"Crec que coneixem, que el nostre coneixement correspon a l'objecte i que el puc comunicar amb correcció. Aquest constitueix el primer acte de fe que dóna sentit a la meva vida. Crec que el coneixement correspon a l'objecte d'alguna manera. Potser, fins i tot segurament, no hi correspon del tot. Però d'alguna manera hi correspon, de forma que el meu encaix amb l'objecte no és enganyós; pot ser obscur, pàl·lid, però hi correspon. Altrament la vida seria un absurd, seria fals que coneguéssim, seria fals que fóssim persones. Ni la naturalesa és absurda, crec, ni les capacitats humanes són un ornament inútil. Deixant de banda que la naturalesa sigui absurda o no -tampoc no constitueix un fet evident- constatem que coneixem. Per sentit comú ho hem d'afirmar. Però si no és una evidència, necessitem de la fe per fer l'afirmació que coneixem i que el nostre coneixement és mínimament correcte. Necessitem de la fe? Per què? Per fer confiança al nostre coneixement, per fer confiança a la naturalesa. Confiem en la no absurditat de l'existència i en la correcció fonamental de les nostres capacitats relacionals, de les nostres activitats.
Per tant, faig un acte de fe en el coneixement. I és el primer acte de fe, el meu primer acte de fe que dóna sentit a la meva vida. El primer? Per què? Perquè el coneixement constitueix la base de tota la meva persona. És allò que primer faig, allò que em permet fer tota la resta. L'acte de fe en el coneixement és el primer de tota una sèrie, el fonament i començament de tots els altres actes de fe. Quan un ha fet aquest primer acte de fe se sent tranquil, en pau amb ell mateix i amb l'existència. Brolla del seu interior una arrelada confiança en si mateix i en tot el que existeix. Primera confiança, que dóna seguretat, que fa apte per a la llibertat, per a la convivència, per a la bondat, per a tot.
(...)
He afirmat el nostre coneixement, però he dit també que no és evident i que no és exhaustiu. No capto plenament l'objecte i a més està situat i, en conseqüència, s'ha de tenir en compte una variant cognoscitiva. Això m'exigeix tenir una ment oberta. Cap afirmació, ni judici, ni trobament són definitius. He de romandre obert a les noves dades, als nous plantejaments, a la porció de veritat que encara no tinc, a la porció de veritat dels altres, a l'enllà de cada realitat i de tot l'univers. L'aventura del coneixement és fascinant, car sempre queda terra nova per descobrir. D'aquí que la nostra primera actitud fonamental sigui la de tenir una ment oberta, un esperit obert. Primera, perquè el coneixement és la porta de tota la nostra activitat; fonamental, perquè resta a la base del nostre viure com a persones. La realitat mai no la captem del tot, la veritat mai no la posseïm del tot, d'aquí que hàgim de romandre constantment oberts a la recerca, a la rectificació i al respecte a la porció de veritat dels altres. Prendre consciència de tot això ens fa ser tolerants i, ensems, ens exigeix buscar sense parar, nòmades en un món que passa."
Entrades
