Fer el ridícul

Twombly 1958

A ningú li agrada fer el ridícul. Tothom aspira a fer alguna cosa digna, amb gràcia, que valgui la pena. Ja no dic sublim, ja que és encertada la consideració que diu que és molt prima la línia de separació entre el ridícul i el sublim, i que la major part de les vegades que hom vol fer quelcom de sublim el que es fa és el ridícul; aquell que, oblidant la realitat, o volent anar més enllà del que ella ofereix, o volent generar novetat, o volent recollir aplaudiments de l'entorn, o el que sigui, aspira tenaçment a entrar en el reialme del sublim, a generar gestos i paraules que puguin merèixer aquest qualificatiu, acostuma a condemnar-se a si mateix a fer permanentment el ridícul.

Deixem-ho, doncs, en l'aspiració en fer alguna cosa que valgui la pena. Una aspiració ben comprensible, però que no depèn només de la voluntat personal. No n'hi ha prou amb voler-ho per assolir-ho. Cal tenir determinades capacitats o dons per aconseguir-ho. I el que, sense tenir-ne, mira de fer coses mereixedores de reconeixement, també fa el ridícul.

Els qui estan a prop d'una persona a qui li passa això sovint reaccionen amb indiferència o commiseració. Però si coneixen personalment a la persona i l'aprecien, es posen, lògicament, nerviosos (fa patir veure com algú altre fa el ridícul, i més encara si es tracta d'una persona propera).

El que costa més d'entendre és la tenacitat amb la que de vegades es manifesta aquesta tendència a fer el ridícul. El més lògic seria que quan algú constata que el fa, abandonés l'activitat. Però cal tenir present una cosa: de vegades li és impossible a aquella persona sortir d'aquesta dinàmica infernal i circular per camins més normals, reals o positius. La persona queda encallada, encadenada a la seva pretensió de fer quelcom que valgui la pena, i queda abocada a fer permanentment el ridícul. La condició humana arriba a aquests patètics extrems.

Costa molt comprendre la fatalitat, la condemna de qui no pot controlar aquesta pulsió, de qui està condemnat, per molt que la seva raó ho vegi clar, a continuar donant-se cops a les parets, perquè la seva ridícula pretensió se li imposa, és més forta que ell. Es tracta d'una variant més del desequilibri mental.