diumenge, 18 de juny de 2017

El cristià actual




Rouault 1937



No sé quan ni a on, m'imagino que a Barcelona a principis dels 80, el dominic Jean-Pierre Jossua, gran persona i gran cristià, va pronunciar una conferència titulada Respostes cristianes a qüestions absents, de la qual disposem del text. Hi deia que el que caracteritza la situació actual "és que no hi ha de fet ni demanda, ni crida, ni repte adreçats a aquesta fe i aquesta Església, al menys en el nostre vell continent; certament, l'Església té una gran abundància de respostes, però que semblen proferides en una absència total d'interpel·lacions". Trenta anys després, les coses no semblen pas haver canviat gaire, i ens podem preguntar si, pel que fa a aquesta problemàtica, tot aquest temps no hem estat donant tombs sobre nosaltres mateixos sense avançar en cap direcció. Jossua afegia: "La proclamació evangèlica no sembla tenir cap impacte en la vida real dels individus i de les societats, i hom es pregunta què és el que la "salvació" cristiana pot ben venir encara a "salvar", i no es veu gaire quin camí els no creients que cerquen la seva humanitat podrien emprendre per accedir a la fe." El text és extens i literàriament ric. Goso fer-ne un cert condensat per mirar de retenir-ne algunes de les idees, que em semblen significatives i útils.

Jossua comença fent referència al procés de secularització, del que ofereix algunes fites rellevants: secularització de la ciència a partir del segle XVI (cas Galileu), de la història a partir del XVII (cas Richard Simon), de la filosofia a partir del XVIII (cas de l'Enciclopèdia), de la política a partir del XIX (cas Lammenais) i de l'ètica a partir del XX (cas Humanae Vitae). I acaba la referència dient: "No hi hauria doncs una "moral cristiana" com no hi ha una "política derivada de la santa Escriptura". Es pot pensar que d'aquí cent anys la prohibició imposada per principi a determinats mètodes anticonceptius fins a pesar sobre la consciència dels creients farà el mateix efecte que produeix a tothom actualment la condemna de Lammenais perquè no volia admetre en consciència que l'únic règim compatible amb la fe cristiana seria la monarquia absoluta."

Continua Jossua: "Així és possible pensar -des del respecte a les persones i als càrrecs- que l'obstinació a dir la veritat, la veritat irreformable, en matèria moral i social, obstinació que les autoritats de l'Església catòlica mostren des de fa un segle, és alhora un anacronisme, un error i potser una debilitat", i argumenta aquestes tres qualificacions. Arriba llavors al primer punt crucial de la seva reflexió: la necessitat que té el cristianisme d'esdevenir modest si vol respondre als reptes reals del moment: "No pretendrà resoldre des de dalt les dificultats de la història personal i mundial, sinó que consentirà a il·luminar-les indirectament, lateralment, per una determinada comprensió de l'existència humana i dels seus valors més essencials." Només així podrà assolir una certa coherència modesta i real entre les opcions inspirades per l'Evangeli i els diversos compromisos seculars (l'Evangeli, diu, sense ser neutre en matèria ètica o política, és compatible amb diverses posicions possibles).

Aquest cristianisme modest ha de donar testimoni "de la primacia de la justícia envers el pobre, l'oprimit, el discriminat; de la primacia d'una opció per estimar l'altre com a sí mateix i fins i tot de fer-lo passar al davant nostre, estimant-lo alhora tal com és i esperant d'ell el millor; de la primacia del perdó de les ofenses, de l'opció d'acollir el que ens ha ofès com si res passés (...); de la primacia de la compassió pel sofriment del pròxim, és a dir de tot ésser humà la misèria del qual, sigui quina sigui, ens requereix, en la mesura que puguem combatre-la (i perquè no del sofriment i la misèria dels nostres companys de vida terrestre, els animals?); de la primacia de la decisió de no odiar al nostre enemic; de la primacia d'una pau sense feblesa, d'una dolçor sense ressentiment, d'una llibertat íntima sense supressió. De tot això, doncs, i per sobre de tot d'una força pacient i humil que és la de l'esperança: davant dels perills trobats, en la dificultat d'inscriure aquestes opcions en la pròpia vida, en les relacions i en la història col·lectiva, en els fracassos i l'ensorrament del que ha estat llargament bastit, del que ha fructificat tan poc, esperar -sense il·lusions- en l'altre i -sense ideologies de progrés- en la humanitat, creure incansablement i a pesar de qualsevol desmentit que l'ésser humà és possible, que l'amor és possible, i això a partir de Déu i a causa de Déu manifestat en Jesucrist."

