Seixanta anys

Festa Major de Vilafranca 2025

Guió de la intervenció d'en Rai a la celebració dels seixanta anys del seu germà Fèlix:

"És excepcional i ben bonic tenir un germà 15 anys més jove! És curiós tenir un germà d'una generació diferent de la pròpia...

Polaritat entre festa i reflexió seriosa, entre "luditas" i "gravitas". Polaritat és un concepte important: dues coses diferents però inseparables, no es pot concebre l'una sense l'altra (nord i sud, calor i fred, dia i nit...). Voldria fer present el pol de la reflexió seriosa per donar més relleu a la festa.

Pels seus seixanta anys, vull fer tres petits regals a en Fèlix:

Primer regal: Tres llistes de Spotify, música que no pot deixar de conèixer... (i un estri per fruir-les). Cada generació ha de mirar de transmetre a les següents els seus clàssics i els que ha rebut de generacions anteriors! Ni que sigui una mostra, un testimoni...

Segon regal: Un objecte, una cosa que es pot tocar i guardar

- petit, és una estrelleta de mar de 5 cm., fàcil de guardar, no fa nosa

- pesat (no és de metall noble, és de plom! No té, doncs, valor econòmic. Però el plom va alimentar la nostra família...)

- carregat de significat pel seu origen:

1) Fet per la mare (el motllo) i el pare (el plom fos), en una insòlita col·laboració!

2) A la cuina de Coma-ruga, una tarda d'estiu, abans del teu naixement, quan a la platja encara collíem crancs i tellines com per menjar-ne a casa... I tant si canvia el món!

3) Va ser per a mi un moment d'exaltació, d'intensa felicitat, d'entusiasme, pel que fèiem i per fer-ho junts! El tinc gravat a la memòria, tot i que aquesta està en curs de desaparició...

4) I el context on es va originar impregna un objecte, i espero, estimat Fèlix, que aquesta estrella de mar et sigui una evocació dels pares i un petit talismà de joia.

Tercer regal: Un discurs (ara comença!)

M'agrada fer discursos, tot i la pèrdua d'agilitat mental (potser aquest ja serà l'últim!). A l'avi Pere també li agradava, ho dec haver heretat d'ell...

Hi ha una falsedat generalment acceptada, un error freqüent: considerar que hi ha vides fracassades i vides reeixides. Ens pensem que és així, però no és veritat!

Aquí tornem a la polaritat: no hi ha reeixits i fracassats, com no hi ha bons i dolents; no es pot classificar les persones en aquests dos grups contraposats, no és correcte, no és cert.

Compte: em direu, què passa amb la gent que mor de gana, de maltractament, què passa amb els addictes, amb els malalts? No parlo d'aquests, això són vides destrossades, no fracassades (fracassar és no haver assolit els propis propòsits, desigs, aspiracions, expectatives).

Ho argumentaré, com a filòsof de tercera categoria que soc (és com els futbolistes de tercera divisió: no els coneix ningú, però s'ho passen bé jugant), amb dues proposicions radicals i aparentment contradictòries, però que són certes alhora:

Primera: totes les vides humanes són fracassades! Totes! Ningú assoleix els seus somnis! Ho deia molt bé el meu tocaio Pelejero: "Tots els somnis trencats, tots els castells per terra, tot allò que hem viscut, tan endins enfonsat..."

Això dels "castells per terra" m'és especialment significatiu, ja que tinc un ADN de constructor de castells en l'aire que ve de l'avi Ramon, del pare... Vaig patir la pressió d'aquests castells, i vaig patir en veure com ells els feien. Sort que n'he sigut conscient, i quan n'he fet, o sigui molt sovint, els he procurat controlar!

Insisteixo: encara que no ho sembli, totes les vides són fracassades!

Segona: totes les vides humanes són reeixides! Totes! Pel simple fet de ser conscients que existim, que som vius, ja hem reeixit! Tots som éssers reeixits!

Existir és un enorme privilegi! Penseu en tot el que ha calgut per tal que fóssim aquí, vius, conscients! 13.800 milions d'anys de maduració de la matèria còsmica! 3.700 milions d'anys de pacient acumulació de microvida! 600 milions d'anys d'evolució de vida complexa! Un parell de milions d'anys d'evolució de bitxos com nosaltres! Deu mil anys d'acumulació de cultura!

Amb dos moments espectaculars per als humans: 1) l'aparició de la consciència, i 2) l'aparició de la cura dels altres, les dues coses que ens fan humans de debò! (El fèmur curat de Margaret Mead). I a mi m'agrada afegir-hi un moment especial per definir els humans: l'aparició del somriure.

I a aquesta llarga història s'hi ha hagut d'afegir tota una història de famílies, de generacions que s'han hagut de succeir fins arribar al cada un de nosaltres!

I és per aquesta llarga acumulació de circumstàncies, per aquest privilegi d'existir i de ser-ne conscients que podem fer festes, perquè celebrem que tots som éssers reeixits! Tots ho som, aquesta és la gran meravella a celebrar!

No ho oblidem: Una festa no es fa per oblidar que som uns "fracassats", es fa per celebrar que som uns "reeixits"!

I per això agraïm tant a en Fèlix que ens hagi ofert aquesta festa...

Fèlix, que els teus seixanta anys siguin esplèndids!"