Taula rasa

Kupka 1924

"En cap època han estat les opinions sobre l'essència i l'origen de l'ésser humà més incertes, imprecises i múltiples que en el nostre temps. Molts anys d'estudi profund consagrat al problema de l'ésser humà donen a l'autor el dret de fer aquesta afirmació. Al cap d'uns deu mil anys d'història, la nostra època és la primera en què l'ésser humà s'ha fet plenament, íntegrament “problemàtic”; ja no sap què és però sap que no ho sap. I per obtenir novament opinions acceptables sobre l'ésser humà, només hi ha un mitjà: fer, d'una vegada, “taula rasa” de totes les tradicions referents al problema i dirigir la mirada cap a l'ésser anomenat “humà” oblidant metòdicament que pertanyem a la humanitat i emprenent el problema amb la màxima objectivitat i admiració."

Max Scheler a la introducció de Mensch und Geschichte (1924), traduït com a La idea de l'ésser humà i de la història (les traduccions diuen "La idea de l'home i la història", però nosaltres preferim traduir "mensch" per "ésser humà").

Ampliar la sensibilitat

Braque 1907

"Natura i cultura són dos referents molt diferents entre ells, però per a nosaltres tenen una mateixa funció: ampliar la nostra sensibilitat.

Aquesta ampliació de la sensibilitat pot afavorir la nostra qualitat humana i la nostra espiritualitat."

(tuit d'en Rai de 09.12.2024)

Pares

Odilon Redon 1900

"Els nostres pares no haurien de pretendre mai ensenyar-nos la vida; ja que és la seva vida la que ens ensenyen."

Rainer Maria Rilke, Diari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)

(tuit d'en Rai de 21.05.2025)

Corbí: Llum i commoció

Kupka 1913

"Quan adverteixo que, encara que sense ser realment cap jo, sóc una cosa que no és ment però que és llum, una cosa que no és aquest cos però que és capaç de commoure's; quan adverteixo la llum i la commoció que hi ha en mi quan el jo i el món s'han fos en una unitat, aleshores es revela el que hi ha:

una Llum i una Commoció al si de la Unitat;

una Llum i una Escalfor que ja era present a l'inici del cosmos i que ni neix ni mor."

Marià Corbí a Por los caminos del silencio, p.61.

La casa i el camí

Clyfford Still 1964

"Si mostro interès per aplegar els homes pietosos, és per tal de reunir els amics de Déu perquè s'ajudin els uns als altres. Els homes intel·ligents han parlat així: "La casa per a l'amic, i el camí per a aquells que són amics".

Com més llarg és el camí, més important és tenir companys. Com més desèrtic sigui el camí i més llunyana i complicada la meta del pelegrinatge, més gran haurà de ser la caravana, més nombrosos els companys i els guies.

Així doncs, per arribar a la casa de Déu cal tenir companys. Hi ha molts vels, moltes muntanyes, molts deserts i molts malfactors. Caldran molts amics. Tots els profetes que s'han relacionat amb Déu han estat acompanyats d'amics, no han estat sols. "Aixeca't i mira".

Es diferent aquell qui cerca un racó i un tros de pa per emprar-los avui i endur-se'ls demà a la tomba d'aquell qui busca una casa perquè s'hi puguin reunir els homes de bé i puguin cercar plegats el camí de la resurrecció, renunciant al pa i a la pròpia existència."

De les Cartes de Rumi (1207-1273)

Valor i temps

Vallotton 1919

"El valor sempre implica una lluita contra el temps, una victòria guanyada contra ell. Fins i tot sembla que reconeixem la presència del valor en el temps per aquest signe, que ell s'escapa del temps; i en l'esforç que el jo fa per sobreviure a si mateix, ja sigui en els seus fills o en les empremtes que la seva activitat deixa al món, reconeixem bé aquestes característiques del valor, que procedeix d'una font més alta que el temps, i busca conquerir-lo, en lloc de deixar-se conquerir.

El valor és sempre militant: perquè només es pot plasmar en una matèria que sempre intenta sotmetre'l a la seva llei, que és una llei de dissolució. És inseparable de l'eternitat activa de l'esperit que té com a funció vetllar per la salvaguarda d'allò que, sense ella, només canviaria i aniria a la seva ruïna. Si el mateix valor és sobretot el poder d'afirmació inclòs en l'ésser, que el fonamenta i el justifica, entenem, doncs, que sigui una lluita incessant contra el fluir dels fenòmens. Tenim molt clar que, en els moments de debilitat, hi ha en nosaltres una indiferència per la vida que és una mena de renúncia a la recerca del valor: aquest és també l'origen de la covardia i la desesperació.

(...)

Veiem, doncs, que, si el temps es considera idèntic al mer esdevenir, aleshores el valor i el temps s'oposen com a dos oposats: el valor és sempre resistència a la fragmentació del temps; i per això sovint l'associem a l'estabilitat de l'objecte en contraposició a la evanescència dels nostres estats, com si l'objecte mostrés així que és ell que està relacionat amb l'ésser i amb el valor".

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 390-391.

