dimecres, 25 de gener de 2017

Marià Corbí: Bellesa i veritat




Cézanne 1895



“Només qui s'interessa profundament per la realitat i es gira vers ella amb tota l'atenció i tot l'amor, pot veure la bellesa. Per poder-se interessar incondicionalment per la realitat, cal mirar oblidant-se de sí mateix. Si quan m'aproximo a la realitat espero treure'n algun profit, ja sigui econòmic, de prestigi o satisfacció personal, algun profit pel que fa als sentiments o les emocions fortes, o bé en relació amb la realització personal o de la mena que sigui, vol dir que jo estic pel mig i amago la realitat. Si entre la realitat i jo, interposo els meus interessos, siguin quins siguin, no arribo a la realitat mateixa sinó a la idea que el meu interès s'ha fet d'ella. Si hi ha els meus interessos pel mig, la realitat no em pot parlar perquè jo li forço a dir, no el que ella és, sinó el que el meu interès li demana. Per això, l'artista s'aproxima a la realitat com si no fos un ésser necessitat, amb despreniment, sense buscar res, sense exigir-li res, independent, com si no necessités res del que la realitat li pugui oferir. Aquesta actitud despresa, distanciada de sí mateix, independent, sense que res propi s'escoli per entremig, és la condició bàsica per a que l'interès per la realitat sigui una autèntica atenció i amor per les coses mateixes. Però no és possible interessar-se i estimar les coses mateixes, tal com es manifesten i tal com són, si no s'ha après a callar per dins de tal manera que ni els meus interessos ni les meves interpretacions, ni els meus valors ni els meus hàbits, s'interposin entre el meu cor i la meva ment i el pur parlar de les coses. Quan res s'interposa entre l'ull, el cor i les coses que s'observen, aleshores és quan es pot produir el fenomen del pur parlar de les coses; un parlar que és com una revelació de bellesa i de veritat. Aquesta revelació no es pot descriure amb conceptes, només pot ser apuntada, senyalada, insinuada amb formes. Formes que s'allunyen de les interpretacions i que condueixen vers l'interior del silenci, on el comprendre, el percebre i el sentir s'aproximen més i més a alguna cosa indicible que absorbeix les facultats en el seu misteri, com un forat negre. Quan succeeix això no queda res que no sigui absorbit pel silenci.”


De la presentació de Marià Corbí a una exposició de Lluís Valls