dijous, 3 de desembre de 2009

Fer o esdevenir?




"En la tradició cristiana es parla de buscar i trobar la voluntat de Déu per a cada u. Aquesta voluntat no és un manament extern, arbitrari o despersonalitzador; al contrari, és el camí pel qual cadascú adquireix la plenitud de la seva identitat a través d'un màxim d'unió, per mitjà del caràcter actiu i cocreador en con-sentir amb tal Voluntat. No es tracta de fer la voluntat de Déu, sinó d'esdevenir aquesta Voluntat i fluir en una única direcció amb la totalitat del propi ésser unificat."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 144)

La distinció que fa en Xavier Melloni entre "fer" i "esdevenir" és un matís bonic i fecund, que facilita l'anar més enllà de qualsevol imposició externa. I indica molt pertinentment que esdevenir el que som ens situa en el camí d'assoliment de la plenitud i d'entroncament amb la divinitat.

Ara bé, un cop fet aquest pas, poden ser útils dues coses. D'una banda, recordar l'accepció complementària que es deriva de la formulació evangèlica en el Parenostre: "faci's la Vostra voluntat", en la línia del que més tard serà el sotmetiment pacificador formulat per l'Islam, en la que l'ésser humà s'abandona en les mans d'un destí que el depassa però al que fa confiança.

D'altra banda, recordar la oportunitat de reprendre la formulació de "fer la voluntat de Déu" per la capacitat que té de subratllar que no estem parlant només d'una dinàmica interior de cada persona individual. Aquesta expressió apuntaria així a l'oportunitat d'assumir la reflexió feta pels nostres avantpassats (no en va tan considerats per la tradició xinesa) sobre la manera adient de viure. Apunta a la importància de la incorporació de les construccions culturals heretades que fan referència a l'horitzó final que orienta el comportament humà.

"Fer la voluntat de Déu" és no esdevenir un mateix criteri únic, o hegemònic, sinó acceptar que l'aportació exterior és guia vàlid, acumula més saviesa que la que la meva limitada experiència vital pot acumular. Això s'ha de donar en un context de llibertat. M'he de sentir lliure d'acceptar aquesta "voluntat de Déu". Una voluntat que se m'ha de mostrar com a constructiva, com a realitzadora, com a orientadora, com a camí eficaç per anar més enllà de mi mateix. Però segueix essent pertinent l'aportació exterior a l'hora d'elaborar el meu acotat criteri.

De fet, el termini del procés és anar més enllà del "fer" i de l'"esdevenir", i acabar dient simplement "la voluntat de Déu i no la meva" ("la Vostra voluntat i no la meva", si ho diem en un marc de pregària). No com a abreviació de res, sinó com aquell estadi en el que ens quedem simplement en una afirmació sense verb: ni "fer", ni "esdevenir", ni tan sols "ser". Ja no hi ha procés, sinó una simple manifestació que és humil aspiració i recordatori. "La voluntat de Déu, i no la meva", "la Vostra voluntat, i no la meva".


1 comentari:

Meritxell Ruiz ha dit...

Hola Raimon,
Em van recomanar el llibre "Al capvespre t'examinaran en l'amor" de Bernabé Dalmau de Publicacions de l'Abadia de Montserrat