Capitals

 

Valloton 1895

Un magnífic text de Josep Maria Ruiz Simón sobre Pierre Bourdieu, publicat a La Vanguardia els dies 22 i 29 de novembre de 2012.

"Fa 20 anys i uns mesos, el 23 de gener de 2002, va morir Pierre Bourdieu. Malgrat que aleshores es va escriure que era l’intel·lectual més citat a la premsa mundial, no ha estat una efemèride gaire commemorada. El fet que la majoria dels que el mencionaven a la premsa mentre vivia el mencionessin per blasmar-lo ajuda a entendre aquest i altres aspectes de la seva posteritat. Bourdieu s’havia especialitzat a explicar aquella mena de coses desagradables sobre els mecanismes socials que els mitjans prefereixen passar per alt. I a qui els molestava com una pedra a la sabata no el van trobar a faltar quan va deixar de ser-hi.

Actualment, els que encara el recorden solen evocar Bourdieu com el sociòleg que va teoritzar sobre la manera com les diferents formes de capital condicionen les posicions que els individus ocupen als camps socials on interactuen. El condicionament del capital econòmic (la fortuna familiar, el salari i altres recursos materials) sempre havia estat obvi. Bour­dieu va ampliar l’enquadrament i es va dedicar a anomenar, descriure i analitzar el funcionament d’altres formes de capital fins aleshores desateses com a tals i que també es poden “heretar”. Com ara el capital social, és a dir, la xarxa de relacions que té un individu. O el capital cultural, que no es limita a les titulacions obtingudes a l’escola o la universitat, sinó que també inclou determinades maneres de pensar i comportar-se o un suposat “bon gust”, que se solen adquirir al mateix entorn familiar o social.

Amb el pas del temps, els conceptes de capital social i capital cultural posats en circulació per Bourdieu han estat incorporats com a closques buides al discurs de la raó neoliberal sobre el capital humà, que alimenta el mercat laboral i enriqueix les nacions i que cadascú hauria de mirar d’anar acumulant per portar una vida exitosa. I també al discurs dels pedagogs innovadors que pretenen fer passar el gat de la política educativa d’anivellar abaixant els nivells per la llebre d’una acció que garantiria la igualtat d’oportunitats dels alumnes en comptes de fer el que realment fa: afavorir els que parteixen de situacions de privilegi i poden evitar, per altres mitjans, les conseqüències de la degradació del servei escolar.

El principal interès del plantejament de Bourdieu sobre els condicionaments de les diferents formes de capital té a veure precisament amb la perspectiva que aquestes dues incorporacions han deixat pel camí. Pel que fa a l’educació, el problema que plantejava Bourdieu era com calia repensar l’escola pública perquè deixés de ser una màquina falsament meritocràtica que, realment, reproduïa i legitimava, amb la seva aparença il·lusòria, la distribució desigual dels diferents capitals en profit dels “hereus” d’aquests capitals. I aquest criteri continua sent una bona pedra de toc per valorar les reformes educatives.

Pierre Bourdieu no va ser tan sols el sociòleg que va teoritzar sobre la manera com el capital cultural i el capital social condicionen, amb el capital econòmic, les posicions dels individus en els camps on interactuen. També es va interessar pel que anomenava la “misèria de posició”, és a dir, pel patiment o el malestar que les persones poden sentir per la posició que ocupen en els microcosmos (la família, l’escola, el barri, el taller, l’empresa) en què es mouen quotidianament. Aquest era el tema de La miseria del mundo (1993), un volum col·lectiu coordinat per ell on es recollien entrevistes que reflectien aquesta mena de sentiments. El repertori era molt variat: obrers afectats pels processos de reestructuració industrial dels vuitanta, fills d’immigrants que estudiaven en una escola pública suposadament inclusiva que els excloïa, militants socialistes que se sentien traïts pels seus dirigents, dones assetjades a la feina... Aquesta obra documentava, entre altres coses, que la revolució neoliberal s’havia convertit en una productiva fàbrica de dolor psíquic. I, llegida ara, serveix per recordar que molts problemes actuals són fills de les polítiques “modernitzadores” d’aquella revolució.

Un dels capítols que Bourdieu va escriure per al volum es titula “La dimissió de l’Estat”. I explica, gairebé com si fos una faula, els efectes de la metamorfosi dels serveis públics com a resultat d’aquestes polítiques i dels discursos que pretenien justificar-les. Bourdieu hi parla de les dues mans de l’Estat. D’una mà esquerra encarregada dels serveis públics, com l’educació, la sanitat o l’assistència, i d’una mà dreta que, en nom d’una nova disciplina econòmica, la de les reformes estructurals del neoliberalisme, imposa un replantejament de la gestió i la manera com s’ofereixen aquests serveis que es despreocupa de la funció social que els correspon. D’acord amb l’enfocament de l’obra, Bourdieu orienta la mirada dels lectors cap a la difícil posició dels que actuen com a dits de la mà esquerra: els treballadors del sector públic (personal sanitari, mestres, professors, treballadors socials,...), que formen part de l’Estat però que es troben situats en la contradicció entre la missió que els pertoca i els mitjans i reglaments de què disposen. I contraposa a aquest sector de l’Estat el que descriu, amb ironia, com la “noblesa de l’Estat”, formada pels alts funcionaris que volen manegar els serveis públics com empreses privades i en benefici de les empreses privades. En una entrevista concedida quan es va publicar el llibre, Bourdieu, jugant amb humor a l’analogia històrica, descrivia les protestes dels treballadors públics d’aleshores com la revolta de la petita noblesa estatal contra la gran noblesa d’Estat. Tres dècades després, aquesta petita noblesa, que encara es manifesta, roman en la seva difícil posició. I aquesta permanència revela la persistència sovint camuflada del mateix neoliberalisme."