dimarts, 13 de desembre de 2016

Religió i compromís social




De Staël 1955



"No resulta difícil veure com pot col·laborar el sagrat a l'enfortiment dels moviments socials si aquests arriben a enrolar-lo. (...) El sagrat pot enfortir les esperances que sostenen els afanys socials. O fins i tot pot augmentar la seva exigència amb l'exigència pròpia del sagrat. Els exemples històrics de "sacralització" de la moral social o de les lluites utòpiques són tan abundosos que no cal insistir-hi.

De tota manera, el sagrat és d'una altra esfera. Per tant, no pot enfortir la exigència típica dels afanys socials, ja que la seva exigència és d'un altre gènere, i precisament no al servei de l'exigència moral i social sinó presentant-se com a superior a ella.

A més, avui en dia resultaria fatal per al discurs religiós aquest posar-se al servei de la moral o utopia socials. Actualment l'afany social ha pres consciència de la seva pròpia autonomia (igual que la ciència respecte al seu paper d'"informadora") i no tolera ajudes improcedents... que en determinats casos fàcilment es convertiran, a més, en entorpiments. Posem un exemple d'això darrer. Si en el passat la religió va sacralitzar una moral, quan el grup humà busqui una moral nova (perquè hagi canviat la seva tecnologia laboral o la seva organització social) toparà amb la religió, ja que aquesta, en no tenir instrumental adequat per a la recerca de models socials millors, no progressarà sinó que romandrà lligada a aquest model social del passat que va aconseguir la seva aliança. Això desacredita, legítimament, el discurs religiós... i alhora li fa oblidar a aquest el cultiu de la seva pròpia especialitat.

Amb això no volem dir que l'home religiós hagi de ser insensible als afanys socials de la seva època, i que tant li faci el bé o el mal del seu grup humà. Ben al contrari. Tots els grans "mestres" religiosos s'han distingit pel seu amor a totes les coses. Però es tractava d'un amor que procedia d'una esfera "altra" que la que anima l'afany social, una esfera "altra" que fins i tot era capaç de comprendre i estimar la inquietud social i el nervi que la anima; però si l'estimava, no era perquè estigués posseït per ella sinó que des d'un altre punt de suport podia penetrar en l'ànima mateixa que mou la inquietud i l'exigència socials. Per això, els grans creients poden ser els homes més lliures per a canviar d'ideal social quan els temps ho exigeixin, ja que no estan "posseïts" per cap d'ells i són capaços d'estimar sincerament el millor.

És legítim, doncs, deduir que si un humà no estima els afanys socials del seu temps, no és un humà veritablement religiós (ja que el sagrat els hi faria estimar). De tota manera, l'amor de l'humà religiós a l'ideal social no li ve de l'afany social mateix sinó d'un altre punt de referència que se li ha revelat superior. No és únicament lliurant-se més i més al quefer social com s'arribarà a ser religiós, sinó fins i tot sacrificant-lo momentàniament per a tenir "silenci" interior i en ell permetre que es reveli l'esfera nova del sagrat; després, es tornarà al quefer social, però no s'haurà buscat el sagrat per així ser un treballador social més eficaç, sinó que s'haurà buscat el sagrat per ell mateix... i de més a més es resultarà ser un treballador social més eficaç, com una conseqüència de l'amor per tota realitat i tota vida que s'inclou en el sagrat."


Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.