dissabte, 18 de febrer de 2012

Romanticisme musical


Rothko 1948

"En l'estètica musical, el tombant romàntic va tenir conseqüències transcendentals. Amb la nova concepció, la música passava del darrer lloc de l'escala que havia ocupat en el sistema racionalista al primeríssim rengle de les arts. Perquè en la persecució de l'inexpressable que s'amaga darrere la realitat racional, la música esdevenia ara una art molt més potent inclús que la mateixa poesia, que per als teòrics siscentistes hauria ocupat el primer pedestal. Amb els romàntics la música deixa de ser considerada com una art incapaç de significació, només apta per al plaer hedonístic, o per lloar Déu, o per acompanyar submisament la poesia, i, en canvi, esdevé ara l'art més capacitada per expressar els sentiments i les emocions -que la poesia, en canvi, només pot expressar per aproximació, ja que depèn de l'intermediari imperfecte de la paraula, que és una convenció humana. En la música, el poder de la imaginació no necessita cap intermediari vagament racional. És més, per als poetes i els filòsofs romàntics alemanys la música instrumental pura és l'única art que, per la seva independència de la paraula i del concepte, és a dir de la raó, pot desentranyar directament els misteris més inescrutables de l'existència i de l'individu. La música permet la comunió directa -és a dir, mística- amb l'Absolut transcendent, i es converteix per tant en l'art superior cap a la qual convergeixen totes les altres."

Miquel Desclot (a "L'edat d'or de la música", Angle Editorial, pp. 209-210)