Matisse

Matisse 1910

La sala Matisse (1869-1954) del nostre Museu virtual.


https://photos.app.goo.gl/2jrSGMxfkGkng4C5A

Elogi de la puresa

Léger 1939

"Ah! quel besoin de pureté! Plus violente encore que la vie: la pureté. Quelle joie quand nous disons l'air pur, l'eau pure; plus que l'air lui-même et que l'eau, c'est cette pureté qui déchaine en nous le désir: le désir de vivre au milieu de ce vent sévère; désir de connaitre les valeurs véritables et les vrais rapports de valeurs. Non plus le monde qu'on nous fait mais le monde que nous faisons. Cette admirable discipline de la pureté qui est la seule grande entreprise de l'homme. Ce travail qui se fait sur soi-même; et le seul qui serve à tous. Connaître les grandes choses simples, et savoir qu'il est facile d'être grand. Se libérer des glus; se laver et toucher les objets du monde avec une peau entièrement nette. Ne rien se permettre d'autre que la pureté, et finalement entendre l'épanouissement harmonieux de soi-même, qui s'ouvre de chaque coté du corps comme des ailes au moment où l'élan emporte vers les grands chemins."

Jean Giono a Recherche de la pureté, text escrit a Manosque el juny de 1939.

(aquest meravellós fragment forma part d'un dels més impressionants escrits contra la guerra que s'hagin escrit, i escrit en un moment particularment terrible. El fragment hi està incrustat com una pedra preciosa en un anell de metall.)

Possible traducció:

"Ah! Quina necessitat de puresa! Encara més violenta que la vida: la puresa. Quina alegria quan diem aire pur, aigua pura; més que l'aire mateix i que l'aigua, és aquesta puresa la que desencadena en nosaltres el desig: el desig de viure enmig d'aquest vent sever; el desig de conèixer els veritables valors i les veritables relacions de valors. No més el món que ens fan sinó el món que fem. Aquesta admirable disciplina de la puresa que és l'única gran empresa de l'home. Aquest treball que es fa sobre un mateix; i l'únic que serveix a tothom. Conèixer les grans coses senzilles, i saber que és fàcil ser gran. Alliberar-se del que ens empastifa; rentar-se i tocar els objectes del món amb una pell totalment neta. No permetre's res més que la puresa i, finalment, sentir el desplegament harmoniós d'un mateix, que s'obre a cada costat del cos com unes ales en el moment en què l'alè porta cap als grans camins".

Apropar-se al símbol

Díptic Wilton 1399

Apropar-se al símbol vol dir apropar-se a determinades realitats (texts, imatges, personatges, rituals...) en tant que símbols, en tant que elements que, en un determinat context i a una determinada persona, porten a obertures que van més enllà de la literalitat de l'element, tot i que no es poden separar d'aquesta literalitat.

Joc de paraules, paradoxa, contradicció? Potser sí, però és un punt clau: el símbol no apunta a una altra "cosa" diferent d'ell, però "obre", sense que sapiguem gaire què vol dir aquest "obrir", ni a què obre.

Les explicacions racionals no fan mai nosa, i es pot parlar racionalment de l'element simbòlic, però no és possible donar una explicació racional d'aquesta obertura que el símbol permet, provoca, facilita.

Aquí la clau és d'experiència: apropar-nos al símbol i "notar", "viure", "experimentar" aquesta obertura a no se sap què però que és una obertura que té impacte, conseqüències.

Una obertura que no és obrir-se al símbol (és "obrir-se" i prou, sense saber a què) però que només es pot fer a través del símbol, gràcies al símbol.

Com a material complementari, podeu veure el power point: 

http://www.slideshare.net/Merce.i.Rai/qu-s-un-smbol-religis-presentation/

i una breu (sis minuts) explicació oral bàsica del símbol: 

http://www.youtube.com/watch?v=74r70EmEk0g

Els cors i la força

"Els que vencen els altres tenen poder, però els que es vencen a si mateixos són forts. Els que poden ser forts són sempre els que poden utilitzar el poder dels altres. Els que poden utilitzar el poder dels altres són sempre aquells que guanyen el cor dels altres.

Per tant, la base del govern actiu resideix a donar al poble seguretat. La base de donar al poble seguretat resideix en proveir-lo per a les seves necessitats. La base de proveir-lo per a les seves necessitats resideix en no treure-li el seu temps. La base de no treure-li el seu temps resideix en fer els mínims projectes. La base de fer els mínims projectes resideix en moderar el consum. La base de moderar el consum resideix en apartar-se de l'extravagància. La base d'apartar-se de l'extravagància resideix en el buit.

Per això, els que coneixen la veritable condició de la vida no lluiten per allò que no té solució en la vida; els qui coneixen l'autèntica condició del destí no es preocupen sobre allò amb el que el destí no pot fer res.

Quan els ulls es delecten en colors, el paladar anhela rics sabors, les orelles es complauen en música, i totes les vies dels sentits competeixen entre si, això perjudica tota la naturalesa essencial, afavorint diàriament els desitjos perversos, esgotant l'harmonia natural: llavors, un no pot governar ni tan sols el propi cos, i molt menys governar el país.

