Responsabilitat

Braque 1956

Parlant de la responsabilitat, diu Erich Fromm al seu llibre L'art d'estimar (1956, editat en català el 1966 en traducció de Jordi Monés, revisada per Delfí Abella, p. 36):

"Avui, el terme responsabilitat s'empra sovint en el sentit de deure, d'alguna cosa que ve imposada des de fora. La responsabilitat és, però, en els seu sentit veritable, un acte totalment voluntari, és la meva resposta a les necessitats, expressades o no, d'un altre ésser humà. Ésser "responsable" significa ésser capaç de respondre i estar disposat a fer-ho."

Cançó italiana

Lucio Fontana 1965

També la cançó italiana va viure un bon moment els anys seixanta.

N'hem fet una petita tria a Spotify, buscar "merceirai" i la playlist "Cançó italiana".

Barcelona mediterrània

El nostre amic Lluís Trabal és una persona curiosa i amb capacitat d'observació. En les seves freqüents passejades exploratòries per Barcelona, va recollint aspectes peculiars, com ara la presència de vaixells i altres elements marítims a les façanes de la ciutat.

Al link adjunt hi trobareu una col·lecció d'aquestes observacions marítimes, amb el seu context i ubicació.


https://photos.app.goo.gl/4bWggpiS9NaBaJne9

I aquí en teniu algunes mostres:

Desmitificació IV

De Staël 1952

Un altre dels temes abordats el maig de 1978 per en Carles Comas al document Desmitificació i recuperació era el del dolor. Diu l'autor:

"No hi ha cap seguretat que hi hagi una altra vida on s'arreglin els dolors; ni hi ha cap seguretat que hi hagi "sortida" als dolors socials actuals (res assegura que les coses puguin "sortir rodones"). El que queda és que hi ha dolor i que aquest dolor no es transformarà en felicitat... Cau la idea que els homes siguem iguals: uns hauran patit molt, hauran mort joves, hauran viscut contrafets... i d'altres ho haurem passat força bé. El món d'"allò que caldria que fos" es troba amb una realitat impassible i ineluctable, la realitat d'"allò que en realitat és". Què fer? ¿Rebel·lar-se i declarar-se en vaga d'aquesta vida així de dolorosa i injusta? Cert que n'hi ha massa de dolor sense sortida, però si això ens paralitza ens quedarem sense fer ni l'espurna de bellesa i de bé que també ens és possible encara de fer. Aixequem-nos les solapes del gec, fem-nos insensibles sota el xàfec mentre passem per aquest món adolorit, i ací i allà, on puguem, fem l'engruna de bé que encara es pot fer... ¿Quin altre bri de bellesa podem crear amb la trista vida humana? Cert que no ens podem prometre massa: davant d'una persona que desesperadament ens demana que li tornem a fer brillar l'esperança. potser serà impossible fer-li sortir el sol i se suïcidarà; i davant una humanitat que tem anar cap a l'holocaust nuclear col·lectiu i final res ens assegura que això al cap i a la fi es pugui evitar; no ens podem prometre res, sinó essent realistes, empassar-nos com un fet inescapable tant de dolor i de mort... però enmig del desastre fer que ací i allà brillin espurnes de bellesa i de bé. Realment no és pas massa cosa..."

El mal i l'error

Twombly 1953

Quan pensem en el futur, acostumem a no tenir en compte dos elements fonamentals de la condició humana: el mal i l'error. Quan pensem en les noves tecnologies o en les relacions personals i socials a construir, ens és difícil incorporar a la reflexió aquests dos elements. I, en canvi, segur que hi tindran un paper.

Perquè el mal forma part de la condició humana, com bé veiem quan mirem a la història o quan mirem el nostre propi interior, allò que abans alguns en deien "el fons de la nostra ànima". I no ens en deslliurarem, i cal tenir-lo present sempre a l'hora de mirar d'entendre el que fem i farem. Personalment i col·lectivament.

I l'error és també inevitable, per molt que ens esforcem a eliminar-lo. Només un exemple significatiu: segons recull La Vanguardia del 24.01.2017, el diari Sunday Times ha explicat que l’HMS, un dels quatre submarins classe Vanguard del Regne Unit, va estar de maniobres el desembre del 2015 després d’una remodelació que va costar uns 400 milions d’euros, que incloïa la instal·lació d’un nou equip llançador de míssils i la posada al dia dels sistemes informàtics. Es va fer un llançament de prova d’un míssil desarmat Trident II D5 a prop de la costa de Florida cap a un objectiu marítim proper a la costa de l'Àfrica, a una distància de 9.012 quilòmetres, però el míssil va canviar de direcció i es va desviar cap als Estats Units.

Quan pensem el futur acostumem a considerar que tot funcionarà a la perfecció, oblidant el clàssic errare humanum est. És clar que tenir en compte el mal i l'error complica molt aquest pensar en el futur, i descoratja. Potser per això tendim a deixar-ho de banda...

Tradició i hàbit

"La tradició és quelcom diferent de l'hàbit, per excel·lent que aquest sigui, ja que l'hàbit és, per definició, una adquisició inconscient que tendeix a convertir-se en una actitud maquinal, mentre que la tradició resulta d'una acceptació conscient i deliberada. Una tradició veritable no és el testimoni d'un passat mort; és una força vivent que anima i informa el present."

