Transmissió de valors

Klee 1933

Dos aspectes rellevants del procés de transmissió de valors:

a) La dimensió de "conflicte" que acostuma a acompanyar a la transmissió: no hi ha només assumpció, acceptació passiva, hi ha també "posar en qüestió" els valors transmesos. Caldria pensar les arrels d'aquest "posar en qüestió": és simple adaptació a entorns canviants o bé hi ha alguna dinàmica "consubstancial a l'espècie" que hi porta? És un fenomen propi de l'occident modern, que tematitza l'adolescència i la joventut, o bé hi ha un substrat comú a totes les cultures?

b) La inevitable ambivalència o ambigüitat moral de l'ésser humà, que tenyeix aquest procés amb un color de dificultat, sofriment i imperfecció prou notable. Si només fóssim bones persones que interioritzem uns valors... El mal, el pecat, la feblesa són dimensions i termes ben poc de moda però que caldrà replantejar en el marc del debat sobre els valors, la seva vivència i la seva transmissió.

El camí del mig

Els textos sagrats són textos redactats en llenguatge simbòlic. La seva pretensió no és descriure la realitat, sinó aportar elements per ajudar-nos a viure dignament, a viure com a "veritables éssers humans". Són destil·lats d'experiència humana, concentracions de saviesa. Són excelses construccions humanes que fan servir la referència a la divinitat per expressar adientment el que volen dir (i que no és fàcil de dir sense aquesta referència). No diuen "Déu diu que cal fer això" (encara que de vegades ho sembli, pel gènere literari que adopten) sinó "l'experiència de la vida destil·lada per un seguit de generacions en un marc cultural determinat ha portat a veure les coses així", i per expressar aquesta manera de veure les coses necessiten formular-ho amb un llenguatge simbòlic que els permet fer-ho.

Per això els textos sagrats fan servir la referència a Déu. Per tenir un contrapunt imprescindible a la referència a nosaltres mateixos. Com que nosaltres creem tot el món humà, i el que proposa el text sagrat va més enllà del que és espontàniament humà, del que és típic i esperable de la condició humana (tot i que podríem dir que és el que és "veritablement humà"), cal fer referència a quelcom de fonamental que és "fora del món", que és humanament incontrolable i immanipulable, que no està sotmès als nostres interessos espontanis, mediocres i egocentrats; cal una referència a quelcom que és "més enllà del món", i que permet donar força i consistència a aquest contrapunt. Dir simplement "no nosaltres" te menys força que fer referència a Déu, i l'experiència que proposen els textos sagrats és d'una gran força, d'una força total, plena, i per això diem que és "com si vingués de Déu."

Els textos sagrats no ens volen portar fora del món, o induir-nos a una contemplació passiva de no se sap quin espectacle, o a defugir les nostres responsabilitats i compromisos, o a instal·lar-nos en una mena de quietud, d'inactivitat, marginant-nos del món. Ben al contrari, són crides a l'acció. Però a un determinat tipus d'acció: no a l'acció interessada, que ens porta a dependre dels èxits i fracassos, sinó a l'acció que no respon als nostres interessos, a l'acció desinteressada, la que no espera recompensa, l'acció sense finalitat, l'acció lliure, que no està lligada al resultat. Ens diran que cal treballar sempre, actuar sempre, esforçar-se sempre, comprometre's sempre, assumir responsabilitats sempre, però no pel resultat a assolir, sinó pel valor mateix de l'acció, pel servei que fa als altres (i així de retruc pel servei veritable que ens fa a nosaltres mateixos, no als nostres interessos). I per poder dir això el text sagrat ens dirà que cal actuar com si aquesta acció fos un oferiment a la divinitat (i no a nosaltres mateixos), com un sacrifici sagrat, una donació feta a Déu.

Aquest punt de vista comportarà un anar més enllà dels parells de contraris: de l'èxit i el fracàs, del triomf i la derrota, del positiu i el negatiu, de l'atracció i l'aversió, de l'alegria i la tristesa, del plaer i el dolor, del guany i la pèrdua, assolint així l'equanimitat (igual reacció anímica, igual estat d'ànim sigui quin sigui el resultat). Aquest camí del mig entre la passivitat i l'acció interessada, és veritable font de pau i joia, de llibertat (ja no depenem del resultat) i d'harmonia. El text sagrat ens posa en guàrdia davant les passions obnubiladores (tan humanes...), les esperances inútils (tot s'arreglarà, hi haurà un final feliç...), els pensaments egoistes (el que cal és que jo me'n surti). No esperar res, no confiar en res, no dependre de res, no tenir por de res: d'aquí sorgeix la veritable llibertat, la joia profunda, la mirada plàcida, l'aplom interior, la pau del cor, la serenor.

Aquesta experiència de pau i joia és correcte, és legítima, no és dolent experimentar-la, en ella no hi ha elements foscos, no hi ha "pecat". No és la pau de la indiferència i la insensibilitat, és la pau de la plenitud, de la intensitat, de l'anar fins al final gratuïtament, sense esperar res a canvi. Per això els textos sagrats diuen que aquesta mena d'acció desinteressada és una acció "pura", i per tant digne d'esdevenir ofrena a la divinitat.

