Ulls de silenci

Schönberg 1910

"Veure amb ulls de silenci,

vet aquí la qüestió."

(tuit d'en Rai de 21.12.2025)

Regalims VII

Regalims de fang als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.

Populisme

Schmidt-Rottluff 1944

"El populisme és ridícul i perniciós, no passa per la bondat i la veritat. Però l'"establishment" tampoc; és insensible i prepotent. Com fer possible una contestació efectiva als detentors de poder des de la bondat i la veritat?"

(tuit d'en Rai de 07.10.2024)

Gracián: Impassibilitat

Rembrandt 1641

"Nunca descomponerse. Gran asunto de la cordura, nunca desbaratarse: mucho hombre arguye, de corazón coronado, porque toda magnanimidad es dificultosa en comoverse. Son las pasiones los humores del ánimo, y cualquier exceso de ellas causa indisposición de cordura; y si el mal saliere a la boca, peligrará la reputación. Sea, pues, tan señor de sí y tan grande, que ni en lo más próspero, ni en lo más adverso, pueda alguno censurarle perturbado, sí admirarle superior."

Baltasar Gracián, Oráculo manual y arte de prudencia, 52 (1647).

Innocents de Fra Angelico

Fra Angelico 1453

Solitud i aïllament

Maillol 1894

"Els amics no impedeixen pas la nostra solitud, només fan que limitar el nostre aïllament."

Rainer Maria Rilke, 15.09.1900, Diari de Schmargendorf, un dels Diaris de joventut.

Corbí: Això d'aquí

Kupka 1923

"El veritable silenci

és mirar amb el cor,

sentir amb els ulls,

entendre amb la carn,

Això d'aquí, Això d'aquí,

sense cap referència

     a mi.

És comprendre i sentir

sense qui ni què.

És el pur existir

que és pur buit

per plenitud

     impensable.

És la no rutina

de referències a mi

     ni a res.

És novetat pura,

incògnita enlluernada,

perplexitat total,

admiració sense ningú

     que admiri.

Interès sense interessat,

interès de cor,

amor de la ment

a ningú ni a res.

Llum d'Això

     sobre Això,

llum de ningú

     sobre ningú,

llum de res

     sobre res.

Llum buida, pura llum."

Marià Corbí a Perplejidades, p.46

Garcés: Aire de Nadal

Ghirlandaio 1485

"Els pastorets s’aturen

en un camí fondal.

Per l'aire s’entrelliguen

campanes i timbals.

El cel és ple de signes.

Ah, qui els sabés llegir!

Els àngels escrivien

amb fum esborradís.

De vagues meravelles

el cel s'amoroseix.

Una ferida oberta

és un somriure obert.

Pugem a la collada,

que els pastorets hi van.

En l’aire s'entrelliguen

campanes i timbals."

Tomàs Garcés

Deixar ser

Pontormo 1524

"És important deixar que el símbol pugui ser símbol. Cal que la raó no interfereixi, no el malmeti, el respecti, li permeti fer el seu paper. El símbol es mou més enllà de la raó, o en un àmbit diferent de la raó."

(tuit d'en Rai de 31.03.2025)

"Els símbols religiosos són creacions humanes, tot i que l'entusiasme que poden generar fa que els hi escaigui la noció de revelació (perquè "és com si vinguessin d'un altre món")."

(tuit d'en Rai de 01.04.2025)

Camus: Present i futur

Picasso 1936

“La vraie générosité envers l'avenir consiste à tout donner au présent.”


Albert Camus a L'homme revolté


Possible traducció:

"La veritable generositat envers el futur consisteix a donar-ho tot al present."

Martí i Pol: Desembre auster

Kandinski 1909

"Desembre auster de claredats extremes

i extremes solituds, fes-nos fidels

i agosarats alhora, perquè el temps

no pugui vulnerar-nos ni sotmetre'ns;

emplena'ns els silencis de deler

i els mots de fortitud i d'esperança;

benignament sever, dóna'ns la mà

per afrontar l'hivern que se'ns apropa.

Som al bell cim dels anys, i fem camí

com qui desfà una ruta coneguda;

tot és quiet, però de lluny estant

alguna veu secretament ens crida.

Desembre fred, preserva'ns del neguit

d'incertes i fal·laces primaveres,

guarda'ns de turpituds i d'afalacs

i conserva'ns encesa i vehement

l'aigua de llum al fons de la mirada."

Miquel Martí i Pol a Primer llibre de Bloomsbury (1982)

Trets de l'espiritualitat

Botticelli 1500

L'espiritualitat és una dimensió generadora d'un "repte antropològic", d'un desafiament a la condició humana.