Guanyar el país no vol dir assumir el poder, la jerarquia i els títols; significa mobilitzar els cors del país i guanyar la força del país. Si tens nominalment el govern però no ets elogiat per ningú, això és perdre el país."

Del Wenzi 132

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Tarot

"El tarot va apassionar els surrealistes no pels seus valors estètics sinó per la seva capacitat de mitjançar entre el conscient i l'inconscient; entre el món dels morts, els que ja no hi són encara que continuem sentint-los, i aquells vius que han perdut el sentit. Rimbaud ho sintetitza molt bé: "La vida és al nostre interior".

És un joc d'arquetips i símbols previs a l'alfabet. Fa segles que ja eren utilitzats, com avui les novel·les, per meditar sobre la condició humana i sobre la mateixa personalitat. Com l'oracle de Delfos, el tarot no respon a preguntes, sinó que dóna respostes potser a qüestions no formulades.

No [serveix] per endevinar el futur, per descomptat, però les seves imatges són un bon repertori per comprendre'ns en el present."

Georges Colleuil a La Vanguardia del 03.08.2015

"El tarot, gràcies a una estructura interna d’una precisió i bellesa sorprenent, ens ofereix una matriu que ens facilita integrar la paradoxa, la contrarietat i la contradicció d’una realitat polièdrica. Els 78 arcans que conformen el joc del tarot ens permeten constatar la multidimensionalitat i complexitat de l'ànima i de la psique. Ens revelen la diversitat i pluralitat en el discurs de la ment, en la capacitat de sentir, en el mecanisme del desig, en les maneres de fer… I ens acosten, sense definir-lo, al sentit últim del misteri.

Si l’elucubració mental ens empresona en un relat parcial, el llenguatge del tarot ens obre a una visió global i, amb la seva pràctica, aprenem a mirar per poder veure.

A mesura que integrem l’estructura tarològica, disposem d’una eina simbòlica i gràfica que mostra la correlació entre idees, emocions, impulsos i necessitats, tot recordant-nos que som matèria que es vol espiritualitzar i esperit que vol materialitzar-se, que som alhora forces receptives i forces actives i, nogensmenys, que tot el que vivim està immers en un procés evolutiu marcat inevitablement pel nivell de consciència que manifestem a cada moment.

Quan s'aprofundeix en l'aprenentatge del tarot, és fàcil adonar-se que es tracta de quelcom més que una pila de cartes amb un seguit de significats assignats. Conèixer el llenguatge simbòlic desperta la intuïció, afina la percepció i resulta un excel·lent mitjancer en la intercomunicació amb l'univers inconscient que també s'expressa a través del símbol i la metàfora."

Montserrat Tubau al Quadern de les idees, les arts i les lletres n. 210, maig 2017

El mateix es pot dir de l'Yi Jing...

Hara

A alguns, amb l'edat i les experiències de la vida, el hara ens queda més o menys així.

Ara només cal esperar per veure per quin punt es trenca...

Socialisme i modernització

Goncharova 1911

Un article de Jaume Lorés a La Vanguardia del 03.09.1987:

"Ensopego amb un text de Charles Peguy de 1907 que és una autèntica perla. Diu així: "S'oblida massa sovint que el món modern, sota una altra cara, és el món burgès, el món capitalista ". El socialista Peguy, llavors, es reia dels socialistes del seu temps que "inciensen el mateix món sota nom de modern i l'insulten, alhora, sota el nom de burgès i de capitalista ". En aquest mateix merder estem ficats amb el mite de la modernitat com a punta de llança cultural i la modernització com a projecte polític. Estem amb l'aigua fins al coll des del cada vegada més ectoplasmàtic socialisme. Perquè a través de l'elogi desenfrenat i a cegues de la modernitat es pot fer una legitimació de les formes de vida i cultura que propicien l'individualisme burgès més tòpic, competitiu i insolidari. Com a través del programa polític de la modernització podem estar legitimant la consolidació irreversible del capitalisme. Quan fa deu anys el nostre socialisme es negava amb grans escarafalls a ser socialdedemòcrata perquè la socialdemocràcia era, textualment, "el bomber que salvava el capitalisme del foc purificador ", no podia pensar que avui estava corrent el risc de deixar de ser bomber per convertir-se en enginyer nuclear d'aquell capitalisme tan maleït. Perquè la sospita clara consisteix a constatar com el mite d'administrar provisionalment el capitalisme en benefici dels més desheretats es converteix a l'hora de la veritat en la realitat d'apuntalar-lo, vigoritzar-lo i fer-lo créixer segons les lleis gens sentimentalment benèfiques de la seva lògica interna.

