Cavalls a Tor

Cavalls a la Muntanya de Tor, al Pallars Sobirà, el 21 de juliol de 2025.

Regalims V

Regalims de fang als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.

Gracián: Respectar-se

Rembrandt 1657

"Nunca perderse el respeto a sí mismo. Ni se roce consigo a solas. Sea su misma entereza norma propia de su rectitud, y deba más a la severidad de su dictamen que a todos los extrínsecos preceptos. Deje de hacer lo indecente, más por el temor de su cordura que por el rigor de la ajena autoridad."

Baltasar Gracián, Oráculo manual y arte de prudencia, 50 (1647).

Evolució i progrés

Pollock 1949

"L'evolució genètica no és progrés, perquè no té direcció. El progrés és anar de pitjor a millor; en canvi, l'evolució no té direcció ni va millorant... Varia. No som l'espècie més perfeccionada per l'evolució, perquè l'evolució no avança cap a enlloc: no té destinació. [Els Sàpiens] no som ni serem la culminació de l'evolució. Tampoc no som millors que els nostres avantpassats."

Eva-Maria Geigl, a La Contra de La Vanguardia del 27.10.2025

Empatia

Schmidt-Rottluff 1913

"Ara es parla molt d'empatia, però es fa servir aquest mot per definir l'actitud d'un que està en posició confortable o superior i que s'interessa per algú que ho està passant malament. D'això, jo en diria compassió o commiseració. Entenc l'empatia, en canvi, com el ges te posar-se en la pell dels altres, no pas perquè els altres estiguin sofrint, sinó perquè et susciten un interès veritable."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 27.10.2025

Fer passar

Kupka 1911

"De fet, tota caducitat, tota inconstància, tota inconsistència deriva del fet que la major part dels humans no han estat. Per ésser, no n'hi ha prou amb haver nascut. Cal vincular-se amb alguna gran conducta, però cal també saber-se'n desvincular per no desviar-se, espatllar, perdre el corrent del que s'és vector. L'essencial és fer passar; però sense veure a qui es transmet, estenent per sobre dels éssers i dels paisatges tota una brillant xarxa de fils fins a la fita següent: oi que es tracta d'això?"

Rainer Maria Rilke, 03.11.1899, Diari de Schmargendorf, un dels Diaris de joventut.

Krishnamurti: Soledat i sensibilitat

Hernández Pijuan 1989

"Per al ple desenvolupament de l'ésser humà, la soledat com a mitjà per a cultivar la sensibilitat es fa necessària. Hom ha de saber què és estar sol, què és meditar, què és morir; i les implicacions de la soledat, de la meditació i de la mort només es poden conèixer en ser descobertes. Aquestes implicacions no es poden ensenyar, han de ser apreses."


"La soledat ajuda a la ment a veure's amb claredat, com en un mirall, i a deslliurar-se de l'inútil esforç de l'ambició amb totes les seves complexitats, les seves pors i les seves frustracions, que són el resultat de la seva activitat egocèntrica. La soledat dóna a la ment una estabilitat, una constància que no es pot mesurar amb el temps. Aquesta claredat de la ment és caràcter."

J. Krishnamurti a La urgència d'una nova educació

Imatges per al silenci XXIX

Braque 1908

Braque 1908

Braque 1908

"El silenci pot ser càlid."

(tuit d'en Rai de 13.11.2024)

Abstracció natural

La natura pot produir meravelloses imatges abstractes, veritables quadres vivents.

Líquens i molses sobre una roca de granit, a la zona de Son, al Pallars Sobirà.

Fotografia de Li Migara, del 23 de juliol de 2025.

Breu i preciosa

Sam Francis 1952

«Quan va morir el meu marit, com que era tan famós i conegut per no ser creient, molta gent s'acostava a mi —encara passa de vegades— i em preguntava si en Carl va canviar al final i es va convertir a la creença en una vida després de la mort. També em pregunten sovint si crec que el tornaré a veure. En Carl va afrontar la seva mort amb un coratge incansable i mai va buscar refugi en il·lusions. La tragèdia va ser que sabíem que no ens tornaríem a veure mai més.

No espero retrobar-me mai amb en Carl. Però el millor és que quan vam estar junts, durant gairebé vint anys, vam viure amb una viva apreciació de com de breu i preciosa és la vida. Mai vam trivialitzar el significat de la mort fent veure que era alguna cosa més que una separació final.

Cada moment que vam estar vius i vam estar junts va ser miraculós, no miraculós en el sentit d'inexplicable o sobrenatural. Sabíem que érem beneficiaris de l'atzar... Que el pur atzar podia ser tan generós i tan amable... Que ens podíem trobar, com va escriure en Carl tan bellament a Cosmos, ja saps, en la immensitat de l'espai i la immensitat del temps... Que poguéssim estar junts durant vint anys. Això és una cosa que em sosté i és molt més significativa... La manera com em va tractar i com jo el vaig tractar a ell, la manera com ens vam cuidar l'un a l'altre i a la nostra família, mentre ell va viure. Això és molt més important que la idea que el veuré algun dia.

No crec que torni a veure mai més en Carl. Però el vaig veure. Ens vam veure. Ens vam trobar al cosmos, i això va ser meravellós."

