Sobre l'autenticitat

 

Morris Louis 1960

L'autenticitat la considerem important però ni la tenim gaire clara ni la sabem aplicar gaire. I és un valor rellevant. Es tracta de fer prevaldre, de posar en primer pla, d'atorgar la significació deguda, al que és real; es tracta del reconeixement de la realitat. L'autenticitat es contraposa en certa manera als desigs i propòsits, a les fantasies, a les edulcoracions.

L'autenticitat, tal com aquí l'hem definit, és molt propera a la veracitat, ser fidels i posar en relleu allò que és cert, no el que nosaltres voldríem veure o ens semblaria desitjable veure ni que no sigui cert. Aquí tractarem ambdós valors com si fossin un de sol.

A què s'enfronten ambdós valors? A una posició de voluntarisme idealista que considera que la vida és com volem que sigui, que som nosaltres els que determinem les seves característiques. Si volem que la vida sigui alegre, bona, positiva, n'hi ha prou amb voler-ho, amb actuar com si fos així, a defensar verbalment que és així, a mirar només allò que la fa ser així, i amb això fem un món més bonic i amable.

El problema d'aquesta posició és doble. Per una part, el món no es configura des de la voluntat, el món és com és, i si el volem transformar hem de partir d'un precís reconeixement de la seva dinàmica. Cal conèixer el món en tota la seva complexitat, en el seu caràcter contradictori, imperfecte, limitat, esquinçat, dolorós, tràgic. En segon lloc, és una posició unilateralista que ignora la dinàmica complexa de la dualitat, la dinàmica que els xinesos anomenen del yin i el yang, per la qual no es poden deslligar els parells contraposats, ja que es necessiten l'un a l'altre, es generen l'un a l'altre, no hi pot haver l'un sense l'altre, i dansen plegats en una alternança generativa continuada. Sense aquesta dinàmica, tot seria calent o tot seria fred, tot seria alegre o tot seria trist, i no és així. El món és alhora calent i fred, hi ha una dinàmica permanent entre ambdós que configura la realitat. I la vida és alhora alegre i trista, hi ha alegria i tristesa per tot arreu, i una vida sense l'una o l'altra és impensable. Tant és erroni considerar que a la vida només hi ha tristesa com considerar que només hi ha alegria, o que ens ho hem de muntar com perquè només hi hagi alegria. Aniria contra la dinàmica real de les coses.

O sigui: voler veure només l'element yang, i combatre o voler ignorar el yin, no és una posició humana encertada, no porta a conèixer profundament i respectuosament la realitat. Això no vol dir que no s'hagi de combatre el mal i tots els contravalors en el terreny de l'acció; el que vol dir és que negar el cantó fosc, el cantó dur, no és saludable ni encertat, no ens ajuda a comprendre millor la vida, no ens ajuda a situar-nos al món amb autenticitat, amb veracitat. Cal saber donar el seu lloc al yang i el seu lloc al yin, cal saber reconèixer-los i acollir-los tots dos, no veure l'un com a "dolent" a liquidar i l'altre com a "bo" a deixar com a triomfador solitari. El fred no és dolent ni bo, és fred; la calor no és dolenta ni bona, és calor. La tristesa no és dolenta ni bona, és tristesa; l'alegria no és dolenta ni bona, és alegria. No es pot desqualificar a cap dels elements d'una dualitat (no estem en l'àmbit de la moralitat, on sí que s'aplica la distinció entre "bo" i "dolent", entre "bé" i "mal", sinó en l'àmbit ontològic, de la manera de ser de les coses).

Quan a la vida ens trobem amb els elements yin, per exemple la tristesa, no es tracta d'apartar la mirada, d'ignorar-ho. Es tracta d'acollir-ho i assumir-ho amb la mateixa atenció i delicadesa amb la que acollim els elements yang, per exemple l'alegria. Esgarrifar-se davant de la dimensió yin, rebutjar-la, no és correcte. No voler confrontar-nos amb els aspectes durs o terribles de la vida no és adient. Cal saber acollir les dues dimensions, que són inseparables i insuprimibles.

De res no val mirar cap a l'altre cantó, ignorar el que ens fa patir, defugir el que és limitació o declivi. De res no val edulcorar la realitat, pintar-la amb una gama determinada de colors més aviat dolços, suaus, amables. Fer això, assumir un voluntarisme positivista unilateral, deforma la realitat, esdevé un fals refugi que només ens protegeix en aparença. Cal confrontar-nos amb el dolor del món, amb la dimensió tràgica de la vida, fent-li cas, escoltant-la, treballant-la, tenint-la ben present. Això permetrà retrobar l'equilibri i l'harmonia, i viure el món i la vida amb veracitat, des de la serenitat i l'autenticitat.