Text original:

"La valeur implique toujours une lutte contre le temps, une victoire remportée contre lui. Il semble même que l’on reconnaisse la présence de la valeur dans le temps à ce signe qu’elle échappe au temps : et dans l’effort que fait le moi pour se survivre, soit dans ses enfants, soit dans les traces que son activité laisse dans le monde, nous reconnaissons bien ces caractères de la valeur qui procède d’une source plus haute que le temps, et cherche à le vaincre, au lieu de se laisser vaincre.

La valeur est toujours militante : car elle ne peut être incarnée que dans une matière qui tente toujours de la soumettre à sa loi, qui est une loi de dissolution. Elle est inséparable de l’éternité active de l’esprit dont le rôle est d’assurer la sauvegarde de ce qui, sans elle, ne ferait que changer et courir à sa perte. Si la valeur est elle-même avant tout la puissance d’affirmation incluse dans l’être, qui le fonde et qui le justifie, on comprend donc qu’elle soit une lutte incessante contre l’écoulement des phénomènes. Nous sentons très bien que, dans les moments de faiblesse, il y a en nous une indifférence à la vie qui est une sorte de renoncement à la poursuite de la valeur : telle est l’origine aussi de la lâcheté et du désespoir.

(...)

On voit donc que, si le temps est considéré comme identique au pur devenir, alors la valeur et le temps s’opposent comme deux contraires : la valeur est toujours résistance à l’émiettement du temps ; et c’est pour cela que nous l’associons souvent à la stabilité de l’objet par opposition à la fugitivité de nos états, comme si l’objet montrait par là que c’est lui qui est apparenté à l’être et à la valeur."

Bernanos

És difícil llegir Georges Bernanos (1888-1948). D'una banda, la problemàtica humana hi és abordada sovint a través de personatges actualment pràcticament desapareguts, la major part capellans. Alhora, la seva visió és brutal, d'una intensitat trasbalsadora, d'una fondària que meravella. Endinsar-se en les seves pàgines és un camí dur, que remou les entranyes. Però és alhora fascinant.

Jo no l'havia llegit mai; no sé ben bé perquè, ja que els seus llibres eren publicats entre nosaltres els anys seixanta. Casualitats de la vida. El mes de juny de 2009, la Mercè va anar a un llibreter de segona mà de llibres en francès que hi ha a Barcelona (Le Bouquiniste, Aragó 458) i va veure allà una pila dels seus llibres en edició de butxaca (els clàssics de "Le livre de poche"); me'ls va comprar. Durant unes quantes setmanes, la seva lectura va ser el fil conductor de la meva vida, la meva tasca central. Vaig llegir Sous le soleil de Satan (1926), L’imposture (1927), La joie (1929), Journal d’un curé de campagne (1936) i Nouvelle histoire de Mouchette (1937) (també Un crime i el recull Dialogue d'ombres, però aquests em van interessar menys). No els vaig llegir en l'ordre cronològic, però vaig fer el gran recorregut. 

Com deia, són molt impressionants, trasbalsadores, la ferocitat, la vitalitat i la profunditat que s'hi troba. Sovint hi ha passatges maldestres, personatges sense acabar, poc càlcul literari: tot s'ho emporta la passió. I de tant en tant, gairebé inesperadament, pàgines brillants, plenes d'una força extraordinària, d'una tensió excepcional. Llavors s'experimenta una enorme admiració per la seva capacitat de matisar fins a l'infinit, d’explorar els abismes de l’ànima fins a insòlites profunditats, d’anar més enllà dels llocs comuns, de la superfície de les coses.

Contra l'antiindividualisme

Raffaello 1506

"L'antiindividualisme (...) es troba, en tot cas, en profunda correspondència amb aquells "ideals ascètics" pels que tan gran "cordialitat i prejudici" mostren els filòsofs en el sentit de Nietzsche; la seva obsessió per les potències apersonals i suprapersonals de la història és tan gran que ens hauriem de preguntar amb Nietzsche: ¿per què es necessiten en sí ideals antiindividualistes? ¿Per què es necessita tota aquesta sacrosanta objectivitat, aquests valors absoluts, aquesta validesa incondicionada, aquesta llegenda de l'eternament humà, eternament bo, eternament bell, aquestes lleis sense legislador, aquests art sense artistes, aquesta història de l'art sense noms i sense llibertat personal? La resposta s'ha trobat ja fa temps i s'ha formulat de les més diverses maneres. Es necessita tot això, s'ha dit, perquè es té por, por d'un mateix, por de la responsabilitat unida a la llibertat i a l'autodeterminació. Com diu Kant: "És tan còmode no estar emancipat". I que l'"anhel d'objectivitat" és una situació en la que "l'home s'humilia a la condició de servent", ho ha dit fins i tot el "filòsof" per excel·lència, Hegel. Es renuncia al privilegi de ser un mateix el seu propi legislador, i es creu en lleis eternes, suprahumanes, caigudes del cel, perquè es preten haver trobat en elles una forma immodificable, i es vol participar de la intangibilitat del missatge de què s'és descubridor i transmissor. La tranquil·litat que s'experimenta amb la idea de la validesa general, intemporalitat i necessitat, prové d'un sentiment intensificat de la seguretat. És tranquil·litzador saber que en el caos de l'existència, enmig del canvi i transformació constants, hi ha quelcom en el que hom pot trobar suport i al que hom es pot confiar. És assossegador creure que, a pesar de la pròpia caducitat, es participa en valors superiors i hom es converteix en el seu posseïdor i administrador, en reconèixer la seva validesa. És incitadora, sobretot, la il·lusió que n'hi ha prou amb saber escoltar la veu interior de l'ànima, per a que en ella ens parli quelcom diví i inequívoc".

