 |
| Morris Louis 1960 |
"Complexitat i incertesa són paraules clau dels nostres temps"
(Jérôme Bindé, "Futurs possibles", Nou Correu de la UNESCO)
Vivim en un món complicat (difícil d'entendre i de fer funcionar) i incert (societat del risc, velocitat del canvi).
I vivim en un món tecnocientífic i globalitzat, on la modernitat (pensament crític, no acceptació de les coses per la simple autoritat de la persona o el text que les diu) s’escampa per tot el planeta i la diversitat esdevé experiència quotidiana.
En aquest context precís, ens hem de plantejar què és el diàleg entre cultures, què és el diàleg entre religions, quin paper juguen en el nostre món i el nostre país, quines conseqüències poden tenir.
És possible, aquest diàleg entre les cultures i entre les religions?
Crec que avui ho és més que mai, gràcies a:
a. Major nivell d'educació general
b. Alta interconnexió informativa i comunicativa (gràcies a les noves tecnologies de la informació i la comunicació)
- Ràdio i TV
- Internet – Telèfon (mòbil)
- Llibres, discos, diaris, revistes (la impremta ja va canviar el món)
- Transports (automòbil, avió, TGV)
- Turisme
- Ensenyament a distància.
c. Interès per les altres cultures, del present i del passat.
Importància d'aquest diàlegs
- per construir la pau a través de la comprensió (sense conèixer no es pot estimar)
- per enriquir-se mútuament
- per afrontar plegats els greus problemes i desafiaments del nostre món (veure l’Annex 2).
El diàleg entre cultures i entre religions és doncs
- possible, més possible que mai
- necessari, important, imprescindible.
Quines característiques ha de tenir aquest diàleg entre cultures i entre religions?
S'ha de produir a tres nivells:
A.- Intra: redescobrir la pròpia identitat, la pròpia peculiaritat. Qui som, què som
- redescobrir les pròpies característiques, ser-ne conscients
- avaluar-les per diferenciar el que és vigent del que ja no ho és, tot i el seu valor i paper històrics; el que continua tenint sentit/sent útil, atractiu i el que ja no en té;
- afirmar, completar i projectar el que és vigent.
En el nostre cas:
- Què és avui la catalanitat? Què vol dir ser català? Quina és la identitat catalana?
- Què és avui el cristianisme? Què vol dir ser cristià?
- Quin és el paper del cristianisme en la identitat catalana? Quin és el paper del cristianisme a Catalunya actualment?
Són preguntes complicades, i que molt sovint no ens estem fent, precisament perquè fa mandra plantejar-se aquesta mena de qüestions que afecten la nostra identitat (i anem vivint d’una renda cada cop més escassa...)
B.- Inter: quina és la identitat de les altres cultures o religions. L’intercanvi del que som.
Això és una mena de procés, d’itinerari (cansat, que demana esforç, però també molt gratificant). És un camí amb etapes:
1) Descobrir les altres cultures i religions (i deixar-se descobrir per elles, explicar-se); descobrir la identitat de l’altre (establir un diàleg sincer i sistemàtic amb les altres cultures i religions, sigui a través dels contacte personal -sempre que sigui possible-, sigui a través dels textos i de la informació).
2) Veure com això ens ajuda a depurar (cal eliminar coses)i enriquir (cal incorporar coses) la pròpia cultura o la pròpia religió (una mica sempre ha passat, sempre hem rebut influències de fora; ara ho fem conscientment i sistemàticament).
3) Prendre consciència del valor (importància) i la gràcia (atractiu, fer el món més bonic) de la diversitat.
4) Descobrir que totes les cultures són camins de supervivència, cohesió social i desplegament mental igualment vàlides i impossibles de jerarquitzar (no hi ha “cultures superiors”. Cal fugir de la superioritat occidental, que privilegia la contribució científica). I descobrir que totes les religions són camins de transformació personal i d’accés a la veritat que es complementen, i que tampoc no es poden jerarquitzar.
