dilluns, 26 de desembre de 2016

Paper del mestre




De Staël 1953



"Tot humà és capaç, doncs, de sentir en la llunyania la veu del sagrat. De tota manera, la presència del "mestre" resultarà decisiva per a que aquesta "capacitat" arribi realment a exercitar-se, és a dir per a que aquest humà arribi a sentir per primera vegada aquesta invitació alhora propera i llunyana. El "mestre" serà el "sagrament" del sagrat, el seu "fer-se present" per a aquest humà. Per què? La vida del "mestre" resulta estranya dins del grup humà: és una vida que no es comporta segons la "interpretació del món" del grup, i que per tant no satisfà el "sistema de desigs"; i tot i això externament apareix com una vida curulla de pau i de plenitud. Això manifesta que el "mestre" viu "quelcom" millor que el seguiment de la "imperiosa necessitat de viure": aquesta sospita és la que fa que l'humà corrent de cop es fixi en aquesta veu callada del sagrat que també sonava al seu interior, però que ell no es preocupava de diferenciar d'entre la barreja de mil veus que era la seva vida. L'espectacle sorprenent de la vida estranya i serena del "mestre" li ha despertat la seva sensibilitat interior, l'ha fet fixar-se en la presència del sagrat que el cridava; la vida del "mestre" ha estat el "sagrament" o presencialització del sagrat.

La vida del "mestre" no només és "sagrament" pel que emprengui la iniciació, sinó que continua "sostenint" la "fe" del deixeble durant els llargs i de vegades desanimadors anys que aquesta iniciació dura.

Aquest ser "sagrament" per part del "mestre" no consisteix només en la presència física del "mestre", sinó en el que ell testimonia amb paraules  sobre la seva pròpia vida i sobre una vida semblant a la seva que tots poden arribar a viure. El "mestre" ha de parlar d'alguna manera de en què consisteix aquesta vida "altra": necessita paraules per a referir-se positivament a aquesta realitat. Aquestes paraules que ha d'utilitzar el "mestre" són l'aspecte "positiu" de la religió".

Fins aquí ens hem referit al cercle íntim "mestre-deixeble". La major part de les religions van més enllà d'aquest cercle íntim, són més "col·lectives". En aquesta immensa majoria de religions col·lectives, a més d'existir "mestres" (al menys en el seu origen, i de tard en tard durant els diversos segles d'existència d'aquesta religió), en moltes ocasions és la "comunitat creient" (que no té la genialitat religiosa del mestre original) la que ha de fer de "mestre" per als successius adeptes; en aquestes "comunitats" es ritualitza periòdicament la vivència religiosa en la que tots combreguen, i en aquestes "celebracions" es fan servir paraules per a referir-se positivament al sagrat.


Nota: El tractament que hem donat al "mestre" com a "sagrament" ha pecat de modest. La pràctica de les diverses religions mostra que el "mestre" té un paper molt més fort: no només "causa estranyesa" i així "desperta" a l'humà corrent a una nova vida, sinó que el "vivifica" "amb poder", l'"engendra a una nova vida. Aquest poder vivificant del "mestre" es deu al seu propi procés de "transformació" interior: haver-se "transformat" significa haver-se fet "u amb Déu", haver portat Déu a aquest món; i si Déu està en el "mestre", el "mestre" té el poder vivificant de Déu.

Per posar un exemple que ens resulti familiar: n'hi ha prou amb que Jesús digui "vine amb mi" per a que Joan i Jaume deixin la barca del seu pare i el segueixin; una paraula, una mirada del "mestre" "vivifica", encén la vida divina en els altres, comença o alimenta la seva "transformació" interior. D'aquí també que treballar (per part del futur "mestre") en la pròpia "transformació" interior no sigui un narcisisme sinó un servei al món: és "portar Déu al món", i amb Déu se li porta la llum, la pau, la veritat, la vida."


Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.