Corbí: Intempèrie i veritat

Franz Kline 1951

"Només quan un aprèn a quedar-se en la total intempèrie, sense sostre que el protegeixi del cosmos immens, sense parets que el resguardin dels vents, sense cap refugi; només quan un renuncia a poder disposar d'un tancat on sentir-se menys insignificant al vast espai; només quan, amb els anys, hom aprèn a no esperar que la veritat tingui un rostre delimitat i proper; només quan s'ha après, per fi, a no intentar, de mil maneres, salvar-se; només aleshores, la veritat és inhòspita però profundament hospitalària; despietada com la immensitat però acollidora com una amant; buida com un abisme però fent-se sentir amb una presència plena i càlida.

Quan el coneixement et redueix a una mota de pols als espais estel·lars, ella s'aproxima com a amiga; quan el fracàs de tots els teus projectes t'ha dut a desesperar de tot mètode segur, acreditat i controlat de salvació, la veritat, pietosa, allarga la mà per agafar-te. La certesa que genera no es recolza en la protecció que proporciona ni en com estan de delimitats els seus contorns sinó, per contra, en la seva pura i inevitable intempèrie; en les seves fronteres indefinibles; en la seva capacitat d'envair, com una inundació, tots els tancats; en el seu poder per filtrar-se i fugir dels murs més sòlidament construïts. La veritat, com l'oceà, ignora les fronteres, desfà les tàpies, és incontrolable.

La veritat no és un sostre, sota el qual protegir-se, perquè la veritat, com un huracà, aixeca i s'emporta totes les proteccions, com les fulles seques dels arbres. La veritat confirma sense dir una paraula i sense fer ni un sol gest. Guia sense assenyalar camins; pacifica sense donar solucions; dóna respostes sense proposar fórmules; és acollidora sense oferir una llar; és un terra on posar els peus sense que sigui un tancat; vesteix la seva nuesa amb mil vestits, però després de presentar-se davant dels nostres ulls acuradament vestida i adornada, quan girem els nostres ulls vers ella es treu els adorns i la roba i torna a quedar altra vegada irremeiablement nua.

La implacable i nua veritat sense forma, que ningú no pot apropiar-se, la que desmantella com un tornado tota tanca, la que és silenciosa i per això indomable, aquesta mateixa veritat és tendra, càlida, pietosa, acollidora, protectora i guia; només ella és com una presència íntima que engendra una certesa que és lliure de tota forma i, per això, ho pot acollir tot.

Diu Hui Hai: Si la teva ment desitja habitar en algun lloc, no la segueixis, així posaràs fi a la recerca de casa. Així és com acabaràs posseint una ment que no habiti enlloc, una ment que romangui en l'estat de no romandre. Si ets plenament conscient que posseeixes una ment que no habita enlloc, descobriràs que no hi ha cap lloc on habitar o no habitar."

Marià Corbí al Butlletí del CETR de desembre de 2023 (Preàmbul del seu llibre A la intempèrie).