Ann Druyan (1949), tercera esposa de Carl Sagan.

Text original:

“When my husband died, because he was so famous and known for not being a believer, many people would come up to me-it still sometimes happens-and ask me if Carl changed at the end and converted to a belief in an afterlife. They also frequently ask me if I think I will see him again. Carl faced his death with unflagging courage and never sought refuge in illusions. The tragedy was that we knew we would never see each other again.

I don't ever expect to be reunited with Carl. But, the great thing is that when we were together, for nearly twenty years, we lived with a vivid appreciation of how brief and precious life is. We never trivialized the meaning of death by pretending it was anything other than a final parting.

Every single moment that we were alive and we were together was miraculous -not miraculous in the sense of inexplicable or supernatural. We knew we were beneficiaries of chance... That pure chance could be so generous and so kind... That we could find each other, as Carl wrote so beautifully in Cosmos, you know, in the vastness of space and the immensity of time... That we could be together for twenty years. That is something which sustains me and it’s much more meaningful... The way he treated me and the way I treated him, the way we took care of each other and our family, while he lived. That is so much more important than the idea I will see him someday.

I don't think I'll ever see Carl again. But I saw him. We saw each other. We found each other in the cosmos, and that was wonderful.”

El so del silenci

Aquesta versió de "The sound of silence" de Simon & Gartfunkel és la meva preferida; preciosa, especial, només les dues veus i la guitarra, sense la bateria i altres instruments de la versió més coneguda. S'hi pot apreciar fàcilment la segona veu que hi fa en Paul Simon. I sobresurt la seriositat del públic, molt atent i concentrat. Pertany a un concert fet a Central Park de Nova York el 1981.

Et pertanyem

"Per molt que siguem borratxos i beguts, et pertanyem;

Per molt que siguem inestables, febles, et pertanyem;

Siguem musulmans, gabres o hindús,

Sigui quina sigui la forma externa, et pertanyem."

Baba Taher (poeta persa, s. XI)

Buscar

Daubigny 1873

"Yo no sé lo que busco eternamente

en la tierra, en el aire y en el cielo;

yo no sé lo que busco; pero es algo

que perdí no sé cuándo y que no encuentro,

aun cuando sueñe que invisible habita

en todo cuanto toco y cuanto veo.

Felicidad, no he de volver a hallarte

en la tierra, en el aire, ni en el cielo,

¡aun cuando sé que existes

y no eres vano sueño!"

Rosalía de Castro (1837-1885) a En las orillas del Sar (1884)

Perseverança i valor

Vallotton 1918

"La perseverança és un signe de valor només perquè testimonia, per dir-ho així, la seva eternitat en el cor mateix de l'esdevenir; és l'acte pel qual la voluntat reconeix aquesta eternitat i pretén romandre-hi fidel a través del que canvia. És només el valor, per tant, no només el que exigeix ​​aquesta perseverança, sinó també el que la permet; i qui n'és incert encara el persegueix quan persevera en el partit que va adoptar primer. Però quan ha reconegut el seu error o la seva falta, passa el contrari: perquè l'error o la falta només s'expliquen per un fracàs de la intel·ligència o de la voluntat. Ara, persistir en ells, decidir que han de perdurar, és de fet el signe d'una perversitat diabòlica que nega el valor i que el combat amb una mena d'aferrament a un mateix, a la seva pròpia separació, és a dir, a la seva finitud i a la seva misèria. L'amor propi refusa sucumbir al valor: s'estableix com el valor suprem".

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 396.

Text original:

"La persévération n’est un signe de la valeur que parce qu’elle atteste pour ainsi dire son éternité au cœur même du devenir ; elle est l’acte par lequel la volonté reconnaît cette éternité et entend lui rester fidèle à travers ce qui change. Il n’y a que la valeur par conséquent, non seulement qui exige cette persévération, mais encore qui la permette ; et celui qui est incertain sur elle la poursuit encore quand il persévère dans le parti qu’il a d’abord adopté. Mais quand il a reconnu son erreur ou sa faute, c’est le contraire qui arrive : car l’erreur ou la faute ne sont explicables que par une défaillance de l’intelligence ou de la volonté. Or s’y obstiner, décider qu’elles doivent durer, c’est la marque en effet d’une perversité diabolique qui nie la valeur et qui la combat par une sorte d’attachement à soi-même, à sa propre séparation, c’est-à-dire, à sa finitude et à sa misère. L’amour-propre refuse de succomber devant la valeur : il s’érige en valeur suprême."

Complicats

Lucian Freud 1981

"Tots els éssers humans són complicats i contradictoris. Les seves circumstàncies i experiències viscudes són tan diverses i el temps que tenen per rumiar és tan gran... Els éssers humans elementals, simples, transparents, són ficcions literàries."

(tuit d'en Rai de 22.05.2025)

Desigs

Kupka 1911

"... I jo em dic, per donar-me confiança: els desigs són els records del nostre futur."

Rainer Maria Rilke, 10.03.1899, Diari de Schmargendorf, un dels Diaris de joventut.

Màrius Torres: Onada del record

Nolde 1910

"Vora la mar, sobre l'arena clara,  

l'aigua mor als meus peus.  

