dimecres, 19 de gener del 2022

Més vides

 

Casas 1901

Les vides de Teresa Mestre i Josep Pijoan són fora del comú. Només aplegant unes quantes informacions de la Viquipèdia tenim un panorama excepcional...

"Teresa Mestre i Climent (Sarrià, 1869 – Nova York, 22 d'abril de 1948), coneguda com La Ben Plantada, va ser una dona de la burgesia catalana de la primera meitat del segle xx. Va ser famosa perquè va inspirar Eugeni d'Ors en la creació del personatge de La Ben Plantada, la representació ideal dels valors noucentistes que d'Ors defensava. Per desavinences familiars, es va separar del seu marit, l'industrial mataroní Jaume Baladia, i va marxar amb l'historiador i intel·lectual Josep Pijoan, un esdeveniment que va causar una gran commoció dins el seu cercle social a l'època.

Era nascuda a la vila de Sarrià quan encara no estava integrada a la ciutat de Barcelona. El seu pare, Josep Mestre i Morer (1842-1898), era un farmacèutic ric amb activitat política, que tenia una farmàcia al carrer de l'Hospital de Barcelona; la seva mare, Filomena Climent Heredero (1844-1896), patia una bronquitis crònica que marcava la vida familiar.

Va conèixer Jaume Baladia, hereu de fàbriques tèxtils de Mataró, quan aquest estudiava a Barcelona. Jaume era orfe des de nadó, ja que els seus pares havien mort quan ell va néixer. Havia estat adoptat per la seva tieta Ramona Soler, que condicionaria molt la seva educació i la seva dependència com a futur hereu de les fàbriques. Jaume i Teresa es van casar a Barcelona el 24 de maig de 1893, a l'església de Santa Anna, i van fixar la seva residència a Barcelona, al carrer de Lleó XIII, a la zona alta de la ciutat. Uns pocs anys més tard, l'11 de novembre de 1896, la bronquitis va matar la mare de Teresa, amb 52 anys, i el seu pare es va suïcidar per amor més tard, el 10 d'agost de 1898. Teresa va demanar a la seva germana Dolors que anés a viure amb ells.

Els Baladia formaven part del cercle artístic i intel·lectual de la burgesia catalana. Prat de la Riba era amic seu, Ramon Casas era el pintor de la família, Puig i Cadafalch i Pompeu Fabra eren companys de classe de Jaume Baladia. A les trobades socials que s'organitzaven a casa seva, en Pompeu Fabra va conèixer i es va casar amb Dolors, la germana de Teresa, i passà a formar part de la família.

El 7 d'agost de 1902 va pujar el pic d'Aneto acompanyant el seu marit, que era membre del Centre Excursionista de Catalunya, un fet històric en convertir-se en la primera dona espanyola a conquerir-lo.

La parella va tenir tres fills: Jaume, conegut com a Gip (1894-1984),[15] Maria Teresa, coneguda com a Niní (1898-1975) i Francesc Xavier, conegut com a Ninus (1899-1985).

Ramon Casas, artista de referència del modernisme, va ser el pintor de la família Baladia a qui va realitzar fins a 11 retrats. De Teresa Mestre va pintar dos olis i, com a mínim, un dibuix al carbonet.


Casas 1907

El primer retrat –Retrat de la senyora Baladia (MNAC)– és de 1907, es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya i representa Teresa dempeus amb una túnica blanca i un estil clarament classicista. L'obra no va estar exempta de problemes, ja que la figura sembla que va ser la imatge que materialitzava l'ideal noucentista que Eugeni d'Ors apreciava en la personalitat de Teresa. Segons Joan Ainaud de Lasarte, d'Ors havia influït en la Junta de Museus, que estava organitzant l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona de 1906, perquè hi afegís un premi especial que recaigués en aquesta obra. L'interès responia, d'una banda, a la idealització que feia d'aquesta imatge i, d'altra, al fet que volia que fos la primera obra que formés part de la Galeria de dones formoses que ell impulsava. Aquesta exposició pública d'una dama de la burgesia no va agradar a la família. Ramona, la tieta i padrina de Jaume Baladia, sobre qui exercia una forta influència, considerava que "només les dones solteres podien fer de model en un retrat". Aquest fet va provocar que Ramon Casas, en una carta de 16 de novembre de 1906, acceptés la compra de l'obra per part de la Junta de Museus, subjecta a unes condicions que la família imposava. En concret indicava que "no podia figurar en cap mena de galeria de retrats i tan sols formar part dels museus municipals".