¿Que aquesta acció pura (equànime, sense recompensa) va més enllà de l'humanament esperable, que és "inhumana", o "transhumana", o "suprahumana"? Certament. L'espontàniament humà és la passió (a no confondre amb l'entusiasme) i l'interès. Per això cal la referència a Déu per parlar de l'acció pura, tot i ser una reflexió fruit de l'experiència humana; d'una experiència humana que, per la seva peculiaritat, necessita -i fa servir- una formulació que fa referència a la divinitat. Per això els textos diuen que l'acció pura és un oferiment a la divinitat, un sacrifici per Déu (sentit ascendent, com la fumera que puja al cel), o una gràcia que ve de la divinitat, un do de Déu (sentit descendent, com el raig de llum que ve del sol). D'aquí ve, doncs, el recurs simbòlic de l'oferiment al Suprem; sense aquest recurs, no seria possible expressar-ho. Ens cal poder-ho formular dient que aquest procés ve de Déu, d'una saviesa profunda del nostre cor, o de més enllà de nosaltres, indicant així que no es correspon amb la simple espontaneïtat de la nostra condició humana.

Reflexions fetes a partir dels aforismes dels primers capítols de la Bhagavad Gita, entre els quals hi figuren els següents:

- Prepara’t per a la guerra amb l’ànima en pau. Sigues en pau en el plaer i en el dolor, en el guany i en la pèrdua, en la victòria o en la derrota d’una batalla. En aquesta pau no hi ha pecat (2, 38).

- Posa tot el teu cor en l’acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina (2, 47).

- Fes la teva feina en la pau del Ioga, i lliure de desigs egoistes, no et commoguis per l’èxit o pel fracàs. El Ioga és l’equanimitat de la ment, una pau que sempre és igual (2, 48).

- El treball fet per una recompensa és molt inferior al treball fet en el Ioga de la saviesa. Cerca la salvació en la saviesa de la raó. Com són de pobres els qui actuen per una recompensa! (2, 49)

- Aquell qui arreu és lliure de tot lligam, que no es complau ni s’afligeix si la sort és favorable o si és adversa, aquell té una saviesa serena (2, 57).

- De la passió ve la confusió de la ment, i d’aquí la pèrdua de la memòria, l’oblit del deure. D’aquest oblit ve la ruïna de la raó i la ruïna de la raó mena l’home a la destrucció (2, 63). Però l’ànima que es mou en el món dels sentits tot mantenint els sentits en harmonia, lliure de l’atracció i de l’aversió, troba repòs en tranquil·litat (2,64).

- No hi ha saviesa per a un home sense harmonia, i sense harmonia no hi ha contemplació. Sense contemplació no pot haver-hi pau i, sense pau pot haver-hi joia? (2, 66).

- Ja que l’home que s’aparta de tots els desigs i abandona tot sentit de possessió i de si mateix, arriba a la Pau Suprema (2, 71).

- No per evitar l’acció l’home aconsegueix ésser lliure de l’acció. No per la mera renúncia arriba a la suprema perfecció (3, 4). Ja que ni per un moment pot un home estar sense acció. Inevitablement són tots conduïts a l’acció per les forces sorgides de la naturalesa (3, 5).

- L’acció és superior a la inacció: realitza, per tant, la teva tasca en la vida. Ni la vida del cos no podria existir si no hi hagués acció (3, 8).

- En les accions dels millors homes els altres troben un exemple a seguir. El camí que segueix un savi esdevé una guia per al món (3, 21).

- Ofereix-me totes les teves accions i reposa la teva ment en el Suprem. Sigues lliure d’esperances inútils i de pensaments egoistes, i amb pau interior, esforça’t en la lluita (3, 30).

- L’home que en la seva acció troba silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau (4, 18).

- Aquell les empreses del qual són lliures de passions i d’il·lusions i l’acció del qual és purificada pel foc de la saviesa, és anomenat savi per aquells qui comprenen (4, 19). En qualsevol acció que realitzi, un home així en veritat té pau: no espera res, no confia en res i sempre està ple de joia (4, 20).

- Està content amb qualsevol cosa que Déu li enviï i és més amunt dels parells de contraris d’aquest món. No té gelosies i en l’èxit o en el fracàs ell és u: les seves accions no el lliguen (4, 22). Ha assolit l’alliberació: és lliure de tot lligam, la seva ment ha trobat pau en la saviesa i la seva acció és un sacrifici sagrat. L‘acció d’aquest home és pura (4, 23).

- Ofereix totes les teves accions a Déu, abandona els lligams egoistes i fes la teva feina. Cap pecat no podrà així tacar-te, igual com les aigües no embruten la fulla del lotus (5, 10).

- Aquest home harmònic renuncia a la recompensa de la seva acció i així arriba a la pau final. L’home disharmònic, precipitat pel desig, és subjecte a la seva recompensa i roman lligat (5, 12).

- Perquè la pau de Déu és amb aquells qui tenen la ment i l’ànima en harmonia, aquells qui són lliures del desig i de la ira, aquells qui coneixen llur pròpia ànima (5, 26).

- Ja que la concentració és millor que la mera pràctica i la meditació és millor que la concentració; però superior a la meditació és renunciar amb amor als fruits de les pròpies accions ja que a la renúncia segueix la pau (12, 12).

Traducció de Joan Mascaró, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988

Paradís desert

 

"Que amants i borratxos aniran als inferns,
no pot ser veritat, creure-s'ho és impossible;
si van als inferns amants i borratxos,
el paradís quedarà desert i despoblat."