¿Es pot utilitzar la paraula socialisme quan es reforça fins als extrems més inaudits la identitat de la societat burgesa i quan es posen fonaments indestructibles a l'estructura capitalista? El socialisme com a sistema econòmic sembla haver-se esfumat. Aquesta inconfessada opció i elecció es justifica, quan apreta molt el calçat de les preguntes recriminadores, dient que la veritable elecció no es dóna en realitat entre socialisme i capitalisme. sinó entre capitalisme d'Estat i capitalisme privat. Mentrestant, no s'ha trobat la solució perquè el capitalisme d'Estat deixi de ser capitalisme i es converteixi en socialisme servint els fins ètics d'aquest.

En resum, sembla com si volgués insinuarse que el mitjà econòmic per arribar al socialisme produeix una finalitat econòmica, el capitalisme d'Estat, que repeteix a una altra escala i amb l'agreujant de posar en perill la llibertat, els defectes ètics del capitalisme privat. Llavors s'addueix que abandonar el socialisme com a instrument econòmic no implica deixar de banda les exigències ètiques del socialisme. Però aquí comença la quadratura del cercle. Perquè reformar èticament el capitalisme sembla anar contra els seus més fonamentals lleis econòmiques. Queda la solució de reformar-lo políticament mentre se'l consolida econòmicament. Però per aquesta empresa sembla només existir la recepta de la modernització i de la modernitat que també comparteix el capitalisme polític. I en aquest aspecte el socialisme presumptament ètic es passeja pel tall de la navalla. Perquè avui, en la cultura ambiental d'esquerres i de dretes, la modernització és entesa des de la postura més acrítica envers la societat moderna.

Modernitzar no vol dir ja reformar la modernitat. sinó portar-la als seus últims extrems. Fa temps que les veus intel·lectuals i polítiques van callant sobre les opressions, alienacions -si aquesta paraula es pot encara pronunciar-, explotacions i crueltats que sobre la ciutadania fa pesar la modernitat. El pensament crític és a les golfes i el crit profètic, enterrat sota la figuera. Però si es calla sobre els efectes que la modernitat infligeix ​​a la ciutadania -els grans defectes de la nostra societat- el silenci és encara més gran sobre les causes d'aquests efectes, sobre les arrels del sistema que indefectiblement les ocasiona. El pensament polític i cultural tendeix a dir que vivim en el millor dels mons. Si abans es mirava de posar davant els ulls propis i dels altres les xacres socials i humanes que produïa una modernitat ambigua que originava alhora esperança i revolta, avui es tendeix a amagar aquest costat negre de la societat i del temps present.

El socialisme es troba immers en una cultura que no posa en relleu, sinó que legitima o silencia, les grans humiliacions que el sistema actual fa pesar sobre els homes, sobre la seva vida corporal i espiritual. La modernitat d'aquesta societat ho justifica tot. I modernitzar significa desenvolupar una societat encara opressora sense corregir res del seu sistema fonamental. En aquesta situació és molt difícil per al socialisme retrobar les exigències ètiques que li permetin reformar políticament el capitalisme econòmic. Encara que sembli paradoxal, l'element de què està més orfe el socialisme actual és el que es basa en la consciència i en el projecte d'una política social d'acord amb seus ideals impulsada a través de les reformes polítiques de la seva societat econòmicament amb peus capitalistes. Mentre es manté el vell llenguatge ètic en els congressos o les declaracions de principis, s'actua, i fins i tot es parla en la política quotidiana i en l'electoral, des d'una barreja de tecnocràcia i burocràcia que origina un llenguatge tecnoburocràtic què només té com a coartada les al·lusions a la modernitat i la paraula socialisme, encara que ja no indiqui un projecte social.

Per això el socialisme, oblidant els seus vells enemics de la marginació, la misèria, l'explotació econòmica, i a través d'ella l'explotació humana, busca enemics en altres parts renovant el vell llenguatge de dretes i esquerres. Amb les mateixes característiques de la lluita de les dues forces en el si de la burgesia i per la hegemonia en la burgesia. Unes dretes i esquerres que poden ja no tenir res a veure amb explotadors i explotats, capitalisme i socialisme, treballadors i propietaris. Sembla com si perdent el seu contingut social el socialisme reinventés una esquerra burgesa com a senyal d'identitat pròpia en ser esclau d'una modernització que deixa intocades les xacres modernes de la societat.

El socialisme necessita que sectors de la política i de la cultura arrenquin la bena col·lectiva que el mite de la modernitat i la modernització han col·locat sobre els ulls del pensament i de l'acció perquè tornin a emergir els pobres de la terra, en tots els sentits -i en algun sentit ho som tots- que porten en silenci i en solitari el seu dolor causado per la societat i per la impotència d'aquesta per autorreformarse a l'hora de modernitzar-se. Per retrobar l'ètica, únic peu del socialisme possible, s'ha de recuperar la sensibilitat davant la visió de la humiliació humana i la il·lusió per la dignitat humana."

Crida a la pregària

Una magnífica crida a la pregària en el marc de l'Islam.