Màgica riu, i tremola; i encara  

plena d'estranyes veus,

desvetlla al fons de la meva peresa  

una llarga remor  

d'onades mortes. Cançons de tristesa,  

paraules de dolor,

crits de passió, recances antigues,  

—solada del meu cor!—  

Onada del record, quan et deslligues,  

safir i porpra i or,

com la veu de l'aigua, única i vària,  

venint de molt endins,  

el meu passat ressona en la fondària  

dels meus cargols marins."

Màrius Torres, juliol de 1937.

Profeta del Burgal

Que magnífic que és aquest profeta de l'absis de Sant Pere del Burgal (MNAC), amb una mà cap a la terra i l'altra cal al cel, amb un peu a la terra i un altre al cel, connectant els dos mons... Quanta expressivitat simbòlica.

Consolar

Friedrich 1823

"Ce n'est pas, ce me semble, pour donner des jouissances dans les moments où l'âme est pleine de feu et de bonheur que sont faits les beaux-arts; alors on n'a que faire de leur secours, et il n'y ha qu'un sot qui ouvre un livre quand il est heureux. La tâche des beaux-arts est de bien plus longue durée, et bien mieux calculée sur les chances ordinaires de la vie. Les beaux-arts sont faits pour consoler. C'est quand l'âme a des regrets, c'est durant les premières tristesses des jours d'automne de la vie, c'est quand on voit la méfiance s'élever comme un fantôme funeste derrière chaque haie de la campagne, qu'il est bon d'avoir recours à la musique."

Stendhal, a Vie de Rossini (1823)

Possible traducció:

"No em sembla que les belles arts siguin fetes per donar plaer en moments en què l'ànima està plena de foc i felicitat; llavors no es necessita la seva ajuda, i només un ximple obre un llibre quan és feliç. La tasca de les belles arts és de molta més durada i molt millor calculada sobre les atzars ordinaris de la vida. Les belles arts són fetes per consolar. És quan l'ànima té penediments, és durant la primera tristesa dels dies de tardor de la vida, és quan es veu la desconfiança sorgir com un fantasma fatal darrere de cada tanca del camp, que és bo recórrer a la música."

Imatges per al silenci XXVIII

Fra Angelico 1450

El silenci pot ser enormement receptiu.

Seixanta anys

Festa Major de Vilafranca 2025

Guió de la intervenció d'en Rai a la celebració dels seixanta anys del seu germà Fèlix:

"És excepcional i ben bonic tenir un germà 15 anys més jove! És curiós tenir un germà d'una generació diferent de la pròpia...

Polaritat entre festa i reflexió seriosa, entre "luditas" i "gravitas". Polaritat és un concepte important: dues coses diferents però inseparables, no es pot concebre l'una sense l'altra (nord i sud, calor i fred, dia i nit...). Voldria fer present el pol de la reflexió seriosa per donar més relleu a la festa.

Pels seus seixanta anys, vull fer tres petits regals a en Fèlix:

Primer regal: Tres llistes de Spotify, música que no pot deixar de conèixer... (i un estri per fruir-les). Cada generació ha de mirar de transmetre a les següents els seus clàssics i els que ha rebut de generacions anteriors! Ni que sigui una mostra, un testimoni...

Segon regal: Un objecte, una cosa que es pot tocar i guardar

- petit, és una estrelleta de mar de 5 cm., fàcil de guardar, no fa nosa

- pesat (no és de metall noble, és de plom! No té, doncs, valor econòmic. Però el plom va alimentar la nostra família...)

- carregat de significat pel seu origen:

1) Fet per la mare (el motllo) i el pare (el plom fos), en una insòlita col·laboració!

2) A la cuina de Coma-ruga, una tarda d'estiu, abans del teu naixement, quan a la platja encara collíem crancs i tellines com per menjar-ne a casa... I tant si canvia el món!

3) Va ser per a mi un moment d'exaltació, d'intensa felicitat, d'entusiasme, pel que fèiem i per fer-ho junts! El tinc gravat a la memòria, tot i que aquesta està en curs de desaparició...

4) I el context on es va originar impregna un objecte, i espero, estimat Fèlix, que aquesta estrella de mar et sigui una evocació dels pares i un petit talismà de joia.

Tercer regal: Un discurs (ara comença!)

M'agrada fer discursos, tot i la pèrdua d'agilitat mental (potser aquest ja serà l'últim!). A l'avi Pere també li agradava, ho dec haver heretat d'ell...

Hi ha una falsedat generalment acceptada, un error freqüent: considerar que hi ha vides fracassades i vides reeixides. Ens pensem que és així, però no és veritat!

Aquí tornem a la polaritat: no hi ha reeixits i fracassats, com no hi ha bons i dolents; no es pot classificar les persones en aquests dos grups contraposats, no és correcte, no és cert.

Compte: em direu, què passa amb la gent que mor de gana, de maltractament, què passa amb els addictes, amb els malalts? No parlo d'aquests, això són vides destrossades, no fracassades (fracassar és no haver assolit els propis propòsits, desigs, aspiracions, expectatives).