Arnold Hauser, Introducció a la història de l'art

Atorgar el paper just i precís a l'individu i al que està lligat a l'individualitat és important. D'aquí que sembli útil i pertinent, sobretot pels que tenim tendència a l'absolutització de certes idees o principis, aquesta reflexió rica i abrandada de Hauser, que no és precisament un liberal.

Profunda confiança

Odilon Redon 1897

"Sabeu que la flor s'inclina a mercè del vent, i heu de ser com ella; és a dir: plens d'una profunda confiança."

Rainer Maria Rilke, Diari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)

(tuit d'en Rai de 15.05.2025)

Màrius Torres: Cada cop que somriu

Sunyer 1913

Cançó

"És una onda de gràcia i d'harmonia  

que d'ella neix i que ella escampa entorn.  

Cada cosa s'encén d'alegre poesia,  

com si li dibuixés amb foc un nou contorn,  

una claror més viva que la claror del jorn.

És l'ímpetu diví de la puresa  

que d'ella brolla, sempre renadiu,  

i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,  

feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,  

en una pau que creix cada cop que somriu."

Màrius Torres, novembre de 1942.

Imatges per al silenci XXII

Gauguin 1894

"El silenci pot esdevenir pregària."

(tuit d'en Rai de 01.11.2024)

Verlaine: Clar dia d'estiu

Monet 1874

"Donc, ce sera par un clair jour d'été;

le grand soleil, complice de ma joie,

fera, parmi le satin et la soie,

plus belle encor votre chère beauté;

le ciel tout bleu, comme une haute tente,

frissonnera somptueux à longs plis

sur nos deux fronts heureux qu'auront pâlis

l'émotion du bonheur et l'attente;

et quand le soir viendra, l'air sera doux

qui se jouera, caressant, dans vos voiles,

et les regards paisibles des étoiles

bienveillamment souriront aux époux."

Paul Verlaine, La bonne chanson XIX (1871)

Possible traducció:

"Així, serà en un dia clar d'estiu;

el gran sol, còmplice de la meva joia,

farà, entre el setí i la seda,

més bella encara la vostra estimada bellesa;

el cel tot blau, com una tenda alta,

tremolarà sumptuós amb llargs plecs

en els nostres dos fronts feliços que hauran tornat pàl·lids

l'emoció de la felicitat i l'expectativa;

i quan arribi el vespre, l'aire serà suau

i s'aplegarà, acariciador, a les nostres veles,

i les mirades tranquil·les de les estrelles

benèvolament somriuran als esposos."

Quatre fonts

Kupka 1914

Quatre fonts de sentit:

- La contemplació dels llocs i moments d'esplendor de la natura.

- Les grans obres d'art i les petites creacions personals d'art i artesania.

- L'encarnació de grans valors.

- Els símbols i rituals de les tradicions religioses que ens siguin significatius.

Hereu

Clyfford Still 1976

"Un espai on convergeixin un marxisme humanista, un cristianisme inclusiu i un liberalisme crític (Antoni Puigverd dixit). És una proposta atractiva. No sé si hi ha algun indici tangible d'aquesta desitjable convergència. Potser són tres espècies en vies d'extinció...

Si les tres espècies d'en Puigverd estan en extinció, el seu hereu podria ser un humanisme (que posa l'ésser humà al centre) crític (amb la manipulació, la hipocresia, la injustícia social) i obert (a les dimensions de la realitat proposades pels símbols)."

(tuit d'en Rai de 10.01.25)

Acceptar i assumir

Schmidt-Rotluff 1969

“Viure és simplement acceptar tota la podridura i tota la infàmia del món com a infàmia i podridura pròpies, reconèixer que val la pena assumir l’herència tot i els seus deutes, o que la vida es digna de que hi participem tot i la seva càrrega de dolor i tot i les seves vileses. “

Leszek Kolakowski (1927-2009) a Ètica sense codi (1967)

La brisa de la meva presència

Bissier 1962

"La penetrant olor del meu Estimat

fa que el meu cor s’extraviï.

Quan un raig de llum colpeix el seu rostre

la meva ànima queda corpresa.

Perquè tant de goig omple la Terra i els éssers vivents?

És que una gota de la Copa ha anat a parar a terra.

"Glaçat i pansit es troba qui es perd en els seus propis afers.

No t’hi perdis, perd-te en els Meus!

La primavera revela els secrets de la terra,

la Meva primavera revela tots els secrets de l’ànima.

Les roses de la terra només amaguen espines i bardisses.

Quan les Meves roses floreixen,

fan caure les espines del cor."

Què és el vent glaçat de l’hivern

sinó l’alè del Teu refús ?

Què és la càlida brisa de la primavera

sinó l’alè que em deixa entrar a la Teva vida?"