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-10-25T15_21_48-07_00

La veritat

Schönberg 1910

"Al món continua havent-hi més interessats a ocultar veritats que a explicar-les. Ens interessem de veritat per la veritat? Ens interessem de veritat per distingir, tant com ens sigui possible, entre el que és veritat i el que és mentida? Ens interessem, de veritat, per saber?

En realitat, què és la veritat sinó la veritat que creiem saber? La veritat són els fets objectius, sí, però també la interpretació -subjetiva- dels fets: una veritat subjectiva que esdevé objectiva quan s'arriba a instal·lar com a la interpretació dominant, estigui o no d'acord amb la veritat estricta dels fets realment ocorreguts. D'aquí ve la dificultat d'una història única que sigui vàlida, i indiscutible, per a tothom. Perquè la història no són només els fets sinó que són els fets interpretats: la història és interpretació.

El nord-americà Richard Rorty, un els grans filòsofs de l'últim terç del segle XX, va fer d'aquest tema la premissa de la seva filosofia: la veritat és quelcom que es construeix, i no quelcom ja acabat. Vist així, la construcció de la veritat, més que la seva revelació, vindria a ser un dels grans i més difícils esforços humans.

Per a un pragmatista antidogmàtic com Rorty el criteri fonamental de veritat és l'eficàcia d'una acció o l'eficiència d'un ús. Són els resultats, i no els principis, els criteris que estableixen la veritat. Cosa que planteja un gir copernicà al criteri tradicional de veritat, segons el qual hi ha veritat com hi ha mentida, sense matisos ni terme mitjà.

Ara trontolla aquest concepte clàssic de veritat. De la veritat en el sentit que la van conceptuar des de Descartes a Popper (que l'entén com subjecta a la prova de la falsació, o sigui, a la prova del cotó de l'experiment i, en definitiva, l'imperatiu de la lògica).

Per sort, continua ben viva "la persecució (desinteressada) de la veritat" com a fonamental inquietud dels humans, tal com pensa George Steiner a Nostàlgia de l'absolut. Trobar la veritat -creu- és un impuls natural que es troba imprès en el nostre cervell.

Volem saber la veritat, sí, però alhora temem trobar-la. Així que ens retenim, enyorant l'edat perduda de la nostra innocència, quan saber o no saber no depenia de nosaltres, sinó que aquest saber innat es trobava incorporat en el nostre ésser com una mena de ciència infusa.

Aquesta por d'anar a la recerca de la veritat per por de trobar-la és una de les pors més inconscients de la nostra època. I és que trobar la veritat (una qualsevol veritat, o allò que cadascú pugui creure com a veritat) compromet. I el compromís exigeix, sempre, una resposta personal.

És això el que temem. O allò que més temen els que prefereixen viure en la mentida (o fugir del món de les mil maneres que avui tenim a nostre abast) abans que encarar la realitat i assumir-la tant com sigui possible. La veritat és, també, una construcció social. I demana, amb raó, la implicació de tothom."

Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia del 22.09.2014

Propòsit

Franz Marc 1911

"A la natura no humana no hi ha intenció o propòsit. Tendim sovint a atribuir determinat propòsit a la forma d'una planta o al comportament d'un animal. Per exemple, diem que una flor té tal o qual color per atraure les abelles, o que l'esquirol amaga les seves nous per a disposar d'una reserva d'aliments a l'hivern, però tot això no són més que projeccions antropomòrfiques que assignen la característica de l'acció dotada de propòsit als fenomens no humans. Els colors de les flors i el comportament dels animals han estat modelats per llargs processos d'evolució i selecció natural, sovint en coevolució amb altres espècies. Des del punt de vista científic, a la natura no hi pot haver ni disseny ni propòsit.

Això no vol dir que la vida sigui merament aleatòria i mancada de sentit, com sosté l'escola de pensament neodarwinista. La comprensió sistèmica de la vida reconeix l'ordre que tot ho impregna, l'autoorganització i la intel·ligència que el món vivent manifesta. A més, com hem vist, aquest reconeixement és completament coherent amb la visió espiritual de la vida. De tota manera, la pressuposició teleològica que el propòsit és inherent als fenomens naturals no és més que una projecció humana, donat el fet que el propòsit constitueix una característica de la consciència reflexiva que, en termes generals, no està present a la natura."

Fritjof Capra a Las connexiones ocultas, Editorial Anagrama, Barcelona 2003, pp. 160-161

Ni voler ni evitar

"Els savis no volen res i no eviten res. Quan vols alguna cosa, això pot fer que la perdis; si intentes evitar alguna cosa, això justament pot atraure-la.

(...)

Les persones que han assolit la divinitat no accepten beneficis injustos i no traspassen problemes als altres. No abandonen el que és seu i no s'apoderen del que no és seu. Sempre estan plens, però mai a punt de desbordar; estan sempre buits, però còmodament autoproveïts.

Per això, quan un s'acobla mitjançant la mesura apropiada a través de les arts de la divinitat, menja llavors suficient per satisfer la fam i es vesteix prou per protegir-se del fred, proporcionant calor i satisfacció adequada al propi cos. Si un no té les arts de la divinitat per afirmar la mesura apropiada i desitja noblesa i jerarquia, llavors el poder i la riquesa del món no seran suficients per satisfer-lo i fer-lo feliç.