"No sé res de res de si el que em va formar

em farà habitar després paradisos o inferns;

una copa, una beutat i un llaüt en un prat

és tot el que vull; per a tu el paradís."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyats 87 i 92 (ambdues d'atribució dubtosa) de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Prioritats en el debat sobre valors

Klee 1932

Deu temes que seria oportú tenir ben presents en el debat sobre els valors a la nostra societat:

1. Cal difondre la consciència de la necessitat d'avançar cap a un model de desenvolupament sostenible i solidari, un model de creixement econòmic capaç de fer un ús racional dels recursos naturals disponibles i eliminar alhora la pobresa. (Relació amb valors com “respecte a la natura”, “creixement sostenible”, “lluita contra la pobresa i l'exclusió”, “solidaritat amb el Tercer Món”, “solidaritat entre generacions”…)

2. Cal esbrinar què porta a l'alt consum de droga, el desinterès per l'escola i la manca d'idees engrescadores i de projectes creatius que es poden constatar en una part potser petita però significativa de la joventut catalana, i què es pot fer al respecte. (Relació amb valors com “creixement personal, “projecte vital”, “felicitat”, “joia”, entusiasme”, “sentit de la vida”…)

3. Cal que, tot conservant els avantatges derivats de l'accés a una determinada quantitat i diversitat de béns, el consumisme deixi de ser un referent important en la vida de moltes persones i un referent de la nostra societat, anant més enllà d'una societat de consum. (Relació amb valors com “consum responsable”, “moderació”, “senzillesa”, “simplicitat”, “austeritat”, “altruisme”…)

4. Cal avançar cap a una major participació del ciutadà en la vida política, que li permeti ser més que un simple elector. Cal imaginar noves formes de participació política capaces de generar una dinàmica que superi eficaçment la passivitat i el desinterès polítics de molts ciutadans. (Relació amb valors com “consciència col·lectiva”, “participació social”, “democràcia”, “llibertat”, “justícia”, “solidaritat” o “generositat”…)

5. Cal fomentar l’interès per la tradició, per la història, pels ensenyaments del passat, per l’alta cultura acumulada al llarg de segles i segles de creació, i que avui es situa més a l'abast de molts gràcies als nous mitjans de difusió dels coneixements dels que disposem. (Relació amb valors com “interès per la cultura”, “veneració de l’antiga saviesa”, “respecte als avantpassats”, “tradició”…)

6. Cal difondre la consciència de la gràcia de conservar i desenvolupar la identitat catalana, fent simultànies la fidelitat al llegat rebut i la capacitat de creativitat cap a nous horitzons. (Relació amb valors com “identitat col·lectiva”, “respecte dels drets dels pobles”, “patriotisme”…)

7. Cal harmonitzar l'enfortiment de la identitat catalana amb un major contacte amb altres cultures, moltes d'elles operativament presents en el nostre mateix marc social. (Relació amb valors com “multiculturalitat”, “globalització”, “tolerància”, “respecte a la diversitat”, “diàleg intercultural”, “pau”…)

8. Cal enfortir la consciència individual i col·lectiva de la importància del desenvolupament de la sensibilitat (envers la natura, estètica, ètica, espiritual…) per a poder gaudir d’una vida veritablement humana. (Relació amb valors com “sensibilitat”, “tendresa”, “pregonesa”, “bellesa”, “bondat”, “obertura al transcendent”…)

9. Cal redescobrir la importància de plantejar-se el que significa la interpel·lació religiosa (en el marc de la tradició que sigui) i i el que suposa donar-hi una resposta lliure i conscient. Cal crear un marc institucional i un clima social que afavoreixin aquesta dinàmica i permetin el ple desenvolupament de les actituds de resposta positiva a aquesta interpel·lació. (Relació amb valors com “espiritualitat”, “religiositat”, “pau interior”, “obertura al misteri”…)

10. Cal enfortir les actituds que fan de la persona l’element essencial de la dinàmica individual i col·lectiva, el referent sobre el que fonamentar les nostres iniciatives individuals i socials. Cal fer de la condició humana un dels subjectes principals de reflexió i debat, treballant a fons el que és la condició humana. (Relació amb valors com “humanisme”, “personalisme”, “amor”, “amistat”, “comprensió”, “servei”…)

Admiració i tendresa

Chagall 1911

La realitat sembla generar en nosaltres dues reaccions positives bàsiques: admiració (que porta a la joia, la lloança, l'agraïment) i tendresa (que porta a la cura, el respecte, la veneració).

Contrapunts a aquestes reaccions serien el temor (associat amb la tristesa, el desconcert, el dolor, la por) i la càrrega (associat a la lluita per la supervivència, el desafiament, l'enemic a derrotar, a viure la vida feixugament, com una càrrega).

Si això és així, tot el que genera admiració i tendresa serà d'una importància decisiva, i caldrà potenciar-ho al màxim.

Correlacions

Bernat Despuig 1450

"És possible establir un paral·lelisme entre l'ascensió i el declivi dels grans estils literaris i artístics, i l'auge i decadència de la societat -o part d'ella- que els hi ha donat vida. La catedral gòtica s'eleva, floreix i s'esfuma en harmonia perfecta amb el naixement i caiguda dl moviment comunal medieval. L'arquitectura i l'escultura barroques estan també íntimament lligades a l'expansió i decadència de les monarquies de la Contrareforma.

Un estil no viu de la seva bellesa abstracta ni de la seva aplicabilitat, sinó de la seva comunió amb la cultura vivent. Quan la tradició social s'enfonsa, quan existeixen una sèrie d'estils variats, el veritable estil desapareix, mor. Aquesta és la raó per la qual en comparar el monument medieval amb el gòtic modern ens sembla veure la mateixa relació que entre un lleó de carn i ossos i un de fusta."