Casas 1908


El segon retrat a l'oli –també anomenat Retrat de la senyora Baladia– és de 1908 i forma part de la col·lecció familiar. Casas va pintar Teresa amb un aspecte molt relaxat, ocupant tot l'espai amb els seus braços elegantment oberts i sostenint una rosa groga a la mà. La obra va ser realitzada sense model, a partir d'apunts que havia pres durant les seves estades a la residència d'Argentona quan estava fent els retrats dels fills de Teresa. No hi ha constància si Teresa tenia coneixement de la seva realització, però està clar que ho va fer a l'esquena de la família després de les tensions generades pel primer retrat. Quan la tieta Ramona ho va descobrir va forçar el seu nebot Jaume a expulsar de casa la seva dona.

Casas 1910


El retrat al carbonet és de les mides i estil que solien tenir els seus habituals dibuixos apareguts a Pèl & Ploma. Es tracta d'un retrat de perfil amb una línia única per delimitar els trets principals d'una personalitat enigmàtica. Casas capta la mirada melancòlica com la que havia reflectit al retrat del MNAC de 1907. Treballa amb detall la seva cabellera, tot un símbol de la seva modernitat. Els difuminats de la cabellera i la part posterior del coll aporten dinamisme i moviment al personatge. Casas prescindeix de cap element complementari que distregui l'atenció sobre la persona i ressalta la vivacitat amb uns lleus tocs de color amb pastel als llavis i l'orella que esdevé punt central del dibuix i connexió entre la pell i el cabell. L'obra la va conservar l'autor fins que poc abans de la seva mort la va donar a la filla de la model, Niní, com es coneixia Maria Teresa Baladia i Mestre."


La Viquipèdia acaba aquí. Però llavors es pot lligar amb l'entrada corresponent a Josep Pijoan...

"Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 22 d'agost de 1879 - Lausana, 16 de juny de 1963) fou un arquitecte, historiador i crític d'art, assagista, poeta i agitador cultural català. Devot seguidor en la seva joventut de Joan Maragall. Col·laborà a La Renaixença, Pèl i ploma, La Veu de Catalunya, Empori, entre altres publicacions. Els seus primers poemes els publicà a la revista Pèl i Ploma l'any 1901. Després de la Guerra Civil (1936-39) col·laborà a Quaderns de l'Exili, de Mèxic.

El 1902 acaba la carrera d'arquitecte, i a l'any següent fa el seu primer viatge a Itàlia per ampliar els estudis; és des d'allí que divulga l'obra de Llull, per qui sent gran admiració. En tornar d'aquest viatge Pijoan va tenir un paper destacat en la realització de diferents iniciatives culturals. Va ser col·laborador d'Enric Prat de la Riba quan aquest va arribar a la Diputació i membre de la Junta de Museus. Col·laborà en l'organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona el 1906, i, a l'any següent, en l'Exposició Internacional de Belles Arts.

Membre de la Junta de Museus de Barcelona, va organitzar i promoure la Biblioteca de Catalunya a Barcelona, on es conserva un bust seu modelat per Ernest Maragall i Noble. Va intervenir en la fundació de diverses institucions, com l'any 1907 que, a iniciativa seva, es va crear l'Institut d'Estudis Catalans, del qual fou primer secretari general. Participà en l'organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Gràcies a la seva empenta prengué forma el Museu d'Art de Barcelona, que més tard esdevindria Museu d'Art de Catalunya, l'actual MNAC. Treballà en la defensa i recuperació de l'art romànic català, al qual va donar ressò internacional. Va ser impulsor de la futura Biblioteca de Catalunya, secretari de la Escuela Española de Roma, etc. Durant tots aquests anys sols feu breus estades a Barcelona. D'aquesta manera va impulsar notablement el desenvolupament cultural de Catalunya. Fou l'encunyador del terme pancatalanisme, que aparegué en un article a La Renaixensa el 1899.

