Petrarca: Sonet 189

Lluís Borrassà 1425

"Passa la nave mia colma d’oblio
per aspro mare, a mezza notte il verno,
enfra Scilla et Caribdi; et al governo
siede ’l signore, anzi ’l nimico mio.

A ciascun remo un penser pronto et rio
che la tempesta e ’l fin par ch’abbi a scherno;
la vela rompe un vento humido eterno
di sospir’, di speranze, et di desio.

Pioggia di lagrimar, nebbia di sdegni
bagna et rallenta le già stanche sarte,
che son d’error con ignorantia attorto.

Celansi i duo mei dolci usati segni;
morta fra l’onde è la ragion et l’arte,
tal ch’incomincio a desperar del porto."

Petrarca, Sonet CLXXXIX

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"La meva nau, de tots ben oblidada,

va en mar revolt, a mitja nit d'hivern,

entre Escil·la i Caribdis, i al govern

mon mestre i enemic ha pres estada.

Pèrfid deler l'empeny en l'estopada,

escarn del temporal i del fi etern.

La vela esquinça un vent humit, altern

entre els sospirs, l'esper i l'abrivada.

Pluja de plors, borrufa de despit,

li van mullant el las cordam que es dóna,

on s'entrelliguen ignorància i tort.

Els meus dos bells senyals s'han escondit;

la raó i l'art morien sobre l'ona:

tant, que ja temo de no atènyer el port."