Rumí (1207-1273), a Als braços de l’Estimat

La Trinitat de Rubliov

Rubiov 1410

"Definido como el "icono de los iconos", hay quien ha dicho de él: "Existe, luego Dios existe". Sus detalles y mensajes ocultos –como la extraña forma en el frontal de la mesa o los dos dedos del personaje central– necesitan una explicación. Es el archiconocido icono de la Trinidad de Rublev, también llamado la Trinidad Angélica o la Hospitalidad de Abraham. Rublev, es un santo de la Iglesia ortodoxa considerado el más grande iconógrafo ruso. La pintura nos quiere explicar la Santísima Trinidad, pero lo hace tomando como base el episodio bíblico de la visita que recibió Abraham junto a la encina de Mambré de tres hombres misteriosos (Génesis 18). 

A simple vista vemos a tres ángeles alados sentados a la mesa alrededor de un cáliz. Vamos a los detalles. Lo primero es la proporción de los cuerpos con respecto a las cabezas. Son exageradamente altos, lo que revela su origen inmaterial y eterno, divino. Esta estilización celestial la vemos también en el báculo de peregrino que cada uno de ellos sostiene en su mano izquierda. Las varas de los tres caminantes son también cetros reales, símbolo de autoridad. En este "retrato de Dios" vemos, de izquierda a derecha, al Padre, al Hijo y al Espíritu Santo, (los cristianos creen en un solo Dios en tres personas). Nos lo dicen sus caras. Son prácticamente iguales, salvo alguna ligera variación. Pero, según la doctrina católica, a pesar de ser los tres iguales y coeternos, hay un “liderazgo” del Padre que es la fuente eterna, por eso, el Hijo y el Espíritu inclinan la cabeza ante Él.

Los colores de las túnicas nos hablan de lo que diferencia a las tres personas: su misión. Los tres visten de azul, símbolo de la divinidad, pero el Padre lleva una túnica dorada, casi traslúcida que refleja su trascendencia, su invisibilidad, una luz fuera del mundo. El Hijo, viste mitad azul (divinidad) mitad rojo oscuro (humanidad). Nos habla de su doble naturaleza humana-divina y lo confirma con esos dos dedos de su mano extendidos sobre el caliz. El carmesí nos habla de su pasión, de su sacrificio en la cruz. Por último, el Espíritu Santo lleva una túnica verde, símbolo de la vida, de la creación. Él es el Espíritu que aleteaba sobre las aguas durante la creación y que renueva la faz de la tierra. Es el espíritu vivificante.

La parte superior de la imagen nos remite a la vida de Abraham: su casa, la encina de Mambré y el Monte Moria adonde años después tendría que subir con su hijo Isaac. Cada referencia está sobre una de las personas trinitarias. La casa, sobre el Padre, porque dijo Jesús: “En la casa de mi Padre hay muchas moradas (...) Cuando vaya y os prepare un lugar, volveré y os llevaré conmigo" y, también: "El que me ama guardará mi palabra, y mi Padre lo amará, y vendremos a él y haremos morada en él". Sobre el Hijo, está la encina, que nos remite al árbol del bien y del mal, el árbol del que comieron Adán y Eva y por cuyo pecado vino la muerte. Pero también es el árbol de la vida, el árbol de la cruz del que vino la salvación, en el que Él fue clavado. Y el monte, sobre el Espíritu, porque es el lugar de encuentro con el Señor. Moisés en el Sinaí, Elías en el Horeb, los apóstoles en el Tabor… El monte Moria se conoce como «En el monte el Señor es visto». El Espíritu es quien nos puede revelar a Dios, sin Él, no podemos."

Antonio Moreno a X el 18.06.2025

Debat

Turner 1846

Poc després d'aparèixer "L’origen de les espècies" de Charles Darwin el 1859, hi va haver un debat a Oxford el 1860 entre Thomas Huxley, amic de Darwin, i el bisbe Samuel Wilberforce.

El bisbe va acabar la seva intervenció dient: “Mr. Huxley, vostè pretén ser descendent del simi per part de l’avi o de l’àvia?”.

La resposta de Thomas Huxley va ser contundent: “Estic convençut que no és cap cosa vergonyosa que un home tingui un simi com a avantpassat. Si hagués d’avergonyir-me d’algun avantpassat, seria més aviat d’un home: d’un home amb un enteniment superficial i versàtil que, en comptes d’acontentar-se amb els seus èxits en l’esfera d’activitat que li és pròpia, es fica en qüestions científiques que li resulten del tot estranyes, no fa més que enfosquir-les amb una retòrica buida, i distreu l’atenció dels seus auditors del veritable punt de la discussió amb digressions eloqüents, amb hàbils crides a prejudicis religiosos.”

Tres amics

   

Bissier 1962

"Zi Sang Hu, Meng Zi Fan i Zi Qin Zhang eren tres amics que es portaven bé entre ells.

Un d'ells va dir: "Qui pot unir-se amb els altres mantenint la independència dels altres, actuar amb els altres sense sotmetre's als altres? Qui pot ascendir al cel, passejar per sobre dels núvols, fer coses sense cap finalitat a la vista, tot oblidant-se de la vida sense esgotar-se?"

Tots tres es van mirar i van riure. En sentir una profunda intimitat entre ells al cor, sabien que havien format una profunda amistat entre ells.