No tothom, ni sempre, se sent interpel·lat per l'esperit, però algunes persones, en alguns moments, experimenten que l'esperit és fonamental, és decisiu per a les seves vides.

La naturalesa d'aquesta experiència és de tal mena que tothom la pot experimentar en qualsevol moment, no hi ha criteris ni condicions, ni exclusivitats ni predeterminacions: és un oferiment que està sempre a l'abast, es sigui sensible a ell o no.

Als que es veuen interpel·lats, l'esperit els commou, els trastorna i els porta a viure de manera diferent, unes vegades de forma molt visible i altres de forma més discreta, subtil.

L'esperit els porta a obrir-se, a posar-se en funció d'ell, a deixar-se condicionar per ell, i ho fan lliurement, sense imposicions, perquè sí.

L'impacte és radical, absolut, profund.

Existeix cert consens al voltant de la idea de considerar que aquest impacte es produeix sobtadament (alguns diran de manera fulgurant, brusca, explosiva). Això no vol dir que no pugui anar precedit d'un llarg i gradual procés de preparació, d'aproximació, d'acumulació de condicions.

Tanmateix, aquesta irrupció de l'esperit, que és al mateix temps obrir-se a l'esperit i optar per ell, s'experimenta com un fenomen de si o no: o hi ha irrupció o no n'hi ha. No és una cosa que es pugui experimentar en diversos graus o nivells, no es pot accedir "poc" o "molt" a l'esperit: o entra en joc o no ho fa. És una opció o una experiència radical.

Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, reorienta la pròpia actitud vital de fons. El joc a dues bandes entre l'ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre l'ésser humà, el món i l'esperit.

Els que es mostren sensibles a aquesta interpel·lació i accepten el repte de veure i viure el món d'una manera diferent entren a partir d'aquest moment en una nova dinàmica, un camí gradual i tenaç que va transformant la seva identitat i la seva vivència de la realitat.

Aquest camí de desenvolupament de l'espiritualitat és semblant, paradoxalment, tant quan és fruit de la irrupció com quan és preparació per a la irrupció: es pot veure i viure com a conseqüència, però no serà molt diferent del treball que es realitzarà si, amb la voluntat, es tria l'opció d'intentar acostar-se a l'experiència de l'esperit, de preparar-se per a ella.

Per tant, tot allò que es digui sobre desenvolupar l'espiritualitat tindrà aquest possible doble caràcter, i, sovint, quan es parli d'això es farà més com una tasca de preparació, d'aproximació, que com una conseqüència. Potser no es tracti de processos massa diferenciables, sinó d'un únic itinerari que es pot veure al mateix temps com a preparació i com a conseqüència, en un procés sense final.

Treballar l'espiritualitat passa, doncs, per decidir lliurement viure la vida en funció de l'esperit.

És triar l'opció de posar la vida al servei d'una cosa que ens supera i se'ns escapa, però que es viu com a fonamental.

És alhora la recerca d'alguna cosa inabastable i la construcció d'una realitat diferent, d'una vida diferent, d'un món diferent.

És llegir la realitat d'una altra manera, percebre-la de manera diferent.

Res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat.

S'intenta construir un projecte de vida vertebrat per l'esperit, amb l'esperit com a referència central, un projecte centrat en la recerca de l'esperit, que intenta materialitzar-lo, donar-li cos, encarnar-lo, manifestar-lo i convertir-lo en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari vital, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit.


A l'hora de treballar l'espiritualitat, l'esforç és inevitable, tot i saber que l'accés a la dimensió espiritual no depèn només de l'esforç.

De què més depèn és una qüestió que pertany a l'àmbit del misteri, raó per la qual només s'hi pot al·ludir en termes de "gràcia" o "do": paradoxalment, l'esperit es dóna gratuïtament, sense que això estalviï l'esforç de treballar-lo, ja que cal preparació, com a mínim estar alerta, per rebre'l quan menys s'espera i saber-lo acollir; s'ha de saber respondre a una iniciativa l'origen de la qual ens supera.

La dinàmica de l'esperit és estranya i desconcertant.

Treballar l'espiritualitat no és, doncs, acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és acumular valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d'acupuntura, etc.). Ni acumular estats d'ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. És una cosa que de vegades pot incloure algunes d'aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se amb elles.

Si l'esperit està relacionat amb el desplaçament del "jo" del paper central en la vida humana, treballar l'espiritualitat passarà per preparar el "jo" per a aquesta reubicació.

