Àngel i diable

"Cal saber que Sant Jeroni i també els mestres en general diuen que cada home té, des de l'inici de la seva existència humana, un esperit bo, un àngel, i un esperit dolent, un diable. L'àngel bo aconsella i impulsa constantment cap a allò que és bo, que és diví, que és virtuós, celestial i etern. L'esperit dolent aconsella i impulsa constantment els humans cap a allò que és temporal i fugisser, immoral, dolent i diabòlic."

Mestre Eckhart a De l'home noble

La Terra i la Lluna

Tres precioses imatges de la Terra amb la Lluna...

Com es va originar la Lluna? Una hipòtesi és que uns cinquanta milions d'anys després de la formació del sistema solar (fa uns 4.500 milions d'anys) la Terra, que anava accelerada (els dies duraven cinc hores) va xocar amb un planeta d'una dimensió semblant a Mart l'òrbita del qual es creuava amb la de la Terra. Aquest planeta l'anomenem Teia, i tenia més o menys el 10% de la massa terrestre. El xoc es va produir amb un angle d'uns 50 graus, i a una velocitat de 40.000 km/h. Al cap de tres hores la Terra estava completament envoltada per residus del cataclisme. La major part d'aquesta polseguera que es va aixecar va tornar a caure a la Terra, però una altra part va formar un anell al voltant de la Terra semblant al de Saturn. El material que formava l'anell es va anar agrumollant fins a formar un sol objecte, la Lluna, que allà s'ha quedat, donant tombs al nostre voltant. Aquest procés de formació de la Lluna va durar entre un i cent anys.

Una altra hipòtesi contempla diverses col·lisions contra la Terra durant milions d'anys, i no un gran impacte d'un cos contra el nostre planeta.

Reptes de fons

Aquest escrit proposa quatre reptes de fons per a l'escoltisme català en el moment actual. Em va ser demanat per Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi en el marc de la preparació de la Jamborinada que es fa a Tàrrega aquest cap de setmana.

Proposo quatre línies que crec que podrien i haurien d’orientar el futur de l'escoltisme a casa nostra.

La primera és l'autenticitat. L'escoltisme no pot fer dobles jocs o tenir agendes ocultes: és el que és, i prou, i ho és de debò. No hi ha lloc per a enganys o segones intencions. Tot el que diu i fa ho ha de fer des del fons del cor i amb total transparència. Els escoltes haurien de fer de l'autenticitat una condició de pertinença i un senyal d'identitat. Qui vulgui ser escolta per fer carrera o obtenir algun benefici colateral s'ha equivocat de lloc. S'és escolta per convicció i no se'n pot ser sense una plena identificació amb els valors de l'escoltisme: l'amor a la natura, la disponibilitat permanent pel servei als altres, l'estimació pel país, el mirar de desenvolupar les més altes potencialitats de la condició humana.

La segona és la catalanitat. El nostre escoltisme s'identifica amb el país i està al servei del país, de la seva construcció, per tal de fer-ne un país admirable. Admirable territorialment, pel seu respecte i cura del paisatge rural i urbà. Admirable socialment, pel seu esforç per tenir una societat cohesionada, respectuosa dels drets de tothom, capaç de corregir les desigualtats no raonables, que estima la seva llengua i la seva tradició cultural, que integra als nouvinguts. Tenint ben clar que catalanitat no s'identifica amb independentisme, tot i que molts escoltes, potser fins i tot la majoria, puguin inclinar-se personalment per la independència. El fet de no ser independents no ens eximeix de la tasca de construir el país admirable que assenyalàvem, ni ens impedeix de fer-ho, per molt que alguns així ho considerin. És més important tenir un país admirable que un país independent.

La tercera és la radicalitat. Que vol dir anar a les arrels i vol dir no defallir en la persecució dels propòsits ni negociar-los a canvi de compensacions de diverses menes. Fermesa, persistència, insubornabilitat han de ser trets distintius de la manera de fer escolta. I aquesta radicalitat ha de manifestar-se en l'àmbit de la política i en l'àmbit de la moral, tant col·lectiva com personal. Hi ha massa desorientació i vacil·lació política al país, i l'escoltisme ha de mirar de contribuir a corregir aquesta feblesa. Hi ha massa desconsideració pels comportaments cívics, pels gestos solidaris, en un context d'individualisme galopant on la publicitat i la moda semblen els únics generadors de referents de comportament. Hi ha massa timidesa a l'hora de defensar determinats comportaments personals, presidits pel rigor i l'exigència, per la coherència entre el que es diu i el que es fa, per fondària de les motivacions, pel no deixar-se anar en els braços de l'entreteniment, les drogues o la sexualitat deslligada de sentiments i compromisos profunds. La tradició escolta és de testimoniatge d’una manera d’estar en el món vertebrada per grans valors i promotora d'altes aspiracions.