Christopher Dawson a Progrés i decadència de les civilitzacions antiga i moderna, publicat a The Sociological Review, vol. XVI, gener de 1924. Inclòs a Dinàmica de la història universal (1957).

Krishnamurti i l'austeritat

Hernández Pijuan 1996

"Quan la indústria de l'entreteniment assumeix la direcció, tal com ho està fent gradualment ara, quan els joves, els infants, els estudiants són constantment instigats al plaer, a la fantasia, a la sensualitat romàntica, les paraules moderació i austeritat es deixen a un costat i ni tan sols se'ls dedica mai un sol pensament. L'anomenada austeritat dels monjos, dels sanyasis que neguen el món, que vesteixen els seus cossos amb alguna mena d'uniforme o un simple taparrabo –aquesta negació del món material, certament no és austeritat. És probable que la majoria ni tan sols escolti això, que no pari atenció a les implicacions que té l'austeritat. Quan des de la infantesa se'ns ha educat perquè ens divertim i ens escapem de nosaltres mateixos mitjançant els entreteniments, religiosos o d'una altra índole, i quan la majoria dels psicòlegs diuen que hem d'expressar tot allò que sentim i que qualsevol forma d'abstinència o restricció és nociva i condueix a diverses formes de neurosi, és natural que entrem més i més al món de l'esport, de les diversions i els entreteniments, i tot això ens ajuda a escapar de nosaltres mateixos, del que som.

Comprendre la naturalesa del que som, comprendre-ho sense cap distorsió, sense cap prejudici, sense cap mena de reacció davant del que descobrim que som, és el principi de l'austeritat. L'observació, la percepció alerta de cada pensament, de cada sentiment, sense refrenar-los, sense controlar-los, sinó observant-los com observem un ocell que vola, sense introduir en aquesta observació els propis prejudicis i distorsions -aquest observar dóna origen a un sentit d'austeritat extraordinari. que està molt més enllà de tota restricció, de tot el ximple enganyar-nos a nosaltres mateixos i de tota aquesta idea del millorament propi, de la pròpia realització personal. Tot això és més aviat infantil. En aquest observar hi ha una gran llibertat, i hi resideix el sentit de dignitat que hi ha a l'austeritat. Però si hom digués tot això a un grup modern d'estudiants o infants, ells probablement mirarien cap a fora per la finestra plens d'avorriment, perquè aquest món només està disposat a la persecució del propi plaer."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 18.03.1983

Artefactes humans

Denis 1889

"El problema de les religions sorgeix quan confonem els mitjans amb els objectius, quan convertim en sagrats els instruments que nosaltres mateixos hem creat per arribar al sagrat i ens pensem que objectes, textos i institucions no són artefactes humans, històrics i relatius, sinó obres divines amb un valor absolut."

Carles Salazar a Religió i llenguatges simbòlics, dins de Emparaular el món, Fragmenta Editorial, Barcelona 2011, p. 140

Jesús senyor

Rouault 1938

"La denominació de senyor, fins en el sentit absolut d'"el senyor", és comuna en els ambients jueus intertestamentaris i, doncs, perfectament aplicable a Jesús en un sentit acceptable per a un jueu. La seva indubtable decantació posterior sobiranejant i d'atribucions pròpies de Déu, originada en ambients jueus però plenament desenvolupada en medis hel·lènics, malgrat l'afirmació de sobirania i d'atribució de funcions transcendents, no implica una afirmació de divinitat. Una anàlisi acurada dels textos no ens permet concloure que aquests afirmin la divinitat de Jesús, i menys encara en sentit òntic. Per als autors del Nou Testament hi ha un sol Déu, el Pare, de qui tot procedeix i vers qui tots ens encaminem. Si la qualitat de Senyor introdueix Jesús en l'esfera divina, no l'iguala a Déu, i si Jesús és constituït Senyor de totes les potències per la seva resurrecció (Fil. 2, 6-11), ho és a glòria de Déu, el Pare. Si, malgrat aquestes conclusions, dels textos es desprengués una afirmació de la divinitat de Jesús, hem de dir que aquests han anat, per influència grega, més enllà del que calia."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 302).

Daodejing 54

"El que està ben arrelat no serà arrancat.
El que està ben agafat no serà deixat anar.
Per això, els rituals ancestrals seran continuats
de generació en generació.

Si conrees la virtut en tu mateix,
la teva virtut serà genuïna.
Si la conrees a la teva família,
la virtut de la família serà forta.
Si la conrees al teu poble,
la virtut del poble serà duradora.
Si la conrees al teu país,
la virtut del país serà abundant.
Si la conrees al món,
la virtut del món serà per tot arreu.

Mira cada persona com a persona;
mira a la família com a família,
mira al poble com a poble,
mira al país com a país,
mira al món com a món.
Com puc saber com és el món?
D'aquesta manera."


Daodejing 54

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Vibració

En podem dir vibració, ressonància, harmonia, aura, ones cerebrals... El cas és que les persones vibrem davant de les coses i unes davant les altres.

Quan les nostres vibracions i les d'un altre davant d'una mateixa cosa sintonitzen, les vibracions se sumen, s'amplifiquen i experimentem eufòria. En canvi, quan no sintonitzen, les vibracions s'afebleixen, i llavors experimentem frustració i desconcert.

Un dels pitjors aspectes d'aquest fenomen és que quan la nostra vibració no sintonitza amb la d'altres, ens costa més compartir la vida amb ells i ajudar-los. És una pena, però és així.