Això demana, entre altres coses, el redimensionament del "jo" a una escala inferior a l'habitual, un redimensionament que requereix que el jo no estigui ni massa fort, rígid i prepotent, ni massa feble, desorientat i insegur.

Aquest treball de reequilibri, redimensionament i reubicació del "jo" demanarà treballar els seus aspectes conscients i els seus aspectes inconscients. El treball amb l'inconscient és el que permet comprendre algunes de les tècniques anomenades "esotèriques" i també algunes de les dimensions del treball amb els símbols.

El treball de l'espiritualitat ve enormement facilitat per la gran acumulació de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil·lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-txi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels texts clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples i un llarguíssim etcètera ofereixen un ampli ventall de possibilitats.

L'habilitat és saber trobar aquelles que resulten profundament significatives per a cadascú en cada moment. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.

Guia

Kandinski 1909

Aquesta Guia per a circular pel món dels sufís encapçala el llibre La experiencia del Fuego (1994) de Emilio Galindo Aguilar (1927-2014).

"Quan vegeu que una realitat tan exigent, tan radical, tan definitiva com el sufisme es posa de moda i es ven per tres quartos als mercadets de les aparences, feu sonar el senyal d'alarma perquè, amb tota seguretat, s'està manipulant l'humà i prostituint el seu Misteri.

Quan constateu que forces estranyes atrofien l'"ull interior" dels humans tornant-los cecs per a la Llum del Profund i insensibles a la Energia que ho penetra i ho sosté tot, estigueu segurs que anem irresistiblement cap al món de les tenebres, cap a la terra inhòspita de l'absurd.

Quan sentiu que la gent de la Institució s'apropia del Foc Nou, domestica la Foguera de sempre, posa brides al Vent i dics al Gran Mar, legisla sobre l'Amor, aneu amb compte i sapigueu que estan preparant el món de les cendres.

Quan pedagogs de l'absurd i mestres de les aparences adoctrinin els humans per a que s'evadeixin d'ells mateixos i no lluitin contra l'ego que els desintegra per tal que no entrin en la integració total que evoca, provoca i convoca l'Amor, vestiu-vos de negre dol, mateu els riures, ploreu totes les llàgrimes, perquè hauran robat als humans la seva total raó de ser, la seva única esperança.

Quan sentiu que la gent de la llei arranquen dels llavis dels enamorats de Déu la copa del Vi d'"abans de la creació de la vinya", prohibint-los-hi en nom d'aquesta llei la borratxera de l'Esperit, rebel·leu-vos amb tot l'ésser, mobilitzeu el cor, perquè els legalistes i els dogmàtics mai no sabran el que és el Vi de l'Amor, mai no sospitaran el que és l'embriaguesa amb l'Amic.

Perquè en aquest món nostre, si el Foc no s'encén i la Foguera s'apaga, si el Vi no corre amb abundància i els cors no s'embriaguen, si els sentits de dins s'adormen fins i tot s'atrofien, si l'ego s'apropia de tot l'ésser humà i imposa la seva llei, l'ésser humà oblida el seu origen, s'aliena, es mor i la creació sencera es buida de sentit, queda òrfena de Misteri.

I precisament això, tot això, és el sufisme: el que desperta l'ésser humà per dins, el que encén i atia el Foc, el que escancia el Vi anyenc, el que ensenya l'alta pedagogia del Vent, el pedagog insubornable del Misteri."

Fidelitat i valor

Vallotton 1915

"I si la fidelitat sempre implica una mirada cap al passat, no és només perquè és en el passat on es va produir el nostre compromís, és perquè el valor només es pot trobar de nou mitjançant una mena de retorn vers la font original i eterna de la participació més enllà de totes les seves formes realitzades: però és en el futur que es realitza. Finalment, aquesta fidelitat al valor és la que fa que el creient, o el fidel, estigui preparat per al martiri, és a dir, a refusar la vida abans que negar el valor tan bon punt és impossible encarnar-lo. Aleshores dóna testimoni de l'únic sentit que pot tenir la vida posant el valor per sobre d'ella per aquest últim acte on l'ha de deixar per justificar-la”.

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 400.

Text original:

"Et si la fidélité implique toujours un regard vers le passé, ce n’est pas seulement parce que c’est dans le passé que s’est produit notre engagement, c’est parce que la valeur ne peut être retrouvée que par une sorte de retour vers la source originaire et éternelle de la participation par delà toutes ses formes réalisées : mais c’est dans l’avenir qu’elle se réalise. Enfin, c’est cette fidélité à la valeur qui rend le croyant, ou le fidèle, prêt au martyre, c’est-à-dire à refuser la vie plutôt qu’à renier la valeur dès qu’il est impossible de l’incarner. Il témoigne alors du seul sens que puisse prendre la vie en mettant la valeur au-dessus d’elle par ce dernier acte où il faut qu’il la quitte pour la justifier."