La quarta és la significativitat. L'escoltisme no pot ser socialment marginal, reducte d'uns quants estrafolaris de bona fe. L'escoltisme ha d’incidir en el conjunt social, ha de mobilitzar sectors centrals de la joventut i interpel·lar el conjunt dels joves, ni que sigui des de la crítica i l'exigència. Ha de parlar el llenguatge d'avui, no per assumir-lo acríticament, sinó per a fer-ne l'interlocutor de les seves preocupacions. I no només ha de ser significatiu per als joves sinó pel conjunt de la societat, que ha de trobar en l'escoltisme un referent crític i un aliat potent a l'hora de construir un món millor i un país millor.

És fàcil dir el que s'hauria de fer, i és molt difícil fer-ho. Però aquí hi ha un altre dels trets d'identitat de l'escoltisme: el coratge, el no espantar-se davant de la dificultat, el sentir-se part d’un moviment de transformació real del món. Una tasca de construcció d’un món millor que genera un lligam fort entre els que la comparteixen, lligam que l'escoltisme potencia fins a esdevenir un espai d'amistat profunda. Una amistat que és alhora aliment per no defallir davant de la magnitud dels reptes.

L'art romàntic

Friedrich 1818

"Y el hombre romántico tenía, por su parte, algo tan importante como es el alma, abandonado y en barbecho, después de dos siglos casi de razón. Y así vinieron a esa peligrosa y encantadora confluencia estas dos razones del cosmos: la naturaleza en lo que tiene de irreductible a fórmulas matemáticas y el alma humana en lo que tiene de extraña a las luces de la razón. Las tempestades, los naufragios, las encrespadas olas, los terribles abismos, eran naturales y humanos a la vez, eran naturaleza y alma, eran cósmicos... Y así, el raro carácter del arte romántico, esta ligazón misteriosa entre el hombre y la naturaleza. (...) Naturaleza y alma, zonas del universo que en el arte romántico se han unido."

Maria Zambrano a Hacia un saber del alma (1933-1944)

Richard Strauss: Quatre darreres cançons

"Per la profunditat que ateny no per mitjà de la complexitat sinó per mitjà de la claredat i la simplicitat. Per la puresa de sentiment sobre la mort, la separació i el dol. Per la prolongada línia melòdica que es va descabdellant i la veu femenina que s'eleva més i més. Per la placidesa i la serenitat i la gràcia i la profunda bellesa d'aquesta levitat. Per la forma com et transporta a l'àmbit formidable de la tristor. El compositor es lleva totes les caretes i, als vuitanta-dos anys, se't mostra despullat. I t'abandones."

Philip Roth a L'espectre se'n va 

(traducció de Xavier Pàmies)



Aquesta és la versió d'Elisabeth Schwartzkopf dirigida per George Szell:

https://www.youtube.com/watch?v=Cs0vSC9DUhU

I aquesta la de Gundula Janowitz dirigida per Herbert von Karajan:

https://www.youtube.com/watch?v=ANdPoigJ_qw

I aquesta la de Kirsten Flagstad amb Wilhelm Furtwängler:

https://www.youtube.com/watch?v=5uqYW1JH7Qk

Guillén: Perfección

Van Gogh 1889

"Queda curvo el firmamento,
compacto azul, sobre el día.
Es el redondeamiento
del esplendor: mediodía.
Todo es cúpula. Reposa,
central, sin querer, la rosa,
a un sol en cenit sujeta.
Y tanto se da el presente
que el pie caminante siente
la integridad del planeta."


Jorge Guillén (1926)

Maria Magdalena en el descendiment

Van der Weyden 1435

Pontormo 1528

Gairebé un segle separa aquestes dues imatges de Maria Magdalena en el moment del descendiment de Jesús de la creu, però totes dues tenen la mateixa capacitat de tensió i de desolació...