Comenta llavors Jossua la paradoxa que aquest desinterès per les possibles respostes del cristianisme coincideixi amb el que s'anomena el "retorn del religiós", la nostàlgia del "sagrat", la "necessitat espiritual" percebuda com a essencial, l'aspiració vers l'Absolut. Ell hi veu una certa coincidència amb un procés intern del mateix cristianisme, que "després d'una poderosa onada marcada per una actitud militant, sobretot socialment, un caràcter col·lectiu i un esperit de reflexió crítica" (que nosaltres vàrem viure els anys 70) sembla evolucionar cap a un nou escenari caracteritzat per "un desig de viure una experiència espiritual positiva i personal, d'implicar-se més directament i explícitament en una recerca de Déu, de rebre una formació en la pregària." Jossua fa esment també d'un cert renaixement en cercles cristians de les pràctiques pietistes de tipus "popular" -devocions, pelegrinatges, etc.-, però recorda que "no hi pot haver actualment a Europa occidental una veritable "religió popular" perquè no hi ha cultura popular sinó una difusió de dalt a baix dels estils de vida i de les referències imaginaries de la burgesia (per osmosi) o de les classes mitjanes en ascens social (pels mitjans de comunicació)." I també fa referència a l'aparició d'un cert pentecostalisme catòlic, que en part respon al nou escenari abans esmentat i en part a la necessitat "de trobar agrupaments comunitaris més petits i propers, d'anar més enllà de la crisi del compromís social, d'exercir tipus de lideratge laics dissimulats en una Església clerical, de satisfer un gust pel gaudi individual immediat, característic dels joves actuals."

A aquest procés intern s'hi ajunta a nivell sociològic un altre conjunt de fenòmens possibilitats per l'allunyament d'àmplies capes de la població europea del cristianisme, sigui per increença, sigui per indiferència, sigui fins i tot ara ja per ignorància. Fenòmens com la "religió a la carta" (que pot incloure la demanda d'acolliment en els principals "ritus de passatge": bateig, primera comunió, confirmació, casament, funerals...); com la "religiositat flotant" (no determinada cristianament ni orientada cap a l'Església, estrictament individual, mòbil i variable, marcada per la pluralitat i de vegades la confluència de diverses propostes religioses, les de les grans religions mundials ara presents culturalment a Europa; o com els subproductes ocultistes o sincretistes.

Tot això dibuixa un nou context o panorama religiós, davant del qual la resposta estratègica dominant de l'Església catòlica sembla ser una estratègia d'autoritat enfortida, de seguretat doctrinal, d'apologètica cristiana i catòlica, d'èmfasi pietista i moralitzant, de valoració d'una "visibilitat" que pot esdevenir un cert estil de provocació pública. Aquesta estratègia no sembla gaire adient per respondre a aquest context actual. Un context sigui de desinterès pel religiós o de retorn al religiós però que, com es deia abans, no comporta una veritable demanda directa, clarament orientada, agafant dimensions de massa, en direcció al cristianisme. No hi ha preguntes adreçades al cristianisme, i per tant les seves respostes no són operatives.

Davant d'això, ni un cristianisme militant ni una estratègia d'exhibició institucional no hi tenen res a fer. El que cal és "un cristianisme profund i pacient, acompanyat d'una discreció institucional. Ja que del que es tracta és d'excavar l'espai, de suscitar la interrogació on podrà venir a agafar sentit l'aportació evangèlica. Que homes i dones amb una mentalitat que tendeix a estar marcada per una perpètua mobilitat i mutabilitat, per un desig de satisfaccions immediates, per una racionalitat curta i ja no dogmàticament racionalista sinó lligada a un equipament i a una pràctica tècniques que esdevenen la sola referència, per una relació amb l'entorn viscut com a pura utilització i consum ràpid, descobreixin la pregunta i el desig d'una relació orgànica amb la terra, d'una relació autèntica amb els altres, d'una altra utilització del pensament i el llenguatge, per dir-ho curt, d'una veritable vida, i potser d'un sentit últim, d'un absolut. Desig i pregunta no específicament cristians ni tan sols religiosos -ni tan sols pel que fa als darrers termes de la meva enumeració- però només en relació als quals, si són desvetllats, la proposta evangèlica pot semblar pertinent."

Per Jossua "és totalment necessari que els cristians -com a tasca d'humanitat i alhora de responsabilitat pel que fa a un anunci evangèlic encallat- col·laborin amb tots els homes i totes les dones lúcids i de bona voluntat per descobrir o redescobrir les qüestions essencials, fer esclatar els tancaments desastrosos, impedir que es saquegin les possibilitats de vida sobre el planeta, celebrar la bellesa i la bondat possibles i ja presents, ofertes a qui sap descobrir-les. I, en el si d'aquestes experiències i d'aquests interrogants, fer emergir la qüestió del que es pot, de manera ben provisional i encara indeterminada, anomenar "Déu". En el si de l'experiència espiritual humana multiforme i singularment de la relació amb els altres, amb el seu caràcter de misteri, de transcendència, d'anar més enllà d'un mateix, manifestar l'indefinit d'una recerca mai satisfeta, és a dir de l'infinit del qual assenyala el desig. Ara bé, ¿aquesta aspiració a l'absolut està condemnada a no arribar més que a un instant fràgil de joia, de presència? ¿La idea d'un Infinit i d'un Absolut vivent és inevitablement un fantasma sorgit de les capes més arcaiques de la nostra personalitat? No es tracta aquí de dibuixar un camí vers "Déu", sinó, altra vegada, d'obrir l'espai per a un anunci que té una font diferent de la nostra meditació. Espai, pre-comprensió que no haurien de semblar aberrants, inacceptables, si no es presenta aquest anunci com a responent a un dèficit (perspectiva alhora injusta per a la consciència i l'autonomia de la vida humana i sospitosa en tant que suggeridora de la realització imaginària d'un desig) sinó com un oferiment, en el camí sempre reprès d'un anar més enllà, d'un plus inaudit, inesperat."