Ho argumentaré, com a filòsof de tercera categoria que soc (és com els futbolistes de tercera divisió: no els coneix ningú, però s'ho passen bé jugant), amb dues proposicions radicals i aparentment contradictòries, però que són certes alhora:

Primera: totes les vides humanes són fracassades! Totes! Ningú assoleix els seus somnis! Ho deia molt bé el meu tocaio Pelejero: "Tots els somnis trencats, tots els castells per terra, tot allò que hem viscut, tan endins enfonsat..."

Això dels "castells per terra" m'és especialment significatiu, ja que tinc un ADN de constructor de castells en l'aire que ve de l'avi Ramon, del pare... Vaig patir la pressió d'aquests castells, i vaig patir en veure com ells els feien. Sort que n'he sigut conscient, i quan n'he fet, o sigui molt sovint, els he procurat controlar!

Insisteixo: encara que no ho sembli, totes les vides són fracassades!

Segona: totes les vides humanes són reeixides! Totes! Pel simple fet de ser conscients que existim, que som vius, ja hem reeixit! Tots som éssers reeixits!

Existir és un enorme privilegi! Penseu en tot el que ha calgut per tal que fóssim aquí, vius, conscients! 13.800 milions d'anys de maduració de la matèria còsmica! 3.700 milions d'anys de pacient acumulació de microvida! 600 milions d'anys d'evolució de vida complexa! Un parell de milions d'anys d'evolució de bitxos com nosaltres! Deu mil anys d'acumulació de cultura!

Amb dos moments espectaculars per als humans: 1) l'aparició de la consciència, i 2) l'aparició de la cura dels altres, les dues coses que ens fan humans de debò! (El fèmur curat de Margaret Mead). I a mi m'agrada afegir-hi un moment especial per definir els humans: l'aparició del somriure.

I a aquesta llarga història s'hi ha hagut d'afegir tota una història de famílies, de generacions que s'han hagut de succeir fins arribar al cada un de nosaltres!

I és per aquesta llarga acumulació de circumstàncies, per aquest privilegi d'existir i de ser-ne conscients que podem fer festes, perquè celebrem que tots som éssers reeixits! Tots ho som, aquesta és la gran meravella a celebrar!

No ho oblidem: Una festa no es fa per oblidar que som uns "fracassats", es fa per celebrar que som uns "reeixits"!

I per això agraïm tant a en Fèlix que ens hagi ofert aquesta festa...

Fèlix, que els teus seixanta anys siguin esplèndids!"

Verlaine: Cant de tardor

Monet 1873

Chanson d'automne

"Les sanglots longs
des violons
        de l'automne
blessent mon cœur
d'une langueur
        monotone.

Tout suffocant
et blême, quand
        sonne l'heure,
je me souviens
des jours anciens,
        et je pleure...

Et je m'en vais
au vent mauvais
        qui m'emporte
deçà, delà
pareil à la
        feuille morte..."


Paul Verlaine , Poèmes saturniens, Paysages tristes V (1866)



Possible traducció:

Cant de tardor

"Els llargs sanglots

dels violins

        de la tardor

fereixen el meu cor

amb una languidesa

        monòtona.

Tot sufocant

i pàl·lid, quan

        toca l'hora,

recordo

els dies antics,

        i ploro...

I me'n vaig

al mal vent

        que se m'emporta

cap aquí, cap allà

com a la

        fulla morta..."

Enderroc

De vegades ve com una gran ventada, com un terratrèmol, com un sotrac, i t'enfonses com s'han enfonsat tants masos de la nostra terra...

(en record del matí del 8 d'octubre de 2025 a Esparreguera)

Rilke sobre Fra Angelico

Fra Angelico 1430

"Fra Angelico és la perfecta antítesi de Sandro Botticelli. És tímid com el principi de la primavera i com ell, crèdul. Sigui quan pinta Mares de Déu o quan agafa com a tema les llegendes d'un sant (Cosme i Damià, a l'Accademia de Florència), és sempre la seva pròpia humilitat que ell confessa amb paraules tremoloses. Tot i ser un arribat a darrera hora, ha conservat els gestos primitiu, la frescor dels seus sentiments i la seva devoció il·limitada. Va fer falta la secreta protecció dels murs del Convent de Sant Marc per tal que aquest art pogués descloure's, florir i marcir-se amb una puresa tan oblidada, sense deixar res més darrere seu que un record de matinada de maig en el cor d'alguns mestres que van anar més enllà en fer-se grans, portats per la set de viure, d'aquesta sorprenent felicitat."

Rainer Maria Rilke, Diari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)

Fra Angelico 1440

Fra Angelico 1440

Fra Angelico 1440

Sobre la llibertat

De Staël 1954

"La llibertat és, doncs, no solament alliberament de tot el que ens impedeix de cantar, sense traves, el nostre propi cant: es defineix positivament pel grau del nostre poder de participació en la veritat i en el bé."

"La llibertat no es realitza si no és en l'amor. No essent solament "per a un mateix", present en un mateix, sinó essent per als altres, present en els altres..."

"La persona es realitza ella mateixa i realitza la seva llibertat en una presència i un do de si als altres, per l'amor humil i de servei."

Yves Congar a Si vous êtes mes témoins : trois conférences sur Laïcat, Église et Monde (1959), editat en català per Editorial Estela el 1960 com a Si sou els meus testimonis (traducció de Joan Xancó, escolapi). Els fragments formen part d'una conferència que Congar donà a Friburg el maig de 1958.