Moral de responsabilitat

Hopper 1931

"La moral de responsabilitat és aquella que posa com a referència la capacitat de resposta i l'atenció al resultat concret de les nostres opcions per tal d'assumir-les en el seu veritable sentit. La moral de responsabilitat no és la coartada per al pragmatisme de qui no té principis, sinó la lucidesa de qui no es deixa engolir per la incapacitat de distanciar-se dels projectes engendrats per les pròpies conviccions. La moral de responsabilitat, en altres paraules, és l'oposició a qualsevol mena d'inèrcia moral. Això afecta sobretot a la voluntat moral radical de no voler ser aliè a la història dels homes. Perquè reconèixer l'ambigüitat de la història significa renunciar a la convicció que tenim el futur prefixat o que sabem on volem arribar; és posar l'accent en la resposta al dolor i als sofriments concretament existents, sense justificar-ne alguns perquè es presenten com més propers ideològicament a qualsevol dels principis establerts. La solidaritat és sempre un compromís urgent, i més en la mesura que el fracàs és tothora una possibilitat concreta i present, que el happy end és una ficció teològica i que sembla irrefutable que la ciutat dels homes s'edifica sobre cadàvers. Al capdavall, la història és la tragèdia d'una humanitat que fa la seva història, però no sap la història que fa."

Josep M. Lozano a Sense ànim de molestar..., abril de 1981.

Viure, però també ser

Sonia Delaunay 1954

"To be strong of will, but not to offend;
to be intimate mith my fellow man, but not to presume;
to love, but not to be weakend by loving;
to serve music, bot not to forget humanity for the music;
to work, but not to destroy oneself in working;
to rest, but not to be idle;
to be a proud and grateful American, but also to be a proud and grateful Jew;
to give, but also to receive;
to create, but also to perform;
to act, but also to dream;
to live, but also to be."


Leonard Bernstein, en un discurs a l'American-Israel Cultural Foundation el 2 de febrer de 1959.



Possible traducció:


"Ser fort de voluntat, però no ofendre;
ser íntim dels meus semblants, però no donar-ho per descomptat;
estimar, però no ser afeblit per estimar;
servir a la música, però no oblidar-se de la humanitat per la música;
treballar, però no destruir-se a si mateix en el treball;
descansar, però no estar ociós;
ser un americà orgullós i agraït, però també ser un jueu orgullós i agraït;
donar, però també rebre;
crear, però també interpretar;
actuar, però també somiar;
viure, però també ser ".

Corbí: La realitat no té un per què

Hodgkin 1984

"La realitat és perquè sí.

El cosmos, el món i la vida no tenen un per què.

Només el que és relatiu a la necessitat sembla tenir un per què, que després s'extrapola a la totalitat de la realitat.

(...)

La immensa cadena d'interdependències dels mons és perquè sí. Tot és interdependent i sense per què.

(...)

Tot és una gegantina interdependència que abastaria els mons, en una circularitat completa sense referència a res, no relativa a cap vivent, simplement perquè sí, sense cap per què.

(...)

Tot el més noble humà és sense per què, ni se li pot assignar una entitat pròpia; així la bellesa, la veritat que no es redueix a una formulació, l'interès i l'amor. L'amor és sense per què, però té cura dels per què, però sense per què.

L'interès/amor que no tingués cura dels per què, no seria sense per què.

Tots els per què, creen diferències i posen fronteres entre realitats; el pur sense per què no diferencia realitats, ni posa fronteres.

(...)

No som ningú vingut a aquest món, entenent per món la immensitat; som aquest mateix món, aquesta mateixa immensitat. Som la llum del món sobre el món; som el sentir del món sobre el món; som la consciència del món sobre el món. Per aquesta mateixa grandesa som "ningú". "Ningú" no té una destinació. La immensitat sense alteritat i sense forma, però una i diversa, no té un destí, és perquè sí, gratuïtament.

La nostra espècie, i cada individu d'aquesta espècie, no tenen un destí. Però si ens aferrem i identifiquem amb l'ego, automàticament ens cau un destí inflexible sobre els nostres caps, tant als col·lectius que s'organitzen de manera egocentrada, com als individus.

Aquest destí que sotmet és el resultat de la influència, en els primers temps de la vida dels humans, del quadre de desitjos / temors, records i expectatives dels pares, familiars, primers educadors. Totes aquestes influències constitueixen l'estructura de desitjos / temors i expectatives del nou humà. Des d'aquí operarà el nen i el jove guiat i sotmès per aquesta estructura base, reunida a l'atzar i constituïda com una unitat, una individualitat, per la funció ego del cervell. Sense aquesta estructura i sense la consciència que aquest farcell forma una individualitat, no seria possible el nou ésser.

