dilluns, 29 de maig de 2017

Obres i exemplaritat




Seurat 1882



L'art sembla permetre la creació de grans obres sense necessitat que els seus autors siguin persones exemplars. No cal ser una persona de gran qualitat per a ser un bon artista, sembla ser. Bizet ho sintetitzava d'aquesta manera: "Per a ser un gran artista no cal ser una persona honorable."

Passa el mateix en altres àmbits? És una qüestió discutible. Es pot ser un bon professional (cirurgià, advocat, lampista, banquer...) amb una personalitat mediocre o fins i tot detestable? Possiblement sí. Nosaltres mateixos probablement donarem preferència a la competència professional sobre la qualitat personal a l'hora de triar els serveis d'un d'aquests professionals. Però en d'altres àmbits professionals (mestres, metges generalistes, directors d'escola, psicòlegs...) això no és tan clar: la qualitat humana sembla haver de formar part intrínseca de les competències professionals.

I què passa en l'àmbit dels dirigents, dels qui condueixen grups humans (directius empresarials, polítics, militars, directius d'ONG o del sector públic...)? La qualitat humana els hi és una necessitat intrínseca per fer bé la seva tasca? Aquí les opinions són diverses: hi ha qui els veu com uns professionals més, en els que la característica principal ha de ser la competència professional; i hi ha qui considera que només es pot dirigir bé des de la qualitat personal.

Les tradicions religioses semblen inclinar-se per aquesta darrera posició, si més no la xinesa: els dirigents han de ser virtuosos per poder fer la seva tasca. Es demana que els dirigents siguin savis, homes veritables, persones ideals, gent exemplar i qualificatius similars, si es vol tenir un bon funcionament de la societat. I es considera que la virtut (de) s'ha d'associar amb la divinitat (dao) amb un tipus de relació com l'existent entre el yin i el yang (el dao com a part oculta però imprescindible i indissociable del de; sense l'un no hi ha l'altre, l'un és expressió i l'altre fonament d'una mateixa realitat o dinàmica). La divinitat com a fonament de la virtut, la virtut com a expressió de la divinitat; dimensions en polaritat d'una dinàmica humana fonamental.