Elogi de l'atzar

 

Max Ernst 1937

L'atzar no està, en general, gaire ben considerat. Hi ha una certa tendència, sovint inconscient, a preferir la seguretat del que és previsible, controlable, planificable, regit per la raó. L'atzar espanta, inquieta, incomoda.

L'atzar és el pare de dues realitats que ens acompanyen sempre: la bona sort i la mala sort. És difícil dir si són quantitativament equivalents; la impressió que tenim és més aviat que una majoria té més mala sort que bona sort, i hi ha una minoria de privilegiats que tenen més bona sort que mala sort.

També hi ha persones en les que la sort no sembla actuar. I l'esperança en la bona sort no deixa de ser un confort per a molts (l'èxit de les loteries ho certifica). Sense oblidar la vella i encertada dita: "Bona sort, mala sort... qui ho sap!", ja que hi ha coses que en un primer moment semblen una sort i acaben comportant una desgràcia, i al revés.

Però el que ens sembla més rellevant és que l'atzar té el gran mèrit d'alegrar el final dels nostres dies. A ell és deguda la impossibilitat de saber el com i el quan de la nostra mort, i això ens permet viure amb alegria i esperança fins a la darrera hora, a no ser que la malaltia ens amargui aquesta etapa final. Si sabéssim d'avançada quin serà el moment de la nostra mort i la manera com aquesta es produirà, la nostra vida seria més trista. Donem, doncs, gràcies a l'atzar.