Així doncs, els savis són d'esperit equànime i de fàcil tracte. El seu esperit vital està guardat en el seu interior i no pot ser enganyat per les coses."

Del Wenzi 131

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Corbí: Sobre la fe

Piero della Francesca 1460

"La fe és un fet de coneixement, però és "do diví", notícia no conceptual ni simbòlica sinó "d'essència a essència", com diu el Mestre Eckhart. És un llamp de llum, que per als nostres hàbits de coneixement, és fosc. El Pseudo Dionís l'Areopagita en diu "llamp de tenebra".

La fe és un coneixement ni conceptual ni simbòlic. És un conèixer buit de representació, d'essència a essència. És una notícia fosca que genera certesa. Una certesa que resulta fosca perquè no s'adequa als patrons del nostre conèixer quotidià pels quals la notícia i la certesa van sempre unides a la representació.

La fe ofereix notícia i certesa, però no representació. La notícia és potent i genera una certesa incommovible, però buida. Per això és tan encertada l'expressió "d'essència a essència".

La fe és notícia de Déu, de "Això que és", de l'Absolut. Encara que ens arribi en una formulació, no és la formulació el que engendra la certesa sinó el "toc" - en expressió de Sant Joan de la Creu. Aquest "toc" (de res particular sinó de l'Absolut mateix) penetra en la substància de l'ànima i té sabor d'essència divina i de vida eterna. Renova l'esperit, el purifica perquè l'allunya de la font de tota impuresa, l'egocentració. Afecta directament a la ment però repercuteix en el sentit. Encara que sigui d'essència a essència, repercuteix en els sensors d'uns vivents com nosaltres.

Marià Corbí a Sense creences i amb, CETR, 29.11.2006

La llavor de les emocions

"Degut als sis òrgans, les persones produeixen les sis consciències; i degut a les sis consciències, produeixen les emocions. Difícilment es donen compte que les emocions els confonen davant de la realitat fonamental. Quan es passa per alt la realitat fonamental, les emocions es desenvolupen de manera incontrolada. Però la llavor de totes les emocions és el desig. Per què? Perquè el desig és l'arrel de les emocions.  Si no desitges res, no vols res;  si no vols res, com seras atret per res? Si res t'atrau, res et causarà repulsió; si no sents atracció ni repulsió, quina ira pot existir? Quan no hi ha ira, no sorgeix la por; sense por, la tristor desapareix.

Per tant, sabem que el desig és l'arrel de les emocions. Si mires de controlar les emocions per força, sense extirpar l'arrel, en lloc de controlar-les faràs que creixin encara més. És com una inundació: si mires de contenir-la sense aturar el seu origen ni drenar el flux d'aigua, al final t'ofegaràs. És també com un incendi: si mires d'extingir-lo sense eliminar el combustible o sense interceptar el seu avanç, només aconseguiràs avivar la força de les flames, de manera que et veuràs amenaçat per totes bandes. És també com les onades d'un oceà, que es succeeixen les unes a les altres interminablement.

Sentint les emocions i evocant-les, totes acompanyen la ment, creixent d'acord amb les circumstàncies. Només les persones desenvolupades, que coneixen la llavor, fan servir l'espasa de la saviesa amb gran inspiració i ardent determinació per tallar les arrels i els brots, extirpar els símptomes indesitjables i evitar que les emocions creixin en ells com paràsits."

Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)

(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)

Estructures

Les fascinants estructures geomètriques d'alguns bolets...

Plaer i seguretat

Sunyer 1910

Deixant de banda l'actualment complicat de precisar instint de supervivència, potser les dues pulsions espontànies més bàsiques que tenim els humans són la recerca de plaer i la recerca de seguretat.

És difícil dir si una és més potent que l'altra, o si precedeix l'altra. No crec que sigui alguna cosa com "primer tenir seguretat, i després ja vindrà el plaer". Ni viceversa. Més aviat tendeixen a ser simultànies, o a anar-se donant la prioritat segons les circumstàncies.

Poden ser incompatibles? Probablement en alguns moments ho són, però en altres no, poden conviure pacíficament.

Moltes coses que sovint considerem també com a pulsions espontànies (el sexe, els diners, el poder, la fama...) són només mitjans per assolir plaer o seguretat.

I llavors, no sé sap quan ni com, ni si li passa a tothom o no, apareixen els valors, i desdibuixen una mica el panorama. Afegeixen nous objectius, nous propòsits, noves compensacions, potser més subtils o més profundes. Potser també menys rotundes.

Brueghel

La sala Brueghel (1525-1569) del nostre Museu virtual.


https://photos.app.goo.gl/4fZ3E3pDeyMv4rEF6

21 pel XXI

Twombly 2006

El darrer llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons pel al segle XXI, és certament interessant i útil a l'hora de conèixer grans trets de la nostra problemàtica actual. Voldria, però, remarcar dos trets més que em semblen particularment rellevants i potser no tan visibles.