Ígor Stravinski a Poètica musical (1940)

Corbí: Bellesa i veritat

Cézanne 1895

“Només qui s'interessa profundament per la realitat i es gira vers ella amb tota l'atenció i tot l'amor, pot veure la bellesa. Per poder-se interessar incondicionalment per la realitat, cal mirar oblidant-se de sí mateix. Si quan m'aproximo a la realitat espero treure'n algun profit, ja sigui econòmic, de prestigi o satisfacció personal, algun profit pel que fa als sentiments o les emocions fortes, o bé en relació amb la realització personal o de la mena que sigui, vol dir que jo estic pel mig i amago la realitat. Si entre la realitat i jo, interposo els meus interessos, siguin quins siguin, no arribo a la realitat mateixa sinó a la idea que el meu interès s'ha fet d'ella. Si hi ha els meus interessos pel mig, la realitat no em pot parlar perquè jo li forço a dir, no el que ella és, sinó el que el meu interès li demana. Per això, l'artista s'aproxima a la realitat com si no fos un ésser necessitat, amb despreniment, sense buscar res, sense exigir-li res, independent, com si no necessités res del que la realitat li pugui oferir. Aquesta actitud despresa, distanciada de sí mateix, independent, sense que res propi s'escoli per entremig, és la condició bàsica per a que l'interès per la realitat sigui una autèntica atenció i amor per les coses mateixes. Però no és possible interessar-se i estimar les coses mateixes, tal com es manifesten i tal com són, si no s'ha après a callar per dins de tal manera que ni els meus interessos ni les meves interpretacions, ni els meus valors ni els meus hàbits, s'interposin entre el meu cor i la meva ment i el pur parlar de les coses. Quan res s'interposa entre l'ull, el cor i les coses que s'observen, aleshores és quan es pot produir el fenomen del pur parlar de les coses; un parlar que és com una revelació de bellesa i de veritat. Aquesta revelació no es pot descriure amb conceptes, només pot ser apuntada, senyalada, insinuada amb formes. Formes que s'allunyen de les interpretacions i que condueixen vers l'interior del silenci, on el comprendre, el percebre i el sentir s'aproximen més i més a alguna cosa indicible que absorbeix les facultats en el seu misteri, com un forat negre. Quan succeeix això no queda res que no sigui absorbit pel silenci.”

De la presentació de Marià Corbí a una exposició de Lluís Valls

Pessimisme lúcid

Lucian Freud 1951

"La literatura d'autoajuda proposa un optimisme d'allò més fàcil. La seva premissa és que un sempre pot millorar, que l'esforç és recompensat, que en realitat no hi ha dificultats, hi ha reptes. Aquesta ideologia dominant del triomf és molt perillosa, agressiva i poc compassiva: davant el fet habitual que les coses no surtin com vols, tendim a culpar-nos a nosaltres mateixos, i l'angoixa vital s'eixampla. En canvi, entre els pensadors pessimistes hi ha la consciència que tenim una capacitat per viure en plenitud que la vida quotidiana no omple. Tots tenim, encara que sigui fugaçment, l'experiència que el que estimem, en realitat, no és ni pot ser tan valuós. Però gairebé lluitem contra aquest tipus de lucidesa. L'objecció dels pensadors pessimistes cap aquesta vida quotidiana és la incompatibilitat entre ser, consciència i alegria. Un pessimista considera la possibilitat que s'imposi el mal. Veritats que tenim al davant, però que preferim no veure. Els pensadors pessimistes són conscients de la guerra, la tortura, la fam i l'horror, i ho són, per tant, del desemparament en el qual vivim. Un pessimista és algú que ha assolit un grau de lucidesa sobre la falta de valor i l'absurditat de l'existència, i no ha volgut expulsar aquesta idea de la consciència sinó explorar-la a fons. Els pensadors pessimistes no desesperen. En realitat, són els que defensen les coses bones que hi ha perquè saben que són improbables. Davant la manifestació de la vida com a una cosa mancada de sentit, ells defensen que no s'ha de fugir i refugiar-se en falsos consols. Tan sols a partir de l'acceptació que la vida no té sentit i del patiment un aconsegueix certa llibertat i certa alegria veritable, i també la capacitat de ser compassiu i útil als altres. Sols entenent que som éssers desvalguts podem viure amb certa alegria. La lucidesa ens porta a l'acceptació de les pròpies limitacions. La clau està a construir certa humilitat al nostre interior que passa per l'admissió de les pròpies limitacions. Un ha d'estar disposat a ser derrotat per la vida. Saber que els teus projectes no sortiran exactament com vols o que l'ajuda que intentes donar als altres pot ser que no arribi o que sigui insuficient. Si un ha fet un procés de lucidesa, té més llibertat d’actuar decentment."

Oriol Quintana a La Vanguardia del 24.01.2017 (concentrat nostre de la seva entrevista a La contra).

Cançó francesa

Matisse 1953

Quan érem joves la cançó francesa va viure un període de gran fecunditat. Algunes de les cançons ens continuen agradant, ens han esdevingut petits clàssics.

N'hem fet una petita tria inicial a Spotify, que trobareu buscant "merceirai" i obrint les playlists "Charles Aznavour", "Gilbert Bécaud", "Jacques Brel", "Léo Ferré", "Edith Piaf" i "Charles Trenet".

Reconduir la imatge

Seurat 1886

Quin miratge, creure'ns que som éssers aïllats, acabats, definits, autosuficients, immutables! No som més aviat confluències, cúmuls de circumstàncies, fluxos, núvols fugissers, canvi permanent, renovació?

De mica en mica, anem reconduint la nostra imatge. De reis de la creació, destinats a dominar el món i posar-lo al nostre servei, anem passant a saber-nos fràgils emanacions de la delicada superfície d'un planeta, éssers indefensos que només podem sobreviure acompanyats, buscadors eterns de sentit, fugisseres històries personals que construïm amb esforç i incertesa, orfes de seguretats. D'éssers definits per un "jo" incommovible que ens identifica, ens anem descobrint com espurnes de consciència, testimonis puntuals de la meravella de la que formem part.

Cada cop tenim més clar que som fills de la terra. De l'aigua i del vent, del foc i del fang. Del paisatge que ens fascina, o d'aquell al que estem tan acostumats que ja ni el veiem. Fills de les valls i les muntanyes, dels boscos i dels rius, de la pluja i de la boira; fills dels llamps i dels trons, del sol, de la lluna i dels estels. D'aquí que tinguem per germans els animals, les plantes, les herbes del camp, els bolets, els ocells, les flors. I d'aquí que haguem de tenir cura de la terra com si fos una mare.

