Problemes i obstacles del diàleg interreligiós

Twombly 1963

L’anàlisi dels possibles problemes, perills, obstacles i entrebancs que té al davant el diàleg entre religions pot ajudar a perfilar la seva naturalesa. Uns són conseqüències negatives que es podrien derivar d’un diàleg interreligiós mal fet o mal entès, o sigui problemes derivats de la seva pròpia dinàmica; d’altres són més aviat obstacles externs dels quals el diàleg mateix no n’és responsable. Però les fronteres no sempre són del tot clares, i alguns aspectes pertanyeran una mica als dos grups. Els mateixos problemes i perills del diàleg interreligiós són alhora un obstacle, ja que descoratgen a molts. I és un gran obstacle la dificultat del diàleg interreligiós: és un diàleg tan complex (problemes de comprensió lingüística, amplitud de la problemàtica a abastar, disponibilitat de temps i recursos, condicions adients per al diàleg, etc.) que a molts els sembla un esforç immens, titànic, pràcticament irrealitzable. Són també problemes i obstacles alhora les qüestions teòriques de fons que condicionen el diàleg interreligiós, com les que hem esmentat en fer referència a la seva relació amb el concepte de religió i amb la necessitat o no d’actualitzar aquest concepte per poder emprendre el diàleg. De tota manera, pot ser útil fer un cert repàs per separat de problemes i obstacles, subratllant que no hi haurà cap ordre de magnitud o preferència en aquest llistat.

Problemes

• Un problema ja assenyalat seria el del sincretisme (fer una nova religió acoblant elements de diverses religions). És un perill poc real, però és utilitzat com a espantall per sectors reticents al diàleg interreligiós, que fan d’aquest perill una arma contra del diàleg.

• Un altre seria el consum “a la carta” o en pla “supermercat” de les diferents religions (agafo o m’interesso només pel que em plau o m’encaixa, prescindint del referent comunitari o de la visió global de cada tradició). També hi hem fet referència. Aquest és un perill més real, perquè es pot sobreposar o confondre amb una conseqüència positiva del diàleg interreligiós: enriquir-se amb les aportacions de l’altre. Fer bé o malament la incorporació d’elements d’altres tradicions dependrà de la capacitat de respectar la coherència dels sistemes religiosos i d’incorporar les novetats sense malmetre l’harmonia interna de l’arquitectura de les tradicions. Aquí la finor de discerniment haurà de ser posada en pràctica: no hi ha gaire receptes externes per delimitar el que és adient i el que no.

• També seria un problema el relativisme (tot és relatiu i subjectiu; la diversitat ens porta a considerar que no es pot viure res com a “veritable”). Aquest seria el risc de “desmoralització” derivat del diàleg interreligiós: el contacte amb l’altre em porta a deixar d’experimentar res com a consistent. Recordem els comentaris fets sobre la qüestió de les diverses veritats.

• No es pot ignorar el risc de menysteniment o no valoració de les peculiaritats, de les diferències: posar l’accent només en el que és comú, i perdre la gràcia i la riquesa de la diversitat. El desig d’apropament a l’altre pot portar a l’error de subratllar de tal manera el que es comparteix o el que aproxima que s’acabi marginant el que diferencia, trencant així l’aproximació global a les tradicions i deixant de banda especificitats que de vegades són les contribucions més significatives de les tradicions al conjunt de l’experiència religiosa de la humanitat. Que un element sigui propi d’una sola tradició no és cap raó per menystenir-lo o considerar-lo secundari.

• Un altre problema podria ser el conformisme (tenir-ne prou amb poc, no ser prou ambiciosos respecte fins a on es vol avançar en el diàleg). Això porta a quedar-se en un primer estadi poc compromès, acontentar-se amb la tolerància i la coexistència, i no entrar en etapes ulteriors: “ens hem conegut una mica, ja no ens pegarem per les cantonades, ja n’hi ha prou”.

• Trobem també el risc del delegacionisme (acceptar la idea que el diàleg interreligiós és un àmbit reservat als “experts” o a les “autoritats”), del que ja s’ha parlat. El diàleg interreligiós ha de ser un procés de transformació personal viscut per cadascú, per tothom.

