dimecres, 12 d’abril de 2017

Nicolau de Cusa







Nicolau de Cusa (Nikolaus von Kues, nascut a Kues, Trèveris, el 1401 i mort a Todi, Úmbria, l'11 d'agost de 1464) va ser un franciscà tardomedieval, considerat el pare de la filosofia alemanya i personatge clau en la transició del pensament medieval al del Renaixement, un dels primers filòsofs de la modernitat.

Diu la Viquipèdia que era matemàtic, astrònom, diplomàtic, filòsof, teòleg, escriptor. Va estudiar grec i hebreu. Als 22 anys va obtenir el doctorat en Dret Canònic. El 1425 es va matricular a Teologia a la Universitat de Colònia, on va estudiar les doctrines d'Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, el platonisme i Ramon Llull. Des de 1426 fou secretari del llegat papal (Orsini), el que li va permetre accedir al cercle dels humanistes i introduir-se en el món de la política eclesiàstica. Ell mateix es va dedicar a l'estudi de còdexs, descobrint fins a 800 textos de Ciceró i, el 1429, un amb 16 comèdies de Plaute que va lliurar al cardenal Orsini, entre altres textos.

Va ser ordenat prevere el 1430. El 1431 va participar al Concili de Basilea, on va fer amistat amb Juan de Segovia. Entre 1432 i 1436 va defensar de manera activa el conciliarisme, però la radicalització antipapal del concili el desconcerta i es reconcilia amb les tesis del Papa, convertint-se en el seu suport intel·lectual més rellevant. Va intervenir en les negociacions que van aconseguir un breu període de conciliació entre les esglésies catòlica i ortodoxa i en la qüestió hussita, va predicar la creuada contra els turcs i va mediar en la pacificació de les relacions entre França i Anglaterra. El 1448 fou nomenat cardenal i bisbe de Bresanona. El 1459 el papa Pius II l'anomena Camarleng del Col·legi Cardenalici i Vicari General. Es va fer amic del metge Paolo Toscanelli. Va inventar les lents còncaves per tractar la miopia.

Fou un dels primers filòsofs a qüestionar el model geocèntric de l'univers. Es planteja una imatge del món que és imatge de Déu. Si Déu és alhora l'unitari i l'infinit, el món també és infinit. Aquest és el pas radical a la física moderna: si l'Univers és infinit, llavors no existeix centre de l'Univers, pel que la Terra no és el centre de l'Univers, pel que tampoc existeix un punt de referència, tot és relatiu i no hi ha un lloc de privilegi a l'Univers. Tampoc hi ha quietud, sinó que tot està en moviment, inclòs el Sol. Que no ens adonem del moviment, no significa que no existeixi. Diu José Maria Valverde que va trencar en mil bocins l'esfera aristotèlica dels estels fixos que embolicava tot el món canviant i giratori; veia a la Terra flotant en un espai sense límits.

Identificat com a antiaristotèlic o antiescolàstic, va introduir la noció de coincidentia oppositorum ("coincidència d'oposats"), que és Déu, per a superar les contradiccions de la realitat. Déu és la síntesi de contraris, és alhora la unitat i la multiplicitat. Per això Déu no és captat en cap objecte, per això Déu és el no altre: “Déu és tot en el tot i no és, però, res en el tot.” 

Nicolau de Cusa considera que no existeix proporció perfecta entre la cosa coneguda i el nostre coneixement d'ella ni, en general, entre el mesurat i la mesura. La ciència humana és, per això, conjetural. Nosaltres coneixem per comparança, per diferenciació, al separar una cosa d'una altra se sap què és cada cosa; així, per comparança, s'adquireix el coneixement. Cal apropar-se a l'absolut des del concret que és visible, d'aquesta manera l'invisible es fa visible, almenys a través dels seus senyals. Entén que tot el creat, inclòs l'home, és imatge de Déu; tot és manifestació d'un únic model, però no és una còpia, sinó un signe d'aquest Ésser Suprem. A través de les coses materials ens podem acostar al Ser Suprem, però l'Ésser Suprem mateix és inassolible, perquè com que la imatge no és perfecta no podem arribar al mateix Ésser Suprem: “La veritat de la imatge no pot ser vista tal com és en si a través de la imatge perquè la imatge mai arriba a ser el model”. Aquesta és la manera com Déu rellueix en les coses. Com a conseqüència, l'Absolut és incomprensible, ja que l'invisible no pot reduir-se al visible, l'infinit no es troba en el finit.

Déu és doncs inassolible, d'aquí el concepte clau del pensament de Nicolau de Cusa de docta ignorantia: el reconeixement de la ignorància és una ignorància instruïda, docta. La naturalesa intel·lectiva se sent atreta per conèixer l'incomprensible; té una aspiració envers la saviesa, envers Déu, però el savi és aquell que es dóna compte que no pot assolir Déu, la plenitud del conèixer. Déu és inaprensible, inabastable.