I cada cop som més conscients de fins a quin punt depenem dels altres. Dels que tenim a prop i dels que tenim lluny. De la família i del poble, del país i del món sencer. En el nostre món modern encara més que mai. No podríem sobreviure sense el complex engranatge industrial, comercial, tecnològic, energètic i de comunicacions en que s'ha convertit la societat, una societat cada cop més sofisticada i també cada cop més fràgil. Una societat sense la qual quedaríem en una duríssima intempèrie que ens engoliria en qüestió de dies. No ens costarà doncs pas gaire de veure que val més que tractem a la societat com si fos la nostra família. Que tractem als altres com si fossin els nostres germans. La fraternitat no és només una lloable aspiració, sinó també una necessitat, si és que volem que els éssers humans continuïn existint.

Però el nostre horitzó va encara més enllà. Fruits de la terra i de la societat, experimentem dins nostre una subtil i estranya crida. Una crida a la recerca de quelcom inabastable i indefinible, que alhora se'ns presenta com un Algú que interpel·la el fons del nostre cor, que vetlla per nosaltres de manera misteriosa i que ens mou a avançar per fascinants camins de descoberta, d'exigència i de compassió. Algú sense nom i amb noranta nou noms. Aquell que és l'únic que disposa del poder. Aquell que és lent en el càstig i fidel en l'amor. Aquell que és benigne i misericordiós. El nostre Pare del cel.

És un gran privilegi ser conscients d'aquests lligams indestructibles que ens uneixen amb la terra, amb els altres i amb Déu, lligams de dependència total i alhora d'identificació i agraïment. Però el privilegi va encara més enllà. Perquè descobrim que no som simples espectadors, éssers passius que observen uns resultats, sinó que nosaltres també participem en aquesta tasca de desplegament i construcció.

Hi participem tenint cura de la terra, esforçant-nos per millorar la societat, seguint el rastre de l'Esperit. Però alhora constatem amb joia i responsabilitat que també tenim a les mans la nostra pròpia configuració. Que podem actuar sobre aquest encreuament d'influències i circumstàncies que som cadascú de nosaltres per tal que el resultat valgui encara una mica més la pena. Que podem anar esdevenint la nostra pròpia obra, feta amb el desig i l'esperança que sigui una obra d'art. Com l'escultor treballa la fusta, nosaltres ens podem anar tallant i polint, amb paciència i esforç, per tal d'esdevenir éssers dignes de ser anomenats éssers humans, éssers capaços de cantar un himne de lloança envers tot el que existeix.

(escrit d'en Rai de l'any 2000 relacionat amb alguna activitat lligada a Vic. Però la memòria no en sap dir res més...)

Desmitificació III

De Staël 1951

Un altre dels temes abordats el maig de 1978 per en Carles Comas al document Desmitificació i recuperació era el de si cal esperar el messies. Diu l'autor:

"Sembla com si estiguéssim fets per a esperar el messies: la planta creix sense parar fins poder donar fruit, el jove espera ésser gran i florir (casament, ofici); religiosament: esperàvem l'altra vida per a veure Déu cara a cara; socialment: no ens fa res de "viure a les fosques" (sacrificis de tota mena) per tal de preparar el gran dia de la vinguda de la revolució (ja tindrem la llum llavors). Però, en aquest moment de la nostra desmitificació: no tenim la promesa d'una alba lluminosa darrera la mort, que justifiqui el nostre haver d'estar a les fosques aquí; i si no hi ha un Déu, creador intel·ligent, tampoc tenim garanties que "hi hagi una sortida" per a la situació social, doncs no hi ha essències (si no hi ha Ment creadora) segons les quals el bullit d'aquest món pugui arribar a ordenar-se, i per tant potser no hi ha cap sistema ideal "viable"... Per altra banda uns quants anys d'experiència socio-política ensenyen que les il·lusions d'una generació al cap de pocs anys es mostren febles i queden substituïdes per unes altres... que també acabaran substituïdes, i així sens fi (...); també ha passat el mateix amb les revolucions: el sistema implantat tampoc ha portat la felicitat definitiva, i s'ha hagut de continuar cercant (...). Per tant, si la humanitat viu contínuament  "a les fosques" perquè espera recuperar-se el dia ("que ja és a prop") quan arribarà la "gran llum", està ben apanyada: com que mai arribarà el dia de la "gran llum" (sinó només finals d'etapa provisionals, tothom a la història haurà viscut a les fosques perquè algú (ningú!) un dia pogués viure a la llum! ¿No seria millor renunciar a esperar el messies, i trobar ja ara el goig de viure - en la petita mesura que les feixugues estructures socials ho permeten-? ¿No seria millor pensar que del viatge a Ítaca la gran cosa no és esser ja a Ítaca sinó la grandesa de viatjar-hi amb ideal? (això no va contra la lluita per un futur millor - ja que aquesta lluita és la que dóna la grandesa actual - sinó contra esperar la felicitat d'aquest futur i no del present). Ni nosaltres personalment, ni la societat, podem comptar amb tenir més felicitat que la limitada que ja ara tenim: per tant, hem d'arribar a saber assaborir la felicitat amagada que té al seu fons el modest i prosaic avui."

Música per al Programa

Sonia Delaunay 1914

El 27 de gener de 2017 tindrà lloc la sessió inaugural de la desena edició del Programa Vicens Vives d'Esade. Des de l'any 2002 a l'any 2015 vaig estar molt implicat el les nou edicions anteriors del Programa, en una experiència intensa i satisfactòria compartida amb en Josep Maria Lozano i l'Àngel Castiñeira.

Per a l'edició de 2007 (VV 4) vaig preparar una tria de 24 petites peces de música clàssica de durada no superior als cinc minuts i que fos una mena d'introducció o tast de diversos aspectes, tant de timbres com d'èpoques. La tria comença amb una peça de Victoria i una de Vivaldi, per recollir el Vi-Vi del Vicens Vives, que a més reflecteixen la dinàmica yin-yang.

