dijous, 9 de febrer de 2012

Odes a la pàtria





Una tria de les 50 publicades per Ara llibres


A Mallorca durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló Pòrcel



El cant de la Senyera

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que ens farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Joan Maragall




La resposta

Si per la ventada
som sotraguejats,
si ens fan la ganyota
per quatre costats,

si de cop i volta
no ens valen virtuts
(vista la tongada
dels sobreviscuts),

això decidírem
a l’ombra de l’om:
vinguts del que fórem,
restem el que som.

Josep Carner




Les tombes flamejants

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

Ventura Gassol



 
Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres ...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

Blai Bonet



No pas l'atzar ni tampoc la impostura...

No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.
Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.
Sol de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.
Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

J. V. Foix



No passareu!

No passareu!, i si passeu,
serà damunt d'un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que féu,
¡no passareu!

No passareu!, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
¡Mes no serà! Per més que feu,
¡no passareu!

No passareu!, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mort, de qui és la glòria.
¡Mes no serà! Per més que feu,
¡no passareu!

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, ¡que hi fa!, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per això cantem: Per més que feu.
No passareu!

Apel·les Mestres




Pirinenques

M’he assegut: mig dormia-
-Remor d’aigua llunyana-.
El vent dequeia i revenia
i em sonava a l’orella benignament.
De sobte, una claror de pensament
s’ha desvetllat dins mi.
Veia el cel dalt dels cims tan lliure i gran
i el vellut pacient de l’herba rasa.
D’esma he collit dues espigues...
M’he sentit pujar al coll l’enyorament
d’un que al cap d’anar molts anys vagant
s’adona que torna a ésser a casa.
I era d’un gust aquell moment
com si algú que no en té endevinés la pàtria.

Josep Lleonart



Salm de la captivitat

Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.

Oh Déu que ens assabentes amb el càstig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedres
i es compadeixen de llur trista pols.

Refés els nostres dies amb saba d’esperança;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
serà desfet qui es deia armat pel teu enuig.

Tu que, excel·lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreça la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.

El temps de prova dura una diada,
ton càstig una nit.
Mai no serà tot temps sotraguejada
la terra que has bastit.

Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en càntic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.

I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alè ens retiris
i encara ens facis terra d’aquella d’on venim.

Josep Carner