Dues lectures

Morris Louis 1960

"Els textos inspirats permeten una lectura literal i una lectura simbòlica. La literal és desastrosa, la simbòlica és difícil."

(tuit d'en Rai de 18.12.2024)

Camus: Covardia i ximpleria

Nolde 1919

“Celui qui désespère des événements est un lâche, mais celui qui espère en la condition humaine est un fou.”

Albert Camus a Carnets



“Tout le malheur des hommes vient de l'espérance.”


“Tout homme est un criminel qui s’ignore.”


Albert Camus, L'homme revolté


Possibles traduccions:

"Qui desespera dels esdeveniments és un covard, però qui espera en la condició humana és un ximple."

"Tota infelicitat humana prové de l'esperança."

"Tot ésser humà és un criminal que no ho sap."

Art i harmonia

Cézanne 1900

"Sobretot, no busqueu en l'art un refugi per a les vostres incerteses. Però, si un esdeveniment, sigui quin sigui, per primera vegada us aplega, llavors, en aquesta primera unificació del vostre ésser, tant si és fruit del dolor com de la pèrdua o de la sobreabundància, llenceu-vos dins l'art a cegues, amb tot el vostre cor, amb una confiança sense límits. Llavors rebreu una imatge en ell, una imatge que us fonamentarà. Veureu alçar-se amunt al cel la figura de la que sou la fosca i movent imatge ondulatòria, sabreu que viviu en algun lloc, en una serenitat eterna, i que només el vostre reflex s'esborra, quan el vostre ésser profund s'ha allunyat de les aigües profundes de la vida.

Els que volen expressar-se i retrobar-se en un art abans d'aquesta primera unificació només poden, quan creen, donar a fragments del seu ésser dimensions desproporcionades i allunyar-se cada cop més d'aquesta harmonia que hi ha a l'origen de tot art. Pateixen una hipertròfia de la facultat que es va deixar al principi i el més fàcilment orientar vers l'art, es construeixen sobre una tirada de daus i un atzar, esdevenen uns unilaterals de l'ànima, uns especialistes del sentir, quan en canvi qui ha conegut la seva primera unificació rep del seu treball creador una legitimació extremadament preciosa per a la seva evolució i la seva autonomia; té el sentiment de ser una unitat davant la infinitat del divers, i té com a tasca simplificar més i més aquest divers acollint-lo dins seu. El seu creixement té un fonament. La seva ànima és vivent en totes les direccions. Els seus ulls estan ingènuament oberts. Els seus llavis pacients, i poc loquaços. Les seves mans a l'obra. És un artista."

Rainer Maria Rilke, 15.09.1900, Diari de Schmargendorf, un dels Diaris de joventut.

Petita profetessa

Schmidt-Rottluff 1919

Aquesta petita profetessa ens recorda un món on imaginar el futur per mirar de configurar-lo era important. 

Potser hem oblidat massa aquesta mena de mirada, aquest impuls de crear visions del que ha de venir per tal d'orientar millor el nostre comportament present.

Potser no sentim prou la paraula que ens exhorta a anar pel bon camí, representada per aquesta gran mà, d'aire romànic, gest potent amb el que se'ns adreça.

Màrius Torres: Estela d'ànima

Gauguin 1892

"M'he despertat tot sol en un antic jardí  

que no sé si és la meva presó o el meu imperi.  

Canta pertot l'alè dels arbres, i el misteri  

d'un esperit que em crida, però no és per a mi.

Camino poc a poc, amb temença, com si  

un àngel no del tot m'acabés de voler-hi.  

El meu cor s'exhaureix en el silenci aeri.  

La llum és una fronda sobre cada camí.

Adam devia anar pel món, el primer dia,  

com jo vaig, sorprenent la verda melodia  

de cada veu de l'aire, del gest de cada branc;

per abraçar la llum esbatanant els braços,  

el cos encara moll de rosada i de fang,  

deixant estela d'ànima darrera dels seus passos."

Màrius Torres, desembre de 1937.

Imatges per al silenci XXXII

Torres-García 1932

"El silenci ajuda a endreçar la realitat."

