divendres, 10 d’abril de 2015

Gilkey 1974




Bissier 1961



Al seu llibre "Catholicism confronts modernity" (1974), el teòleg protestant nord-americà Langdon Gilkey (1919-2004), professor de la University of Chicago Divinity School, considera les religions com a "clústers de símbols", o sigui conjunts de símbols interconnectats el significat dels quals d'una banda depen dels altres i d'altra banda va canviant segons els temps i els entorns culturals, essent per tant fruit d'una tradició contínuament reinterpretada. I considera que, per tal de ser significatius, aquests clústers han de complir tres requisits: han d'estar lligats a l'experiència viscuda, existencial de les persones; han de ser expressats en formes ontològiques i filosòfiques del seu temps (i per tant, actualment, amb formes filosòfiques modernes); i han de tenir una rellevància política i ètica, fet que els permet promoure acció creativa.

Gilkey considera que la tasca del teòleg d'avui dia és treballar quins d'aquests símbols són actualment significatius i formular-los en termes que permetin vincular-los a la nostra experiència de la vida, fent servir conceptes i explicacions comprensibles per i compatibles amb la filosofia moderna, i subratllant la possible incidència operativa a nivell ètic i polític d'aquests símbols.

Podríem afegir que actualment aquesta tasca no pot estar només en mans dels teòlegs professionals. Potser en altres èpoques això ha estat així, tot i que mai d'una manera absoluta, però avui en dia cada persona creient, implicada en la dinàmica religiosa, ha d'establir quin és el conjunt de símbols religiosos significatius per a ella, i ha de vincular-los a la seva experiència quotidiana, pensar-los en termes compatibles amb la seva manera de veure el món i utilitzar-los per a orientar el seu comportament i la seva acció en la societat. No podem defugir o sots-contractar aquesta tasca de perfilar el nostre món simbòlic. Els teòlegs ajudaran, certament, assumint un paper important en les comunitats de creients; però aquesta tasca passa indefugiblement per cada creient. Cadascú al seu nivell, per senzill que sigui, haurà de formular aquest conjunt simbòlic que per a ell és rellevant. Cada creient es podrà inspirar, evidentment, en les aportacions dels experts, però no podrà defugir l'establiment de la seva pròpia configuració, del seu propi "clúster de símbols", ja que no només cada època té la seva pròpia configuració simbòlica, cada comunitat la seva, sinó també cada persona la seva. De fet, encara que no volguéssim, a la pràctica tots ho acabem fent.

Els símbols provenen de la tradició; cada clúster simbòlic prové de la seva tradició, i es va reconfigurant segons els llocs i els temps. Amb la consideració addicional que fins ara, la gran majoria de la gent es movia al si d'una única tradició, però actualment la gent poua els seus símbols en la seva tradició i en d'altres.

Cal dir també que l'abast del que considerem formalment com a símbol s'amplia. Fins ara, els símbols eren fonamentalment narracions i conceptes, però ara s'hi afegeixen imatges, espais, sons, elements naturals... que sempre havien estat considerats com a camins de connexió amb la divinitat però potser sense donar-los la rellevància teòrica del símbol.

És interessant veure quins són per al Gilkey de 1974 els símbols principals (encara es mou en un nivell bàsicament conceptual, d'uns conceptes derivats de narracions mítiques però conceptes al cap i a la fi): creació, pecat o rebel·lió original, providència, elecció, aliança i llei, poble de Déu, promesa i compliment; revelació, encarnació, expiació, justificació, santificació, promeses escatològiques; paraula de Déu, avís de Déu, judici de Déu, cura paternal de Déu, amor, misericòrdia, perdó, promesa divina de novetat; Fill d'Home, Fill de Déu, Logos, Esperit, mort expiatòria, resurrecció, nou Israel, eclesia, sagrament, vinguda final o parousia, Regne de Déu.

A nosaltres alguns d'aquests conceptes ja no ens resulten rellevants, o bé no hem trobat una formulació que ens els faci propers i útils (la noció d'expiació, per exemple, per molt central que hagi estat en la tradició cristiana; dir que "Jesús mor pels nostres pecats" no ens diu res). I alhora ampliem aquest ventall, afegint-hi per exemple la vida de Jesús (ella mateixa un paquet de símbols: naixement, predicació, miracles, transfiguració, Sant sopar, prendiment, Via Crucis, crucifixió...). També donem tombs, tot i que amb no prou èxit, a les nocions de redempció i salvació, buscant com poden ser significatives per a nosaltres. I tendim a incloure en els símbols no només conceptes sinó també imatges, músiques, espais naturals que tinguin capacitat simbòlica.

I, com recorda Gilkey, cap d'aquests símbols pot ser entès sol, aïllat; cada un d'ells rep i manté el seu significat intrínsec a través de tot el clúster de símbols dins del qual funciona. Això és molt rellevant, ja que porta a cada època a la reformulació global del clúster. I, com dèiem, porta a cada creient a l'establiment del seu clúster personal, que també va canviant en el temps, en un constant procés de reajustament.



Nota: Per què m'interessa una obra d'un teòleg protestant, escrita el 1974, que reflexiona sobre l'evolució del catolicisme post Concili Vaticà II? Doncs perquè reflecteix, recull un moment de transició, una frontera, tant en el moment històric que analitza com en la mateixa trajectòria de l'autor. M'interessa aquest moment en que l'autor ja no és un teòleg standard ni un "alternatiu" consolidat. M'interessa perquè em sembla que ens pot ajudar a entendre el nostre mateix procés d'evolució, i a netejar "restes" (concepcions no sotmeses a anàlisi i discussió) que puguin quedar més o menys implícites en el nostre pensament, en la nostra manera d'entendre el fet religiós, en la nostra "teologia". La teologia és cosa de teòlegs, però també, inevitablement i afortunadament, cosa de cada creient...