L'engrescament que va generar aquesta iniciativa amb joves professionals (30-35 anys) va ser més aviat descriptible, una mostra més de la dificultat de fruir amb la música clàssica si no hi ha un esforç personal per treballar la sensibilitat en aquest sentit (un treball que no és fàcil). No es va mantenir la idea per a les noves edicions del Programa.

Hem reproduït aquest recull de 24 peces a la playlist "Programa Vicens Vives" de l'Spotify de "merceirai". Onze de les peces es repeteixen amb la playlist "Pel dol i el consol"; no us estranyi, cadascú té les seves dèries...

Beethoven

"Ich kenne keine andern Vorzüge des Menschen als diejenigen, welche ihn zu den besseren Menschen zählen machen; wo ich diese finde, dort ist meine Heimat."

("No conec altres virtuts de l'home, que aquelles que el converteixen en millor persona; on les trobo, allà és la meva pàtria." Traducció de Pau Mas, gràcies!)

Beethoven, carta a Emilie M. de 17.07.1812

Romain Rolland atribueix a Beethoven al prefaci de la seva Vie de Beethoven (1903) la frase "Je ne reconnais d'autre signe de superiorité que la bonté" ("No reconec cap altre signe de superioritat que la bondat."). No n'esmenta la font; podria estar relacionada amb la citació anterior, en una traducció molt forçada, o venir d'un altre lloc, que no he aconseguit trobar... És una frase que ha fet fortuna, i seria interessant saber d'on prové per veure si l'atribució a Beethoven és procedent.

"Ich will beweisen, dass, welcher gut und edel handelt, auch dafür Misshandlungen ertragen kann."

(Vull demostrar que qui actua bé i noblement, pot per això mateix suportar la desgràcia.)

Beethoven a la Municipalitat de Viena, 01.02.1819

"Dann soll meine Kunst sich nur zum Besten der Armen zeigen."

(El meu art s'ha de consagrar només al bé dels pobres.)


Beethoven, carta a Wegeler de 19.06.1801

Present i vivent

Van Gogh 1888

"La transformació - o millora - política, social, científica, etc. del món s'ha d'agafar com a mitjà de transformació interior i com a mitjà de fer present Déu en el món. Però això, no tant mitjançant una determinada manera de pensar sobre les coses i els humans, i una determinada manera de comportar-se, sinó mitjançant la deïficació de cada un de nosaltres, fent Déu novament present i vivent entre els humans."

Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

Apòstols

Els acollidors apòstols de la portada major de l'Església Arxiprestal de Santa Maria la Major de Morella...

Pel dol i el consol

Modigliani 1908

La música clàssica és una bona amiga per ser acompanyats en moments de dol, o quan es necessita rebre consol.

A la playlist "Pel dol i el consol" de Spotify - "merceirai" hi ha una colla de peces breus que poden ser útils en aquest sentit.

L'amor no és una droga

Jawlensky 1928

"L'amor és l'única necessitat que té l'ésser humà. Estimar i ser ell mateix. La sexualitat no és amor. L'amor diu: "No soc jo qui t'estima, sinó que és l'amor el que està aquí, en la meva essència, i no puc menys que estimar." Això sorgeix lliurement quan estàs despert i han caigut les teves programacions.

Quan entens que ets felicitat no has de fer res. Només deixar caure les il·lusions. L'aferrament es fomenta perquè tu et fas la il·lusió (perquè així t'ho han predicat i ho has llegit a molta literatura barata) que has d'aconseguir la felicitat buscant-la fora, i això fa que vulguis agafar-te a les persones que creus que et produeixen felicitat, amb por de perdre-les. Però com que això no és així, així que et fallen ve la infelicitat, la desil·lusió i l'angoixa.

L'aprovació, l'èxit, la lloança, la valoració, són les drogues amb les que la societat ens ha fet drogoaddictes, i en no tenir sempre això, el sofriment és terrible. L'important és desenganxar-se, despertant, per veure que tot ha estat una il·lusió. L'única solució és deixar la droga, però tindràs els símptomes d'abstinència. Com viure sense quelcom que era per a tu tan especial? Com passar sense l'aplaudiment i l'acceptació? És un procés de sostracció, de desprendre's d'aquestes mentides. Arrancar això és com arrancar-te de les urpes de la societat.

Havies arribat a un estadi greu d'incapacitat d'estimar, perquè era impossible que veiessis les persones tal com són. Si vols tornar a estimar, hauràs d'aprendre a veure les persones i les coses tal com són. Començant per tu mateix. Per estimar les persones has d'abandonar la necessitat d'elles i de la seva aprovació. En tens prou amb la teva acceptació.

Veure clarament la veritat sense enganys. Alimentar-te amb coses espirituals: companyia alegre, camaraderia sense aferraments i practicant la teva sensibilitat amb música, bona lectura, natura..."


"És una independència emocional, fora de tot aferrament i de tota recriminació, el que fa que l'amor sigui fort i clarivident. La soledat és necessària per comprendre't fora de tota programació. Només la llum de la consciència  és capaç d'expulsar totes aquestes il·lusions i malsons en les que estem vivint, i amb elles expulsar també totes les rancúnies, totes les necessitats i els aferraments."


"Sentir-te lliure, autònom, segur de tu mateix a pesar de reconèixer-te amb totes les teves limitacions o, potser per això, perquè has acceptat l'ésser sense límits que ets, però amb totes les formes mediocres en les que et desenvolupes. Només el connectar amb la realitat et farà fort i no necessitaràs suports ni aferraments.

Poder dir als teus amics: "No posis la teva felicitat en mi perquè jo em puc morir o decebre't. Posa la teva felicitat en la vida i t'adonaràs que, quan et quedes lliure, és quan ets capaç d'estimar." Estimar és una necessitat, però no ho és el ser estimat, ni el desig. El buit que portem a dins fa que tinguem por de perdre les persones que estimem. Però aquest buit només s'omple amb la realitat. I quan estàs en la realitat ja no enyores res ni ningú."


Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.

Desmitificació II

De Staël 1950

Un altre dels temes abordats el maig de 1978 per en Carles Comas al document Desmitificació i recuperació era el del paper únic de Jesús. Deia:

"¿Què queda del paper únic de Jesús com a revelador del Pare a la història de la humanitat? Si no hi hagués un Déu personal, si veiem que el fons sagrat del món tant l'han sabut escoltar Buddha, com Muhammad, com Jesús (...) ¿per què donar aquest paper "únic" a Jesús? ¿No és això una manca de perspectiva deguda a ser nosaltres cristians? Això no trauria que certament per a nosaltres la revelació del fons sagrat del món ens ha arribat gràcies a Jesús i els seus continuadors (Església), però d'aquí no hauriem de passar a creure'ns "els millors", "els únics": ens hauriem de limitar a viure senzillament la nostra herència, sense passar-nos a la dels altres (doncs cadascú ha de fer fruitar el do que ha rebut i créixer a la terra on està plantat) però no creient-la la millor de totes. Per tant, allò d'afirmar que Jesús és "Fill de Déu", el "Logos" del Pare, etc. no seria més que una manera de dir que en ell es revela el pare i "hi és" (i per a nosaltres, que si ens hem obert a les realitats sagrades és gràcies a aquella llum divina que hem vist resplendir en ell, això ens és essencial doncs vol dir que la llum que hi hem vist resplendir és autènticament divina) però no voldria pas dir que els altres profetes no poguessin també ser "Fill de Déu" per als seus propis devots: per tal que Déu hagi pogut resplendir i fer-se present en Jesús (amb l'absolutesa de crida que això comporta) no cal que li hagi de quedar impedit de resplendir enlloc més. La "unicitat" del fet salvífic de Jesús només és una manera de dir que hi hem de donar un "sí" absolut ja ara, sense girar el cap per continuar inspeccionant l'horitzó en espera d'algun altre resplendiment de Déu millor (en un altre nivell això també passa quan un home diu que la seva mare o la seva dona són "la millor del món": ja es veu que científicament aquesta observació no s'aguanta, sinó que només vol dir que aquell home allí hi ha trobat "la" seva vida)."

Realisme i idealisme

Braque 1909

"Les grans èpoques de l'art, aquelles en què la tasca dels creadors ha arrelat profundament en el sentir dels seus contemporanis, modelant la sensibilitat i conformant l'estil de vida, s'han caracteritzat per una equilibrada fusió de realisme i idealisme. Realisme és la presentació dels objectes naturals tal com l'artista els veu, com creu que són; és un intent d'imitar les coses tal com arriben als sentits. Idealisme és la presentació dels objectes naturals com l'artista els vol veure, com pensa que tendeixen a ser; és un intent d'imitar les coses com la ment les interpreta.

(...)

Avui dia l'equilibri entre idealisme i ­realisme s'ha trencat a favor d'aquell; l'art no figuratiu és una forma d'idea­lisme que, com que desdenya la representació, s'aparta de la realitat i ­esdevé cerebral, nodrit d'imatges interiors, emocions personals, estats d'ànim subjectius.

(...)

L'idealisme pretén prescindir de la necessària interrogació de la naturalesa; el realista vol ignorar que l'art ha de seleccionar i expressar."

Luis Racionero a La Vanguardia del 13.01.17

Rolland i Mann

Nolde 1899

El 29 de maig de 1899, Romain Rolland (1866-1944) escrivia en una carta a la seva noble i notable amiga alemanya Malwida von Meysenbug (1816-1903):

"Trobo en el pensament alemany actual una força bàrbara i refinada, d'una inqüestionable puixança, però amb germens de bogeria: un deliri d'orgull, i una voluntat malalta, malgrat les seves explosions heroiques. Nietzsche regna, fins i tot en els que el combaten."

El 1918, Thomas Mann polemitzarà a Consideracions d'un apolític ("Betrachtungen eines Unpolitischen") amb Romain Rolland en un text que assumeix i precisa la vocació guerrera alemanya. Posteriorment, Mann es distanciarà d'aquesta obra, però el text segueix essent ben representatiu d'un estat d'esperit:

"Si l'amor de la pau i la virtut guerrera es concilien tan bé en la naturalesa de l'alemany, és perquè el seu esperit militar no deriva d'una vanaglòria, no és l'expressió d'un humor bel·licós i agressiu, audaç i brillant, com ho era el dels francesos. (...) No, l'esperit militar alemany és d'essència moral, un heroisme en nom de l'angoixa (not). La guerra actual es va trobar situada des del primer instant sota el signe d'aquesta angoixa i, pels alemanys, el mot "necessitat" la tradueix molt miserablement, senyor Rolland, ja que el mot "not" implica una mica més que una seca constatació de la raó, a saber l'èmfasi creatiu més elevat. Not era el mot preferit de Wagner."

Eucaristia

Fa molts anys teniem una petita comunitat cristiana de base. Hi celebràvem l'eucaristia, i el setembre de 1990 aquest era el guió de celebració que fèiem servir.

El record és afectuós i un punt nostàlgic. Tornarem a tenir possibilitats de poder compartir quelcom de semblant?

Entrada

El qui presideix la celebració dóna la benvinguda a tothom. Convida a celebrar i proposa un gest inicial que simbolitzi la trobada (pot ser un cant, un exercici, una estona de silenci, escoltar una música, un gest col·lectiu com ara l'encesa un rera l'altre d'una espelma...).

Kyrie

Una actitud bàsica de l'home religiós és reconèixer la seva imperfecció i expressar el seu desig de reconciliació amb sí mateix, amb els altres, amb la natura, amb Déu. La tradició cristiana ho ha traduït en una meditació sobre el perdó i una petició de pietat al Senyor.