(tuit d'en Rai de 29.11.2024)

Fer el bé

Lucio Fontana 1949

"En aquesta època de decadència i mandra moral, és hora d'una revolució moral de persones que s'uneixin i diguin prou. Practiquem el que prediquem i construïm un moviment contracultural centrat a posar de moda fer el bé."

Rutger Bregman a La Vanguardia del 10.12.2025

Frase desencertada

Denis 1914

L'actor que interpreta Jesús a la sèrie "The Chosen" ("Els escollits", una interessant i ben feta presentació dels evangelis, tot i la seva perspectiva teològicament literalista) s'ha fet una fotografia amb una samarreta que porta impresa la frase "If it's a symbol, to hell with it" ("Si és un símbol, a fer punyetes"). És una frase ocurrent, enginyosa però profundament desencertada, que mostra una gran incomprensió del que és un símbol.

Sembla ser que la frase la va dir l'escriptora Flannery O'Connor als anys 50, en un sopar a Nova York, com a resposta a algú que havia dit que l'Eucaristia era un "meravellós símbol" ("a wonderful symbol"). Un seguidor actual d'O'Connor (@trad_west_) considera que ella entenia que "si l'Eucaristia no és literalment Déu, no és res. O és la Veritable Presència, o és una mentida. No hi ha camí del mig". Això és una plena apologia del literalisme fonamentalista.

Ni O'Connor ni el seu seguidor l'encerten. L'Eucaristia és realment un meravellós símbol. I és un gran privilegi poder ser un símbol, una de les coses més importants que una cosa pot ser: una porta oberta a la profunditat, a àmbits que van més enllà de la raó. Podríem dir, parafrasejant el seguidor, que l'Eucaristia, si no és un símbol, no és res. 

Camus: Justícia i llibertat

Schmidt-Rottluff 1910

“Si l'homme échoue à concilier la justice et la liberté, alors il échoue à tout.”

Albert Camus a Carnets.

Possible traducció:

"Si l'home fracassa a l'hora de reconciliar la justícia i la llibertat, llavors fracassa en tot".

Imatges i sentit

Giorgione 1505

"En una cultura inundada per imatges simplistes que es succeeixen a tota velocitat per una pantalla, que ens miren furtivament des de les revistes o s'aixequen damunt nostre pels carrers d'una ciutat, imatges tan xifrades, tan fàcils d'interpretar que no requereixen de nosaltres més que diners, mirar prolongadament i detingudament un quadre pot permetre'ns endinsar-nos en l'enigma de la contemplació, perquè hem d'esforçar-nos a donar sentit a la imatge que tenim davant nostre."


Siri Hustvedt a Misteris del rectangle (2005)

Místics i artistes

Memling 1480

"Poden comunicar-se les idees, i tota la superestructura racional de la ment, a través dels instruments del pensament o ciència; però les intuïcions més profundes de la ment, que no són ni racionals ni econòmiques, però que, tot i això, exerceixen una influència immutable i perpètua sobre les successives generacions d'éssers humans, només són accessibles al místic i a l'artista, i només aquest darrer els hi pot donar una representació objectiva. Però el místic també és un artista, perquè mai un veritable místic és conscient de les veritats sublims sense, alhora, aspirar a donar-los una expressió poètica."

Herbert Read a Art i societat (1936)

Verlaine: Pensem

Daubigny 1863

"Le soleil, moins ardent, luit clair au ciel moins dense.

Balancés par un vent automnal et berceur,

les rosiers du jardin s'inclinent en cadence.

L'atmosphère ambiante a des baisers de soeur.

La Nature a quitté pour cette fois son trône

de splendeur, d'ironie et de sérénité:

Clémente, elle descend, par l'ampleur de l'air jaune,

vers l'homme, son sujet pervers et révolté.

Du pan de son manteau, que l'abîme constelle,

elle daigne essuyer les moiteurs de nos fronts,

et son âme éternelle et sa force immortelle

donnent calme et vigeur à nos coeurs mous et prompts.

Les frais balancements des ramures chenues,

l'horizon élargi plein de vagues chansons,

tout, jusqu'au vol joyeux des oiseaux et des nues,

tout, aujourd'hui, console et délivre.  Pensons."

Paul Verlaine, Poèmes saturniens, Épilogue I (1866)

Possible traducció:

"El sol, menys ardent, brilla clar en el cel menys dens.

Bressolats per un vent de tardor i calmant,

els rosers del jardí s'inclinen rítmicament.

L'atmosfera ambient té petons de germana.

Aquesta vegada la natura ha deixat el seu tron

d'esplendor, d'ironia i de serenor:

Clement, ella baixa, per l'amplitud de l'aire groc,

cap a l'home, el seu subjecte pervers i revoltat.

