dijous, 2 de febrer de 2012

El lloc escaient




És evident la legitimitat de l'independentisme. És més discutible, en canvi, el nivell de prioritat de la independència. És el nostre primer repte? És el més important que tenim al davant, la tasca prioritària? En parlem massa? Li donem el lloc que li pertoca, el lloc que li és escaient?

Em sembla que hi ha com a mínim dues tasques que, en la mesura que aquestes coses es poden prioritzar, li van al davant. Una és la construcció d'un país i d'uns ciutadans de qualitat. Si no fem un bon país, ple d'obres i persones de qualitat, que té cura pel seu territori, tant del patrimoni natural com de l'urbà, que vetlla per la qualitat de la seva llengua (inclosa la correcció fonètica) i les seves activitats culturals, que subratlla la feina ben feta, etc. no tirarem endavant. No tenim altres recursos que la nostra qualitat, que el fer les coses bé.

I aquesta opció per la qualitat ha d'anar impregnada d'estimació, d'"amor a la pàtria", de lligam sentimental fort i profund amb el país, amb la seva terra, la seva llengua, la seva tradició cultural, el seu present i el seu futur immediat. Estimació és més que interès o preocupació: és fer del país part de la nostra identitat, i veure'ns com a part indestriable del país, és sentir-se vinculat i corresponsable amb els altres ciutadans catalans. I així fer palès que la dimensió patriòtica és una dimensió antropològica benèfica, constructiva, equilibradora.

Aquesta dimensió emocional del patriotisme és molt important. Fonamentar l'independentisme en raonaments lògics, habitualment vinculats a aspectes econòmics ("si som independents serem més rics") pot ser enlluernador, pot semblar la gran drecera que ens mancava, però és un miratge sense fonament real. No és pas negatiu explicar i argumentar la viabilitat de la independència i estudiar els mecanismes que haurien de permetre assolir-la, és una tasca pertinent i respectable, però no es pot oblidar el lloc subordinat d'aquesta tasca envers aquelles tasques generadores de vinculació emocional real i profunda amb el país. I aquestes tasques són molt més difícils de programar, de calcular. Els principals camins per fer-les són el testimoniatge personal i la posta en marxa de dinàmiques col·lectives (lluites, projectes, iniciatives, propostes de tota mena però que comparteixen l'autenticitat i la capacitat d'engrescament, de mobilització) que, sovint sense ni tan sols ser-ne conscients, generen aquests vincles de primer grau amb el país.

Alhora hem d'anar amb compte que l'ideal de la independència no faci una tasca supletòria d'altres ideals forts, de vegades més difícils d'incorporar al propi projecte vital però no per això menys importants. Ideals de caire axiològic (l'encarnació dels grans valors), de caire espiritual (l'obertura al misteri que som i ens envolta, la relació amb el món mediada per la dimensió de la divinitat), de caire humanista (el servei als altres, la construcció d'una cultura a mesura humana i amb l'ésser humà com a centre de referència), de caire cultural (aportacions de valor a l'art i al pensament). La independència no ocupa el lloc més alt en l'escala dels nostres ideals. Si ho fa, pren el lloc a altres ideals i, en situar-se en un lloc que no li correspon, es desvirtua, es deforma i es fa mal a ella mateixa.

No per parlar molt sovint i molt abrandadament d'independència la farem més posssible. Ens convindria més un cert pudor, una certa reserva. I haurem de vetllar molt per no generar rebuigs i reticències, ja no entre els immigrants sinó entre els mateixos catalans que no comparteixin la vivència de prioritat absoluta d'aquest camí. Escindir el país entre "bons" i "mals" catalans seria no només ridícul sinó perjudicial.

I també cal anar en compte amb una possible confusió: creure'ns que la desafecció de la joventut del país respecte a Espanya significa afecció respecte a Catalunya. Malauradament, el més probable és que es conjuminin les dues desafeccions, generant una generació "patriòticament empobrida", sense referència patriòtica que pugui jugar el seu paper constructiu en les trajectòries vitals de les persones. Quan l'espai patriòtic queda buit, no hem pas d'estar contents, sinó de treballar per a que això deixi de ser així.


1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

No conec a gaires polítics capaços de fer una reflexió com aquesta. No diré noms però hi ha algun polític que va d'independentista "guai" que li aniria molt bé compartir aquesta visió no sectària del que vol dir ser independentista. El problema de l'independentisme és que de tant parlar-ne i de tant poc plantejar-nos-el a fons i sense enfrontaments inútils, l'acabem matant abans de néixer.