dimarts, 21 de juny de 2016

Orient i occident








És útil actualment la distinció orient-occident? Ha estat una distinció fecunda, que ha estimulat plantejaments i confrontacions interessants. Però pot ser que en el nostre entorn globalitzat aquest esquema deixi de tenir el potencial que ha tingut. Podríem arribar a pensar que, així com es diu que estem passant d'un món bipolar a un món multipolar, potser seria bo fer el mateix a nivell de referents ideològics. Mantenir un enfocament dualista, sigui de contraposició o de complementarietat, pot esdevenir en l'actualitat més aviat esterilitzant, pel risc que té de portar a carrerons sense sortida.

Molts interrogants ens el poden fer trontollar: l’islam, és orient o occident? El mateix cristianisme, no és en bona part una religió oriental? El cristianisme ortodox, és oriental o occidental? Es pot posar sota un mateix paraigua l’“orientalitat” taoista i la hindú, per exemple? No és això forçar excessivament la realitat? I per acabar-ho d’arreglar, la diversitat cultural derivada de la globalització i les noves migracions esdevé un factor addicional rellevant a l’hora de qüestionar la utilitat d’aquest model dualista d’anàlisi que contraposa orient i occident.

De vegades es reformula aquesta qüestió parlant d’un orient i un occident interiors, en convivència, contraposada o complementària, dins del mateix cor de cada persona. Es parla llavors de la tensió entre fusió unitària i identificació personal, entre intuïció i raó, entre mística i teologia. És adient aquest enfocament? Respon a una realitat, o manté l’excessiu simplisme dels plantejaments dualistes i mereixeria també passar a un enfocament més multipolar?

Perquè, de fet, quan diem “orient”, què volem dir? Religiositat sense referència a un Déu personal? Acceptació del destí? Prioritat de la comunitat sobre l’individu? Veneració per la tradició, els avantpassats i els mestres? Concepció circular del temps? Seria llavors “occident” el contrari a aquestes posicions? O és que quan diem “occident” estem parlant de modernitat, racionalisme, ciència, d’una tendència al desinterès per la dimensió religiosa? Estem parlant d’ateisme? Des de l’esquema orient-occident, com s’analitza i es valora el fenomen de la desaparició de les dinàmiques religioses explícites en determinades societats o en determinats àmbits culturals?

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar què vol dir que Catalunya és una societat occidental. ¿Catalunya és occidental per la seva manera de treballar la qüestió religiosa, o bé ho és pel fet de ser un dels països menys religiosos del món, fruit de la secularització galopant dels darrers trenta anys i del desencert dels seus grups religiosos per connectar amb les expectatives i necessitats populars en l'àmbit religiós? O ens podem preguntar què vol dir actualment a Catalunya assumir un enfocament occidental de la qüestió religiosa. I encara ens podríem plantejar, posats a fer, si podem “orientalitzar” la nostra cultura, i si ho hem de fer. I si arribem a una conclusió afirmativa, segons la qual mentre esperem nous models més complexos val més anar-nos “orientalitzant” una mica, com es fa això?

Aquesta qüestió no només és rellevant a nivell de pensament, sinó que també té una implicació pràctica important. Ens hem de plantejar si de cara als nous camins de recerca religiosa que es desenvolupen o seria bo que es desenvolupessin a les nostres societats, és útil la distinció orient-occident. No seria realment més raonable mirar de passar a models una mica més complexos, més multipolars? A mi, si la Xina i l'Índia em són referents, m'ho són per separat, com m'ho és l'Islam, sense formar entre ells cap mena de bloc o d'unitat. I quan penso en les cultures ancestrals, aquest referent es desplega en molts bocins diversos. I quan penso en l'univers del hassidisme, aquest no se'm barreja ni es vincula amb cap dels que he esmentat fins ara. I la mateixa tradició cristiana m'apareix més en la seva diversitat que com un bloc monolític: quins móns més diferents són l'ortodòxia oriental i la reforma! I dins de la Xina, no se'ns diferencien com a mínim taoisme i confucianisme? Per no dir del buddhisme, amb el seu contrast entre el zen i la tradició tibetana, per exemple.

Certament és més complicat moure’s per camins multipolars que amb la senzilla confrontació entre orient i occident. Que, repetim-ho, ha estat útil i pot ser-ho encara en algun àmbit. Però en d’altres pot ser empobridor o desorientador. Mirem de fer un esforç i endinsar-nos pels camins de la complexitat...