Paradoxa

Max Ernst 1927

Una de les paradoxes de la condició humana és la confrontació que sovint existeix entre l'experiència viscuda i la realitat del present. Una paradoxa que es dóna a nivell personal, a nivell de parella i a nivell del grup d'amics. És important veure que és present en tots aquests tres nivells.

L'experiència viscuda sempre és ambivalent, imperfecte, barreja de coses bones i coses dolentes. Mai som com ens hauria agradat ser, sempre hem fet coses de les que no estem contents. Aquesta càrrega negativa dificulta les nostres relacions en el present. Som com som per la nostra història, però ens agradaria que aquesta part problemàtica no en formés part, perquè fa més difícils les nostres vinculacions emocionals actuals, tant amb nosaltres mateixos, com amb la parella, com amb els grups d'amics. Voldríem ser com som sense dur a sobre la càrrega de la nostra trajectòria.

Si això fos possible, la relació amb nosaltres mateixos seria confortable, sense penediments ni males consciències; estaríem còmodes amb nosaltres mateixos. A nivell de parella, no portaríem a sobre totes les vivències negatives compartides en el passat; ens agradaria poder relacionar-nos amb l'altre com si ens acabéssim de conèixer, però alhora sent com som, amb tota la maduració de personalitat que portem a sobre. I amb els amics passa el mateix: la història compartida ens aplega i agermana, ens vincula, però alhora, degut a la presència del record de les experiències negatives, és una barrera que impossibilita unes relacions més espontànies, més franques, més netes, més obertes; la càrrega dolorosa del passat pesa i erigeix aquestes barreres. Com diu la saviesa popular, "en sabem massa" de nosaltres mateixos, de l'altre, dels altres.

O sigui: el trajecte compartit fa que ens estimem i alhora dificulta aquest amor. A tots tres nivells. El passat ens aplega i alhora ens limita. Voldríem poder tornar a començar, relacionar-nos des de la frescor de la novetat, però alhora gaudir de la personalitat que la trajectòria ens ha anat cisellant. Voldríem un impossible: ser com som i alhora relacionar-nos sense el pes d'aquest passat que ens ha fet com som, relacionar-nos com si ens acabéssim de conèixer, amb l'engrescament emocional, la llibertat, l'espontaneïtat, la il·lusió que la novetat comporta.

Aquesta insuperable contradicció, aquesta paradoxa, és, encara que no ens agradi, una de les limitacions de la condició humana. I assumir que la condició humana té limitacions és un dels assoliments de la maduresa, una de les tasques que ens toca dur a terme.