Amb la vora del seu mantell, que l'abisme constel·la,

ella es digna a netejar la humitat del nostre front,

i la seva ànima eterna i la seva força immortal

donen calma i vigor als nostres cors suaus i ràpids.

El fresc balanceig de les branques canes,

l'horitzó ampliat ple de vagues cançons,

tot, fins i tot el vol alegre dels ocells i dels núvols,

tot, avui, consola i deslliura. Pensem."

Amor

Ingres 1808

"L'amour, en France, n'est qu'une passion secondaire que la vanité et l'esprit se chargent d'étouffer."

Stendhal a Vie de Rossini (1823)

Possible traducció:

"A França, l'amor només és una passió secundària que la vanitat i l'enginy s'encarreguen de reprimir."

Quimera

Rembrandt 1660

"Quina quimera és l'ésser humà? Quina novetat, quin monstre, quin caos, quin subjecte de contradicció, quin prodigi! Jutge de totes les coses, cuc de terra imbècil, dipositari de la veritat, claveguera d'incertesa i error, glòria i deixalla de l'univers."

Blaise Pascal, Pensées, 434, article VIII, 1 (1670).

Text original:

"Quelle chimère est-ce donc que l’homme ? quelle nouveauté, quel monstre, quel chaos, quel sujet de contradiction, quel prodige ! Juge de toutes choses, imbécile ver de terre, dépositaire du vrai, cloaque d’incertitude et d’erreur, gloire et rebut de l’univers."

M'agrada la transcripció d'aquest fragment que fa Edgar Morin a la seva Introduction à une politique de l'homme (1965, un llibre que llegit seixanta anys després resulta d'una lucidesa exemplar, i on introdueix la noció d'antropolítica, que potser caldria reprendre):

"Quelle chimère est-ce donc que l'homme! Quelle mechanceté! Quel chaos! Quel sujet de contradictions! Juge de toutes choses, imbécile ver de terre - dépositaire du vrai - amas d'incertitudes, monstre incompréhensible."

El cuiner

"El cuiner tallava una vedella per al príncep Wen Hui. El tacte de les mans, l'aplicació de la força amb les espatlles, la forma com es plantava amb els peus i premia amb els genolls: amb naturalitat la pell se separava, i el ganivet tallava naturalment pel seu endemig - tot amb gran harmonia, vibrant, segons semblava, amb la cadència de la "Dansa del bosc de mores", o com seguint el tempo del clàssic "Jingshou".

El príncep Wen Hui s’exclamà : "Admirable! Com pots ser que tinguis tan bona tècnica?"

El cuiner, desant l'eina, es dirigí al governant tot dient: "El que el vostre servent estima és el Tao: això, excedeix tota tècnica. Al principi, quan el vostre servent tallava una vedella, no hi veia més que una vedella. Tres anys més tard, no podia veure'n més que totes les parts separades. A dia d'avui, en tot cas, m'hi dirigeixo com a un esperit, i no me la miro amb els ulls corporals: aturo la informació sensorial, perquè és l'esperit, el que es mou com vol. Segueixo les línies que marca el cel, tallo per les obertures i em faig camí per les grans cavitats, basant-me en la constitució natural del fenomen. La tècnica em fa evitar els tendrums, i encara molt més els ossos. Un bon cuiner canvia el seu ganivet un cop l'any, perquè talla; un cuiner corrent el canvia cada mes, perquè trosseja. Ara, el vostre servent té el mateix ganivet de fa dinou anys, el qual ha escindit finament milers de vedelles: i tot i així és afilat com si acabés de sortir de l'esmolet. Allí tenim músculs, i aquests

tenen espais a l'entremig: i el ganivet no és gens gruixut, de forma que la seva finor penetra per aquests espais i s'hi mou amb gran lleugeresa, ah!, talment que la fulla té espai de sobra: així porto dinou anys amb el ganivet com acabat d'esmolar. En tot cas, cada cop que em topo amb un punt dens, veig la seva dificultat, i amb compte procedeixo i amb cautela; miro bé com cal aturar-me, movent-me lentament. Moc el ganivet lleugeríssimament - i de sobte se separa la peça i cau com un conglomerat de fang a terra. Dempeus amb el ganivet a la mà, miro al voltant, i vacil·lant amb satisfacció el netejo i el deso."

El príncep Wen Hui digué: "Fantàstic! Sento les paraules d'un cuiner, i hi aprenc com nodrir la vida".