Poc després va morir Zi Sang Hu. Quan encara no havia estat enterrat, Kong Zi ho va saber i va enviar el seu deixeble Zi Gong a veure què estava passant. Un dels amics estava component una melodia que l'altre acompanyava amb el llaüt. Van cantar junts:

"Oh, Sang Hu ha arribat!

"Oh, Sang Hu ha arribat!

"Ja retroba la seva veritable naturalesa,

"Mentre nosaltres encara som humans!"

Zi Gong es va precipitar a l'habitació i va preguntar: "Com dimonis podeu estar cantant tots dos sobre un cadàver, és això una conducta adequada?"

Els dos amics es van mirar i van riure, després van dir: "Com podeu saber quina és la conducta adequada?"

Zi Gong va tornar i va explicar a Kong Zi què havia passat, tot preguntant-li: "Quina mena de gent són aquests? Ni tan sols poden controlar el seu comportament i no tenen respecte pel cos físic del seu amic. S'asseuen just al costat del cadàver cantant sense mostrar cap signe d'adaptar la seva actitud a la situació, impassibles. La seva conducta és inqualificable. Quina classe de persones són?"

Kong Zi va dir: "Tots dos deambulen fora dels límits establerts, mentre que jo ho faig dins dels límits establerts per la societat. Els de fora i els de dins no es barregen entre ells, i va ser estúpid de la meva part enviar-vos allà per presentar les meves condolences. Els únics límits als quals s'adhereixen aquests dos són els que la natura estableix a les persones, i es mouen per l'essència singular de l'univers. Consideren que la vida és un annex insignificant que penja per allà com una berruga, i la mort és l'eliminació definitiva d'aquest tumor. Si les coses són així, com podrien ells tenir alguna concepció de la vida i la mort o del passat i el futur! Viuen d'altres elements, amb els quals construeixen la seva pròpia substància. S'obliden dels seus òrgans interns com el fetge o la vesícula biliar, no presten gaire atenció a les seves orelles i als seus ulls. Experimenten com es van repetint els finals i els inicis, sense tenir ni idea de perquè això passa. Van amunt i avall lliurement per la pols i la brutícia del nostre món sense ser afectats per això. Lliures i sense traves, actuen com si no tinguessin alguna cosa a guanyar. Com podrien estar preocupats o inquiets per les regles i els mandats de la societat, o estar preocupats per ser observats pels ulls i les orelles dels altres!"

Zi Gong va dir: "Sent així, mestre, per què confieu en els límits?"

Kong Zi va dir: "Sóc un anyell de sacrifici del cel. Això és un coneixement que podria compartir amb tu".

Zi Gong va dir: "Llavors m'agradaria escoltar més coses sobre els límits".

Kong Zi va dir: "Els peixos neixen i viuen dins de l'aigua, tal com la gent neix i viu dins del Dao. Els que neixen i viuen dins de  l'aigua penetren fins a les profunditats de l'estany i hi troben aliment. Els que neixen i viuen dins del Dao no actuen i accedeixen a la serenitat. Per això s'ha dit: "Els peixos s'obliden els uns dels altres quan estan als rius i llacs. Els humans s'obliden els uns dels altres quan estan al camí del Dao". "

Zi Gong va dir: "Puc preguntar pel que no es conforma?"

Kong Zi va dir: "El que no es conforma sembla estrany als altres, però està sintonitzat amb el cel. Per això s'ha dit: "Aquell que és mesquí segons el cel és un humà admirat pels humans; l'humà admirat pels humans és mesquí segons el cel."

Zhuangzi, del capítol 6 (versió de Raimon Ribera, a partir de la traducció a l'anglès de Nina Correa i al francès de Liou Kia-hway)

Versió anglesa de Nina Correa:

"Zi Sang Hu (Great Silkworm Cultivator), Meng Zi Fan (Elder Great Mercenary) and Zi Qin Zhang (Great Lute Stringer) were three friends who got along well with each other.

One of them said: "Who can join with others while not joining with others; act with others while not acting with others? Who can ascend to the heavens, travel on the mist, stirring up things without any end in sight, all the while forgetting about life without getting exhausted?"

The three of them all looked at each other and laughed. Feeling a profound intimacy with each other in their hearts, they knew they'd formed a deep friendship with each other.

Not long after that Zi Sang Hu died. When he had not yet been buried, Kong Zi (Confucius) heard about it and sent Zi Gong (a disciple of Confucius) to go see what was going on. One of the friends was composing a tune while the other was playing music.

They sang together:

"Oh, Sang Hu has arrived!

"Oh, Sang Hu has arrived!

"And already returned to his original being,

"While we're still serving as humans!"

Zi Gong rushed into the room and asked: "How in the world could you both be singing over a dead body - is that proper conduct?"

The two friends looked at each other and laughed, then said: "How could that guy know what proper conduct is?"

Zi Gong returned to tell Kong Zi what had happened: "What kind of people are those guys? They can't even control their behavior and have no respect for their friend's physical body. They sit right next to the dead body singing without showing any signs of adapting their demeanor to the situation, in complete disorder. What kind of people are they?"