El qui presideix hi fa referència i convida a revisar els mancaments i defalliments personals. Proposa uns moments de silenci reflexiu i una estona d'aportacions obertes. En acabar, proposa dir o cantar el Kyrie tradicional:

- President: "Senyor, tingueu pietat"

- Tots:  "Senyor, tingueu pietat"

- President: "Crist, tingueu pietat"

- Tots:  "Crist, tingueu pietat"

- President: "Senyor, tingueu pietat"

- Tots:  "Senyor, tingueu pietat"

o bé dir plegats alguna pregària, com ara:

- Tots: "Senyor, tingueu pietat.

         Poca cosa com som i encara massa orgullosos.

         Poca cosa que ens proposem i encara defallim en fer-ho.

         Senyor, perdoneu-nos.

         Per la nostra insensibilitat, pel nostre desànim,

         per la nostra incapacitat d'estimar.

         Senyor, tingueu pietat."

Credo

La tradició eclesial és de recordar plegats les formulacions que compartim, les conviccions centrals de la fe comú. El qui presideix proposa de recordar el que ens aplega i diem junts un Credo, com ara:

- Tots:

"Creiem en Déu,

que vivim com un Pare que ens estima i una Mare que ens acull.

Tot el que existeix és fet per ell i ens parla d'ell.

I creiem en Jesucrist,

fuster de Natzaret que es feu predicador.

Ell proclamà l'amor i la justícia com a camins de vida plena

i el Regne de Déu com a font de llibertat.

Fou executat per la seva paraula viva i la seva acció lliure,

però viu en Déu i en nosaltres, ens orienta i acompanya,

i nosaltres ens apleguem en el seu nom.

I creiem en l'Esperit,

present en el món com una ventada, com un colom, com una flama,

que ens dóna alè per viure amb tota confiança

i ens fa descobrir quins són els camins per trobar el Regne de Déu."

Reflexió

El qui presideix pot proposar una qüestió per compartir en el marc de la celebració. Normalment s'acompanyarà la presentació d'unes lectures i després s'obrirà el corresponent debat o intercanvi de comentaris.

Si la celebració inclou un sopar, serà bo fer-lo després del debat, permetent així que aquest s'allargui més informalment mentre es menja i beu. Un cop acabat el sopar, tot cantant o escoltant una música, es prepara la taula per a l'eucaristia.

Pregària eucarística

La pregària pren la forma d'un diàleg entre el qui presideix i la comunitat:

- President: "Deixem ara entrar dins nostre el que hem sentit,

          sapiguem compartir allò que som i vivim.

          I preguem plegats, de manera senzilla i sincera,

          donant gràcies per la nostra fe,

          per la nostra esperança,

          per tot allò que hi ha en nosaltres d'amor."

- Tots:  "Demanem que l'amor de Déu ens ompli el cor 

          i ens faci sentir la seva crida.

          Que el Regne de Déu que visqué Jesús

          conformi la nostra manera de viure.

          I que la força de l'Esperit

          ens ajudi a trobar la llum que tot ho il·lumina."

- President: "Ho demanem i en donem gràcies avui i aquí,

          tot recordant la vida i la mort de Jesús de Natzaret,

          el seu anunci de pau i el seu camí de lluita,

          la seva paraula exigent i el seu saber compartir,

          amb comprensió, la vida de cada persona.

          Ell ens demanà que ens estiméssim els uns als altres.

          Ell compartí la seva vida amb la gent senzilla,

          amb pobres, malalts i marginats,

          mostrant-nos que només al seu costat

          es pot assolir la llibertat dels fills de Déu.

          Nosaltres volem que el seu camí sigui el nostre camí."

- Tots:  "Voldríem que el seu camí fos el nostre camí.

          Per això recordem i fem nostre

          el signe que ell compartí amb els seus seguidors

          i que els seus seguidors han compartit

          a través dels segles.

          Com a signe de fidelitat a ell.

          Com a signe de fe, d'esperança i d'amor.

          El seu signe és el nostre signe."

- President: "Jesús, el vespre abans de la seva mort,

          es reuní amb aquells que estimava.

          I mentre sopaven va agafar pa, donà gràcies,

          el partí i els el donà, com dient:

          "Preneu i mengeu-ne tots,

           que això és el meu cos, entregat per vosaltres."

          Després agafà una copa de vi, donà gràcies,

          i la passà als seus deixebles, com dient:

          " Preneu i beveu-ne tots,

            que aquest és el calze de la meva sang,

            la sang del compromís nou i definitiu 

            entre Déu i els homes,

            vessada per vosaltres i per tots els homes

            per vèncer tot mal.""

              

          (breu silenci)

- Tots:  "Compartint el record de Jesús

          fem nostra la seva fidelitat al Regne de Déu

          fins a la mort,

          i afirmem la seva resurrecció,

          anunci de la nostra resurrecció.

          Volem que el seu camí sigui el nostre camí.

          I per això, en compartir el seu pa i el seu vi,

          demanem que ell i la seva pau siguin amb nosaltres,

          en l'Església dels seguidors de l'Evangeli,

          en tots els homes de bona voluntat."

- President: "Que el Regne de Déu,

          món de llum,

          món de veritat i de vida,

          món de justícia, d'amor i de pau

          sigui dins nostre, entre nosaltres

          i entre tots els homes,

          ara i sempre."

- Tots:  "Amén."

Comunió

El qui presideix fa passar el pa i el vi, mentre s'escolta en silenci una música de recolliment. Al cap d'una mica, convida a compartir pregàries i reflexions.

En acabar, proposa de dir plegats el Parenostre:

- Tots:  "Pare nostre del cel,

          sigui santificat el vostre nom,

          vingui a nosaltres el vostre Regne,

          facis la vostra voluntat

          així en la terra com en el cel.

          

          El nostre pa de cada dia

          doneu-nos, Senyor, en el dia d'avui.