• Un problema peculiar és la tendència que el diàleg es doni preferentment entre tarannàs semblants de tradicions diferents. Dins de cada tradició religiosa hi ha diferents sensibilitats, unes més conservadores, altres més innovadores, unes més liberals, altres més comunitaristes, etc. Es constata sovint que tot i la diferència d’orígens, es pot donar més fàcilment un corrent de simpatia entre sensibilitats semblants de tradicions diferents que entre sensibilitats diferents de la mateixa tradició. Això pot ser un problema, certament. Però alhora és un fet humanament comprensible i lògic, i té la virtut de ser un impulsor del diàleg interreligiós: de vegades hi ha més tendència a compartir amb els semblants d’altres tradicions que amb els diferents de la pròpia.

Aquest fenomen té una altra virtut: multiplica i diversifica el diàleg interreligiós. Potser no s’ha subratllat prou: de diàleg interreligiós n’hi pot haver a molts nivells i de moltes menes. Les diferents sensibilitats promouen aquesta diversitat: es poden donar dues iniciatives paral·leles de diàleg interreligiós, una de caire més conservador i una altra de caire més innovador, amb la presència del mateix grup de tradicions religioses. I està bé que així sigui. Segur que l’estil d’aquestes dues trobades serà diferent, mostrant així la diversitat de rostres del diàleg interreligiós. I si hi ha sinceritat i profunditat, ambdues trobades tindran la mateixa legitimitat i utilitat en tant que trobades de diàleg interreligiós.

Això ajuda a visualitzar que no hi ha un sol model de diàleg interreligiós. Si a més del factor de sensibilitat s’hi afegeix el factor ètnic o nacional, la gamma de possibilitats encara s’amplia (que diferents podran ser uns diàlegs entre cristians i musulmans a França o a l’Índia!) Aquesta és una de les gràcies del diàleg interreligiós: és divers, plural, no se’l pot encorsetar, va sorgint alhora a molts llocs diferents, amb estils molt diferents, entre tradicions diferents, amb sensibilitats diferents, entre edats diferents (el diàleg entre joves o entre adults també serà diferent). Com és diferent el diàleg entre dones, entre homes o amb presència d’ambdós. Fins i tot els components materials seran diferents: en uns casos s’hi incorporarà l’aspecte ritual, en d’altres es limitarà a l’àmbit de les converses, en d’altres s’hi inclourà un menjar col·lectiu o una festa de comiat. Hi ha també diàlegs més especialitzats potencialment molt fructífers, com el que es dóna entre grups monàstics. I cal recordar que hi ha el diàleg entre autoritats, el diàleg entre experts i el diàleg a nivell de base. Combinant tot això, el risc de dispersió sembla ben real... La diversitat és certament un dels rostres del diàleg interreligiós.

• Un altre problema és que l’interès pel diàleg interreligiós quedi limitat a determinades minories. Aquesta és una realitat constatable que esdevindrà un perill innegable si es perpetua. El diàleg interreligiós no té vocació d’autolimitar-se a minories selectes: si no aconsegueix ser assumit per majories de totes les tradicions, haurà fracassat o s’haurà desnaturalitzat. En un moment inicial, més o menys llarg, pot circumscriure’s a minories, però no es pot quedar aquí.

• També es planteja el problema de l’absència d’interlocutors físics. Tot i la major diversitat cultural i religiosa de les poblacions en les societats actuals, això no vol dir que sigui fàcil establir el diàleg interreligiós cara a cara. Deixant de banda l’afebliment general de la religiositat constatat pels sociòlegs, no tota persona d’un origen diferent és necessàriament religiosa, ni tota persona religiosa està interessada pel diàleg interreligiós. Per tant, pot no ser excepcional que persones amb ganes de conèixer altres tradicions no tinguin accés a practicants d’aquestes tradicions disposats a dialogar.

Fa això impossible el diàleg interreligiós? La resposta és negativa: és possible accedir a altres tradicions a través de llibres, músiques, material audiovisual, visites a espais, etc. Es pot avançar força per aquest camí. No només hi ha molts llibres sobre les religions, sinó que moltes religions tenen determinats llibres com a referents centrals, i accedir a aquests llibres és accedir al cor d’aquestes tradicions. Els Upanishads de l’Índia, el Daodejing, la Torà jueva, els nombrosos sutres buddhistes, els evangelis cristians, l’Alcorà, són textos plenament representatius de les seves tradicions que es poden trobar fàcilment en traduccions a moltes llengües d’ús habitual en el nostre món. Trobar-se en grup per fer seminaris d’aprofundiment, a poder ser amb l’ajuda d’algun expert, sobre textos com aquests, o sobre comentaris de grans mestres a aquests textos o a partir d’aquests textos, s’ha mostrat a la pràctica com una via operativa i fructífera.