Kong Zi said: "They both wander around outside the set boundaries, whereas I wander within the limits set by society. Those outside and those inside don't mingle with each other, and it was stupid of me to send you there to console them. The only boundaries those two adhere to are those set on people by Nature, and they wander among the singular essence of the universe. They consider life to be an insignificant attachment hanging there like a wart, and death to be the final removal of the ulcerated growth. Being that way, how would they have any conception of life and death or past and future! They avail themselves of the strange anatomy of their bodies, rely on the harmony of their vessel, forget about their internal organs, don't pay much attention to their ears and eyes, and repeatedly experience endings and beginnings without having a clue what's going on. In that way they pace back and forth through the dust and dirt while not being affected by it - free and unfettered without acting like they have something to gain. How could they be troubled or anxious about society's rules and mandates, or be troubled about being observed by everybody else's eyes and ears!"

Zi Gong said: "That being so, Master, why do you rely on the boundaries?"

"I'm the heaven's sacrificial lamb. That's something I could share with you."

Zi Gong said: "Then I'd appreciate hearing more about boundaries."

Kong Zi said: "Fish were established together in water. People were established together in Dao. Those who are established together in water penetrate to the depths of a pond and find nourishment. Those who are established together in Dao don't cater to others and their lives are easier. Therefore it's been said: 'Fish forget about each other when in rivers and streams. People forget about each other when on the path of Dao.' "

Zi Gong said: "May I ask about the non-conformist?"

"As for the nonconformist, he seems odd to other people, but is tuned in to the heavens. Therefore it's been said: 'Someone who has little to do with Nature would be looked up to by people. Someone who is looked up to by people would have little to do with Nature.' "

Un tot harmònic

Odilon Redon 1896

"El que importa en darrera instància, és veure-ho tot, essent cada cosa digna de l'altra, a l'interior de la vida; també l'element místic, i la mort. Cap element no s'ha d'aixecar més amunt que l'altre, cada un d'ells ha de controlar el seu veí. De cop, cada un pren tot el seu significat i, el que és capital: el seu conjunt constitueix un tot harmònic ple de serenitat, de confiança i d'equilibri."

Rainer Maria Rilke, Diari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)

Marc Aureli XII, 25: Opinió

"Expulsa l'opinió i et salvaràs. ¿Qui t'impedeix de fer-ho?"

Marc Aureli, Meditacions XII, 25

(traducció de Joan Alberich i Mariné)

Joia i lucidesa

Morris Louis 1960

Hi ha dues bones companyes per a la pregària: la joia i la lucidesa.

La joia, avui i aquí, és pràcticament inevitable: quan els germans es troben en pau, sempre és una festa. Si ho fan acollits per una nova llar, encara més.

La lucidesa ens ajuda a veure les nostres limitacions i poder pregar així des d'una situació real, des d'una consciència justa, nets d'engany i confusió, d'alguna manera purificats.

Avui, aquí, compartim amb joia l'element central, l'element vertebrador de la nostra experiència religiosa: la vivència de l'amor de Déu en la nostra vida qüotidiana, en el món que ens envolta. La vivència de la dimensió subtil i profunda de la realitat, una dimensió fugissera que demana la total atenció de les nostres facultats per poder ser captada, però que alhora es mostra com l'única font de poder, de sentit, de realitat. Aquesta vivència centrarà les nostres reflexions d'avui.

Però també compartim allò que la lucidesa ens permet de veure: defectes i perills. Us proposo que avui en tinguem especialment en compte dos.

El primer és la nostra capacitat de manipular les persones. De fer éssers sotmesos en lloc d'éssers lliures. De crear dependències en lloc de camins propis, autònoms, amb vida per ells mateixos. L'experiència religiosa és font de llibertat i no de submissió, de dependència. Hem d'ajudar a fer éssers feliços i en pau, però lliures; si no, la nostra tasca no és encertada.

Aquest perill el compartim per igual, i hi hem d'estar ben alertes. Tots tenim la temptació de dominar, d'emmotllar, de manipular, de controlar. Recordem sempre que les religions són per servir les persones -perquè aquestes puguin créixer plenament com a tals-; no les persones per servir les religions.

L'altre perill és quedar al marge del món d'avui. Espantar-nos o esgarrifar-nos, i tancar-nos en les nostres magnífiques torres de marfil, riques i segures. Establir, això sí, una bona comunicació entre nosaltres, amb freqüents visites mútues, però lluny del món. D'un món que no creu, que no busca, que no capta el gruix de la realitat, potser perquè ningú no sap parlar-n'hi ni mostrar-li. Per por o per mandra, quedar apartats de la vida actual, de la cultura actual, que, més enllà de les seves virtuts i defectes, és la que és i la que tenim al davant i en la qual hem de viure. Materialista, insensible, tan se val: és la nostra, la que no podem defugir, la que ens interpel.la.

No ens creguem pas que perquè "encara" tenim "x" fidels, o mantenim certa influència en la mentalitat d'algun sector social, o ens queden alguns grups actius, o fins i tot "creixem" i tenim un nou adepte, estem trencant el nostre aïllament del món. És un aïllament profund, carregat de problemes de llenguatge i d'experiència vital, i cal que no el perdem de vista en cap moment.

(presentació de Raimon Ribera a la trobada de pregària interconfessional celebrada el dia 20 de juny de 1993 a la nova seu de Barcelona de Brahma Kumaris)

Regalims

Regalims de fang als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.