Aquest és el destí que sotmet, que és el fruit dels desitjos i temors dels altres i que cauen en el nou ser com rectors i guies en el món que l'envolta. Aquesta individualitat, heretada i assumida, és la base de l'egoisme. Aquests són els modeladors de la realitat a la nostra petita mida. Aquests són els fonaments de la possibilitat de supervivència humana en aquesta immensitat que ens envolta i som.

Alliberar-se del destí és la llibertat, caure sota el destí és l'esclavitud. L'esclavitud de l'egoisme individual i col·lectiu. L'alliberament que ensenyen els mestres de l'esperit, els mestres de la qualitat humana profunda, és l'alliberament del destí, tant per als col·lectius, com per als individus, encara que als individus alliberats els pugui afectar el destí col·lectiu."

Marià Corbí a Las sociedades de conocimiento y la calidad de vida (2017)

Colla de germans

Twombly 2001

"And Crispin Crispian shall ne'er go by,
From this day to the ending of the world,
But we in it shall be remember'd;
We few, we happy few, we band of brothers;
For he to-day that sheds his blood with me
Shall be my brother; be he ne'er so vile,
This day shall gentle his condition:
And gentlemen in England now a-bed
Shall think themselves accursed they were not here,
And hold their manhoods cheap whiles any speaks
That fought with us upon Saint Crispin's day."


Shakespeare, Henry V



Possible traducció:


I Sant Crispí i Sant Crispinià no se celebraran mai,
des d'ara fins el dia que s'acabi el món,
sense que nosaltres siguem recordats;
nosaltres pocs, nosaltres feliços pocs, nosaltres colla de germans;
perquè aquell que avui vessi la seva sang amb mi
serà el meu germà; qui sigui baix de rang,
serà aquest dia ennoblit:
i cavallers anglesos ara al llit
maleiran no haver estat aquí,
i trobaran vulgar el seu rang quan sentin algú
que hagi lluitat amb nosaltres el dia de Sant Crispí.

Ressonàncies

"La joventut es desentén de la disciplina miliar i no creu en la religió dels seus avantpassats. L'envaeix l'escepticisme i s'abandona a la disbauxa i la vagància. Deixant buits els temples esplèndids bastits per les passades generacions, va a la recerca de cultes exòtics, divinitats i misteris orientals..."

Roma, inicis del segle I

Lévi-Strauss sobre la música

Braque 1911

"Que la musique soit un langage, par le moyen duquel sont élaborés des messages dont certains au moins sont compris de l'immense majorité alors qu'une infime minorité seulement est capable de les émettre, et qu'entre tous les langages, celui-là seul réunisse les caractères contradictoires d'être tout à la fois intélligible et intraduisible, fait du créateur de musique un être pareil aux dieux, et de la musique elle-même le suprème mystère des sciences de l'homme."

"Tout se passe comme si la musique et la mythologie n'avaient bésoin du temps que pour lui infliger un démenti. L'une et l'autre sont, en effet, des machines à supprimer le temps."

“La musique et la mythologie sont des machines à supprimer le temps. Si bien qu’en écoutant la musique et pendant que nous l’écoutons, nous accédons à une sorte d’immortalité."


"Que la musique soit un langage, à la fois intelligible et intraduisible, fait de la musique elle-même le suprême mystère des sciences de l’homme, celui contre lequel elles butent et qui garde la clé de leur progrès.”


Claude Lévi-Strauss a Mythologiques, 1. Le Cru et le Cuit (1964)



"La musique est un langage qui réunit les caractères contradictoires d'être à la fois intelligible et intraduisible."


Claude Lévi-Strauss a Mythologiques, 4. L'homme nu (1971, p. 578)



"Mythe codé en sons au lieu de mots, l’œuvre musicale fournit une grille de déchiffrement, une matrice de rapports qui filtre et organise l’expérience vécue, se substitue à elle et procure l’illusion bienfaisante que des contradictions peuvent être surmontées et des difficultés résolues."


Claude Lévi-Strauss a Mythologiques, 4. L’Homme nu (1971, p. 589-590).



"Est-ce que dans notre société, la musique n’a pas pris en quelque sorte, le relais de la fonction mythique alors que vis-à-vis du mythe dans les sociétés sans écriture, sa fonction est plus modeste?"


Claude Lévi-Strauss a Musiques universelles. Entretien avec Claude Lévi-Strauss, Georges Henri Rivière, Gilbert Rouget, Musique en jeu 12 : Autour de Lévi-Strauss (1973 p. 109)

Hua Hu Ching

"Tingues cura d'aquells que s'ho mereixen, i de la mateixa manera, tingues cura dels que no s'ho mereixen. Quan estens la teva virtut en totes direccions sense discriminació, els teus peus estan fermament plantats en el camí que porta a la divinitat."