Necessitat de creure

Sam Francis 1954

"A un creient no el pots convèncer de res; perquè la seva creença no està fonamentada en proves, està fonamentada en una profundament arrelada necessitat de creure."

Frase atribuïda a Carl Sagan al llibre "Do Science and the Bible Conflict?" de Judson Poling (2003), sense font. 

Tetx original: 

"You can't convince a believer of anything; for their belief is not based on evidence, it's based on a deep seated need to believe."

Intuïció

Clyfford Still 1975

"InnSaei és la paraula islandesa per a intuïció, però diu molt més. Fent servir una imatge, seria el mar interior, significa mirar des de dins i mirar cap a dins. Es tracta del flux de la nostra ment inconscient, un món d'imaginació, percepció, coneixement i visió, que funciona molt més ràpid que la nostra ment racional.

La intuïció ens demana que estiguem alineats, sintonitzats amb el nostre món interior per poder escoltar-la, i que la notem al nostre cos. Hem de trobar l'equilibri entre estar en silenci, escoltar el nostre interior i atendre la demanda exterior.

Val la pena escriure per entendre el que passa dins nostre i crear espai. Un diari de flux de consciència: escriure un somni, el que hem sentit al costat d'algú, imatges que ens vinguin... Un diari d'atenció és una de les formes més potents per alinear-nos amb la nostra intuïció. L'atenció és la clau de la intuïció, i és un recurs molt escàs al nostre món.

Ens hem de fixar en allò en què ens fixem, i escriure-ho, ja que això ens ajuda a ser els custodis dels nostres pensaments. Nosaltres som els nostres pensaments, i som els pensadors dels nostres pensaments; saber-ho ens ajuda a començar a controlar-los i tenir una ment disciplinada i observadora.

La intuïció ens ajuda a connectar-nos amb el que passa al nostre voltant i a estar en sintonia amb el que som. Veure de dins cap a enfora.  I per això és molt important la brúixola interior. (...)

La intuïció és un flux, és composta per part de raó, anàlisi, espiritualitat i intel·ligència. La nostra atenció modela la nostra intel·ligència. On hi ha la nostra atenció porta certes coses a la vida, mentre que d'altres s'allunyen. Per això, cal aprendre a identificar què t'esgota i què t'omple d'energia.

La intuïció és una experiència que sentim al cos, i el cor té el camp electromagnètic més gran del cos, més gran que el del cervell. (...) He vist que, quan tenim el cor obert, estem oberts a les altres persones i a l'entorn, i podem percebre tota la foto, no només un camí fosc i estret davant nostre.

El mar interior es congela quan emocionalment som molt vulnerables. Llavors, com que tot està interconnectat, posar en moviment el cos, passejar, ajuda que la ment també entri en moviment.

L'estat de flux vol dir que quan estàs completament immers en una tasca, la teva atenció se centra, i la ment lògica desapareix, et fons amb la tasca. La nostra consciència és com l'oceà, com més avall anem, més tranquil·la, més en calma està. A la superfície, a mercè de les onades, la nostra ment no pot pensar clarament, però quan trobem aquella alineació profunda veiem de forma molt clara.

Quan et trobes a la mateixa habitació amb altres persones, la forma com et mostres, els teus moviments, com mires als ulls, és més important que el que dius. L'energia es percep.

Vivim en dos ritmes: l'interior i l'exterior. Cal trobar l'equilibri entre fer i ser, analitzar i intuir, donar i rebre. Quan aprenem a perfeccionar aquests dos ritmes és quan podem viure alineats amb el nostre innSaei, amb la brúixola interior. (...)

La intuïció no és un racó del cervell, sinó el líquid, el flux que ens ajuda a connectar totes les facultats intel·lectuals i tot el coneixement incorporat pels sentits. La intuïció és experiència i coneixement, però el seu canal no és la lògica.

Quan la gent se sent desconnectada, els aconsello que es preguntin: quan va ser l'últim cop que vaig fer cas a la meva intuïció? On ho vaig sentir al cos? Què va passar quan no la vas escoltar La intuïció és la suma de les sensacions que són al cos i la destil·lació de tot el que hem percebut i après, i té un paper fonamental en com ens presentem, decidim, pensem, ens preguntem, ens relacionem i ens movem pel món."

Hrund Gunnsteinsdóttir a La Contra de La Vanguardia del 04.10.2025.

Assoliments

Bissier 1960

"Yan Hui va dir: "He assolit un nou nivell en el meu camí".

Kong Zi va preguntar: "Què vols dir amb això?"

Yan Hui va dir: "M'he oblidat de tot el que fa referència al bé i la justícia".

Kong Zi va dir: "Això està bé, però encara no n'hi ha prou".

Un altre dia es van tornar a trobar i Hui va dir: "Progresso, he assolit a un nou nivell en el meu camí".

Kong Zi va preguntar: "Què vols dir amb això?"

Yan Hui va dir: "M'he oblidat de tot el que fa referència als rituals i celebracions"

Kong Zi va dir: "Això està bé, però encara no n'hi ha prou".

Un altre dia es van tornar a trobar i Hui va dir: "He assolit un nou nivell en el meu camí".

