzenes de passos darrera d’ells, s’aturaren indecisos, es quedaren drets perplexos i retornaren lentament als seus buits caus. Els que havien marxat se separaren al migdia els uns dels altres. Tres d’ells es dirigiren cap a l’est envers el Jura suís, els altres prosseguiren el camí cap al sud. Tots tres eren animals ben plantats i forts, però esgarrifosament amagrits. El seu replegat i clar ventre era estret com un cinyell, el pit mostrava llastimosament les costelles, els musells eren eixuts i els ulls oberts de bat a bat i desesperats. Tots tres plegats s’endinsaren en el Jura; el segon dia van capturar un moltó, el tercer un gos i un poltre, i per tot arreu eren furiosament perseguits per la gent del país. Per la comarca, rica en pobles i viles, s’escampà l’ensurt i la por davant els desacostumats intrusos. Els trineus del correu foren armats, ningú no anava d’un poble a l’altre sense fusell. Després d’un botí tan bo, els tres animals se sentien en aquelles forasteres contrades alhora esporuguits i complaguts; temeràriament, s’aproparen a les cases i irromperen a plena llum del dia a l’estable d’una masia. Mugits de vaques, espetecs de tanques de fusta estellant-se, soroll de peülles i alenades anhelants ompliren l’estret i calent espai. Però aquesta vegada intervingueren els homes. Es va posar preu als llops, i això va redoblar l’ànim dels pagesos. I en van matar dos: l’un duia un tret al coll, l’altre fou mort a cops de destral. El tercer s’escapà i va córrer molt de temps, fins que caigué mig mort sobre la neu. Era el més jove i formós dels llops, un animal superb de molt considerable força i àgils formes. Romangué llarga estona ajagut, panteixant. Sangonosos cercles vermells giravoltaven davant dels seus ulls, i de tant en tant llançava un gemec xiulant i dolorós. Un cop de destral li havia ferit el llom. Malgrat tot, reposà i pogué aixecar-se altre cop. Primer esguardà la molta distància que havia corregut. Enlloc no es veien homes ni cases. Molt a prop d’ell hi havia una gran muntanya tota nevada. Era el Chasseral. Decidí donar la volta al seu entorn. Com que la set el turmentava, s’empassà petits mossos de la gelada i dura crosta de la superfície nevada. A l’altra banda de la muntanya va anar a parar damunt d’un poble. Era cap al vespre. Es va esperar en un espès bosc d’avets. Llavors es va esquitllar cautelosament entre els tancats dels jardins, seguint l’olor dels calents estables. No hi havia ningú al carrer. Esporuguit i cobejós, donava cops d’ull passant entre les cases. Se sentí un tret. Va tirar el cap amunt i es posà a córrer, mentre ja se sentia un segon tret. L’havien tocat. El seu blanquinós baix ventre tenia el costat tacat de sang, que rajava constantment amb grosses gotes. Malgrat tot se’n va sortir; aconseguí escapar-se amb grans salts i arribar al bosc de l’altra banda. Allà es va esperar un moment tot escoltant i va sentir per dues bandes veus i passos. Ple de por, va mirar amunt cap a la muntanya. Era escarpada, boscosa i penosa de pujar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant, pujà pel costerut cingle, mentre al llarg de la muntanya s’estenia un embull de malediccions, ordres i llums de llanternes. Tremolós, el llop ferit s’enfilà a través de l’ombrívol bosc d’avets, mentre la fosca sang regalimava a poc a poc pel seu flanc. El fred havia minvat. El cel de ponent era ennuvolat i semblava prometre una nevada.

Finalment, l’extenuat llop havia assolit el cim. Ara estava dret sobre una gran feixa nevada, lleugerament inclinada, prop del Mont Crosin, molt per sobre del poble del qual havia fugit. No sentia gana, sinó el dolor somort i persistent de la ferida. Un lladruc feble i malalt va sortir del seu penjant musell, el seu cor bategà amb dificultat i dolor, i sentí la mà de la mort pesar sobre ell com una càrrega indescriptiblement feixuga. Un isolat avet d’amples branques el va atreure; allà s’assegué i mirà fixament, melangiós, la nebulosa nit nevada. Va transcórrer mitja hora. Ara queia una llum rogenca sobre la neu, estranya i suau. El llop s’aixecà gemegant i adreçà el seu formós cap envers la llum. Era la lluna, que s’alçava pel sud-est, enorme i vermella com la sang, i pujava amunt lentament pel cel enterbolit. Feia moltes setmanes que no era tan vermella i tan gran. Desolats, els ulls de l’animal moribund es fixaren en el mat disc lunar, i altre cop bleixà un feble udol, dolorós i apagat, en la nit. Llavors arribaren llums i passos. Pagesos amb gruixuts capots, caçadors i xicots joves amb gorres de pell i tosques polaines caminaven feixugament per la neu. Sonaren crits d’alegria. Havien descobert el llop moribund; li tiraren un parell de trets i ambdós fallaren. Llavors veieren que estava agonitzant, i se li tiraren al damunt amb pals i garrots. Ell ja no sentia res. Amb els membres trencats, l’arrossegaren cap a baix a St. Immer. Reien, es vanagloriaven, esperaven amb il·lusió l’aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d’ells veié la bellesa del bosc ple de neu, ni l’esplendor dels altiplans, ni la lluna vermella que penjava sobre el Chasseral, la feble llum de la qual es reflectia als canons de les seves escopetes, en els cristalls de la neu i en els apagats ulls del llop mort."