Acceptació

Bartolomé Bermejo 1490

"L'acceptació és una de les virtuts més difícils d'assolir."

(tuit d'en Rai de 16.09.2024)

Verlaine: Passejada sentimental

Daubigny 1866

Promenade sentimentale

"Le couchant dardait ses rayons suprêmes

et le vent berçait les nénuphars blêmes;

les grands nénuphars entre les roseaux

tristement luisaient sur les calmes eaux.

Moi j’errais tout seul, promenant ma plaie

au long de l’étang, parmi la saulaie

où la brume vague évoquait un grand

fantôme laiteux se désespérant

et pleurant avec la voix des sarcelles

qui se rappelaient en battant des ailes

parmi la saulaie où j’errais tout seul

promenant ma plaie; et l’épais linceul

des ténèbres vint noyer les suprêmes

rayons du couchant dans ses ondes blêmes

et les nénuphars, parmi les roseaux,

les grands nénuphars sur les calmes eaux."

Paul Verlaine, Poèmes saturniens, Paysages tristes III (1866)

Possible traducció:

Passejada sentimental

"El sol ponent llançava els seus raigs suprems

i el vent sacsejava els pàl·lids nenúfars;

els grans nenúfars entre les canyes

lluïen tristament sobre les tranquil·les aigües.

Jo vagava sol, passejant la meva ferida

per vora l'estany, entre els salzes

on la vaga boira evocava un gran

fantasma lletós desesperant-se

i plorant amb la veu de les truques

que es cridaven batejant les ales

entre els salzes on vagava sol

passejant la meva ferida; i el gruixut sudari

de la foscor va venir a ofegar els suprems

raigs del sol ponent en les seves ones pàl·lides

i els nenúfars, dins del canyís,

els grans nenúfars sobre les tranquil·les aigües."

Gracián: Quantitat i qualitat

Velázquez 1640

"No consiste la perfección en la cantidad, sino en la calidad."

Baltasar Gracián, Oráculo manual y arte de prudencia, 27 (1647).

Gauguin

Gauguin 1897

"Parlar de Gauguin sempre és córrer el risc de reduir-lo: al mite, a l'exili, a l'escàndol, a l'exotisme adulterat o al primitivisme colonial. Però una lectura veritablement intel·ligent de la seva obra comença en el moment precís en què suspenem aquests filtres.

Aleshores, sorgeix una evidència: Gauguin mai va pintar paisatges ni dones tahitianes, sinó formes mentals. La seva obra és una proposició ontològica. Qüestiona menys el que veiem que la possibilitat mateixa de veure-ho de manera diferent.

Un pintor de ruptura? Sí, però no en el sentit de les escoles. Gauguin no va simplement abandonar els impressionistes. Va abandonar la mirada occidental. Es va distanciar de l'ull racional, perspectiu i anatòmic. En abandonar París, no va fugir de la societat; va abandonar una certa idea de la veritat plàstica.

La seva pintura és una arqueologia del visible. Excava, capa per capa, per tornar a una època anterior a la perspectiva, a la mimesi, a la separació entre realitat i mite. Per això les seves figures no són retrats, els seus paisatges no són escenaris. Són signes. Icones sense dogma. Pensaments pintats.

Gauguin inventa un llenguatge. Els seus tints plans de colors purs, els seus contorns clars, les seves figures hieràtiques no obeeixen a cap naturalisme. No és l'ull qui el governa, és la memòria. Però una memòria mítica, profunda, gairebé paleontològica. No pinta el que veu, pinta el que s'ha imprès en ell.

Cada pintura és una frase. Cada figura, una paraula que no té un equivalent exacte en francès. El seu llenguatge plàstic s'acosta més a un somni que a la parla. I, tanmateix, alguna cosa dins nostre —en la profunditat de la nostra mirada o en la intuïció de l'arcaic— entén. Això, només els més grans pintors saben com aconseguir-ho.

Massa sovint creiem que Tahití va ser per a Gauguin un refugi, un paradís, una fantasia de retorn als orígens. Això és un error. Tahití, en la seva pintura, és un pretext, un teatre d'aparicions. No és un lloc real. És una escena ontològica. El que Gauguin hi busca no és l'altre, és l'alteritat del món, aquell moment en què el món ja no s'assembla a nosaltres, ja no permet ser anomenat, sinó que comença a parlar una altra llengua.

A D'on venim? Què som? On anem?, la pintura testamentària, aquesta escena es condensa. No és un fresc etnogràfic, sinó un llibre mut. Cada figura sembla haver sorgit d'un somni preverbal. És una cosmogonia, en sentit estricte: una gènesi d'un món que no coneix ni Déu, ni Història, ni perspectiva. Un món que només un pintor podria reinventar.

Cal prendre's seriosament Gauguin com a metafísic de la pintura. Ell creia en el poder religiós de la imatge, sense creure en dogmes. Va trencar amb les Esglésies, però va conservar un sentit del sagrat. Només cal veure La visió després del sermó o El Crist groc: pintures on el sagrat ja no és un tema, sinó una tensió en la matèria mateixa de la pintura.