Algú podria dir: això és informar-se sobre altres tradicions, però no és diàleg. Cal no precipitar-se. Si la persona que s’obre a una altra tradició, ni que sigui sense intercanvi personal, es deixa depurar i enriquir pel que va aprenent, si deixa que la paraula dels mestres de l’altra tradició li arribi al cor, li remogui les entranyes, li ressoni sense el vel dels prejudicis, si es deixa qüestionar en les seves suposades jerarquitzacions, si deixa de considerar la seva veritat com l’única veritat, etc., s’està donant el procés de transformació personal associat al diàleg interreligiós. Si treballa les coses a fons i amb serietat i honestedat, se li aniran obrint camins, nous paisatges, i rebrà el potent testimoniatge de molta gent, tant de mestres actuals com de la riquíssima tradició de mestres que les religions han anat produint en els darrers tres mil·lenaris. Molts testimoniatges del passat ens arriben ja només a través dels textos, havent-se trencat la continuïtat de transmissió generacional de persona a persona, i cal poder establir la connexió amb aquests mestres.

Serà oportú, doncs, impulsar la creació de petits centres a l’abast de molta gent on es pugui entrar en contacte amb les altres tradicions, posant a l’abast llibres i experts. Poden ser simplement petites biblioteques amb algunes aules de treball i accés a persones que puguin ajudar a fer el treball (el Centre d’Estudi de les Tradicions Religioses de Barcelona n’és un excel·lent exemple), o poden ser centres que incorporin els aspectes rituals.

• Un problema significatiu és el de la presència en iniciatives de diàleg interreligiós de posicions “propagandistes”, de grups que s’hi incorporen no tant pel desig sincer de dialogar amb els altres com pel càlcul estratègic d’aprofitar l’oportunitat per donar-se a conèixer, per fer publicitat del seu propi grup. Això és freqüent amb grups reduïts o de recent creació, amb iniciatives de caire sectari, amb grups que treballen experiències paranormals, amb grups als quals sovint s’etiqueta amb termes com esoterisme o new age. Les trobades obertes de diàleg interreligiós de vegades pateixen d’una certa “invasió” d’aquests grupuscles més o menys exòtics (i de vegades clarament perillosos), però és difícil evitar-ho en contextos on la llibertat d’expressió i la no discriminació són valors acceptats i compartits. És preocupant perquè aquests petits grups poden acabar marcant el to de les trobades i encobrint les aportacions de tradicions molt més potents, riques i consolidades. No hi volem donar més importància, però potser ara s’entendrà millor per què a la Introducció a aquestes reflexions hem dit que ens referiríem bàsicament a l’aspecte positiu d’un grup molt determinat i reduït (en nombre, no en membres) de tradicions religioses: les tradicions indígenes, l’hinduisme i altres tradicions de l’Índia, les tradicions de la Xina, el buddhisme, el judaisme, el cristianisme i l’Islam. El que surt d’aquest marc, amb honorables excepcions evidentment, queda sovint en aquesta profusió difusa en la qual és difícil discernir les dinàmiques religioses consistents i madures del que és frivolitat, negoci o manipulació.

Aquest problema ha fet que alguns plantegin si hi ha una tendència de les trobades interreligioses a esdevenir una fira de mostres. Cal fer algunes consideracions al respecte. Amb el que s’ha dit fins ara s’ha anat fent prou evident que el diàleg interreligiós és valorat de formes diverses. Hi ha els que hi estan radicalment en contra. Hi ha els que hi estan a favor, però el veuen molt difícil, gairebé impossible. Hi ha els reticents, que no argumenten en contra però tampoc no l’impulsen, perquè no el veuen clar. Hi ha molta gent que pràcticament l’ignora. Hi ha la gent que hi està a favor però no sap com fer-ho, com trobar canals per dur-lo a terme. I hi ha la petita minoria militant que dedica esforços i energies a impulsar iniciatives en aquest sentit. Aquesta minoria de tant en tant aconsegueix fer alguna trobada amb visibilitat: és el cas del Parlament de les Religions del Món o, a escala dels Països Catalans, les trobades del Parlament Català de les Religions, promogudes per la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, celebrades a Barcelona el 2005, a Manresa el 2006 i a Alacant el 2007. Evidentment, aquesta mena de trobades no són perfectes, no sempre van com els organitzador voldrien. Ni sempre es poden fer les coses amb el nivell de rigor i discerniment desitjats. A més, són trobades obertes, s’hi apunta qui vol. Certament, en algun moment poden tenir un cert aire de festival, de fira de mostres. Però és molt injust convertir això en una valoració global d’aquestes trobades. Això només reflecteix una superfície parcial de l’esdeveniment, en el qual hi ha molt més. Hi ha molta preparació plena de sacrifici, molta bona voluntat vessada generosament per part de molts; hi ha molta experiència real de coneixement de l’altre. Tot això no pot quedar desqualificat amb la rialla irònica de qui no veu o no vol veure el conjunt. Sovint aquesta observació sorgeix més de reticències prèvies que d’una reacció espontània a l’experiència viscuda. I dir que el diàleg interreligiós és una moda passatgera sorgeix probablement del mateix tipus de prejudicis i reticències. Si és una moda, ho és per a molt poca gent. La gent implicada en el diàleg interreligiós no acostuma a prendre-s’ho com una experiència superficial, com un entreteniment. És també un comentari malèvol que amaga, també sota l’humor, posicions de reserva o refús. Són preferibles els comentaris dels que argumenten amb claredat la seva oposició per convicció al diàleg interreligiós.