Si ho voleu en una formulació més explosiva: que no hi ha una sola religió veritable, mentre que les altres són falses (el que no exclou que cadascú visqui la seva com a la veritable per a ell).
Quines cultures? Xinesa, japonesa, buddhista, hindú, islàmica, jueva, ortodoxa, americana, d’Amèrica llatina, europees occidentals, indígenes, avantguardes modernes, cultures locals: comarques, barris i pobles, famílies (el drama del dia del casament, les famílies mirant-se com a estranys)... fins a la persona.
Potser el diàleg interpersonal pot ser vist també com un diàleg entre cultures, la teva i la meva. I amb les etapes que hem vist:
- descobrir l’altre
- deixar-se modificar per l’altre
- acceptar-lo com a diferent i considerar positiva aquesta diversitat
- acceptar-lo com a igual, superar tota temptació de superioritat.
El diàleg intercultural esdevé una mena d’actitud vital, de manera de relacionar-se amb l’entorn.
C.- Extra: quin és el context global actual dins del qual es mouen i es desenvolupen les cultures i les religions.
a. Impacte de la globalització
b. Paper de la tecnociència
c. Relació amb l'entorn natural. La crisi de sostenibilitat
d. Grans problemes i desafiaments als quals les cultures han de donar resposta (com a mínim els deu desafiaments de l’Annex 2).
e. Elements compartits de cosmovisió (procedents de la ciència, però també de la filosofia, de l'art, etc.)
f. Reflexió sobre la "qualitat" en relació a la cultura. La cultura com allò que millora qualitativament la condició humana i la vida de les persones i els pobles
Nocions de cultura:
A. Manera de viure junts, de relacionar-se socialment i amb l'entorn.
B. Paquet de productes culturals, secció de cultura dels diaris, definició per format, indústries culturals.
C. Cultiu generador de transformació personal, eina amb "conseqüències qualitatives" (capacitat de fer créixer, d'enriquir, de transformar positivament).
X. Rubert de Ventós: "Allò que transforma la realitat dura i opaca en una forma simbòlica (artística, científica, lingüística, religiosa...) fins a convertir aquesta realitat en quelcom de penetrable i delectable per l'esperit humà."
Sobre què s'ha de dialogar?
Tres grans àmbits de diàleg: La cosmovisió (concepció del món i de l'ésser humà), l'acció (què cal fer per millor el món i la societat), la relació (com viure amb sentit i calidesa, com acollir-se i acompanyar-se, com compartir).
1. La cosmovisió
- Què sabem
- Quins són els nostres valors
- Com articulem valors i coneixements (com els jerarquitzem, quina importància relativa els hi donem: hi ha cultures que donen preeminència als valors, altres als coneixements)
- Com veiem alguns valors clau (la pau, la justícia, la llibertat, el respecte a la diversitat (biològica i cultural), el respecte a l'entorn natural, el respecte als drets humans...)
- Què entenem per "qualitat humana", per "persones de qualitat".
2. L'acció
a. Quines estructures socials i mentals hem de modificar per tal de millorar les nostres societats i el nostre món.
- Govern mundial / fiscalitat global
- Creixement econòmic / competitivitat
- Distribució de la riquesa / estat del benestar
- Mecanismes d'exclusió social / pobresa
- Organització i paper dels partits polítics / funcionament de la democràcia
- Despeses en armament / conflictes armats
- Corrupció, màfies, paradisos fiscals
- Sistemes de valors.
b. Com podem canviar aquestes estructures socials (diagnòstic i teràpia)
3. La relació
a. La relació amb nosaltres mateixos:
- Com establir la pau al cor, l’harmonia interior, la reconciliació amb un mateix.
b. La relació amb els altres:
- Com establir lligams positius amb els altres, com construir la fraternitat, l’amor, l’amistat.
- Com crear entorns comunitaris càlids a nivell familiar, escolar, de veïnatge, religiós... on les persones es puguin sentir acollides i acompanyades.