Gauguin 1888

Gauguin 1889

En això, Gauguin va obrir una bretxa que s'estén des de Matisse fins a Rothko, passant per Picasso i els Nabis. El que ell va alliberar en la pintura no va ser la forma, sinó el pensament. Va demostrar que la pintura podia pensar de manera diferent que el discurs. Que podia convertir-se, en silenci, en una forma de filosofia encarnada.

Pintar després de Gauguin ja no és pintar el món, sinó pintar un món possible. Es tracta de crear un llenguatge en el que cada pintura és un poema visual, hermètic i lluminós alhora. Ens sentim intel·ligents davant d'un Gauguin quan acceptem no entendre-ho tot. Quan reconeixem que certes veritats són tan profundes que no es poden enunciar.

Gauguin no ens proposa mirar una altra cosa. Ens proposa de mirar d'una manera diferent. I és per això que, més d'un segle després de la seva mort, les seves pintures no callen: continuen pensant a través nostre."

Alexandre Blaineau a X el 24.06.2025

Gauguin 1889

Gauguin 1889

Gauguin 1892

Gauguin 1892

Gauguin 1894

Text original:

"Parler de Gauguin, c’est toujours prendre le risque de le réduire : au mythe, à l’exil, au scandale, à l’exotisme frelaté ou au primitivisme colonial. Mais une lecture véritablement intelligente de son œuvre commence au moment précis où l’on suspend ces filtres.

Alors, une évidence surgit : Gauguin n’a jamais peint des paysages ou des Tahitiennes — il a peint des formes mentales. Son œuvre est une proposition ontologique. Elle interroge moins ce que nous voyons que la possibilité même de voir autrement.

Peintre de rupture ? Oui, mais pas au sens des écoles. Gauguin n’a pas simplement quitté les impressionnistes. Il a déserté le regard occidental. Il s’est éloigné de l’œil rationnel, perspectif, anatomique. En abandonnant Paris, il n’a pas fui la société, il a déserté une certaine idée de la vérité plastique.

Sa peinture est une archéologie du visible. Elle creuse, couche après couche, pour remonter vers un âge antérieur à la perspective, à la mimésis, à la séparation entre le réel et le mythe. C’est pourquoi ses figures ne sont pas des portraits, ses paysages pas des décors. Ce sont des signes. Des icônes sans dogme. Des pensées peintes.

Gauguin invente une langue. Ses aplats de couleurs pures, ses contours francs, ses figures hiératiques n'obéissent à aucun naturalisme. Ce n’est pas l’œil qui gouverne chez lui, c’est la mémoire. Mais une mémoire mythique, profonde, presque paléontologique. Il ne peint pas ce qu’il voit, il peint ce qui s’est imprimé en lui.

Chaque tableau est une phrase. Chaque figure, un mot qui n’a pas d’équivalent exact en français. Son langage plastique est plus proche du rêve que du discours. Et pourtant, quelque chose en nous — dans la profondeur du regard ou dans l’intuition de l’archaïque — comprend. Cela, seuls les plus grands peintres savent l’atteindre.

Trop souvent, on croit que Tahiti fut pour Gauguin un havre, un paradis, un fantasme de retour aux origines. Erreur. Tahiti, dans sa peinture, est un prétexte — un théâtre d’apparitions. Ce n’est pas un lieu réel. C’est une scène ontologique. Ce que Gauguin cherche là-bas, ce n’est pas l’autre, c’est l’altérité du monde — ce moment où le monde ne nous ressemble plus, ne se laisse plus nommer, mais commence à parler une autre langue.

Dans D’où venons-nous ? Que sommes-nous ? Où allons-nous ?, le tableau testamentaire, cette scène se condense. Ce n’est pas une fresque ethnographique, mais un livre muet. Chaque figure semble issue d’un rêve préverbal. C’est une cosmogonie, au sens strict : une genèse d’un monde qui ne connaît ni Dieu, ni Histoire, ni perspective. Un monde que seul un peintre pouvait réinventer.

Il faut prendre Gauguin au sérieux comme un métaphysicien de la peinture. Il croyait à la puissance religieuse de l’image, sans croire aux dogmes. Il a rompu avec les Églises, mais il a gardé le sens du sacré. Il n’y a qu’à voir La Vision après le sermon ou Le Christ jaune : des tableaux où le sacré n’est plus un sujet, mais une tension dans la matière même de la peinture.

En cela, Gauguin a ouvert une brèche qui va de Matisse à Rothko, en passant par Picasso et les Nabis. Ce qu’il a libéré dans la peinture, ce n’est pas la forme — c’est la pensée. Il a prouvé que la peinture pouvait penser autrement que par le discours. Qu’elle pouvait devenir, en silence, une forme de philosophie incarnée.

Peindre après Gauguin, ce n’est plus peindre le monde, c’est peindre un monde possible. C’est créer une langue dont chaque tableau est un poème visuel, à la fois hermétique et lumineux. On se sent intelligent devant un Gauguin quand on accepte de ne pas tout comprendre. Quand on reconnaît que certaines vérités sont d’autant plus profondes qu’elles ne s’énoncent pas.

Gauguin ne nous propose pas de regarder autre chose. Il nous propose de regarder autrement. Et c’est pour cela que, plus d’un siècle après sa mort, ses toiles ne se taisent pas : elles continuent de penser en nous."