I hi ha una malaurada dificultat a tenir en compte: quan fem la nostra vibració més sofisticada, més ben modulada, o quan la dotem d'una major potència, es pot accentuar la diferenciació amb altres vibracions i fer més difícil harmonitzar amb la vibració d'altres. Aquest refinament de la nostra vibració pot esdevenir font de soledat.

Marc Aureli VII, 20: Neguit

"Una sola cosa em neguiteja, el temor de fer alguna cosa que la meva condició d'ésser humà no vol, o de la manera que no vol, o el que ara no vol."

Marc Aureli, Meditacions VII, 20

Cinisme

Beckmann 1919

El bonic article La trampa del cinisme d'Antoni Gutiérrez-Rubí a La Vanguardia del 19.01.2023:

"Vivim temps cínics. En política, especialment. El cinisme transforma, per exemple, la imprescindible imparcialitat en neutralitat covarda i egoista. I la revesteix de valor, però no és cert: no és el mateix posar-se de la banda de les víctimes que ser al mig, sense posicionar-se, entre agressors i agredits. No existeix la profilaxi quan es parla de drets i valors.

El psicòleg Jamil Zaki, director del Laboratori de Neurociència Social a la Universitat de Stanford, parla de la utilitat de l’empatia com a guia i brúixola moral, malgrat la complexitat, i contraposant-la al cinisme: “Aquella idea que la gent és egoista, ambiciosa i deshonesta per naturalesa, i que està portant més solitud i divisió a la humanitat”. Zaki, autor del llibre The war for kindness: Building empathy in a fractured world, comparteix arguments científics sobre l’optimisme i assenyala que, al costat d’aquest, l’empatia és una habilitat que es pot aprendre, entrenar i perfeccionar per “escapar-se de la trampa del cinisme”.

Els cínics a l’antiga Grècia eren la representació de la frugalitat, la vida senzilla i el retorn a la natura. Amb una màxima: com menys necessitats, més llibertat i felicitat. Amb el temps, l’evolució de la idea original es va desplaçar a la versió actual del que entenem per cínic: “Persona que actua amb falsedat o desvergonyiment descarats”. Associem el cinisme no amb la frugalitat, sinó amb la ironia i el sarcasme. Aquella distància freda que, avui, és menyspreu, desídia o desinterès.

El filòsof Gregorio Luri, a l’assaig En busca del tiempo en que vivimos. Fragmentos del hombre moderno, caracteritza l’ésser humà dels nostres temps com un ésser que viu en una constant problematització de tot, en un estat de pessimisme permanent que li impedeix gaudir plenament de les coses senzilles de la vida i de ser conscient del valor que tenen. “La realitat és que la problematització ens aliena de l’experiència de la vida, de les coses concretes i immediates, amb la seva alegria, la seva tristesa, la pena i l’eufòria”, assenyala.

Els nostres valors democràtics no es defensen sols, mirant-los com si fossin en una vitrina. Hi ha alternativa a la problematització de la vida que ens paralitza i que justifica la insensibilitat cínica: se’n diu compromís. Ha arribat l’hora."

El Dao

Klee 1930

Com passa també amb el Llibre dels Salms de la Bíblia, aquests textos transmesos de generació en generació sovint tenen distribucions una mica arbitràries. Hem mirat de reordenar el Daodejing de manera que resulti una mica més fàcil de llegir. Aquesta és la primera part, dedicada al Dao (entre parèntesi, la numeració original en el Daodejing).

I. El Dao

DR I.1 (D 1)

"El Dao que pot ser definit

no és el veritable Dao.

El nom que se li pugui donar

no és el seu veritable nom.

Sense nom, origina el cel i la terra.

Amb nom, és la mare de totes les coses.

L'absència de desig

porta a la seva comprensió.

El desig

porta a conèixer les seves manifestacions.

Però desig i absència de desig

són diferents noms d'una mateixa realitat.

Aquesta identificació es percep

en la profunditat més profunda,

on hi ha l'accés a la meravella."

DR I.2 (D 25)

"Hi ha quelcom que existeix abans que el cel i la terra.

Immòbil i impenetrable, buit i silenciós

pur i profund, únic i il·limitat,

sense so, sense forma, no depèn de res i mai no canvia,

omnipresent i inexhaurible.

Se'l pot considerar la mare del món.

No conec el seu nom, però si li he de donar un nom li diré Dao.

Si l'hi he de donar un cognom, li diré "gran", perquè s'expandeix;

la seva expansió el porta lluny, i la llunyania el fa tornar.

El Dao és gran, el cel és gran, la terra és gran, l'ésser humà és gran.

L'ésser humà segueix la llei de la terra, la terra segueix la llei del cel,

el cel segueix la llei del Dao, el Dao segueix la seva pròpia llei."

DR I.3 (D 67a)

"La gent diu: "Tan gran com és, i el Dao no té definició."

Però el Dao no té definició precisament perquè és tan gran.

Si el Dao pogués ser definit, seria petit i no gran."

DR I.4 (D 32a)

"El Dao no ha tingut mai nom.

Tot i ser tan petit i simple,

ningú el pot arribar a imaginar."

DR I.5 (D 41c)

"Com un quadrat immens, que no té cantonades,

com els grans talents, que maduren tard,

com les notes més agudes, que costen de sentir,

com les imatges més boniques, que no tenen forma,

el Dao és ocult i no té nom,

però només ell ofereix ajuda i plenitud."