- Com aprendre a compartir la vida, a acollir i a deixar-se acollir.
c. La relació amb la vida i el món:
- Com trobar sentit a la vida
- Com viure l’emoció i l’entusiasme
- Com relacionar-se amb la natura, amb l’art, amb els costums tradicionals i amb els rituals perquè siguin font de sentit, d’emoció i d’entusiasme.
Diàleg entre cultures i religions
A) Complexitat de la relació entre cultura i religió:
- Tota religió es formula en el si d’una cultura, i aquesta cultura marca l’expressió religiosa i la mateixa experiència religiosa, que no es pot viure sense la mediació de l’aparell conceptual aportat per la cultura. Aquest aparell conceptual (lingüístic, simbòlic) és un intermediari inevitable entre nosaltres i el món.
- La religió és una dimensió fonamental de tota cultura. La religió fa visible la dimensió espiritual d’una cultura. I ho fa amb gran potència, i amb autonomia, de tal manera que algunes religions han arribat a configurar una nova cultura, han transformat el seu context cultural originari.
Històricament la religió ha jugat un doble paper:
- de cohesionador social (i per tant peça rellevant de la cultura)
- d’obertura a la dimensió misteriosa, transcendent, metaracional de la realitat (i per tant qüestionador de la cultura)
Aquest doble paper fa encara més complexa la relació entre cultura i religió.
B) Cal que les cultures restableixin el diàleg amb la pròpia religió i amb les altres religions.
El problema de les societats secularitzades: es pot prescindir de la religió? Es pot ignorar la religió, fer veure que no existeix, a base de dir fins a l’infinit que és un afer exclusivament privat, de l’àmbit de la intimitat personal? La religió és una dimensió fonamental per a les persones i per als col·lectius, per als pobles (cohesionadora i qüestionadora, actualment més això segon perquè la tecnociència ha passat a ser el gran cohesionador, en tant que clau per a la supervivència).
C) Un món globalitzat i comunicat posa totes les religions a l’abast de cada cultura (i de cada religió) i de cada persona.
D) És important obrir un diàleg compartit sobre què entenem per dimensió religiosa (veure Annex 1).
Algunes peculiaritats del diàleg entre religions
“No hi haurà pau entre els pobles si no hi ha pau entre les religions”
(Hans Küng)
I) També hi apareixen els tres nivells esmentats abans:
A.- Intra: redescobrir la pròpia identitat
- fonts i característiques de la pròpia tradició; redescoberta dels grans textos, els grans mestres, els grans rituals.
- diferenciació del vigent del que ja no ho és, tot i el seu valor i paper històrics.
- reformulació dels trets fonamentals en llenguatge actual, per tal de poder afirmar, completar i projectar millor el que és vigent.
B.- Inter:
- Descobrir les altres tradicions (i deixar-se descobrir per elles, explicar-se); descobrir la identitat de l’altre (establir un diàleg sincer i sistemàtic amb les altres grans tradicions, sigui a través dels contacte personal -sempre que sigui possible-, sigui a través dels textos i de la informació);
- veure com l’altre m’ajuda a depurar i enriquir la pròpia tradició;
- veure la gràcia de l’especificitat de l’altre; no fixar-se només en el que compartim, en el que ens apropa, sinó també en allò que no s’assembla gens al nostre, i que és el que més ens pot enriquir; valorar positivament la multiplicitat de religions, abandonar temptacions missioneres o fusionistes;
- descobrir que totes són camins de transformació personal i d’accés a la veritat que es complementen, que no es poden jerarquitzar. Repeteixo: veure que no hi ha una sola religió veritable, mentre que les altres són falses (el que no exclou que cadascú visqui la seva com a la veritable per a ell).
C.- Extra:
- el diàleg amb els no creients i amb el pensament que no incorpora la referència a la dimensió de misteri de la realitat (confrontació de cada tradició i totes plegades amb el pensament modern, vertebrat al voltant de la raó).
- La reflexió sobre quin és el context global actual dins del qual es mouen i es desenvolupen les tradicions.
- L’avaluació compartida i col·lectiva dels problemes i desafiaments del món actual.
