Cristianisme a Catalunya

 

Joan Mates 1426

La orientació d'aquestes notes és contribuir a estimular el missatge cristià a la Catalunya del segle XXI. No són notes de sociologia religiosa, ni d'història del cristianisme a Catalunya, sinó que volen ser propostes d'actuació.

És llarga, de mil anys, la història del cristianisme català (Oliba, Ramon de Penyafort, Llull, Balmes...) i els historiadors l'han treballat. El segle XX va suposar un moment de renovació i eclosió, amb moltes peripècies, del cristianisme a casa nostra. El Concili Vaticà II s'hi va viure amb intensitat, generant moltes expectatives; Jaume Lorés i altres han dedicat anàlisis encertats a aquest període de certa efervescència catòlica a Catalunya. Després va arribar un temps de desencís, iniciat amb l'encíclica Humanae Vitae (1968) i consolidat pel pontificat de Joan Pau II (1978-2005). Els darrers anys s'ha confirmat aquesta lenta regressió, fins a arribar a una Catalunya que en conjunt és més aviat indiferent al cristianisme.

Ara queda un aparell eclesiàstic catòlic envellit que viu de les inèrcies i el patrimoni del passat, de la mica de força que dóna pertànyer a una organització global la qual, tot i les expectatives generades pel papa Francesc, no aconsegueix introduir una dinàmica renovadora en el seu si. Prestigi i poder sostenen aquest aparell cada cop més residual, que dissimula les seves dificultats fent veure que tot va bé, amb un discurs antiquat i edulcorat que no escolta ningú.

Queden també alguns nuclis actius lligats a ordes religiosos catòlics, i alguns de lligats a esglésies protestants i ortodoxes. L'òrbita jesuítica, sempre potent i ben travada, segueix exercint una certa irradiació gràcies a intel·lectuals prestigiosos i militants fidels. Els benedictins montserratins segueixen lluitant amb les seves contradiccions, després d'una notable pèrdua d'influència i autoritat moral en el país, del que havien estat un referent fonamental. Altres odres segueixen jugant un paper en àmbits particulars, però amb poca projecció en el conjunt de la societat catalana.

La temàtica independentista ha introduït certa tensió en alguns dels àmbits catòlics encara actius, amb gent que aspira a una Església catalana amb més identitat pròpia (que els ha portat a una confrontació amb l'arquebisbe de Barcelona pel tema dels presos independentistes). Com a reacció, hi ha hagut un suport a la institució per part de sectors catòlics il·lustrats no independentistes. Però fa l'efecte que són petites batalles molt residuals, amb poca influència d'uns i altres, amb poca capacitat de generar un debat realment enriquidor i dinamitzador pel catolicisme català.

I queden -quedem- alguns franctiradors, que es continuen veient a ells mateixos com a cristians tot i la seva desconnexió de les dinàmiques comunitàries, cosa que és una forta contradicció. Gent que pel seu compte continua mirant de pensar avui la fe cristiana a Catalunya. Uns ho fan al marge de l'Església però tenint el cristianisme com a únic referent, altres ho fem mirant d'establir un diàleg depurador i enriquidor del cristianisme amb altres grans tradicions religioses i amb el pensament modern no religiós. Alguns aconsegueixen fer-ho amb un cert nivell acadèmic, d'altres reflexionem des d'una més elemental intuïció, i des d'un aïllament notable.

Tot això pot ser així o no ben bé així; tant de bo florissin intents ben pensats i documentats d'avaluar la situació actual del cristianisme a Catalunya, anant una mica més enllà que les habituals constatacions de la sociologia religiosa. I és important que hi hagi avaluacions fetes des d'un propòsit que fa anys s'hauria designat com a evangelitzador, pastoral o militant, o sigui amb una voluntat explícita de vigoritzar i difondre el cristianisme a la Catalunya actual. Per fer això possible cal no només pensar, sinó establir mecanismes per a compartir la reflexió i veure si hi ha possibles àmbits d'actuació. Qui pot, però, actuar com a catalitzador d'una dinàmica d'aquesta mena? L'episcopat i el clergat no semblen gaire interessats a fer-ho. Jesuïtes, benedictins i altres nuclis de religiosos semblen més interessats a mantenir els seus petits àmbits de projecció que a entrar en dinàmiques més globals. Els franctiradors ni tan sols saben -sabem- quants són i on són, si és que n'hi ha algun.

Imaginem, però, que per una estranya circumstància s'obrís un diàleg compartit sobre el present i el futur del cristianisme a Catalunya. Què diríem que cal fer? Molt breument i esquemàticament:

- estimular comunitats de base, punts de trobada de petits grups de cristians que compartissin regularment la celebració, la reflexió i l'acció cristianes. Si en algun territori això quallés i hi hagués diverses comunitats actives, plantejar la recuperació d'espais per a les seves activitats i projecció. Les parròquies no són propietats diocesanes o vaticanes (ni que el dret ho pugui establir) sinó espais de la gent i per a la gent. Allà on hi hagi gent capaç de dinamitzar-los, així hauria de ser.

- reformular des de baix i amb molta modèstia tant les expressions amb paraules de la identitat cristiana com els seus rituals litúrgics, les seves celebracions, tenint en compte la manera de ser de la gent d'avui. Incorporar allò que és significatiu per a la vida d'aquesta gent, inclosa una reflexió crítica sobre la seva manera de viure i relacionar-se. Incorporar també allò que considerem que seria bo que els fos significatiu; l'evangeli és una bona notícia per a la vida de la gent. Partint del llenguatge i dels gustos actuals, mirar d'obrir-los i entroncar-los al missatge evangèlic i al desenvolupament de la dimensió espiritual de la persona, una dimensió que tothom pot tenir però que cal treballar.

- si en algun territori aquesta vitalització de dinàmiques cristianes coincidís amb la vitalització de dinàmiques equivalents en altres tradicions religioses, seria bo potenciar algun espai interreligiós, per modest que fos.

Són propostes que es podrien posar sobre la taula en un context d'activació de la religiositat en la Catalunya actual. Tot i no tenir indicis d'aquesta activació, el desig de veure-la desvetllar, l'esperança de veure-la brollar i la convicció que seria molt positiva per al país i la seva gent justifiquen l'agosarament d'unes notes com aquestes.