DR I.6 (D 42a)

"El Dao engendra l'un; l'un engendra el dos;

el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses.

Tot porta el yin al darrera i el yang al davant;

combinant aquestes forces s'assoleix l'harmonia."

DR I.7 (D 51a)

"El Dao engendra,

la virtut nodreix,

la matèria conforma,

l'energia perfecciona.

Per això, totes les coses

veneren el Dao

i exalcen la seva virtut.

Aquest venerar el Dao

i exalçar la seva virtut

no és imposat sinó espontani,

sorgit de la mateixa naturalesa.

Perquè el Dao engendra totes les coses

i la seva virtut les nodreix,

les fa créixer, les perfecciona,

les conserva, les madura

i les protegeix."

DR I.8 (D 40)

"El retorn a l'origen és la dinàmica del Dao.

La subtilitat és la manera d'actuar del Dao.

Tot existeix, però l'existència ha sorgit del no res."

DR I.9 (D 35b)

"La música i l'olor del bon menjar aturen el caminant,

però el que es diu del Dao no té gust de res.

Se'l mira i no pot ser vist,

se l'escolta i no pot ser sentit.

Però si se'l fa servir, és inexhaurible."

DR I.10 (D 5b)

"L'espai entre el cel i la terra

pot ser comparat a una manxa.

Buit però no esgotat,

com més el fas anar, més en brolla.

Com més en parles, menys l'entens.

Més val mantenir-se al seu centre."

DR I.11 (D 11)

"Trenta radis convergeixen al centre d'una roda

però és el buit que deixen al mig

el que permet funcionar al carro.

Es treballa el fang per fer una gerra,

però la seva utilitat depèn

de l'espai buit del seu interior.

S'obren portes i finestres a les parets d'una casa,

però és el buit que emmarquen

el que les fa útils per a l'habitatge.

Ens interessem pel que és,

però la seva utilitat depèn del que no és."

DR I.12 (D 4)

"El Dao és buit;

però si el fem servir,

sembla inesgotable.

És profund, insondable;

sembla l'origen de tot.

Llima allò que sobresurt,

afluixa allò tensat,

atenua allò que encega.

Unit a tot,

pur i tranquil,

sembla existir per sempre.

No se sap de qui és descendent,

sembla predecessor dels déus."

DR I.13 (D 14)

"Si mires de veure'l, no el veus. Per això se l'anomena l'invisible.

Si mires de sentir-lo, no el sents. Per això se l'anomena l'inaudible.

Si mires d'agafar-lo, no el toques. Per això se l'anomena l'intangible.

Amb aquestes tres característiques, no pot ser descrit;

per això s'apleguen en una de sola.

Per sobre no és brillant,

per sota no és fosc.

No para mai d'actuar però no té nom,

pertany al no-ser de les coses.

És forma sense forma,

i imatge sense imatge.

És fugaç i evasiu.

Per davant, no veus el seu rostre;

per darrere, no veus la seva esquena.

Sigues fidel al Dao immemorial

per orientar l'existència actual.

Qui coneix l'origen,

té el fil del Dao."

DR I.14 (D 6)

"L'esperit de la terra no mor,

se l'anomena la profunda matriu.

L'entrada de la profunda matriu

és l'origen de tot.

Sembla existir per sempre;

la seva fecunditat no s'estronca

si es fa servir amb gentilesa."

DR I.15 (D 52a)

"Tot té un mateix origen, que anomenem la mare del món.

Qui coneix la mare, coneix els fills.

Qui coneix els fills i es manté en contacte amb la mare,

és alliberat de la por de la mort."

DR I.16 (D 32d)

"Tot va a parar al Dao,

com els torrents de les valls

van a parar als rius i als mars."

DR I.17 (D 41a)

"Quan un deixeble d'alt nivell sent parlar del Dao,

el practica amb afany.

Quan un deixeble de nivell mig sent parlar del Dao,

oscil·la entre la comprensió i la incomprensió.

Quan un deixeble de baix nivell sent parlar del Dao,

se'n riu.

Si aquest no se'n rigués, el Dao no seria el que és."

DR I.18 (D 21)

"La persona sàvia adquireix virtut en seguir el Dao.

El Dao és quelcom indefinit i vague.

És vague i indefinit, però adquireix formes.

És indefinit i vague, però hi passen coses.

És profund i fosc, i en ell hi ha una força vital,

i aquesta força el fa eficaç.

Des dels temps més remots fins avui,

no s'ha prescindit del seu nom.

I com es pot conèixer la seva força?

Experimentant-la."

DR I.19 (D 34)

"El Dao pot ser trobat per tot arreu.

Tot li deu l'existència,

però no demana obediència.

Fa coses, però no se les atribueix.

Te cura de tot, però no se n'apropia.

No té pretensions,

i per això se'l pot anomenar petit.

Tot s'adreça a ell sense necessitat de crida,

i per això se'l pot anomenar gran.

De la mateixa manera, la persona sàvia mai es considera gran,

i així, assoleix la grandesa."

DR I.20 (D 23b)

"Qui segueix el Dao, s'uneix al Dao.

Qui practica la virtut, s'uneix a la virtut.

Si els abandones, ells t'abandonen.

Qui s'hi identifica,

és acollit per ells i pot avançar plenament.

Obre't al Dao i a la virtut, no els abandonis,

i confia en les teves respostes naturals.

Qui no confia prou, no pot rebre confiança."

DR I.21 (D 62)

"El Dao es troba en el més profund de totes les coses.

