dissabte, 3 de gener de 2015

La núvia jueva



Rembrandt 1667


"A la Núvia jueva les formes s'assemblen als sons d'un acord que no existeix fora dels sons particulars, però que dins d'ell hi són en una forma en la que no se'ls pot assenyalar pro rata com a sons singulars. Una vida delicada i calmosa que és sencera en cada una de les dues figures es perpetua en el seu continu passatge a l'atmosfera comú que les envolta. El ser per sí dels individus ha ingressat en un tot superior, la peculiaritat del qual es torna a submergir en ella i s'alimenta amb la final universalitat de la seva vida."

(...)

"A la Núvia jueva els gestos de l'home i de la dona, que considerats exteriorment només són passatgers, tenen tot i això un caràcter molt diferent. La manera com l'home s'inclina cap a la dona i l'abraça, la manera com la seva mà es posa en ella, poderosament i alhora amb suavitat, no són moviments passatgers. Tampoc són gestos típics que, com a l'art clàssic, tinguin una significació universal més enllà d'aquestes personalitats. Corresponen totalment i absolutament a l'individu; però es constitueixen en aquesta capa en la que la seva vida, en dissoldre en el singular totes les determinacions que s'hi refereixen, s'eleva com una esfera homogènia del fenomen. Aquesta vida abasta dues configuracions vinculades i la seva mateixa alçada, elevada per sobre de les formes anteriors de la individualització de Rembrandt, es torna encara més penetrant per la circumstància, lògicament inexpressable, de que es fon en una vida comú sense confiar el seu punt originari a una configuració singular."


Gerog Simmel Rembrandt (1916)