Kong Zi va preguntar: "Què vols dir amb això?"

Yan Hui va dir: "M'assec i ho oblido tot".

Kong Zi va experimentar un sentiment de respecte i va preguntar: "Què vols dir amb seure i oblidar-ho tot?"

Yan Hui va respondre: "Els meus ossos semblen doblegar-se com branques carregades de fruita. La meva intel·ligència i la meva llestesa es veuen eclipsades per la foscor. Qualsevol coneixement s'ha evaporat, així com qualsevol sentit de la meva pròpia forma. Em sento abraçat per una gran obertura. Això és el que vull dir amb seure i oblidar-ho tot".

Kong Zi va dir: "En ser abraçat d'aquesta manera, queden excloses les preferències. Transformant-te sense parar, queda exclosa tota fixació. Veritablement, has assolit la saviesa. Et prego que em permetis seguir-te"."

Zhuangzi, del capítol 6 (versió de Raimon Ribera, a partir de la traducció a l'anglès de Nina Correa i al francès de Liou Kia-hway)

Versió anglesa de Nina Correa:

Yan Hui said: "I've reached a new plateau in my cultivation."

Zhong Ni (Confucius) asked: "What do you mean by that?"

"I've forgotten all about benevolence and righteousness."

"That's great, but you're still not finished."

On another day they met again and Hui said: "I've reached a new plateau in my cultivation."

"What do you mean by that?"

"I've forgotten all about rituals and celebrations"

"That's great, but you're still not finished."

On another day they met again and Hui said: "I've reached a new plateau in my cultivation."

"What do you mean by that?"

"I sit in forgetfulness."

Zhong Ni perked up at this and asked: "What do you mean by sitting in forgetfulness?"

Yan Hui replied: "My bones seem to droop like branches overloaded with fruit. My intelligence and cleverness become overshadowed by darkness. Any knowledge has evaporated as well as any sense of my own shape. I feel embraced by a great openness. That's what I mean by sitting in forgetfulness."

Zhong Ni said: "Being embraced in that way, then you'd be without preferences. Transforming in that way, then you'd easily change. As a result, you've become almost a Sage! I beg you to allow me to take you as my teacher and follow you."

Materials sobre el sofriment

Colijn de Coter 1500

Podeu acompanyar la lectura amb música adient. Del Spotify de “merceirai” us suggerim les llistes següents: "Lament", "Elegia", "Tristor", "Crepuscular", "Llàgrimes de Xostakovitx", "Llàgrimes de Bartok", "Divendres sant", "Exèquies", i "Schubert Der Tod und das Mädchen 2"

1) Unes quantes cites del text L'amor a Déu de Simone Weil:

"La desgràcia és una meravella de la tècnica divina. És un dispositiu senzill i enginyós que fa entrar a l'ànima d'una criatura finita aquesta immensitat de força cega, brutal i freda." (Weil parla de "malheur". La traducció castellana de "desdicha". Quina seria la traducció catalana més adient? Desgràcia? Dissort? Malaurança? Desventura? Hem optat per "desgràcia".)

"Aquell l'ànima del qual roman orientada envers Déu mentre està travessada per un clau, es troba clavat al centre mateix de l'univers. Aquest és el veritable centre, que no és el punt mig, que està fora de l'espai i el temps, que és Déu."

"La Trinitat i la creu són els dos pols del cristianisme, les dues veritats essencials: l'una, alegria perfecta, l'altra, perfecta desgràcia. El coneixement de l'una i l'altra i de la seva misteriosa unitat és indispensable; però en aquest món la condició humana ens posa infinitament lluny de la Trinitat, al peu mateix de la creu. La creu és la nostra pàtria."

"El coneixement de la desgràcia és la clau del cristianisme. Però aquest coneixement és impossible. És impossible conèixer la desgràcia sense haver passat per ella."

"Aquells que no han mirat a la cara a la desgràcia o no estan disposats a fer-ho, només es poden apropar als desgraciats protegits pel vel de la mentida o la il·lusió."

"Sovint es retreu al cristianisme una complaença mòrbida en el sofriment i el dolor. És un error. El cristianisme no es centra en el dolor i el sofriment, que són sensacions, estats anímics en els que sempre es pot buscar una voluptuositat perversa. Es tracta d'una cosa molt diferent. Es tracta de la desgràcia, i la desgràcia no és un estat anímic. És una polvorització de l'ànima per la brutalitat mecànica de les circumstàncies. La transmutació que fa passar un ésser humà de l'estadi humà a l'estadi de cuc mig aixafat que es retorça per terra no és una operació en la que ni tan sols un degenerat es pugui complaure. Un savi, un heroi, un sant tampoc no es complaurien en això. La desgràcia és el que s'imposa a l'home molt a pesar seu."

"Els cristians, en constatar el lloc central que la desgràcia ocupa en la seva fe, haurien de pressentir que la desgràcia és, en cert sentit, l'essència mateixa de la creació. Ser criatura no és necessàriament ser desgraciat, però és necessàriament estar exposat a la desgràcia."

"Déu és alegria i la creació és desgràcia; però és una desgràcia resplendent per la llum de l'alegria. La desgràcia inclou la veritat de la nostra condició. Aquells que prefereixen veure la veritat i morir a viure una existència llarga i feliç en la il·lusió, són els únics que veuran Déu."