Zhuangzi

(magnífica traducció de Ferran Berenguer)

Camus i la vellesa

Cézanne 1906

“N'être plus écouté : c'est cela qui est terrible lorsqu'on est vieux.”


L'envers et l'endroit (1937)



“Vieillir, c'est passer de la passion à la compassion.”


Les justes (1949)


Possibles traduccions:

«Ja no ser escoltat: això és el que és terrible quan s'és vell.»

"Envellir, és passar de la passió a la compassió."

Recomanacions de novel·les

Chagall 1913

La tria de novel·les que hi ha a continuació no respon a cap criteri objectiu. Són, simplement, novel·les que m'han agradat, o impactat, o emocionat, o impressionat, o commocionat, o meravellat, o commogut. Novel·les que duc al cor, que han estat rellevants en un moment o altre de la meva vida. I la llista es va ampliant, fins el dia en que quedarà fixada.

Alas, Leopoldo (Clarín): La regenta (1884)

Anglada, Maria Àngels: Les closes (1978)

Auster, Paul: 4 3 2 1 (2017)

Beauvoir, Simone de: Les mandarins (1954)

Bernanos, Georges: Sous le soleil de Satan (1926), L'imposture (1927), La joie (1928), Journal d'un curé de campagne (1936)

Böll, Heinrich: I no va dir ni una sola paraula (1953), Casa sense amo (1954), Opinions d'un pallasso (1963)

Bowles, Paul: The Sheltering Sky (1949)

Burgess, Anthony: A Clockwork Orange (1962)

Camus, Albert: L'étranger (1942), La peste (1947), La chute (1956), Le premier homme (1995, obra pòstuma)

Caldwell, Erskine: Tobacco Road (1932), God's little acre (1933), Journeyman (1935), A House in the Uplands (1946), Place called Estherville (1949)

Capote, Truman: In Cold Blood (1966)

Cesbron, Gilbert: Les saints vont en enfer (1952), Chiens perdus sans collier (1954)

Cronin, A. J.: The Citadel (1937), The Keys of the Knigdom (1941), Adventures of a Black Bag (1947)

Doctorow, E. L.: Ragtime (1975), The March (2005)

D'Ors, Eugeni: Gualba, la de mil veus (1915)

Dostoievski, Fiódor: Stepàntxikovo i els seus habitants (1859), El jugador (1866), Crim i càstig (1866), Els germans Karamazov (1880)

Durrel, Lawrence: The Alexandria Quartet (1958-1961)

Dürrenmatt, Friedrich: Grec busca grega (1955), L'avaria (1956)

Faulkner, William: As I lay dying (1930), Absalom, Absalom! (1936), Requiem for a Nun (1951)

Flaubert, Gustave: Madame Bovary (1856)

Foer, Jonathan Safran: Everything is illuminated (2002), Extremely Loud and Incredibly Close (2005)

Ford, Richard: The Sportswriter (1986), Be mine (2023)

Gadenne, Paul: Siloé (1941), L'invitation chez les Stirl (1955),  Les Hauts-Quartiers (1956)

García Márquez, Gabriel: Cien años de soledad (1967)

Gary, Romain: La vie devant soi (1975)

Giono, Jean: Colline (1928), Un de Baumunges (1929), Regain (1930), Le grand tropeau (1931), Que ma joie demeure (1934)

Giraudoux, Jean: Aventures de Jérôme Bardini (1930)

Gómez Bárcena, Juan: Ni siquiera los muertos (2020), Lo demás es aire (2022)

Greene, Graham: The power and the glory (1940), The Heart of the Matter (1948), The Quiet American (1955), Our Man in Havana (1958), A burn-out case (1960), The Comedians (1966), May we borrow your husband (1967), The Honorary Consul (1973), The human factor (1978)

Grossman, Vasili: Vida i destí (1960)

Hemingway, Ernest: A farewell to arms (1929), For whom the bell tolls (1940), The old man and the sea (1952)

Hesse, Hermann: Peter Camenzind (1904), Sota la roda (1906), Rosshalde (1914), Demian (1919), Klein i Wagner (1919), El darrer estiu de Klingsor (1920), Siddhartha (1922), El llop estepari (1927), Narcís i Goldmund (1930), Viatge a Orient (1932), El joc de les granisses (1943)

Huston, Nancy: Les Variations Goldberg (1981), Instruments des tenèbres (1996), Prodige (1999)

Huxley, Aldous: Point Counter Point (1928), Brave New World (1932)


James, Henry: Washington Square (1880)

Joyce, James: Dubliners (1914)