El primer és el seu coratge. És un llibre valent, que diu les coses amb tanta claredat (acompanyada de tant en tant per unes punyents gotes d'humor) que alguns, com per exemple els jueus ortodoxos, poden reacciona-hi violentament en contra. Esperem que no sigui així.

Potser per això, ni que sigui inconscientment, a la lliçó 14, quan presenta els que considera com a grans valors del secularisme, esmenta la veritat, la compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge i la responsabilitat.

El segon és la seva honestedat, que es va posant en relleu com més avança la lectura. Harari qüestiona moltes coses, trenca moltes seguretats, subratlla molts neguits i no ofereix grans solucions als problemes que planteja. Corprenedorament, es limita a acabar explicant modestament que el seu punt d'anclatge és la meditació.

No cau, doncs, en la temptació de bastir un aparell teòric que miri de donar resposta als molts neguits que posa sobre la taula. Ell no té aquesta resposta, i ho assumeix, a risc de decepcionar algun lector. Em sembla admirable la humilitat de la seva perspectiva.

En temps antics

"En temps antics, els que s'erigien com a senyors i reis no ho feien per servir els seus desitjos, i els savis que rebutjaven la jerarquia no ho feien per la seva pròpia comoditat personal. Ho feien perquè els que eren forts entre els plebeus oprimien els febles, les majories violentaven a les minories, els astuts enganyaven als ignorants, els forts envaïen els dèbils. També era perquè els que tenien coneixement no ensenyaven i els que acumulaven riquesa no la compartien.

Aquesta és la raó per la qual els governants s'organitzaven per unificar al poble. Perquè l'atenció d'una sola persona és incapaç d'atendre a tothom, s'establien funcionaris per assistir als governants. Pel fet que els diferents estats amb costums que divergien no podien compartir els beneficis, es nomenaven representants per educar-los. Així, el cel, la terra i les quatre estacions responien. Els funcionaris no feien res d'amagat, i les nacions no perdien avantatges; així, vestien als que patien fred, alimentaven als famolencs, nodrien als vells i als febles i donaven repòs a les persones fatigades, prenent-ho tot en consideració."

Del Wenzi 125

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Pensar i creure

Kisling 1912

"Pensar en Déu és, simplement, intentar fer finit l'infinit, però creure en Déu és l'ascens de l'home finit fins a l'infinit; el simple reflexionar en Ell és posar Déu a la nostra mercè, a la mercè del caprici, però creure és posar-nos nosaltres a la seva mercè, a la mercè de la Mercè.

Aquesta és la diferència entre la idea de Déu, Déu ponderat, considerat i discutit, acceptat o rebutjat, i el Déu vivent que entra a les nostres vides; entre Déu pensat i Déu revelant-se a si mateix, parlant, essent sentit, estimant, essent estimat."

John M. Oesterreicher a Set filòsofs jueus troben a Crist (comentant el pensament d'Adolf Reinach, deixeble d'Edmund Husserl mort el 17.11.1917 a Flandes en el curs de la I Guerra Mundial als 34 anys).

Victimisme i autocrítica

Els catalans sovint ens inclinem més pel victimisme (tot és culpa d'un enemic exterior que ens vol mal) que per l'autocrítica (veure què no fem prou bé i fer-ho millor). Hauriem de canviar les proporcions, ja que si bé és cert que des de fora no ens fan cap favor, i tendeixen a tractar-nos injustament i a no reconèixer la nostra identitat com a poble i la nostra sobirania, també és cert que el lament és inútil, i val més posar l'accent en el que hem de canviar per a tenir la capacitat de capgirar la situació. Les coses només s'aconsegueixen si s'acumula poder suficient per fer-ho, i ara com ara això no ho estem fent prou bé. Tenim poc sentit del poder, i poca generositat per posar el col·lectiu per davant de l'individu.

Idees emocionalitzades

Fautrier 1928

"Civilization develops only where considerable numbers of men work together for common ends. Such unity is brought about, not so much by community of bare ideas as by community of the feelings by which ideas are "emotionalized" and become beliefs and motives."

George Foot Moore, al començament del pròleg de l'obra Emotions as the basis of civilization de J. H. Denison (1928). Esmentat per A. N. Whitehead a Aventures de les idees (1931).

Possible traducció:

"La civilització només es desenvolupa on un nombre considerable de persones treballen juntes per a finalitats comunes. Aquesta unitat és produïda no tant per una comunitat de simples idees sinó per la comunitat dels sentiments a través dels quals les idees són "emocionalitzades" i es converteixen en creences i motivacions."

L'edat de l'Univers

13.800 milions d'anys !

Poc? Molt? El cas és que té edat, i que ha calgut tot aquest temps per a poder aparèixer nosaltres i contemplar l'espectacle còsmic...