Interessat per la cançó popular i les rondalles, va ser durant les seves estades al Montseny que es dedicà a recollir-les de pastors i carboners; va publicar, a Catalunya, algunes rondalles amb el pseudònim de «la senyora Pepa», segurament en homenatge a l'àvia Pepa, mestressa de la Figuera, la masia on s'estava. Va ser després de les llargues estades en aquella casa del pla de la Calma, on va escriure la majoria de les seves poesies, que va publicar l'únic llibre de poemes, El cançoner (1905), amb un pròleg del seu bon amic Joan Maragall. En els sojorns montsenyencs també preparà la publicació de les obres pòstumes de Jacint Verdaguer, mort poc abans. La gent d'aquelles muntanyes li deien «el Saltacarenes».

L'any 1910 marxà a Itàlia, on exercí a l'Escola Espanyola. Va ser enviat al Museu Britànic pel govern espanyol per a estudiar els seus manuscrits. Va tornar a Roma per a fundar i ser secretari, en funcions de director, de l'Escuela Española de Arte y Arqueología a Roma des del mateix any de la seva constitució el 1911.

El gener del 1913 va viatjar a Suïssa a trobar-se amb Teresa Mestre, que havia deixat el seu marit i els fills, i el març van marxar tots dos a Toronto (Canadà), on va encetar, al seu costat, una nova vida professional dedicada a fer d'arquitecte i constructor. Van residir a Toronto fins al 1922, a Claremont (Califòrnia, EUA) entre el 1922 i el 1929, i a Chicago entre els anys 1930 i 1938. En aquestes tres ciutats va treballar com a professor universitari dedicat a temes de cultura hispànica. Va ser durant l'estada als Estats Units que va començar a formar part de la comunitat religiosa quàquera, la Societat dels Amics. Un cop jubilat el 1938 va anar a Nova York, on va ser molt actiu en l'ajuda humanitària als nens durant la Guerra Civil mitjançant la Societat dels Amics i la comunitat quàquera a la qual pertanyia. Els primers anys de la dècada de 1940 va residir temporades a Mèxic, on col·laborà a la revista Quaderns de l'Exili. També va ser assessor de la Societat de Nacions per a qüestions culturals.

El desembre del 1945 Pijoan i Teresa Mestre van deixar els Estats Units i es van instal·lar a Lausana. El juliol del 1947 van tornar a Nova York, on Teresa Mestre va morir. Retornat a La Tour de Coligny, a Lausana, es va tornar a casar el 1950 amb Geneviève Bugnion (1911-1996), que havia estat la seva secretària. Visqué a Suïssa fins a la seva mort, el dia 16 de juny de 1963, a vuitanta-quatre anys. Amb Teresa Mestre havia tingut dos fills: Michael i Rose. Amb Geneviève Bugnion, una altra filla, Irene Pijoan.

La seva obra més ambiciosa, i la més divulgada, va ser Summa Artis, monumental història de l'art, de la qual va redactar en solitari els setze volums inicials. Alguns llibres seus són Les pintures murals de Catalunya (1907), Historia del Arte, 3 volums, (1914), Historia del Mundo, 3 volums (1926), El meu Don Joan Maragall (1927), Historia general del arte (1931-1961), Mi Don Francisco Giner (1932), Les pintures romàniques a Catalunya (1939), Obra catalana (1963)."


Quina intensitat de vides! La Teresa, amb 44 anys, després d'haver sigut una gran senyora de la burgesia catalana, s'embarca a una aventura internacional (Toronto, Califòrnia, Chicago, Nova York, Lausana...) amb un xicot deu anys més jove que ella, una unió que dura fins a la mort de la Teresa als 78 anys. Haurà tingut cinc fills, tres amb Baladia i dos amb Pijoan. Però llavors en Pijoan encara comença una altra vida amb la seva secretària, 32 anys més jove que ell i té una filla als 74 anys! Aquesta filla, pintora, escultora i professora d'art, farà carrera als Estats Units i morirà de càncer de pit als 50 anys, l'any 2004. 

Aquesta és la Teresa amb els seus tres fills Baladia:



I aquesta sembla ser la Teresa amb en Jaume Baladia:


Aquest és el retrat que Ramon Casas feu de la filla de Teresa Mestre i Jaume Baladia, Maria Teresa, el 1906:

Casas 1906