          I perdoneu les nostres culpes

          així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

          I no permeteu que caiguem en la temptació.

          Ans deslliureu-nos de qualsevol mal."

Cloenda

La celebració pot acabar amb el Parenostre. De tota manera, si el clima creat ho permet, s'hi pot afegir una darrera part, amb dues opcions:

- simple: el qui presideix diu unes paraules de cloenda i comiat i convida a cantar un cant final.

- complexa: el qui presideix convida a marxar amb la pau del Senyor al cor, invoca la seva benedicció i proposa de fer una lloança final amb el Sanctus:

- Tots:  "Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers.

          El cel i la terra són plens de la seva glòria.

          Al·leluia!"

Raó i mite

Barceló 1990

"No és possible un "donar raó" del sentit originari de la pròpia fe que no es vinculi a l'"espai pràxic i conceptual de la cultura mítica" en el que es generà, ja que el desplaçament a un altre marc categorial comporta necessàriament la transformació del joc de significats que constituiren el seu sentit primordial.

(...)

Com és possible vincular-se a l'"espai pràxic i conceptual de la cultura mítica"? Si és factible que nosaltres (homes i dones travessats de racionalitat occidental) puguem arribar a comprendre els productes de la "cultura mítica" és pel fet que la pròpia cultura constitueix un conglomerat on conviuen les diferents tradicions sobre les que s'arrela. L'horitzó conceptual de la mentalitat mítica roman per sota de la nostra percepció del món. La seva recuperació suposa, així, realitzar tota una tasca "arqueològica". Podríem dir que la recuperació té lloc en tant que et reconeixes vinculat a una tradició.

Ara bé, en què consisteix aquesta vinculació?  La pregunta que de facto aquí se'ns planteja és la de si és possible que la percepció del sentit originari sigui més que quelcom merament intel·lectual: si és possible re-viure aquest sentit originari com a propi.

(...)

Per a les cultures "mítiques" -sovint anomenades així amb un cert to pejoratiu- la realitat posseeix una "naturalesa" no tant objectiva com moral. Allò real és el conjunt dels esdeveniments en tant que carregats de sentit. En conseqüència, tenint en compte que viure els fets amb sentit suposa percebre'ls com a dotats d'una "direccionalitat", la realitat s'imposa com allò que té una direcció, com a allò que pertany bé a un cicle, bé a una història, ja que tant el cicle com la història, per definició, posseeixen una trajectòria. És real allò que posseeix sentit més que "determinació pròpia susceptible de ser objectivada".

Un exemple del que volem dir: és un fet que avui en dia ens resulta difícil creure en la virginitat real de Maria. Diem que fisiològicament Maria no podia haver estat realment verge i que els paràgrafs bíblics i que els paràgrafs bíblics referents a la virginitat no són altra cosa que textos simbòlics. I és que la nostra mentalitat contemporània entén el símbol només com el "recobriment" del real. Allò veritablement real és el que se'ns mostra objectivament, mentre que el símbol, en tot cas, no fa més que expressar la nostra percepció subjectiva de la realitat (és a dir, el símbol expressa pròpiament una particular manera de veure o viure els fets; només de manera objectiva podem donar compte del que la realitat és). El símbol és, bàsicament i des d'aquest horitzó, expressió dels sentiments i/o "punts de vista subjectius" que "recobreixen" la realitat objectiva. El símbol és, així, quelcom adjectiu, mera perspectiva. En aquest punt val la pena recordar que darrera de la idea de la realitat com a objectivitat s'hi troba la idea grega  de realitat com a substància, com a allò que roman en si inalterable "per sota" dels fenòmens que són percebuts. Allò real s'ha d'imposar necessàriament -ja que és en si-, tot sent la raó lògica l'instrument pel reconeixement de la realitat com a tal.

La mentalitat mítica, pel contrari, accepta la impossibilitat de la virginitat fisiològica de Maria, però tanmateix no la percep com a real, ja que el que sigui o no fisiològicament verge és irrellevant.  El real és, precisament, allò que s'expressa en la imatge de la seva virginitat, imatge que constitueix l'expressió natural del sentit que posseeix, en aquest cas, la concepció de Maria pel sol fet que aquesta forma part d'una història paradigmàtica, exemplar, fonamentadora.

El símbol és en les cultures mítiques l'expressió natural de la realitat de la mateixa manera que el somriure pot ser l'expressió natural d'un moment feliç. Des de la perspectiva simbòlica, la realitat no és objecte de denotació, sinó d'assumpció. La comprensió real no es constitueix des d'un punt de vista exterior a la realitat mateixa (la idea adequada, les "condicions de possibilitat", el mètode com a criteri de coneixements segurs...). La comprensió d'allò real configura dialècticament la identitat del qui comprèn (això suposa afirmar que aquesta identitat no es dóna amb "anterioritat" a la comprensió del món) i conseqüentment, configura l'"espai lògic" des del qual hom observa (és a dir, configura allò que per a la racionalitat són les condicions de possibilitat de tota possible percepció de la realitat). Això significa pròpiament que aquest "espai lògic" no és tant lògic com moral, ja que la realitat, en tant que s'ofereix com a sentit -i davant el contrast brutal amb la no-realitat de l'experiència del mal- demana una resposta, una decisió. La realitat no es contraposa al caos, al no-res, sinó que en tant que sentit revelat -que és allò que pròpiament posseeix "consistència"- es contraposa a la negativitat absoluta de l'experiència d'un món radicalment injust. Comprensió i compromís són aquí indissociables. La comprensió de la realitat implica el subjecte moral. Comprendre el món suposa (i pressuposa), així, un "carregar" amb la seva realitat.

