Vida privada

Van Dongen 1906

"Vida privada", de Josep Maria de Sagarra (1932), és una mala novel·la plena de petites meravelles, de fragments plens d'encert i inspiració, d'agudesa i d'enginy. És com una joia feta amb un metall mediocre i amb un disseny desencertat però que incorporés centenars de petits diamants magnífics, o petites perles.

Els personatges són tòpics i estan mal dibuixats, l'autor té el mal costum de dir-nos com són, d'avaluar-los, en lloc de deixar que siguem nosaltres els que ho anem descobrint. La narració és lleugera, però cau fàcilment en la banalitat o en la pretensió d'escandalitzar el lector, sense aconseguir-ho. No és una obra que hagi envellit bé, no és una obra mestra, no és un clàssic.

I, en canvi, el text està farcit d'espurnes lluminoses, de fragments antològics, de comentaris encertadíssims. Val la pena l'esforç de llegir-lo per anar trobant aquestes petites joies que Sagarra ens va oferint.

N'agafarem només un exemple, un fragment on retrata el "barri xino" de Barcelona:

"D'homes, se'n veien de tota mena, des dels mariners, els mecànics i els obrers perfectament normals, fins als pederastes amb els llavis pintats, les galtes amb crostes de guix i els ulls carregats de rímmel. Entre la gent de sort estrinxolada, remenaven la cua una mena de pobres, d'esguerrats i de carteristes, que només es troben en aquells barris, o és possible que aquells barris els donen un maquillatge especial, i els mateixos homes posats a la Rambla ja són tota una altra cosa. En aquell veïnat s'hi veien persones de condició humil gens pintoresques, com es veuen pertot arreu; però n'hi havia d'altres, sobretot unes dones vestides de fum, de fregalls i de pells de gat, que donaven la sensació que si les treien d'allà es moririen com els peixos fora de l'aigua, i que per poder respirar, les seves venes necessitaven una injecció constant d'àcid úric i de col podrida. Les tavernes estaven totes untades d'extracte de cazalla; aquesta supuració alcohòlica de les pedres potser és la cosa del món que dóna més idea d'una cadena perpètua del cor, d'un embrutiment sense salvació. Al costat de les tavernes, les botigues de gomes higièniques, amb les bombetes blaves i vermelles, els objectes de cautxú, de vidre i de tela, junt amb els paquets de cotó, i tot plegat al·ludint d'una manera tan canalla i tan poc lírica a les catàstrofes del sexe, feien en el cor del barri una mena de ganyota cínica i una repulsiva paròdia de l'Eclesiastès: cantaven la vanitat de tot, fins la vanitat d'aquell vici pobre, sincer, desarrapat i impúdic."