Obstacles

Després de repassar alguns problemes i perills que sorgeixen més aviat des de dins de la mateixa dinàmica del diàleg interreligiós, cal fer referència a alguns obstacles externs (dels quals el diàleg no en té culpa, es podria dir) que també cal tenir en compte, ja que el condicionen significativament. Ja s’ha esmentat, ni que sigui de passada, l’afebliment general de les tradicions religioses en el món actual: semblaria com si les tradicions tinguessin dificultats de reciclatge, d’adaptació a l’entorn de la modernitat i la globalització. S’ha parlat també de l’interès relatiu que mostren grans sectors de les tradicions religioses pel diàleg interreligiós: de vegades les religions semblen exclusivament dedicades a defensar el que els queda, estan com absorbides per la preservació intacta de la pròpia identitat (greu error estratègic: la defensa rere les muralles acaba fracassant; al màxim que es pot aspirar amb aquesta estratègia és a durar una mica més, mentre que es renuncia a la irradiació en l’entorn i a la projecció en el futur). Però a banda d’aquests dos grans contextos a no oblidar, cal dir que el diàleg interreligiós ha d’afrontar una colla més d’obstacles.

• Un de fonamental són els conflictes cruents entre religions (encara que sigui recobrint altres interessos). Tota guerra, tot acte de violència amb un etiquetatge religiós, és un pas enrere en el procés d’aproximació entre les tradicions religioses. No només afecta les directament implicades: les afecta totes. Un atemptat suïcida a Jerusalem és un sotrac per al diàleg interreligiós a Zurich.

• Un altre obstacle són les reticències de les mateixes persones i institucions religioses al diàleg interreligiós, que ja s’han anat esmentant. Sovint són fruit de la inseguretat, de la por a la dissolució de la pròpia identitat. També és un procés comprensible: entrar en contacte amb un desconegut genera inicialment una reacció defensiva, autoprotectora. No només hi ha la por a ser agredit, sobretot hi ha la por a ser portat a qüestionar-se un mateix la pròpia identitat, els principis, conviccions, jerarquia de valors, creences que conformen la pròpia visió del món, el propi sistema mental. A tothom li fa por, o mandra, o angúnia, o animadversió (d’aquí les reaccions violentes) que li qüestionin la pròpia manera de concebre la realitat.

• És molt important la por a la divisió de la comunitat. Aquesta és una altra por molt real i més fàcilment verbalitzable que la precedent. Costa dir que es té por de canviar; no costa tant dir que es té por que la pròpia comunitat es fracturi, com a mínim entre els partidaris del diàleg interreligiós i els que no ho són. La unitat de la comunitat és un principi importantíssim a moltes tradicions.

• El respecte excessiu a l’altre, que mena a no gosar qüestionar la manera d’entendre i viure el fet religiós que té l’altre, és un obstacle més subtil a tenir en compte. D’alguna manera, entrar en diàleg comporta irrompre en la intimitat de l’altre, i això pot semblar contradictori amb el respecte que l’altre mereix. És molt lícit i defensable voler estalviar al que es té al davant el trauma del qüestionament; té tot el dret de viure amb les seves conviccions, si li resulten constructores d’humanitat i de maduresa. Per què ficar-se a casa de l’altre? Per què no deixar viure tranquil·lament cadascú a casa seva? Aquesta és una de les objeccions més consistents al diàleg interreligiós.