És el tresor de la persona sàvia i l'empara de la que no ho és.

Les paraules boniques comporten honors,

les accions boniques comporten respecte.

Tot i que algú no sigui virtuós, perquè foragitar-lo?

Quan es nomena un nou emperador

i els seus ministres,

en comptes de fer una ofrena de jade

que hagi de ser portada per una quadriga,

val més que siguin fidels al Dao.

Els antics estimaven el Dao

perquè, amb ell, quan cerques, trobes;

i quan fas una falta, igualment ets acollit.

El Dao és el màxim que es pot assolir."

DR I.22 (D 16)

"Buida la teva ment de desigs i ambicions

per tal de preservar la pau profunda.

De l'aparença bulliciosa de les coses

contempla'n el retorn a la quietud.

Tots els éssers creixen amb agitació,

però després tornen a la seva arrel.

Tornar a la seva arrel és trobar el repòs.

Reposar és tornar al seu ordre natural.

Tornar al seu ordre natural és conèixer l'eternitat.

Conèixer l'eternitat és ser il·luminat.

Qui no coneix l'eternitat

camina cegament cap a la desgràcia.

Qui coneix l'eternitat

acull tothom.

Qui acull tothom és imparcial.

Qui és imparcial és part de la natura.

Qui és part de la natura és com el Dao.

Qui és com el Dao arriba al que és ferm.

Quan el jo desapareix, no hi pot haver perill."

Text sencer del Daodejing a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

La voluntat de Déu

Conèixer el que Déu vol és una activitat alhora individual (que ha de dur a terme cada persona) i col·lectiva (i per tant cultural, històrica). I és un procés obert (que mai no s'acaba, que no es tanca, que ningú pot definir una vegada per totes).

És una orientació vital que porta plenitud, vida veritable (que genera la impressió de viure la vida tal com es mereix de ser viscuda).

A la tradició cristiana, això s'expressa a la quarta frase del Parenostre: “Faci's la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel”. Faci's la vostra voluntat, i no la meva/la nostra. I que així desaparegui la distinció terra-cel, que els dos mons s'unifiquin, que visquem la realitat tal com és i en la seva plenitud, que visquem la vida tal com ve i en la seva profunditat. Aquesta unificació porta pau.

"Que la pau sigui amb tu".

"Que sigui el que Déu vulgui". 

Corbí: La via del cor i la via de la ment

Chillida 1975

"Si fem una comparació entre les religions i grans corrents espirituals de la història de la humanitat, veiem que es poden dividir en dos grans grups: les religions i tradicions espirituals que treballen per accedir a la dimensió absoluta i a la qualitat humana profunda des del cor, és dir, des del sentir profund, i les que treballen des de la ment.

Aquests dos grans blocs es contraposen també en el fet que les que treballen des del cor són teistes, i les que treballen des de la ment no ho són.

Aquests dos grups també estan situats a l'espai: les tradicions teistes són principalment occidentals i les tradicions no teistes són principalment orientals.

Les tradicions teistes fan servir principalment narracions i símbols, i les tradicions no teistes fan servir preponderantment argumentacions i raons.

En els escrits sagrats i en les fonamentacions de les tradicions teistes hi ha una absència gairebé completa d'arguments i raons; en els escrits fundacionals de les tradicions no teistes hi ha una absència gairebé completa de símbols i narracions com a garantia de les seves afirmacions.

Les figuracions que construeixen les tradicions teistes apunten a allò inefable, a allò innombrable. Les tradicions no teistes apunten a allò que és buit de tota possible objectivació i representació.

En els dos grans blocs hi ha una gran diferència, per contraposició, en la manera d'al·ludir i orientar a la dimensió absoluta, i hi ha, alhora, una gran confluència en allò a que apunten, en allò a que al·ludeixen.

Les tradicions religioses, que segueixen la via del sentir, han de fer servir narracions i símbols plenament qualitatius capaços d'arribar al sentir profund. No utilitzen formulacions abstractes, perquè abstreuen de les qualitats i no arriben al sentir.

Les tradicions espirituals que utilitzen la ment no fan servir narracions ni símbols, perquè són menys aptes per arribar eficaçment a la ment. Quan usen narracions ho fan com a exemples per fer entendre les formulacions racionals.

Les tradicions que relliguen amb el sentir fan servir figuracions qualitatives del misteri dels mons, que són capaces de commoure el sentir; les tradicions que treballen amb la ment usen figuracions abstractes que apunten a convèncer la ment.

Els dos grans tipus de figuracions apunten al que no és nomenable des de les nostres categories sensitives, ni des de les nostres categories conceptuals. La nostra ment i el nostre sentir no són capaces de crear ni figures qualitatives, ni figures conceptuals capaces de delimitar, descriure, atrapar i posseir el misteri dels mons en uns motlles humans.

Intentarem mostrar com figuracions de l'innombrable mostren la seva insuficiència interna per referir-se a “això absolut que és aquí”, el misteri dels mons.

Considerarem els grans termes per referir-nos a la dimensió absoluta: Déu, l'Ésser, Brahman, el Buit.

Començarem amb el terme “Déu”.

És una entitat existent, Senyor Suprem, Creador de tot, Totpoderós, Provident, Únic Actor, Jutge de vius i morts.

Però és inefable, infinit en les qualitats, sense possibles acotacions i inobjectivable.

Si és infinit i sense possibles acotacions, no podem dir que sigui una individualitat, ni podem dir que sigui o que no sigui.