Juan Arbó, Sebastià: Terres de l'Ebre (1932), Camins de nit (1935)

Kazantzakis, Nikos: Alexis Zorba (1946), El Crist de nou crucificat (1948)

Koestler, Arthur: Foscor al migdia (1940, també anomenada El zero i l'infinit; en anglès Darkness at noon, l'original alemany Sonnenfinsternis)

Kundera, Milan: La broma (1967), Amors ridículs (1968), El vals de l'adéu (1972), La insostenible lleugeresa del ser (1984), La immortalitat (1990), La lenteur (1993)

Mann, Thomas: Els Buddenbrook (1901), La mort a Venècia (1912), La muntanya màgica (1924), Josep i els seus germans (1933-1943), Lotte a Weimar (1939), El doctor Faustus (1947)

Mauriac, François: Le baiser au lépreux (1922), Génitrix (1923), Le fleuve de feu (1923), Le désert de l'amour (1925), Thérèse Desqueyroux (1927), Destins (1928), Le noeud de vipères (1932), Le mystère Frontenac (1933), La fin de la nuit (1935)

Mazzucco, Melania Gaia: La lunga attesa dell'angelo (2008)

McCarthy, Cormac: The Road (2006)

Melville, Herman: Moby Dick (1851, traducció de Maria Antònia Oliver), Bartleby, the Scrivener (1853)

Moncada, Jesús: Camí de sirga (1988)

Morgenstern, Soma: Trilogia “Espurnes dins l’abisme”: “El fill del fill pròdig” (1930-1935), “Idili a l’exili” (1934-1938), “El testament del fill pròdig” (1941-1943)

Orwell, George: 1984 (1948)

Pàmies, Teresa: Testament a Praga (1971)

Perucho, Joan: Les aventures del cavaller Kosmas (1981)

Pirandello, Luigi: Il fu Mattia Pascal (1904)

Quignard, Pascal: Tous les matins du monde (1991)

Robinson, Marilynne: Gilead (2004), Home (2008), Lila (2014), Jack (2020)

Rolland, Romain: Jean Cristophe (1912), Colas Breugnon (1919)

Sales, Joan: Incerta glòria (1955)

Salinger, J.D.: The Catcher in the Rye (1951)

Saroyan, William: The Laughing Matter (1951)

Satta, Salvatore: Il giorno del judicio (1975)

Scott Fitzgerald, F.: The Great Gatsby (1925)


Sender, Ramón J.: Mr. Witt en el Cantón (1935), Réquiem por un capmesino español (1953)

Simenon, Georges: Les gens d'en face (1933), La neige était sale (1948)


Solgenitsin, Alexandr: Un dia d'Ivan Deníssovitx (1962)

Steinbeck, John: The Pastures of Heaven (1932), Tortilla Flat (1935), Of mice and men (1937), The Grapes of Wrath (1939), The Red Pony (1945), Cannery Row (1945), The Pearl (1947), East of Eden (1952), Sweet Thursday (1954), The winter of our discontent (1961), Travels with Charley. In search of America (1962)

Stendhal: Le rouge et le noir (1830)

Tolstoi, Liev: Guerra i pau (1869), Anna Karènina (1877, traducció d'Andreu Nin), Resurrecció (1899), Khadjí-Murat (1904)


Tomasi di Lampedusa, Giuseppe: Il Gattopardo (1957)


Torrente Ballester, Gonzalo: Los gozos y las sombras (1962)


Vargas Llosa, Mario: La ciudad y los perros (1962), Conversación en La Catedral (1969), Pantaleón y las visitadoras (1973)

Vonnegut, Kurt: Slaughterhouse-Five (1969)


Wharton, Edith: Ethan Frome (1911), The age of innocence (1920)

White, Patrick: Voss (1957)

Wilde, Oscar: The picture of Dorian Gray (1890)

Williams, John: Stoner (1965), Augustus (1972)

Zola, Émile: Thérèse Raquin (1867), La fortune des Rougon (1871), La Curée (1872), Le Ventre de Paris (1873), La conquête de Plassans (1874), La faute de l'Abbé Mouret (1875), Son Excellence Eugène Rougon (1876), L'Assommoir (1877), Une page d'amour (1878), Nana (1880), Pot-Bouille (1882), Au Bonheur des Dames (1883), La Joie de vivre (1884), Germinal (1885), L'OEuvre (1886), La Terre (1887), Le Rêve (1888), La Bête humaine (1890), L'Argent (1891), La Débâcle (1892), Le Docteur Pascal (1893)

Regalims VI

Regalims de fang als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.