Martí i Pol: Tot és camí des d'ara...

Hernández Pijuan 1978

"No em malvendré el silenci. D’aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n’estimo els esclats, les defallences;

no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l’espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m’exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m’inscric a tota mena de propòsits

de goig i d’esperança.

Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa’m no dir‐te el que hem perdut. Ho saps

tan bé com jo i prou que ho repeteixen

tot de corcs, insistents i temeraris

només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir‐te, en canvi, el que hem guanyat:

un pam de món, concret i destriable,

i un vidre de colors per contemplar‐lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda

serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.

Diguem només el que és essencial:

els mots de créixer i estimar i el nom

més útil i senzill de cada cosa.

Delimita’m l’espai, però no esperis

que renunciï a res d’allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,

com neteja els miralls i les cortines

i esmola els caires vius d’aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.

Cada nit

la deixo caure al pou profund del son

i la’n trec l’endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d’ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola

columna de claror, penso la urgent

necessitat de combatre els miratges,

d’abandonar la platja de les hores

on el sol cau a plom damunt l’arena

i abalteix voluntats, i d’establir

noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d’ara és temptador.

No ens calen

espectadors furtius ni gent que aprovi

cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.

Benignes

i agosarats, estimarem la vida

que muda i que es perfà, noblement lenta

i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur

atzar dels horitzons que mai no tanquen

amb pany i clau l’estímul del paisatge."

Miquel Martí i Pol a L’hoste insòlit (1978)