En conseqüència, si, per a la cultura del símbol, la percepció de quelcom com a real no remet principalment a les seves "característiques pròpies", al seu fonament "lògic-ontològic" (allò que per als grecs constituïa la naturalesa de les entitats particulars, allò que possibilitava el percebre un objecte individual com a tal, és a dir, com a quelcom determinat), sinó que més pròpiament remet al sentit que posseeix, el fonament de la realitat no pot comprendre's d'altra manera que com a intenció. Així, tot esdeveniment revela, en tant que real, una intencionalitat primigènia. L'origen de la realitat, en la mesura que aquesta és sentit, "direcció", es concep analògicament com a "intenció" i, conseqüentment, el conjunt dels fets apunten essencialment a un moment final. En tant que intenció i sentit van parells, i en tant la història sigui irreversible, origen en una Voluntat creadora i Utopia esdevenen els pols correlatius d'una mateixa experiència de la realitat com a tal.

(...)

Es podria suggerir que el llenguatge dels mites és un llenguatge purament analògic; que els nostres "primitius" avantpassats quan l'empraven no es creien pròpiament que estiguessin fent referència a cap realitat "objectiva"; que les metàfores del mite són "maneres de parlar" i que, per tant, no podem interpretar-les literalment. Ara bé, ja hem subratllat que per a les cultures mítiques, no dominades per l'exigència de l'objectivitat, la realitat només és comprensible com a sentit, i conseqüentment és del tot inintel·ligible la diferenciació racional entre realitat-en-si, objecte de descripció objectiva, i la seva "valoració" com a sentit. Per tant, el sentit revelat es correspon amb el que la realitat és. Som nosaltres, hereus de la "raó grega", els que difícilment podem "interpretar literalment" les imatges mítiques. Malgrat tot, des de la nostra mentalitat moderna no estem condemnats a rebutjar la possibilitat mateixa de, per exemple, parlar de la Creació. La qüestió és si ho podem fer amb la intenció de referir-nos a la realitat.

(...)

En la consciència mítica, la realitat és sempre expressió, sentit que se'ns revela. En canvi, en la consciència racional, la realitat és primàriament substància, determinació pròpia, allò que roman en si i per si inalterable per sota dels perfils volubles de les coses; allò que els hi pertany essencialment; allò que fa de la realitat quelcom consistent.

(...)

En la consciència mítica, la percepció dels fets particulars no depèn de la seva referència a uns "principis universals": la percepció del sentit de la totalitat -dels fets naturals, de la història humana...- la percepció de la finalitat del món, és el "prius" que possibilita qualsevol afirmació sobre quelcom particular. El sentit precedeix a la percepció de les existències com a tals. El sentit ens ve "donat".

En conseqüència, parlar de "revelació" pressuposa, en darrera instància, ser capaços de viure la realitat com a "essencialment" carregada de finalitat, i no com a objecte de contemplació teòrica. Tanmateix, això demana participar més de la consciència mítica que de la racional.

(...)

Quan ens referim al relat del Gènesi sobre la Creació no podem "creure" de debò que ens estiguem referint a quelcom que va passar de facto. Sí que podem creure honestament, però, que parlar de Creació és la millor manera d'expressar que la realitat se'ns imposa com a sentit, com a finalitat (ja que la finalitat "requereix" una intenció primigènia: és allò que dèiem quan afirmàvem que Creació i Utopia són dos pols d'una mateixa experiència). No és només una "manera de parlar", un simple "recobriment" de la realitat. És la realitat mateixa la que és viscuda (que no merament vista) com a creada. Ara bé, el poder "veure" la realitat d'aquesta manera no depèn d'un canvi conceptual, no és una qüestió que afecti únicament a la nostra raó. Depèn de quina vida es viu. Per tant, no es tracta tant de "traduir" a un llenguatge "racional" les metàfores, els relats mítics amb els que els primers creients s'expressaven. Tota traducció en aquest sentit implica una reducció. Allò que s'expressà mitjançant certes imatges, metàfores, símbols, no pot ser comprès sense aquestes. No val, per tant, el dir que aquesta o aquella imatge o metàfora "en el fons" expressen allò que només pertany a l'àmbit de l'experiència subjectiva i que, conseqüentment, en tant que donem compte dels detalls d'aquesta experiència, la referència d'aquestes imatges a una realitat de facto esdevé supèrflua. Quan els primers creients s'atreviren a dir que Jesús era realment el Fill de Déu no estaven dient només que, per exemple, Jesús és el model a seguir. Varen fer una afirmació sobre el que Jesús és. El problema no està tant en el fet que les metàfores emprades ens puguin resultar alienes sinó en com nosaltres avui en dia entenem aquest "és".

(...)

La percepció de la realitat que resulta d'aquest despullar-se de racionalitat no és, per tant, la de la realitat com allò que és vist sinó com a allò que és primordialment "patit". Des d'aquesta perspectiva, la realitat en tant que "patida" només pot ser expressada, sent que la seva expressió (per mitjà dels discurs sapiencial, les imatges i símbols, les narracions "mítiques"...) demana una lectura (una "hermenèutica") i no tant una justificació (davant l'obra d'art no ens preguntem per si es correspon a la realitat; és obra d'art en tant que ens revela el que la realitat és: la realitat emergeix de la seva expressió).

(...)

No hi ha, doncs, fonamentació possible de l'experiència religiosa. L'imperatiu de la fonamentació pertany a la cultura del "logos". El "donar raó" només admet una expressió sapiencial o narrativa, un desplegament dels moments referencials que constitueixen l'experiència de la salvació. El sentit només es pot mostrar, expressar, mai demostrar.  Això suposa, però, acceptar que mai no deixarem, mentre creguem, l'horitzó de la consciència mítica."

Josep Cobo a La transcendència en la modernitat i la postmodernitat (maig de 1992)

El dolor del segle XX

Twombly 1986

Voleu sentir plorar silenciosament el segle XX?

Ho podeu fer amb una tria dels quartets de Dimitri Xostakovitx interpretats pel Quartet Borodin. Una hora i tres quarts de música d'alta intensitat.

Només heu d'obrir l'Spotify, buscar "merceirai" i obrir la playlist "Llàgrimes de Xostakovitx"...