II) Sobre què han de dialogar les religions? Sobre els tres punts abans esmentats (cosmovisió, acció, relació), però incorporant-ne tres més a l’agenda:
1) La formulació. Contrastació del conjunt de reflexions, dogmes, credos, enunciats, que tradueixen en paraules l’experiència de cada tradició. Situant-los en el seu context històric i cultural, i cercant-hi el que en Raimon Panikkar anomena els “equivalents homeomòrfics”.
No oblidem el que ja hem assenyalat abans: que cada religió es formula en el si d’una cultura diferent, la qual configura no només l’expressió de la vivència religiosa, sinó l’experiència de la mateixa vivència (el que vivim queda marcat pels conceptes que tenim a l’abast per relacionar-nos amb el món; l’experiència no és neutra i idèntica primer, i expressada amb paraules diferents després).
2) La celebració. Contrastació del conjunt de rituals, símbols, gests, pregàries, cants, etc. que expressen la manera de fer de cada tradició.
3) Les formes d’organització comunitària / les institucions
III) Ens trobem doncs en una nova situació que ens convida a connectar-nos i aprendre de totes les religions. En fer-ho, haurem d’evitar tres riscs:
- el sincretisme (fer una nova religió fusionant aspectes de diverses religions; tot i que històricament gairebé totes ho han fet...)
- el consum “a la carta” o en pla “supermercat” de les diferents religions (agafo o m’interesso només pel que em plau...)
- el relativisme (tot és relatiu i subjectiu, res es pot viure com a “veritable”)
Però haurem de tenir present en tot moment també que la recerca religiosa actual:
- és oberta i plural,
- passa per pouar en diverses tradicions, i
- admet resultats múltiples:
i- un referent tradicional actualitzat (el diàleg ens ha dinamitzat però no influït)
ii- un referent tradicional enriquit amb aportacions d’altres tradicions
iii- una recerca sense referent tradicional central però obrint-se a diverses tradicions
iv- una recerca de nous camins d’accés al món de l’esperit sense passar per referents tradicionals.
Cal tenir, doncs, en compte que del diàleg interreligiós se’n deriva:
- No la formació d’una nova religió que reculli elements de diverses tradicions
- No la unificació de les tradicions religioses en una sola religió (la gràcia de les tradicions es troba en bona part en allò que aporten d’específic, d’original, de diferent)
- No la simple tolerància o coexistència, ni que sigui pacífica, entre grups religiosos diversos,
sinó
1. La comprensió sincera entre les diverses tradicions
2. La pau i el respecte entre pobles que es deriven de la bona entesa entre religions
3. Una més gran consciència / subratllat de la importància de la dimensió religiosa / espiritual per a la vida humana
4. La celebració joiosa que deriva de la constatació de la riquesa de l’altre, de la coincidència d’aspiracions, de la convergència de propòsits i actuacions, de la sintonia profunda en la manera d’estar en el món i d’entendre el món i la vida humana
5. L’enfortiment de cada tradició, fruit de la presa de consciència del nucli essencial de la pròpia identitat (el diàleg interreligiós no porta a diluir la pròpia identitat, com temen alguns, sinó a enfortir-la i a ser-ne més conscients)
6. L’enriquiment de cada tradició, fruit de l’intercanvi de coneixements, de sensibilitats, de centres d’interès i de cosmovisions entre les diferents tradicions.
Cal, doncs, impulsar al màxim el diàleg entre religions. És un dels (pocs?) camins que ens queden per fer front als interrogants i desafiaments que tenim al davant. No ens ha de fer ni por ni mandra; és una tasca bonica. Els convido a tenir-la molt en compte.
I vull recordar que no es tracta d’una tasca d’”especialistes”, de “gent que hi entén”, sinó d’una tasca que ens implica a tots i cadascú de nosaltres personalment. Per això és difícil, de vegades incòmode; per això fa mandra (ens obliga a abandonar el nostre còmode apoltronament, a deixar de viure de renda); per això és un repte.
