Sobre el dolor

Beckmann 1944

L'entrevista d'Ima Sanchís a Gaby Pérez Islas, a La Contra de La Vanguardia del 14.11.2023:

"Viure és perdre?

Sí, venim a aquesta vida a perdre. Però és de la pèrdua i del dolor d’on realment extraiem qui som.

Què és perdre?

És alguna cosa que jo tenia i ja no tinc, però també alguna cosa que jo desitjava i no vaig obtenir mai, com un fill o èxit laboral; i afecta durament la ment i les emocions.

Tota pèrdua requereix un dol?

Sí, perdre fa mal i aquest dolor et fa entrar en una cosa anomenada dol. Fins allà tu no pots triar, però després, en el procés, sí: o creixo amb això que m’està passant i ho elaboro, o ho defujo, faig veure que no ha passat i m’omplo de porqueria emocional.

Per què si intentes esquivar el dolor del dol t’omples de porqueria emocional?

La vida és un mar. Vols evitar una onada, però te’n ve una altra, i una altra, i arriba un moment que estàs tan cansat que una onada et tomba. El dolor s’acumula.

El dolor t’espera?

El que no afrontes t’afebleix. El que mires de cara et farà més fort. No hi ha dreceres, i en canvi sí camins falsos com les drogues, treballar massa, el sexe... Però de nit, quan es tracta d’aclucar els ulls, la ment et mostra el teu dolor.

I ho somatitzem.

I tant, no només la ment plora, també el cos. Les gastritis, colitis, totes les itis t’estan dient alguna cosa. Està comprovat que les emocions les intensifiquen.

Què podem fer per nosaltres mateixos?

Les persones diem que sentim les coses però no és veritat. Ens evadim amb la nostra fuga favorita: les xarxes, el gimnàs, l’alcohol... Asseu-te i sent què està passant en la teva vida, i això requereix una acció per acomodar-hi l’emoció.

L’acció d’afrontar el dolor?

Primer cal prendre partit: allò que m’ha passat no em destruirà, vull que em construeixi. En lloc de resistir-t’hi (la resistència demana persistència), mira de cara el dolor perquè hi és perquè creixis, és un mestre que imparteix lliçons de manera molt forta.

La doctora Kübler-Ross parla de les cinc etapes del dol.

Cada cas transitarà per la negació, la ràbia, la negociació, la depressió i l’acceptació. Aquestes etapes no es recorren de manera lineal ni una sola vegada. El dol s’assembla més a un plat d’espaguetis que a un camí ben traçat.

Si no ho fem bé, ens quedem en la ràbia?

Sí, i et pots quedar anys en la ràbia, desgastant-te perquè res no t’uneix més a una persona que l’enuig, ni tan sols l’amor. Enutjar-te perquè algú se n’ha anat, o t’ha traït, per la situació que sigui, et deixarà obstruït.

Amor i dolor, interessant.

Una cosa és el dolor i una altra l’amor. I quan es trenen la feina del dol és separar-los, quedar-te amb l’amor i deixar anar el dolor. Quan no deixes anar el dolor és perquè creus que amor i dolor són el mateix.

Posi’m un exemple.

Algú em diu: “Jo ploraré la meva mare la resta de la meva vida”. I jo li dic: “I per què no l’estimes la resta de la teva vida?”.

I aquella ràbia que ens surt al volant o en situacions inesperades?

És tristesa. És que la tristesa i la fúria caminen una vestida de l’altra, són la mateixa, només que en manifestar la ràbia em sento més segur, perquè la ràbia és energètica i la tristesa, lànguida.

La tristesa és molt solitària.

Per això ens posem el vestit de la fúria. Aquell monstre que ens surt és el dol no resolt: carretejo totes les meves tristeses.

Com pots afrontar aquella ràbia acumulada, aquella sensació que la vida et deu alguna cosa?

Recordant que si la vida et pot prendre alguna cosa és perquè primer te la va donar. Són cicles i els cicles s’acaben. Hauries preferit no tenir-ho o no conèixer-ho? Hem d’ubicar-nos: els finals no s’escriuen en un quadern diferent, són part de la mateixa llibreta de la vida.

Se’ns oblida.

Quan acceptes una cosa, acceptes les dues cares de la moneda. Però creiem merèixer la part bona mentre que enfront de la dolenta tendim a hiperreaccionar.

Ben cert.

No puc anar pel món carregant sobre els altres la meva infelicitat i frustració. Què estic sumant a aquest banquet de la vida, més enuig, més ràbia, més frustració?

Com pots drenar l’enuig?

Hi ha tres camins essencials. L’exercici físic intencionat: seure i sentir com estic avui... Angoixat? Molt bé, pedalaré l’angoixa. Estic trist? Passejaré la meva tristesa. El que sents, treu-ho de dins. I reduir la quantitat de sucre refinat que consumim ajuda molt. És increïble com la tristesa s’alimenta de sucre. I parlar, disposats a tenir aquella conversa incòmoda."