Dimensió: de punta a punta, uns 20.000 milions d'anys llum (un raig de llum, a 300.000 km. per segon, tardaria 20.000 milions d'anys a anar d'una punta a l'altra...). Nosaltres estem cap al mig, la part més llunyana ens queda a uns 12.000 milions d'anys llum. 

Composició de l'Univers primitiu: 63% matèria fosca, 15% fotons, 12% àtoms, 10% neutrins.

Composició de l'Univers actual: 69,1% energia fosca, 26% matèria fosca, 4% àtoms, 0,9% neutrins.

I nosaltres només podem percebre els àtoms; de la matèria i l'energia fosques no en sabem pràcticament res. Per mirar d'aclarir-ho una mica, afegim-hi unes notes (potser poc fidels) tretes d'una exposició de l'astrofísic Eduard Salvador:

"Tota la matèria es divideix en el seu nivell més elemental en barions i leptons. Els barions són les partícules bàsiques amb massa (inclou els protons i els neutrons). Els leptons són partícules bàsiques sense massa (com els electrons). Però en l'univers hi ha una matèria fosca, matèria que té gravetat però no té protons i neutrons; no sabem de què està construïda. Han calgut cinquanta anys per a que s'acceptés l'existència d’aquesta matèria, però ara sabem que hi ha més matèria que la que coneixem. I recentment s'ha comprovat que l'univers s'està expandint acceleradament (abans crèiem que s'expandia desacceleradament, frenat per la força de la gravetat de la massa de l'Univers). Això ha fet introduir la noció d’una energia fosca, una energia que fa que l'expansió de l'univers s'acceleri. Aquesta noció d'energia fosca encara no ha estat acceptada del tot."

I Josep Corbella deia a La Vanguardia del 01.03.2018:

"La matèria fosca és un component de l'Univers que no s'ha detectat mai directament però l'existència del qual s'ha deduït per la seva influència sobre astres visibles. Es considera matèria perquè té efectes gravitatoris que afecten, per exemple, el moviment de les galàxies, cosa que implica que ha de tenir massa. Se'n diu fosca perquè no es manifesta a través de la força electromagnètica i, per tant, no emet cap mena de radiació visible. S'estima que la matèria fosca representa el 85% de la massa de l'univers i la matèria ordinària com la de les estrelles només el 15%. Però, com que no s'ha pogut detectar directament, ningú encara no sap de què està feta la matèria fosca."

Nova Era

"Què és la Nova Era? Senzillament, és el que apareix quan visc la vida de manera creativa, enriquidora i compassiva. La Nova Era apareix quan honoro a cada persona, animal, planta o objecte com si fos únic i també com si fos una part de mi mateix, pensant que comparteix tota la dignitat i sacralitat que reclamo per a mi mateix.

Considero que la Nova Era, més que no pas un esdeveniment futur, és una metàfora per a l'expressió d'un esperit transformador i creatiu.

(...)

Trobo una Nova Era quan faig bé la meva feina i quan milloro el que surt de les meves mans. La trobo a les preguntes sobre mi mateix que em porten a afrontar els meus defectes i a prendre consciència dels meus límits. Trobo la Nova Era en l'esforç diari i compartit que tots nosaltres fem per a viure amb integritat, per a créixer amb ànim i per a participar voluntariosament en una vida que permeti l'expressió de somnis i capacitats.

(...)

Considero que la Nova Era és una metàfora per a situar-nos en el món d'una manera que ens obri a la presència del diví -la presència de l'amor i del que és possible- enmig de la nostra mediocritat.

(...)

La Nova Era és més aviat una invitació a trobar-nos amb l'avui de manera joiosa, estimulant i creativa.

(...)

La Nova Era s'ocupa de la planetització i l'aparició d'una consciència que tots som un sol poble que viu en un sol món i comparteix un destí comú.

(...)

El desenvolupament personal és important, però l'essència de la Nova Era és l'expressió d'un amor compassiu i d'una consciència i responsabilitat socials que van més enllà d'un mateix, per abastar i augmentar les possibilitats i capacitats dels altres.

(...)

La Nova Era té poc a veure amb les profecies i imaginacions sobre un món nou, però té molt a veure, en canvi, amb la capacitat de veure el nostre món de noves maneres que ens capacitin per a accions i actituds compassives i transformadores.

David Spangler a Descobrint la Nova Era

Salve Regina

Bellini 1485

Una altra de les potents pregàries en llatí de la tradició catòlica. Sembla ser que va ser feta al segle XI i es va difondre a partir del segle XII, especialment a través de la influència de Cluny i els monestirs del Císter.

"Salve, regina, mater misericordiae,
vita, dulcedo, et spes nostra, salve.

Ad te clamamus exsules filii Hevae,
ad te suspiramus, gementes et flentes
in hac lacrimarum valle.

Eia, ergo, advocata nostra, illos tuos
misericordes oculos ad nos converte;
et Jesum, benedictum fructum ventris tui,
nobis post hoc exsilium ostende.

O clemens, O pia, O dulcis Virgo Maria."



