dissabte, 25 de gener de 2014

Un autoretrat de Raimon Ribera




Soc de Barcelona, amb les arrels a Vilafranca del Penedès. Vaig néixer el 12 de gener de 1951 (soc un Capricorn de manual). Pare químic, petit industrial de la recuperació de plom de bateries de cotxes. La mare va fer la carrera de piano i ens va permetre sentir des de petits els Nocturns, Valsos i altres obres de Chopin. Som quatre germans (tres nois i una noia).

Educat a les Escoles Virtèlia (escola laica però d'inspiració cristiana i esperit catalanista, tot i que els estudis els vaig fer en castellà, per l'època). A través de l'escola vaig entrar a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, concretament a la FoAc, un grup de joves impulsat per l'Ignasi Faura que per a mi va ser fonamental. Allà vaig conèixer Mn. Manel Vilardell i Mn. Lluís Bonet, i aquest darrer ens va adreçar a Mn. Joaquim Gomis, que jugaria un paper molt rellevant en les nostres vides com a consiliari dels nostres grups durant l'etapa universitària.

A la Universitat de Barcelona vaig estudiar alhora Econòmiques i Filosofia (de vegades dic que em vaig llicenciar en cultura general), tot festejant (des de 1968), conspirant (també des de 1968) i fent el servei militar (on m’ho vaig passar bé). Això va ser a finals dels seixanta i principis dels setanta, i per tant soc força “maig 68” tot i que amb el correctiu que suposava l'adscripció cristiana (que mantinc). Em vaig casar jove amb la Mercè (1974); no hem tingut fills.

El 1974 vaig entrar a treballar al Departament Internacional de Banca Catalana (gràcies a la dèria del meu pare per fer-nos aprendre idiomes em defenso prou bé en francès i anglès). Això ens va permetre de viure dos anys a Nova York, o més ben dit a Manhattan (mig 1975-mig 1977), ciutat fantàstica que seguim estimant. Quan el banc va haver de plegar el 1983 (la famosa crisi de Banca Catalana) vaig anar a parar a la Fundació Joan Miró, on vaig viure de prop exposicions de les que vaig fruir molt i que em van apropar a l’art contemporani; vaig gestionar l'entitat i les obres d'ampliació de l’edifici. Qui m’hi va portar va ser en Manel Ingla, que des de llavors fins a la seva mort (el juny del 2002) fou per a mi un amic i conseller fonamental. El 1988 vaig passar a gestionar l’Orquestra Ciutat de Barcelona, cosa que em va permetre un apropament intensament viscut a la música clàssica (amb tres grans referents: Bach, Beethoven i Mahler), la qual des de llavors és una companya permanent (abans ja ho era, però amb menys intensitat). Això va durar fins el 1992, en que vaig passar a treballar al Comissionat de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona que portava el Sr. José Ignacio Urenda, fet que em va apropar a la problemàtica dels immigrants i de les minories ètniques, religioses i de tota mena. El 1995 va arribar la segona sortida a l'estranger, en esdevenir cap de gabinet del membre espanyol del Tribunal de Comptes Europeu, una de les cinc institucions de la Unió Europea; el membre espanyol era l'Antoni Castells. Això ens va permetre viure quatre anys i mig al pacífic i agradable Luxemburg i conviure amb la diversitat de tot tipus que caracteritza Europa.

En tornar a Barcelona l'any 2000 va ser l'hora d'entrar a ESADE, on em vaig encarregar d'una bonica assignatura de 4t. de llicenciatura anomenada “Societat, Economia i Cultura: una aproximació històrica”, configurada pel professor Carles Comas, i del Programa Vicens Vives. Des de l’octubre de 2002 fins al desembre de 2003 vaig ser director del Centre UNESCO de Catalunya, i durant l'any 2004 vaig ser cap de gabinet del Conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells. El 2005 vaig tornar a treballar només a ESADE, coordinant el Programa Vicens Vives "Valors, compromís i lideratge", col·laborant amb la Càtedra Lideratges i Governança democràtica i donant una assignatura optativa sobre "Leadership and human quality" al MBA Full time. També he estat membre de la Junta directiva d'Òmnium Cultural i del Consell d'administració del Teatre Nacional de Catalunya (2004-2011). Des del juny de 2008 al gener del 2010 vaig ser president d'Abacus Cooperativa. M'he jubilat d'ESADE el mes de maig de 2016, tancant el meu erràtic però acolorit itinerari professional.

En paral·lel a la meva activitat professional, m'he interessat per les qüestions religioses. Des de jove havia estat actiu a moviments cristians de base, i cap a 1980 vaig participar intensament a l’Assemblea Diocesana de Barcelona i al Consell Pastoral Diocesà provisional. Cap a 1984 vam crear el Fòrum Home i Evangeli, un intent més de renovació eclesial, i paral·lelament vam entrar en contacte amb en Marià Corbí, un jesuïta heterodox que ens va capgirar les nostres idees sobre el fet religiós i que avui continua sent per nosaltres un referent; amb ell hem treballat en el marc del Centre d'Estudi de les Tradicions Religioses. A banda de diversos articles, alguns dels quals trobareu en aquest mateix blog, el 1995 vaig escriure un petit llibre sobre “Religió i religions”, adreçat a adolescents, per Editorial La Magrana; el 1996 vaig preparar el quadern “El lloc bo” a la col·lecció “Parlem-ne” de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya; el 2006 vaig fer el capítol “Treballar l’esperit”, dins del llibre “Catalunya, reptes ètics”, publicat per la Fundació Trias Fargas; el 2007 vaig publicar el llibret "El diàleg interreligiós" a Fragmenta Editorial; el 2008 vaig publicar l'article "Empresa y calidad humana" a la revista ICADE; el 2013 vaig elaborar el quadern "Bon lideratge, qualitat humana i espiritualitat" també a la col·lecció “Parlem-ne” de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya.

Tot això m'ha fet un generalista, força adaptable a nous entorns. M'he acostumat a assumir responsabilitats i fer gestions de confiança, a seguir temes diversos i a coordinar gestions. Defectes? Una certa obsessió per l’ordre, tendència a la intolerància, ganes de fer anar el món per allí on a mi em sembla que hauria d'anar.  Afeccions? Llegir, escoltar música clàssica, anar al cinema i al teatre, caminar, fer esquí de fons. Una especial fascinació pel desert del Sàhara (sis viatges a Algèria, quatre al Marroc, tres a Tunísia, un a Mauritània, un a Líbia), i una gran simpatia per la Sierra de Guara. Darrerament hem enfortit els vincles amb el poblet d'Arnes i el seu meravellós entorn, els Ports i la comarca del Matarranya.