diumenge, 26 de juny de 2016

Comunitat



Twombly 1961



A l'hora de relacionar-nos en grup, de compartir la vida amb col·lectius, ens trobem amb dues instàncies tradicionals: la família i el poble, el veïnat. Tot i els canvis socials, aquests segueixen operant en les vides de molta gent. La vida urbana i els nous mitjans de comunicació i entreteniment, molt orientats al gaudi individual i anònim, creen dificultats, però són dues instàncies que continuen operant, amb les virtuts (estimació, ajuda mútua) i defectes (control social, crítica) que han acostumat a tenir.

Hi ha, però, una tercera instància que mereix una reflexió específica. Es tracta de la colla d'amics (el peer group dels sociòlegs) quan adopta uns nivells de qualitat i intensitat que permeten passar a anomenar-la "comunitat". Gent que comparteix la vida. Gent que no només s'aplega per "passar-ho bé" (que també), ni tan sols per quelcom tan simple i important com "fer-se companyia" (que també), sinó que té com a aglutinant un projecte de vida compartit vinculat a allò que de més central, profund, nuclear hi ha a les seves vides. Allò que dóna sentit i vitalitat a la seva existència. Allò que els commou les entranyes.

Per què costa tant actualment cristal·litzar vides comunitàries regulars, sistemàtiques, organitzades? Les explicacions poden ser diverses. D'una banda, costa més tenir referents ideològics compartits: les ideologies s'han afeblit i dispersat, cadascú es fa una mica la seva a mida, i és més difícil trobar confluències. Fins i tot es podria arribar a dir que regna una certa confusió en la zona central de la nostra experiència vital. D'altra banda, la vida quotidiana ha esdevingut més dispersa i atrafegada, i amb prou feines es troba temps per reposar: afegir-hi un compromís de trobada comunitària no és senzill, requereix molta voluntat i disciplina, molta capacitat de compromís i d'establir prioritats. La trobada comunitària ha de ser presencial, física, fer-se en un entorn adient i disposar de prou temps com per permetre que les coses flueixin, no es pot fer contra-rellotge.

Quin paper juga el que anomenem dimensió espiritual o religiosa en tot això? Certament no és imprescindible per construir una vida comunitària. Però si la dimensió religiosa té un paper en el fons dels nostres cors, llavors és lògic que també formi part de la vivència comunitària. Que l'ajudi a cristal·litzar.

Plantejar-se tot això, amb dimensió espiritual o sense, costa, fa mandra. Comporta reconstruir i clarificar els referents, veure quins són compartits i si tenen prou força aglutinant. Des de la llibertat, però també des de l'esforç i la sinceritat. No és senzill, i és qüestionador. És anar entrant en un gorg d'aigua freda, i ja sabem que quan et vas mullant més amunt dels genolls arriben moments dolorosos. Però és una tasca que permetria anar més enllà del simple deambular dispersament i en el buit, sentint al cor la nostàlgia del que podria ser i no és. Un cop t'has capbussat del tot a l'aigua, el goig és molt gran.