Jossua considera que aquestes obertures, per precioses que siguin -i per a les quals ja fa falta un nivell considerable de desvetllament intel·lectual i espiritual per copsar-ne l'abast-, han d'anar acompanyades simultàniament pel testimoniatge. "Una certa qualitat d'existència en la realitat i la durada d'un compartir l'existència dels altres: heus aquí el que pot suscitar una pregunta, heus aquí el que pot fer descobrir per la seva mateixa realització aquestes dimensions de la vida que miràvem de fer pressentir com a possibilitats. Heus aquí el que -si l'Evangeli és encara fecund en la vida dels homes i les dones- podria, hauria de desvetllar una sorpresa, un desig, una demanda a la qual, en el moment que correspongui, la paraula de fe pot mirar de respondre. (...) Una existència significativa, atractiva, de la que s'està preparat a donar raó per la paraula si se'ns demana, però amb dolcesa i ple respecte. Sense cap ideologia ni organització "missionera", (...) per difusió cel·lular, per contagi, a discreció de les amistats i les relacions familiars, pel treball i els viatges, en la informalitat i el llarg termini."

Jossua recorda que Kierkegaard considerava que en el cristianisme, com que es tracta d'un missatge existencial, el com (es creu) és tan important com el què (es creu) i fins i tot que el primer és més revelador que el el segon (es pot creure en "veritats" meravelloses que siguin desmentides per la manera de viure dels que les tenen). I esmenta tres punts que li semblen decisius de cara a l'home d'avui a l'hora de caracteritzar el cristià:

1) ha de ser algú essencialment lliure -en la seva fe, en la seva vida ètica, en la seva pregària, en la seva Església, en la seva societat pel que fa als prestigis i els poders- i generador de llibertat.

2) s'ha de mostrar com un company de vida profundament benèvol, sense cap fariseisme de medi ben pensant, sense cap judici sobre els éssers que acull o troba, que no renuncia mai a esperar en l'altre sigui qui sigui i sigui d'on sigui.

3) ha de ser algú absolutament respectuós amb el Misteri cap al qual s'orienta la seva fe i pel que ha estat captat, plenament conscient del seu radical desconeixement pel que fa al que, tot i això, dóna fe de la presència, capaç de confessar la seva ignorància en aquesta qüestió capital sobre la que serà interrogat.

Si no compleix aquests punts, la referència del cristià a l'Evangeli com essent encara actualment un missatge alliberador i una força de llibertat no serà creïble; el testimoniatge que mira d'oferir de l'Evangeli de la misericòrdia no tindrà cap realitat; el seu missatge serà irrisori als ulls dels agnòstics i dels creients d'altres religions, i finalment representarà una traïció a Aquell que l'ha investit sense deixar de desbordar-lo.

Jossua acaba la seva reflexió dient, amb un llenguatge simbòlic que llegit com a tal és ple de riquesa: "Si cal arribar a enunciar l'essencial de l'aportació cristiana en termes de confessió de fe, un sol mot serà suficient: encarnació, del qual es pot determinar l'abast en les dues direccions que indica.

La primera és la humanitat de Déu. Perquè Déu s'ha manifestat en una existència humana, l'humà és d'ara endavant el lloc de la descoberta de l'Absolut, és a dir, l'existència humana amb tots els seus reptes, les seves oportunitats i els seus riscos: l'Infinit aquí i ara. Refús, doncs, de tota fugida del món, de tota supressió deliberada de dimensions essencials de la vida per tal d'aconseguir l'espiritual. No pas més diví perquè menys humà, sinó perquè més humà.

La segona és la humanitat de Déu. Allò del que el cristianisme ret en última instància testimoni i sense el que, més enllà de tot humanisme i de tota antropologia, esdevé literalment insignificant, és la proximitat de Déu a l'home, és l'anunci inaudit d'una amistat oferta, en la més extrema desproporció, en una barreja immillorable de llum i foscor, en una esperança que travessa aquesta vida i aquest món."

Paciència i profunditat, acaba demanant; la resta no està a les nostres mans.






1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

No coneixia aquest teòleg i dominic francès. Pel que diu la Wikipedia ha de tenir 86 anys i ha estat codirector de "Concilium" i director de "La Vie Spirituelle". Només per aquests dos detalls segur que val la pena de llegir-lo amb deteniment (espero poder fer-ho al vespre).

Per cert a la Wikipèdia en francès diuen que va ser convidat a venir a l'aula Joan Maragall l'any 2000 a impartir unes lliçons sobre literatura i la inquietud per l'absolut.