La mort de Déu

Munch 1893

"No heu sentit parlar d'aquell insensat que a plena llum del migdia encengué una llanterna, anà corrent a la plaça del mercat i cridà sense parar: “Cerco Déu! Cerco Déu!”? – Com que allí s'aplegaven precisament molts d'aquells que no creien en Déu, suscità moltes rialles. "És que s'ha perdut?", digué un. "És que s'ha extraviat com un infant?", digué un altre. "O és que s'ha amagat?" "És que ens té por?" "Se n'ha anat amb vaixell?" "Ha emigrat?" – així cridaren i rigueren tots plegats.

L'insensat saltà al bell mig de tots ells i els fulminà amb la mirada. “On ha anat, Déu?”, cridà. “Jo us ho diré! Nosaltres l'hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut buidar la mar? Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Què férem quan desenganxàrem aquesta Terra del seu Sol? Cap a on anem, ara? Cap a on ens movem, nosaltres? No estem caient contínuament, cap enrere, cap un costat, cap endavant, cap a tots els costats? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d'un no-res infinit? No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? No fa ara més fred que abans? No s'apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? No cal, ara, encendre llanternes en ple migdia? No sentim encara el soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? - també els déus es podreixen!

Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l'hem mort! Com podem consolar-nos nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s'ha dessagnat sota els nostres ganivets: Qui ens netejarà d'aquesta sang? Amb quina aigua podríem netejar-nos? Quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d'inventar? La grandesa d'aquest acte, no és massa gran per a nosaltres? No ens haurem de convertir nosaltres mateixos en déus, per semblar dignes d'ell? Mai no hi ha hagut un acte tan gran, i tots els que neixin després de nosaltres pertanyeran en virtut d'aquest acte a una història més gran que cap altra història fins avui esdevinguda!”

Aleshores l'insensat va callar, mirant de nou els qui l'escoltaven: també aquests callaren, mirant-lo estranyats. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es va trencar en bocins i s'apagà. “He vingut massa d'hora", digué aleshores, "encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament, no ha arribat encara fins a la oïda dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després que s'han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels humans que l'estel més llunyà, i nogensmenys són ells els qui l'han dut a terme!".

Es conta que aquell mateix dia l'insensat entrà en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo, i que cada cop que l'expulsaven i li exigien comptes ell es limitava a replicar: “Què són encara aquestes esglésies, sinó les sepultures i els monuments funeraris de Déu?”.

Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, aforisme 125, "L'insensat".

Quin monument filosòfic i literari!