S'afirma que és existent i infinit. Aquests dos termes no casen bé.

S'afirma que és individualitat i sense límits. Tampoc no casen bé aquests dos termes.

S'afirma que és persona i sense límits. Passa el mateix.

Es diu que és el Clement i el Justicier. També aquí passa el mateix.

Afirmem que té infinites qualitats i que les té sense límits. Com pensar qualitats sense límits? Les qualitats, perquè les puguem predicar i diferenciar les unes de les altres, han de tenir límits, han de ser acotables.

Veiem dificultats i contradiccions en la figuració, que mostren que la figuració no s'afirma a si mateixa, sinó que apunta més enllà de si mateixa, apunta al misteri insondable de tot allò existent.

A més, no és el nom propi de la dimensió absoluta i tota criatura el proclama.

Vegem el terme “Ser” com a realitat de tota realitat.

Es manifesta a cada entitat, a cada acotació, però l'Ésser no pot ser acotat.

Es diu que és sense límits; és sense límits i és? Essent sense límits, es pot predicar què és?

En infinit, i és? Ser sense limitacions, no equival a dir que és buit?

Se li dóna el nom de Brahman, sent sense límits i, per tant, sense individualitat.

Brahman és l'ésser de tot, aleshores, ni és, ni no és.

S'oposa al Buit budista, però, encara que es digui ser, és buit, perquè no té cap acotació al seu si.

Aquesta figura de la dimensió absoluta: l'Ésser, Brahman, és contradictòria i és una estructura que no s'afirma a si mateixa, sinó que fa referència al que està més enllà d'aquesta figura. S'està referint al gran misteri del que existeix, al misteri innombrable dels mons.

El terme “Buit”.

El terme “buit” diu que el gran misteri dels mons és el buit de tota possible conceptualització i representació, és el buit de tota categoria humana.

Diu també que aquest buit no ho és per carència, sinó per plenitud.

Assenyala molt bé la desproporció del misteri dels mons i la pobra eficiència expressiva humana.

Així és una figuració que podria anomenar-se “no figuració”, que apunta a allò fosc, a allò ininterpretable del misteri dels mons.

Aquest terme fa referència al que està més enllà de tota figuració.

Aquestes figures que es fan servir per parlar de la dimensió absoluta, si se segueix el que afirmen, acaben negant el que han afirmat:

– “Déu” Senyor Suprem, Creador, Únic Actor, Provident, Jutge, etc., se sosté que és innombrable, inefable.

– El “Ser”, s'afirma que és l'ésser de tot, però també s'afirma que és sense límits i, per tant, buit.

– El “Buit” està més enllà de tota possibilitat humana de figurar-lo. És una noció potent que atura tot intent de nomenar-lo. Figura el misteri dels mons, deixant expressat que és més enllà de les nostres possibilitats.

Per tant, totes les figures de la dimensió absoluta empenyen més enllà d'elles mateixes. Orienten la indagació per portar-nos a l'abisme de l'innombrable, que és aquí amb tot el pes del seu abisme.

El misteri del que és aquí és una certesa buida per inconcebible. El seu caràcter inconcebible no disminueix el seu pes en el sentir i la ment, malgrat el seu buit.

Totes les figures intenten posar llum al misteri fosc dels mons, però ho fan submergint la llum a la mateixa foscor.

El més fosc és tan fosc que no se'n pot dir que sigui o que no sigui. En la seva foscor radical, és llum i és certesa, que es diu en tot ésser.

En aquestes imatges el món és foscor suma i llum certa.

En aquesta llum-foscor se submergeixen totes les imatges que pretenen apuntar a la dimensió absoluta, a l'inescrutable misteri dels mons, que és el misteri de tota realitat.

Totes aquestes figures no són conceptes coherents, sinó figures expressives que coincideixen en el seu assenyalament. Són estructures expressives, no lògiques, que presenten al seu si clares contraposicions. Aquestes contraposicions manifesten el seu caràcter de símbols."

Marià Corbí, Butlletí CETR novembre de 2022

Produir el real

Vallotton 1913

"Com que la possibilitat només ens permet pensar el real, mentre que el valor ens obliga a produir-lo, es comprèn que s'hagi pogut pensar de la possibilitat que estigui per sota de l'ésser i del valor que hi estigui per sobre. Però el valor i la possibilitat es definirien més adequadament com dos modes de l'ésser: és en l'ésser en efecte que veiem el valor oposar-se a la realitat i la possibilitat a l'existència. I de la seva relació en deriva no només la plenitud de l'ésser, sinó el seu significat. Perquè, com que no hi ha res exterior a l'ésser i en relació amb el qual l'ésser mateix rebria una significació, és obvi que la significació de l'ésser resulta, dins d'ell, d'una correlació entre els seus modes."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 359

Text original:

"Puisque la possibilité ne nous permet que de penser le réel, alors que la valeur nous oblige à le produire, on comprend qu’on ait pu penser de la possibilité qu’elle est au-dessous de l’être et de la valeur qu’elle est au-dessus. Mais la valeur et la possibilité seraient plus justement définies comme deux modes de l’être : c’est dans l’être en effet qu’on voit la valeur s’opposer à la réalité et la possibilité à l’existence. Et de leur rapport dérive non seulement la plénitude de l’être, mais sa signification. Car, puisqu’il n’y a rien d’extérieur à l’être et par rapport à quoi l’être lui-même recevrait une signification, il est évident que la signification de l’être résulte, au dedans de lui, d’une corrélation entre ses modes."