Annex 1
Què entenem per dimensió religiosa?
Per jugar net: el que entenem per diàleg interreligiós depèn del que entenem per fet religiós. La concepció de l’un condiciona la concepció (i la pràctica) de l’altre.
Què entenem actualment per dimensió religiosa? Com entenem el fet religiós?
No podem donar per descomptat que ja ho sabem, que “ja ens entenem”. Potser ho podíem fer fa uns anys; ara ja no.
Cal tenir molt en compte aquest problema de la concepció del fet religiós, i sobretot de la “concepció implícita” del fet religiós. Perquè tothom, creient o no creient, vulgui o no vulgui, té una determinada concepció del fet religiós, l’entén d’una determinada manera, ni que no la tingui formulada, explicitada.
De vegades és útil, de cara a aquesta explicitació, preguntar-se: quin és el meu somni, el meu desig, la meva aspiració en aquesta qüestió? Per exemple: vull que tota la humanitat arribi a adherir-se a la meva religió (tots cristians, tots islàmics, tots buddhistes)?
Crec que moltes de les actuals dificultats d’entesa entre religions no venen tant de la diferència entre els seus aparells simbòlics com de la manera com s’entén el fet religiós.
Això crea dificultats entre els qui pertanyen a una mateixa tradició, entre els qui pertanyen a tradicions diferents, entre creients i no creients, entre interessats i no interessats... Darrera de tot discurs que implica el fet religiós això es presenta com un dels primers punts a clarificar, si volem avançar.
Em temo que l’afebliment de moltes comunitats religioses ve d’aquestes diferències de concepció del fet religiós, tema que sovint no es gosa ni explicitar (és un tema tabú, perillós, arriscat, perquè es creu que pot fraccionar la comunitat).
Un dels nostres grans reptes seria, doncs, el de posar-nos d’acord sobre què entenem per fet religiós, establir un nou consens al respecte.
Un consens que permeti pensar i viure el fet religiós:
1) des de la modernitat
2) en una simultània comunió amb les tradicions religioses i amb la nostra experiència viscuda (no podem tenir una religiositat aliena a la nostra vida real).
Podríem passar molta estona mirant d’establir aquest consens. Li haurem de passar. Ara, però, només deixo sobre la taula algun suggeriment.
Potser el fet religiós sorgeix de la capacitat de l’ésser humà de
- relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura
- fent servir eines de percepció i mecanismes de vinculació no limitats als destinats a garantir
i- la pròpia supervivència material
ii- la procreació
iii- a enfortir la pròpia influència en l’entorn
iv- a alimentar la satisfacció i l’adulació rebudes d’aquest entorn.
Potser està relacionat amb la capacitat d’observar el món i d’observar-nos a nosaltres mateixos
- amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès
- però des del silenci i la distància
- des de l’aquietament dels nostres impulsos
- des d’una perspectiva global i comprehensiva
- procurant no conformar la realitat mitjançant la projecció dels nostres prejudicis, de les nostres visions pre-existents i egocentrades.
Potser l’hem d’entendre com la capacitat de veure el món
- des del símbol, des de la imatge capaç de conformar o orientar la nostra manera d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell
- un símbol –uns símbols- treballats, consolidats, per l’experiència acumulada de moltes generacions
- un símbol vehiculat per la paraula, sigui en forma de narració –mitològica- sigui en forma de reflexió –filosòfica o teològica
- o vehiculat per la icona
- o pel gest, individual o col·lectiu.
Potser el podem veure com una obertura, un camí, un procés de transformació personal
- vers un àmbit d’experiència on el jo no ocupa el paper central, protagonista en la vida humana
- sinó que aquest paper central queda assumit per una presència poderosa, indefinible i realitzadora
- que històricament ha estat designada a través de diverses imatges –complementàries- que miren d’indicar-la: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.
Potser parlem doncs de l’experiència de captar, d’intuir, dimensions
- que ens depassen
- que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic –i d’aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític–
- però que ens trasbalsen, que alteren profundament, radicalment la nostra manera de veure i viure la realitat.