Possible traducció al català:

"Hola, reina, mare de misericòrdia;
vida, dolcesa i esperança nostra, hola.

A tu clamem els exiliats fills d'Eva;
cap a tu sospirem, gemegant i plorant,
en aquesta vall de llàgrimes.

Ara, per tant, advocada nostra,
gira cap a nosaltres els teus ulls misericordiosos;
i a Jesús, fruit beneït del teu ventre,
mostra'ns-el després del nostre exili.

Oh clement, oh pietosa, oh dolça Verge Maria."

Buits i sense plans

"Els savis no s'avergonyeixen de tenir una posició humil, però es disgusten quan no s'encarna la divinitat. No es preocupen de si les seves pròpies vides seran curtes, es preocupen dels infortunis de la gent ordinària. Per això, estan sempre buits i sense plans, afectant l'elemental i veient el bàsic, no enredant-se en les coses."


Del Wenzi 124

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Mones

Mu Qi 1350

“Unes mones, durant una freda nit d'hivern, van veure uns homes al voltant d’una foguera. En apropar-se, immediatament van notar l'escalfor que desprenia aquell estrany fenomen de color vermell mig tapat per fustes.

Diuen que des d'aquell moment, durant successives generacions, en les nits fredes, les mones s'aplegaven al voltant d’unes fustes que posaven sobre un cercle que prèviament havien pintat de color vermell. I si parlaven entre elles, totes coincidien en que aquella era la manera correcta d’escalfar-se. Quan alguna mona ignorant arribada de fora declarava que sentia el mateix fred al voltant del cercle vermell que lluny d'ell, era renyada amb severes admonicions pel que fa al poc respecte que mostrava pel coneixement dels antics savis.”

Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.

Cultura i país

Léger 1923

"La cultura és el fonament de la nostra identitat individual i col·lectiva, de la nostra capacitat creativa i de la nostra convicció innovadora, de la qualitat del nostre progrés i dels principis que impulsen la cohesió social i democràtica de la comunitat. Una societat sempre es desplega des de la cultura.

(...)

Un país val el que val la seva cultura, un país és sobretot un sistema cultural, un país funciona bé si el capital cultural lubrica el sistema de vasos comunicants que assegura el desplegament conjunt i harmònic del sentit d'identitat, la creativitat, el progrés i la convivència. Només des de la preeminència de l'àmbit cultural es podran construir identitats més obertes i democràtiques; només des de climes culturals favorables es consoliden països més creatius i innovadors."

Ferran Mascarell a La Vanguardia de 11.11.2010

Escenes del Miracle

Les encantadores escenes de la vida de Jesús i Maria que es troben al voltant del Santuari del Miracle de Solsona.

Ceràmiques de Joan Baptista Guivernau i Sans (Barcelona, 1909 - 2001)

Convocar i provocar

Chagall 1968

"La Bíblia habla de Dios al hombre no para instruirlo sino para convocarlo, provocarlo y llevarlo más allá de sí mismo.

(...)

La Bíblia es el relato de lo que Dios puede dar de sí con el hombre y de lo que el hombre puede dar de sí con Dios.

(...)

Cada libro tiene su alma y nos enriquece solo cuando nos dejamos llevar hasta sus abismos o elevar hasta sus alturas. Sólo con sudor y lágrimas se llega a las cumbres y se accede a las fuentes."

Olegario González de Cardedal a El País de 30.12.1998, p. 14

Els dos caçadors

Chassériau 1843

"Un dia de maig es van trobar l'Alegria i la Tristesa a la vora d'un llac. Després de saludar-se, es van asseure a xerrar prop de les tranquil·les aigües.

L'Alegria va parlar de la bellesa de la terra, de l'encant diari de la vida al bosc i als turons, de les cançons que se sentien a l'alba i al capvespre.

I la Tristesa estava d'acord amb tot el que havia dit l'Alegria, ja que la Tristesa coneixia la màgia de l'hora i la bellesa d'aquelles coses. Al seu torn, la Tristesa va parlar eloqüentment dels camps i els turons el mes de maig.

Després d'una llarga conversa, l'Alegria i la Tristesa van estar d'acord en tot el que coneixien.

En aquell moment passaven per l'altra riba del llac dos caçadors. Van mirar cap a la ribera oposada, i un d'ells va dir: "Qui deuen ser aquelles dues persones?" I l'altre va dir: "Has dit dues? Jo només en veig una." El primer caçador va insistir: "Doncs n'hi ha dues." I l'altre va assegurar: "Jo només en veig una, i el reflex que projecta a les aigües del llac és també un." "No, n'hi ha dues -va replicar el primer caçador- i el reflex que projecten a les aigües tranquil·les també mostra a dues persones." Però el segon va replicar: "Jo només en veig una." I l'altre: "Veig a dues persones amb tota claredat."

Encara avui en dia, un caçador continua dient que l'altre hi veu doble, mentre el seu company insisteix: "El meu amic és una mica cec."

Halil Gibran a El vagabund (publicat post mortem el 1932)