"La nostra ànima fa soroll sense parar, però hi ha en ella un punt que és silenci i que mai sentim. Des del moment en què el silenci de Déu entra a la nostra ànima, la travessa i s'uneix a aquest silenci que està secretament present en nosaltres, tenim en Déu el nostre tresor i el nostre cor; i l'espai s'obre davant nostre com un fruit que es parteix en dos, ja que veiem l'univers des d'un punt situat fora de l'espai. Només hi ha dues vies possibles per a aquesta operació, i cap més: dues úniques puntes prou penetrants per entrar així en la nostra ànima: la desgràcia i la bellesa." (La tensió entre "defugir" i "assumir" la desgràcia, la mort, el sofriment, la lluita, la culpa, el pecat, l'atzar... Defugir ens empobreix, ens treu del bon camí, ens crea un mon fals, artificial, ens desnaturalitza, ens fa mera aparença, buits, inconsistents; assumir ens fa éssers humans.)

Van der Weyden 1435

2) Una altra cita de Simone Weil:

"J'éprouve un déchirement qui s'aggrave sans cesse, à la fois dans l'intelligence et au centre du coeur, par l'incapacité où je suis de penser ensemble dans la vérité le malheur des hommes, la perfection de Dieu et le lien entre les deux. J'ai la certitude intérieure que cette vérité, si elle m'est jamais accordée, me le sera seulement au moment où je serai moi-même physiquement dans le malheur, et dans une des formes extrêmes du malheur présent." (Écrits de Londres et dernières lettres) Aquesta convicció permet potser entendre en part el desconcertant itinerari d'autonegació física de Simone Weil, morta el 1943 als 34 anys (i que no li és exclusiu).

Van der Weyden 1435

3) El maig de 1978 en Carles Comas, al document Desmitificació i recuperació, deia:

"No hi ha cap seguretat que hi hagi una altra vida on s'arreglin els dolors; ni hi ha cap seguretat que hi hagi "sortida" als dolors socials actuals (res assegura que les coses puguin "sortir rodones"). El que queda és que hi ha dolor i que aquest dolor no es transformarà en felicitat... Cau la idea que els homes siguem iguals: uns hauran patit molt, hauran mort joves, hauran viscut contrafets... i d'altres ho haurem passat força bé. El món d'"allò que caldria que fos" es troba amb una realitat impassible i ineluctable, la realitat d'"allò que en realitat és". Què fer? ¿Rebel·lar-se i declarar-se en vaga d'aquesta vida així de dolorosa i injusta? Cert que n'hi ha massa de dolor sense sortida, però si això ens paralitza ens quedarem sense fer ni l'espurna de bellesa i de bé que també ens és possible encara de fer. Aixequem-nos les solapes del gec, fem-nos insensibles sota el xàfec mentre passem per aquest món adolorit, i ací i allà, on puguem, fem l'engruna de bé que encara es pot fer... ¿Quin altre bri de bellesa podem crear amb la trista vida humana? Cert que no ens podem prometre massa: davant d'una persona que desesperadament ens demana que li tornem a fer brillar l'esperança. potser serà impossible fer-li sortir el sol i se suïcidarà; i davant una humanitat que tem anar cap a l'holocaust nuclear col·lectiu i final res ens assegura que això al cap i a la fi es pugui evitar; no ens podem prometre res, sinó essent realistes, empassar-nos com un fet inescapable tant de dolor i de mort... però enmig del desastre fer que ací i allà brillin espurnes de bellesa i de bé. Realment no és pas massa cosa..."

Pontormo 1528

4) El comentari d’en Lluís Trabal a Manchester by the sea:

"Mentre veia Manchester by the Sea em predominava la fredor i la duresa del relat, la seva contenció, lluny de l'efusió sensible. Després vaig veure que m'equivocava. La fredor segurament era la del clima de New England a l'hivern! La contenció hi és, no ho puc negar, però tan sols a nivell formal; el que omple tot el film, de cap a peus, és el dolor. Dolor fons, amagat, quasi sempre secret, però que va aflorant: és emoció, és sentiment, però soterrat, sense capacitat per part dels personatges de ser mostrat. Relacions dures però no fredes: la majoria dels personatges secundaris s'ofereixen, s'entreguen. Maldestres, poc capaços, però ho fan. És el dolor omnipresent el que tot ho modula: no és contenció, és la paràlisi del dolor."

Memling 1480

5) Un poema de Màrius Torres de setembre de 1936:

"Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val

que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial,

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura

per ben morir.

Tot allò que he estimat únicament perdura

en el meu cor, com una despulla de l'ahir,

freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors

el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç

en una nau sense timó, ni rems, ni vela,

ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà encara.

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,

el dolor que m'espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara

—morir per sempre—, una ànima immortal."

Vaccaro 1640

6) El sermó sobre Job de la pel·lícula The tree of life de Terrence Malick

"Job es va imaginar que podria construir el seu niu a les altures - que la integritat de la seva conducta el protegiria contra la mala sort. I els seus amics van pensar, equivocadament, que el Senyor només el podia haver castigat perquè en secret havia fet alguna cosa malament.