Parlem d’una experiència de connexió íntima amb el cosmos.
Parlem d’una consciència d’immensitat corprenedora, inabastable i indescriptible que trobem per tot arreu quan ens mirem i experimentem el món d’una determinada manera. Per tot arreu, però potser especialment:
- en la natura
- en la cultura (especialment en l’art)
- en la trobada comunitària
- en l’experiència dels valors
- i, sobretot, en la relació interpersonal profunda, en l’amistat i l’amor, en la compassió i la solidaritat, en el rostre de l’altre.
Annex 2
Deu grans desafiaments del nostre món
1. Demografia
- Estabilització en 8.000 M
- Envelliment població
1995-2050: < 15 anys de 31 % a 19 %
> 60 anys de 10 % a 22 %
2. Pobresa
3. Deteriorament entorn natural
- Contaminació
- Escalfament planeta
- Escassetat d'aigua potable
- Desertització
- Degradació oceans
- Disminució de la biodiversitat
4. Urbanització massiva. Com
- Humanitzar la ciutat
- Reconstruir la urbanitat i el civisme
- Integrar els marginats
5. Multiplicació dels enfrontaments
- Entre estats
- Dins dels estats (enfrontaments d’ètnies i comunitats, la gran majoria)
Fracàs dels estats com a instrument de pacificació i de les normes jurídiques internacionals.
No hi ha hagut la reducció de les despeses militars esperada amb l'acabament de la guerra freda: s'han incrementat les despeses militars i el comerç d'armament.
El segle XX van morir 110 M de persones a causa de la guerra (44,4 per 1000 habitants)
- segle XIX: 20 M (16,2 per mil)
- segle XVIII: 7 M (9,7 per mil)
- segle XVII: 6,1 M (11,2 per mil)
- segle XVI: 1,6 M (3,2 per mil)
6. Ressorgiment de la intolerància, la xenofòbia, el racisme i la discriminació, la violació massiva dels drets humans, la violència a l'escola, al carrer i a la llar, el maltractament de menors, l'explotació sexual, l'avortament selectiu, la desigualtat home-dona, etc.: crisi de valors personals i col·lectius.
Causes:
- Velocitat del canvi tecnològic i social.
- Crisi de les ideologies, manca de cosmovisions.
7. Crisi de la democràcia
- Absència de govern mundial en un moment de globalització.
- Afebliment de la democràcia representativa: abstenció electoral, burocratització dels partits polítics.
- Absència de mecanismes de democràcia participativa (referèndums, pressupostos comunitaris, debats públics,...).
8. Crisi de la cultura
- Homogeneïtzació cultural
- Fragmentació cultural - reclusió
- Pèrdua de diversitat lingüística i de costums
- Industrialització de la cultura
- Tecnologització de la cultura (la tecnologia, referent cultural central)
- Pèrdua de la capacitat simbòlica, d'implicar-se intensament amb la realitat, de meravellar-se.
- Pèrdua de la centralitat del referent humà
i- Reflexió sobre la condició humana
ii- La cultura al servei del creixement/transformació de les persones i els pobles.
9. Impacte de les noves tecnologies
- Risc de "digital gap" i "apartheid tecnològic" (Internet, 5 % població)
- Impacte en la família, l'escola, el món laboral, la ciutat, l'estat, la cultura (el llibre i la lectura, la música,...)
- Risc de confusió entre realitat i ficció (realitat virtual)
- Perill de saturació d'informació/excés d'informació. Perill de confondre informació i coneixement (que suposa un domini de la informació gràcies a l'educació i la reflexió crítica).
- Desafiament ètics de la tecnociència (manipulació del patrimoni genètic, biotecnologies, etc. ) Rabelais: "Ciència sense consciència no és més que ruïna de l'ànima!"
10. Com humanitzar la globalització?
La desaparició de les "petites pàtries"
Dos precedents: Roma (crisi que porta al cristianisme), l'Edat Moderna (crisi que porta a l’humanisme).
Entrades
