diumenge, 13 de març de 2011

A propòsit del propòsit





Normalment utilitzem els termes "sentit" i "propòsit" força indistintament, gairebé com a sinònims, i això no genera gaire problemes. Ara bé, si volem filar una mica més prim, si volem incorporar una mica més de rigor a alguna reflexió, potser val la pena diferenciar els dos termes.

"Propòsit" deixa més clar que es tracta de quelcom generat per nosaltres mateixos, del fruit d'una decisió personal meva, d'un "propòsit" que jo em faig. Soc jo qui estableixo, fruit de la meva llibertat i la meva voluntat, un objectiu a assolir, una fita a realitzar. Em "proposo" fer això o allò, i és de mi que ve la proposta. "Sentit", en canvi, fàcilment és percebut com a quelcom donat des de fora, preestablert. Quan diem de quelcom que "té sentit" no estem dient que aquest sentit li haguem atorgat nosaltres, sinó que li és intrínsec o que li ha donat algú altre.

Per això és diferent parlar de "quin és el sentit de la vida humana" de parlar de "quin és el propòsit que jo dono a la meva vida". Tan diferent com perquè alguns trobem dificultats a considerar que la vida -o el cosmos- tenen un sentit. La vida i el cosmos "són", els tenim aquí, en formem part, però ningú els hi ha donat cap sentit. Aquí, "sentit" s'aproxima a "significat". Quin "significat" tenen el món i la vida? Cap. Quin "sentit" (raó d'ésser, finalitat) té, la vida? Cap.

Nosaltres podem donar un "propòsit" a la nostra vida. I podem dir que podem "donar un sentit a la nostra vida", però llavors hem de ser conscients de tornar a una accepció de "sentit" molt propera a "propòsit": és el sentit que nosaltres li donem, no un que ella tingui per se.

També és cert que podem experimentar una estranya vivència: de vegades, en segons quin lloc, moment o circumstància, "és com si" la vida i el cosmos tinguessin "sentit", tinguessin un sentit per ells mateixos, independentment del que nosaltres els hi puguem atribuir. És una vivència real, peculiar, gratificant i generadora de gratitud. Però sempre és una vivència subjectiva, un "és com si". Preciosa, certament. Però incontrolable, immanipulable. I pertanyent a un àmbit situat més enllà de la nostra raó, que no ens permet dir amb la raó que la vida tingui un sentit.

Val més ser prudents amb la utilització del terme "sentit", més prudents que no pas amb el terme "propòsit". Se'l pot fer servir, però amb compte, pensant bé què volem dir. És un terme delicat, amb encara més significats que els aquí comentats, i que té capacitat d'obrir perspectives però també de crear confusions.

___


Vaig donant tombs a aquest tema. Com passa sovint, com més hi rumies, més es complica. Conceptes com "finalitat" o "significat" apareixen en el panorama. Un exemple concret per considerar. El gran poeta Martí i Pol deia: "Ara mateix, enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic, i em poso a apedaçar." Aquí podriem substituir "propòsit" per "finalitat" i no passaria res a nivell de continguts. En canvi, substituir-lo per "sentit" no funcionaria (i tampoc per "significat"). O sigui: en segons quins casos, "sentit" i "propòsit" són intercanviables, i en segons quins altres no. Raó de més per justificar la necessitat d'anar amb cura a l'hora d'utilitzar aquestes nocions. Un altre exemple. Diu Ernst Tugedhat: "Només un ésser que diu "jo" pot tenir un propòsit. Tenir un propòsit significa dirigir-se a quelcom bo, a una finalitat, i el caràcter irreductiblement proposicional d'una acció determinada per un propòsit es mostra en el fet que hom pot posar en qüestió tot el que hom es proposa, reflexionant sobre si és bo." Aquí tampoc no podriem substituir "propòsit" per "sentit", em sembla.