Però no, la desgràcia també s'abat sobre els bons. No podem protegir-nos contra ella. No podem protegir els nostres infants. No podem dir-nos a nosaltres mateixos: “encara que jo no sigui feliç, aconseguiré que ells ho siguin”.

Desapareixem com un núvol. Ens marcim com l'herba de tardor, i com un arbre som arrencats d'arrel.

Hi ha algun frau en l'esquema de l'univers? No hi ha res que sigui immortal? Res que no sigui passatger?

No podem quedar-nos on som. Hem de tirar endavant. Hem de trobar el que és més gran que la fortuna o el destí. Cap altra cosa no ens pot portar pau.

Queda el cos de l’home savi, o del just, exempt de qualsevol dolor? De qualsevol inquietud, de la deformitat que pot anorrear la seva bellesa, de la debilitat que pot destruir la seva salut?

¿Confieu en Déu? Job també era a prop del Senyor. Són els vostres amics i els vostres infants la vostra seguretat? No hi ha cap amagatall a tot el món on els problemes no us puguin trobar. Ningú sap quan el dolor pot visitar casa seva, igual que no ho sabia Job.

Així que tot li va ser pres a Job, ell sabia que era el Senyor qui li havia pres. Es va apartar de les manifestacions fugisseres del temps. Va buscar el que és etern.

¿Veu només la mà de Déu el que veu que Ell dóna, o veu també la mà de Déu el que veu que Ell pren? Veu Déu només el que veu Déu girar el seu rostre cap a ell? No veu també Déu el que veu Déu donar-li l'esquena? "

Modigliani 1908

7) El clam del Cor mentre Becket és assassinat a l’obra de teatre Murder in the Cathedral (1935) de T.S. Eliot:

“Purifiqueu l’aire! Netegeu el cel! Renteu el vent!

Agafeu les pedres una per una, i renteu-les.

La terra és bruta, l’aigua és bruta, els nostres animals i nosaltres mateixos estem tacats de sang.

Una pluja de sang m’ha cegat els ulls.

¿On és Anglaterra? On para Kent? On és Canterbury?

Oh, lluny, lluny, lluny, lluny en el passat;

i jo faig camí per una terra de troncs estèrils: però si els tallo vessen sang;

camino d’esma per una terra de roques seques: però si les toco vessen sang.

¿Com, com podré tornar mai a les estacions benignes i plàcides?

Queda’t, oh nit, amb nosaltres; para’t, sol; atura’t, temps, que no arribi l’alba, que no vingui la primavera.

¿Podré tornar a mirar el dia i les coses senzilles, si les haig de veure totes tacades de sang,

darrera una pluja de sang que va caient?

No volíem que hagués passat res.

Compreníem la desgràcia de cadascú, les pèrdues personals, la misèria general, vivint i mig vivint;

la por de la nit que s’acaba amb la feina del dia; la por del dia que acaba amb el son;

però la xerrada al mercat amb l’escombra a la mà, i llençar les cendres a mitjanit,

i recollir la llenya pel foc de bon matí, eren actes que posaven un límit al nostre sofriment.

Cada horror tenia el seu límit, cada dolor una manera d’acabar-se:

a la vida, no hi ha temps per a un sofriment molt llarg.

Però aquest, aquest està fora de la vida, fora del temps, és un instant etern de mal i de desgràcia.

Estem tacats amb una brutícia que no es pot netejar, lligats a la misèria sobrenatural.

Però no som només nosaltres, ni la casa, ni la ciutat, els que estem tacats,

És tot el món que està fet un femer.

Purifiqueu l’aire! Netegeu el cel! Renteu el vent!

Agafeu les pedres una per una, separeu la pell de la carn, separeu el múscul de l’os, i renteu-los!

Renteu la pedra, renteu l’os, renteu el cervell, renteu l’ànima, renteu-los, renteu-los!”

La Tour 1640

8) L’abril de 1981 en Josep M. Lozano deia a Sense ànim de molestar...

"La moral de responsabilitat és aquella que posa com a referència la capacitat de resposta i l'atenció al resultat concret de les nostres opcions per tal d'assumir-les en el seu veritable sentit. La moral de responsabilitat no és la coartada per al pragmatisme de qui no té principis, sinó la lucidesa de qui no es deixa engolir per la incapacitat de distanciar-se dels projectes engendrats per les pròpies conviccions. La moral de responsabilitat, en altres paraules, és l'oposició a qualsevol mena d'inèrcia moral. Això afecta sobretot a la voluntat moral radical de no voler ser aliè a la història dels homes. Perquè reconèixer l'ambigüitat de la història significa renunciar a la convicció que tenim el futur prefixat o que sabem on volem arribar; és posar l'accent en la resposta al dolor i als sofriments concretament existents, sense justificar-ne alguns perquè es presenten com més propers ideològicament a qualsevol dels principis establerts. La solidaritat és sempre un compromís urgent, i més en la mesura que el fracàs és tothora una possibilitat concreta i present, que el happy end és una ficció teològica i que sembla irrefutable que la ciutat dels homes s'edifica sobre cadàvers. Al capdavall, la història és la tragèdia d'una humanitat que fa la seva història, però no sap la història que fa."