dijous, 7 de maig de 2015

El camí del mig





Els textos sagrats són textos redactats en llenguatge simbòlic. La seva pretensió no és descriure la realitat, sinó aportar elements per ajudar-nos a viure dignament, a viure com a "veritables éssers humans". Són destil·lats d'experiència humana, concentracions de saviesa. Són excelses construccions humanes que fan servir la referència a la divinitat per expressar adientment el que volen dir (i que no és fàcil de dir sense aquesta referència). No diuen "Déu diu que cal fer això" (encara que de vegades ho sembli, pel gènere literari que adopten) sinó "l'experiència de la vida destil·lada per un seguit de generacions en un marc cultural determinat ha portat a veure les coses així", i per expressar aquesta manera de veure les coses necessiten formular-ho amb un llenguatge simbòlic que els permet fer-ho.

Per això els textos sagrats fan servir la referència a Déu. Per tenir un contrapunt imprescindible a la referència a nosaltres mateixos. Com que nosaltres creem tot el món humà, i el que proposa el text sagrat va més enllà del que és espontàniament humà, del que és típic i esperable de la condició humana (tot i que podríem dir que és el que és "veritablement humà"), cal fer referència a quelcom de fonamental que és "fora del món", que és humanament incontrolable i immanipulable, que no està sotmès als nostres interessos espontanis, mediocres i egocentrats; cal una referència a quelcom que és "més enllà del món", i que permet donar força i consistència a aquest contrapunt. Dir simplement "no nosaltres" te menys força que fer referència a Déu, i l'experiència que proposen els textos sagrats és d'una gran força, d'una força total, plena, i per això diem que és "com si vingués de Déu."

Els textos sagrats no ens volen portar fora del món, o induir-nos a una contemplació passiva de no se sap quin espectacle, o a defugir les nostres responsabilitats i compromisos, o a instal·lar-nos en una mena de quietud, d'inactivitat, marginant-nos del món. Ben al contrari, són crides a l'acció. Però a un determinat tipus d'acció: no a l'acció interessada, que ens porta a dependre dels èxits i fracassos, sinó a l'acció que no respon als nostres interessos, a l'acció desinteressada, la que no espera recompensa, l'acció sense finalitat, l'acció lliure, que no està lligada al resultat. Ens diran que cal treballar sempre, actuar sempre, esforçar-se sempre, comprometre's sempre, assumir responsabilitats sempre, però no pel resultat a assolir, sinó pel valor mateix de l'acció, pel servei que fa als altres (i així de retruc pel servei veritable que ens fa a nosaltres mateixos, no als nostres interessos). I per poder dir això el text sagrat ens dirà que cal actuar com si aquesta acció fos un oferiment a la divinitat (i no a nosaltres mateixos), com un sacrifici sagrat, una donació feta a Déu.

Aquest punt de vista comportarà un anar més enllà dels parells de contraris: de l'èxit i el fracàs, del triomf i la derrota, del positiu i el negatiu, de l'atracció i l'aversió, de l'alegria i la tristesa, del plaer i el dolor, del guany i la pèrdua, assolint així l'equanimitat (igual reacció anímica, igual estat d'ànim sigui quin sigui el resultat). Aquest camí del mig entre la passivitat i l'acció interessada, és veritable font de pau i joia, de llibertat (ja no depenem del resultat) i d'harmonia. El text sagrat ens posa en guàrdia davant les passions obnubiladores (tan humanes...), les esperances inútils (tot s'arreglarà, hi haurà un final feliç...), els pensaments egoistes (el que cal és que jo me'n surti). No esperar res, no confiar en res, no dependre de res, no tenir por de res: d'aquí sorgeix la veritable llibertat, la joia profunda, la mirada plàcida, l'aplom interior, la pau del cor, la serenor.

Aquesta experiència de pau i joia és correcte, és legítima, no és dolent experimentar-la, en ella no hi ha elements foscos, no hi ha "pecat". No és la pau de la indiferència i la insensibilitat, és la pau de la plenitud, de la intensitat, de l'anar fins al final gratuïtament, sense esperar res a canvi. Per això els textos sagrats diuen que aquesta mena d'acció desinteressada és una acció "pura", i per tant digne d'esdevenir ofrena a la divinitat.

¿Que aquesta acció pura (equànime, sense recompensa) va més enllà de l'humanament esperable, que és "inhumana", o "transhumana", o "suprahumana"? Certament. L'espontàniament humà és la passió (a no confondre amb l'entusiasme) i l'interès. Per això cal la referència a Déu per parlar de l'acció pura, tot i ser una reflexió fruit de l'experiència humana; d'una experiència humana que, per la seva peculiaritat, necessita -i fa servir- una formulació que fa referència a la divinitat. Per això els textos diuen que l'acció pura és un oferiment a la divinitat, un sacrifici per Déu (sentit ascendent, com la fumera que puja al cel), o una gràcia que ve de la divinitat, un do de Déu (sentit descendent, com el raig de llum que ve del sol). D'aquí ve, doncs, el recurs simbòlic de l'oferiment al Suprem; sense aquest recurs, no seria possible expressar-ho. Ens cal poder-ho formular dient que aquest procés ve de Déu, d'una saviesa profunda del nostre cor, o de més enllà de nosaltres, indicant així que no es correspon amb la simple espontaneïtat de la nostra condició humana.


(reflexions a partir dels aforismes dels primers capítols de la Bhagavad Gita; veure'n una tria en el post en aquest blog del dia 19 de gener de 2014)