• Un obstacle especialment significatiu és la manca d’un mínim de llenguatge compartit que pugui permetre o facilitar, si més no en un primer moment, el desencadenament del diàleg interreligiós. Cal crear aquest mínim, i no és gens fàcil, donada la distància cultural que hi ha entre les tradicions. Paraules semblants poden tenir interpretacions diverses, i alhora cal establir un mínim de consensos terminològics per començar a construir. Cal trobar formulacions que tothom pugui entendre. Aquest problema també es dóna en el diàleg extrareligiós: cal que les religions sàpiguen traduir, presentar els seus continguts de manera entenedora a aquells que no coneixen el seu llenguatge tradicional. Cal trobar un cert nucli de llenguatge que sigui compartible per les diferents tradicions i compatible amb el llenguatge vigent en el nostre món.

• Finalment, volem subratllar que l’alta secularització de les nostres societats, que té aspectes ben positius, no deixa de ser també un cert obstacle per al diàleg interreligiós. L’interès pel fet religiós sembla afeblir-se a una notable velocitat. I s’afebleix també la consciència de la relació entre cultura i religió.

Aquest és un punt molt ampli que només podem apuntar, assenyalant quatre aspectes que cal tenir en compte:

1. El primer és la complexitat de la relació entre cultura i religió. Tota religió es formula en el si d’una cultura, i aquesta cultura marca l’expressió religiosa i l’experiència religiosa mateixa, que no es pot viure sense la mediació de l’aparell conceptual aportat per la cultura. Aquest aparell conceptual (lingüístic, simbòlic) és un intermediari inevitable entre nosaltres i el món. Alhora, la religió és una dimensió fonamental de tota cultura. La religió fa visible la dimensió espiritual d’una cultura, la seva referència al que la depassa i alhora la qüestiona. I ho fa amb gran potència, i amb autonomia, de tal manera que algunes religions han arribat a configurar una nova cultura, han transformat el seu context cultural originari. Cal no oblidar, com assenyala Marià Corbí, que històricament les religions han jugat un doble paper: de cohesionadors socials (i, per tant, peces rellevants de la cultura) i de vehicles d’obertura a la dimensió misteriosa, transcendent, metaracional de la realitat (i, per tant, qüestionadores de la cultura). Aquest doble paper fa encara més complexa la relació entre cultura i religió.

2. El segon aspecte és que les cultures secularitzades haurien de restablir el diàleg amb la seva pròpia religió tradicional i amb les altres religions. Aquest és un dels grans problemes de les societats secularitzades: es pot prescindir de la religió si és una dimensió fonamental per a les persones i els col·lectius, per als pobles? Hi ha pocs indicis d’interès per part de les cultures secularitzades a crear un nou tipus de relació entre elles i el fet religiós; sembla que prefereixin ignorar-lo. Si això és fruit de vells ressentiments, de la mandra de fer-ho o de la manca d’eines teòriques i pràctiques per fer-ho, caldrà anar-ho dilucidant en cada cas.

3. L’aspecte següent és que un món globalitzat i comunicat posa totes les religions a l’abast de cada cultura i de cada persona. Aquesta facilitat d’accés és una novetat històrica, malauradament desdibuixada per la creixent manca d’interès de les societats actuals pel fet religiós. Cal dir aquí, per ser justos, que la “culpa” d’aquest desinterès no només és dels sectors religiosos i la seva dificultat per reciclar-se: les societats tampoc no hi estan posant l’esforç i l’interès que la qüestió mereix. Caldrà analitzar més a fons el perquè d’aquest desinterès, que no només rau, tot i que també, en la dinàmica del fenomen religiós.

4. El darrer aspecte és que les cultures haurien d’obrir un diàleg compartit sobre què s’entén per dimensió religiosa. Aquest podria ser un primer pas pel cantó de les societats per trencar la dinàmica d’allunyament entre les religions i les societats actuals. Seria bo que alguns acadèmics, mitjans de comunicació, instàncies de generació de pensament, afrontessin el repte de repensar públicament què entenen per dimensió religiosa i si aquesta té un lloc a les societats contemporànies. Això comporta un cert replantejament de la mateixa concepció de l’ésser humà, però aquesta és una tasca que cada època i cada cultura ha de fer, que no pot defugir.

Tots aquests problemes i obstacles hi són, és cert. Però això no ha de portar a la immobilització, a la desmotivació. El diàleg interreligiós és una gran tasca, com s’acabarà de constatar en endinsar-se amb una mica més de detall en les aportacions positives que pot fer tant a les religions com a les societats.

 

Raimon Ribera a El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007, cap. 5