Radicalitat

Moltes religions utilitzen un llenguatge radical. Ho fan per tal de sacsejar les ànimes, reptar-les, enlluernar-les, mantenir-les vivents i actives, inspirar-les, mobilitzar-les. Aquesta és la pretensió del llenguatge religiós, i així ha de ser interpretat.

És, per tant, un llenguatge simbòlic funcional. No és per ser "entès" en la seva literalitat, per a ser seguit al peu de la lletra. Quan es fa això, allunyant-lo del seu propòsit, els resultats són desastrosos: terrorisme, repressió, alienació.

Des d'aquesta perspectiva de radicalitat lingüística s'entén millor que la referència a la divinitat no sigui només positiva. Com assenyalen els 99 noms de Déu en la tradició islàmica, Déu no només és bo, benvolent, misericordiós, compassiu, comprensiu, perdonador, amable, pacífic... Déu pot ser també exigent, purificador, controlador, impulsor, estricte, restrictiu, destructor, subjugador, humiliador, abassegador, degradador, donador de deshonor, jutge, portador de mort, dominant, venjatiu, colpidor... perquè la divinitat ens ha de sacsejar, i per fer-ho utilitza tota mena de camins.

Totes les experiències humanes poden ser portes que obren a la divinitat, camins cap a ella; se l'ha de trobar en tots els contextos, cal fugir de la contraposició de benestar i malestar i de cercar Déu només al cantó del benestar. La realitat humana és complexa, i a Déu se'l troba arreu si se'l busca degudament. Fins i tot quan fem el mal i quan rebem el mal podem trobar camins cap a Déu. Ens podem adreçar a Déu des de la pau i també des de l'angoixa; en podem rebre premi i també càstig; podem ser acollits i consolats, o bé rebutjats i deixats a la intempèrie. Ell pot ser a totes dues bandes.