Dos significatius articles a La Vanguardia on els autors hi han posat tot el cor:
"En totes les cultures ocorre una cosa semblant: una llarga llista d'oblidats, de creadors, de totes les pràctiques, que es queden a la perifèria, que viuen i treballen en un estat d'irrellevància que no es correspon amb la qualitat intrínseca de la seva obra. La qüestió s'agreuja en països com el nostre en què, pel que sembla, hi ha espai per a pocs. Una cultura potent ho és per la seva diversitat, no per un sentit unilateral i excloent on no hi ha competència. L'èxit, la rellevància i la projecció, per a molt pocs. Aquesta és la intrahistòria de l'art català dels últims 50 anys en què un comissariat a l'ombra, però implacable, de Tàpies i el seu entorn ha planat sobre la plàstica del nostre país. Un secret de domini públic. L'art català sotmès a un cànon, pel que sembla inapel·lable: de Taüll a Tàpies passant per Gaudí, Miró… i després el no res. L'avantguardisme català en una única figura.
Anatematitzats els del Dau al set, Cuixart, l'insòlit Ponç, el poeta Cirlot... van quedant, a poc a poc, al marge artistes que no sabrem mai, si haguessin tingut una visualització més gran, on haurien arribat. A Ràfols Casamada, Hernández Pijuan i sobretot Guinovart, al qual se li va jugular la sortida internacional, se'ls va relegar a un condescendent, i injust, ordre secundari. Clavé, en el seu autoexili, no va ser tingut mai en compte com el gran pintor que era. El cercle Tàpies no va tolerar mai el més mínim antagonisme. Inseguretat, ego, horror patològic a la competència? Una ambició en detriment de tot un col·lectiu.
Més tard va arribar la confrontació amb els joves conceptuals, amb el Grup de Treball, mentre defensava el confús grup Trama ideologitzat per Jiménez Losantos. I els articles sagnants contra un Dalí agonitzant. I els atacs als pintors figuratius i neofiguratius de Santos Torroella. Brossa, còmplice fidel d’aventura, va ser, ja en les acaballes, menystingut per haver-se-li ocorregut fer escultures, i exposicions, “tu el que has de fer és escriure”. I les reticències explicitades davant un Barceló emergent. I… Tant desassossec en un artista que ho tenia tot?
Com una societat artística fou tan dòcil a una elit d’estatus privilegiat? Com crítics, comissaris, artistes, galeristes, editorials (pregunteu a La Polígrafa) van sucumbir a les imposicions? Va succeir en un llarg període i el manteniment de l'hegemonia es va anar adaptant. L'antifranquisme cultural (PSUC) necessitava un artista de prestigi al mercat internacional, i el coqueteig, que es va anar dissolent amb l'arribada de la democràcia, va ser útil per atorgar patents de catalanitat, progressisme i avantguardisme. Dit d’una altra manera: per excloure o imposar noms. Sobreentesos i insinuacions que, en temps foscos, són provadament eficaces. Amb les institucions reinstaurades la pressió perquè l'art català tingués un sol representant oficial va anar en augment. Premis, reconeixements, honors… a qui va autoassumir la tan clara, alta i noble funció notarial de tota una època. Les mostres de cultura catalana a l'estranger se succeïen i igual que ocorria en el Macba des de la seva fundació, l'implacable: aquest sí, aquest no.
Sense tant dirigisme, la nostra plàstica, hauria estat la mateixa? Més potent? En tot cas una gran part de la nostra pintura seria més visible, catalogada i classificada. I més plural i diversificada. I menys extensa la nòmina d’oblidats."
Joan Pere Viladecans a La Vanguardia / Culturas del 03.06.2017
"L'economia productiva és un pilar d'una societat avançada. Una economia productiva es basa en quilos de diners… i moltes tones de confiança. Catalunya està vivint el malson de la fugida d'empreses. La llista assoleix un gruix de dimensions mai conegudes.
La primera decisió ha estat el trasllat del domicili social. La segona és la reubicació del domicili fiscal. Les empreses acabaran traslladant l'operativa dels serveis centrals i, en molts casos, la capacitat productiva. Més tard, vindrà l'efecte induït sobre les petites empreses i els prestadors de serveis (auditors, hotels...). A mitjà termini, un desastre econòmic sense pal·liatius.
La decisió dels bancs té tot el sentit. A casa nostra no tindrien un fons de garantia de dipòsits, i es tancarien els mercats interbancaris davant una fallida segura i immediata. Als mercats financers, "un minut és una eternitat". A més, no existiria l'aixopluc del BCE com a prestador de darrer recurs. Els dipositants perdrien els estalvis i els accionistes veurien la cotització dels seus títols ensorrar-se a zero. La fugida de les empreses que cotitzen a borsa també vol evitar la penalització als accionistes i inversors, i que es dispari el cost del seu finançament.
Altres empreses marxen per eludir la incertesa de polítiques potencialment contràries a la iniciativa emprenedora. Com recordava un empresari, "som emprenedors i ells serien emprenyadors". L'economia catalana ha configurat una de les societats més obertes i competitives del món gràcies al talent i l'esforç, i ha estat la destinació de moltes inversions directes vingudes d'arreu.
Ara, els directius europeus i de la resta del món es malfien d'una economia que s'endinsa en la incertesa. Com comentava un gestor d'inversions després de visitar autoritats econòmiques del país, a la sortida "no sabia si era millor baixar per l'ascensor o sortir per la finestra…".
La Catalunya somiada és el port de destí. El camí a recórrer ha d'estar alineat amb les normes i pràctiques de la UE. Fora d'Europa, faria molt fred…i ningú finançaria les administracions o les empreses catalanes sense una prima de risc de milers de punts bàsics, que ens abocaria a una fallida sense xarxa.
El procés seguit és, des del punt de vista jurídic, un nyap que ens allunya d'Europa. Des de la perspectiva econòmica, un exercici d'irresponsabilitat, improvisació sense cap mena de pla de contingència. Al nou país que molts somiem, els responsables haurien d'endreçar el despatx i marxar cap a casa.
A la Catalunya somiada no acceptaríem que el Pedraforca marxés del país, pujar a Montserrat a cantar una altra cosa que no fos El Virolai i pregar davant d'una altra imatge que no fos la Marededéu de Montserrat, o renunciar a la llengua catalana que ens va ensenyar la mare… De la mateixa manera, el país no pot presenciar la dilució de la seva economia productiva i dels esforços que hem esmerçat al llarg de la nostra història. Un aforisme diu 'Qui digui la veritat, que cerqui un cavall, que l'haurà de menester per fugir'.
Amb tot el meu respecte: Molt Honorable President, així no."
Francesc Xavier Mena a La Vanguardia del 14.10.2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada