dimecres, 31 de maig de 2017

Cinc consideracions sobre la mort




La Tour 1640



1. La mort no és res

La mort no és res en ella mateixa; és simplement el final de la vida. La mort no té entitat, és la vida la que en té. La mort no és un estadi, ni el començament de res, ni la transformació de res. La mort no és una albada. La mort no és cap misteri. La mort no és la porta d'entrada a cap paradís, ni a cap infern, ni a cap llacuna, ni a cap eternitat. No és el començament de cap viatge, ni de cap llarga nit. La mort és un llum que es tanca, un foc que s'apaga, una espurna que desapareix. Rien ne va plus. Finito.

(Una altra cosa és que per mirar de fer més suau l'impacte d'aquesta realitat colpidora creem imatges que ens ajudin a assumir-la, i aquí en trobarem un munt, i algunes de ben boniques i útils: vida eterna, contemplació divina, repòs etern, paradís, resurrecció, reencarnació... Són això: imatges que ens conforten, i són benvingudes).


2. La mort és trista

La mort és una mala jugada (no vull emprar el terme "putada", ni que sigui el més utilitzat actualment, perquè em sembla impropi, no adient). És una mala jugada sobretot pels qui estimen la persona morta. I també per ella mateixa: sap molt de greu haver de deixar de viure. Veure-la venir revolta, fa enfadar, fa pena, entristeix, per mala salut que es tingui (excepte en determinats casos excepcionals en que és un alliberament; de fet, cal plantejar-se el dret a l'assistència al suïcidi, i no haver d'enverinar-se un mateix o haver de tirar-se sota un tren). En general, no hi ha res de bo ni de bonic en morir.


3. Hi ha dues morts

Una mort és deixar de ser conscient, l'altra és deixar de respirar (i de bategar; l'aturada cardiorespiratòria). Una és quan desapareix la consciència, quan la ment ja no funciona com per saber qui ets. L'altra és quan deixes de respirar i bategar, i el cos es refreda. De vegades la consciència es manté fins la darrera respiració, el darrer batec; de vegades, no. És difícil dir si és millor una cosa o l'altra.

(Deixem aquí de banda la mort violenta, en la que les dues morts s'apleguen en un mateix moment. La mort violenta - accidents, bombardeigs i altres actes de guerra, assassinats (amb el cas terrible dels assassinats lents amb sadisme) - hauria de ser impròpia de la condició humana, i s'hauria de mirar d'erradicar-la al màxim.)

Deixar de respirar, de bategar, és quelcom clar, és un moment precís: la vida s'atura, es perd, desapareix. La pèrdua de consciència també pot ser un moment precís, però sovint no ho és: és un procés gradual en el que és difícil saber en quin estadi s'està, i això implica la incertesa, fet dur tant pel que ho viu com pels altres. De vegades s'hi afegeix una altra incertesa, també tràgica: quan l'aparença externa és de pèrdua de consciència però queda el dubte de quin és el grau real de consciència interior. Això porta a la situació d'una plena consciència impossibilitada de comunicar-se (com la de les persones que només poden fer-ho parpellejant, per exemple), situació que quan es dona en un procés terminal és molt angoixant per a tothom, una de les pitjors maneres d'apropar-se a la mort.

Hi ha també la qüestió de la consciència i la memòria. Es pot perdre memòria sense perdre consciència, i perdre consciència sense perdre tota la memòria. I es pot perdre la consciència a causa d'una gran pèrdua de memòria (com en el cas de l'Alzheimer). Un entramat que complica la qüestió de la pèrdua de la consciència, una de les nostres dues morts.


4. La mort és inevitable

La mort no es pot evitar, és consubstancial a la vida humana, forma part del mateix procés vital, n'és indestriable. Si vivim, morirem ("és llei de vida", es deia). Som éssers fets per a morir, com tots els éssers vivents. No ho diem des d'una mena d'angoixa existencialista, sinó com a constatació d'un fet natural, normal. Voler canviar aquesta condició natural gràcies a la tecnologia és una mala idea, amb conseqüències potencials nefastes a nivell personal i social. Harari diu que ens orientem cap aquí, i pot ser cert, però potser valdria més que deixéssim correr aquesta orientació.


5. La mort com a consellera

Deia el Don Juan de Carlos Castaneda a Viatge a Ixtlan que la mort és una bona consellera a l'hora de trobar la manera encertada de viure. D'aquí que sigui bo tenir-la present, tenir-la quotidianament present. Voler ignorar-la és una bestiesa. No parlar-ne, defugir-la, és un error.

(Fa uns segles alguns tenien una calavera damunt la taula: bon recordatori. Penjar-se a la paret un dels darrers autoretrats de Rembrandt i Picasso també ho pot ser. O tenir-hi una bona imatge - n'hi ha moltes de dolentes - de Jesús a la creu: fins i tot algú que encarna en molt alt grau la divinitat mor.)