"Els que desitgen encarnar la divinitat ho han d'abraçar tot. Això vol dir no tenir còlera ni resistència envers cap idea o cosa; l'acceptació és l'essència de la divinitat. Abraçar-ho tot també significa apartar-se de qualsevol concepte separador: home i dona, jo i l'altre, vida i mort. La divisió és contrària a la naturalesa de la divinitat. Renunciant a l'antagonisme i a la separació s'entra en la unitat harmoniosa de totes les coses."

"Apartar-se de la divinitat contamina l'esperit. La còlera, la resistència, el tancament en un mateix són maneres d'apartar-se. Només hi ha una manera de purificar-se d'aquestes contaminacions, que és practicar la virtut: oferir desinteressadament ajuda als altres, donar sense limitació el propi temps, capacitats i possessions, en tot moment i lloc en que es necessitin, sense cap prejudici pel que fa a la identitat de la persona necessitada. Si la teva disponibilitat a oferir benediccions és limitada, també ho serà la teva capacitat de rebre'n. Aquesta és la subtil manera de procedir de la divinitat."

"Els que vulguin assolir la unitat, han de practicar la virtut sense fer discriminacions. Han de dissoldre tota idea de dualitat: bo i dolent, bonic i lleig, alt i baix. Hauran de mantenir les seves ments lliures de qualsevol pensament que interfereixi la seva comprensió de l'univers com una unitat harmoniosa."

"Simplement sigues conscient de la unitat de les coses."

"Deixa de lluitar per ser admirat. Posa la teva estima en la divinitat. Viu d'acord amb ella, comparteix amb els altres els ensenyaments que hi porten, i quedaràs immergit en les benediccions que emanen d'ella."

"L'ego és com una mona saltant per la selva: totalment fascinada pel regne dels sentits, va d'un desig a un altre, d'un conflicte a un altre, d'una idea auto-centrada a una altra. Si l'amenaces, realment tem per la seva vida. Deixa marxar aquesta mona. Deixa marxar els sentits. Deixa marxar els desigs. Deixa marxar els conflictes. Deixa marxar les idees. Deixa marxar la ficció de la vida i de la mort. Queda't simplement al centre, observant. I llavors oblida que hi ets."

"Manté la teva vida lliure de divisions i discriminacions. Quan la teva ment és senzilla i està desaferrada i silenciosa, tot pot existir en harmonia i pots començar a percebre la veritat subtil."

"Pots dissoldre el teu ego? Pots abandonar la idea del jo i l'altre? Pots renunciar als conceptes d'home i dona, curt i llarg, vida i mort? Pots deixar marxar totes aquestes dualitats i acceptar la divinitat sense escepticisme ni pànic? Si ho pots fer, pots assolir el cor de la plena unitat."

"Estimar, odiar, tenir expectatives: tot això són aferraments. L'aferrament no permet el creixement del veritable ésser. L'ésser complet no està aferrat a res i pot relacionar-se amb qualsevol amb una actitud sense rigideses. Per això, la seva mateixa existència beneficia a totes les coses."

"Alguns ajuden els altres a rebre recompenses i admiració: això no té cap sentit. Alguns es cultiven a ells mateixos, en part per a servir als altres, i en part per a servir el seu propi orgull: en el millor dels casos, entendran la meitat de la veritat. Però els que es milloren a ells mateixos per servir al món, a aquests els hi serà revelada tota la veritat de l'univers."

"Qui pugui dissoldre la seva ment descobrirà de sobte la divinitat als seus peus i tindrà la claredat a les mans."

"La suprema veritat no pot expressar-se en paraules. Per això, el mestre suprem no té res a dir. Simplement, es dóna a ell mateix com a servei, i mai es preocupa."

"Vivint amb autenticitat incondicional, eradicant tota dualitat, celebrant la igualtat de les coses, cada un dels teus moments habitarà en la veritat."

"La consciència de la gran unitat t'allibera dels lligams de la ment, el temps i l'espai, per a volar lliurement a través de l'harmonia il·limitada de la divinitat."

"La plena saviesa implica una participació directa en cada moment: l'observador i l'observat es dissolen en la llum de la pura consciència, i no existeixen conceptes ni actituds mentals que puguin afeblir aquesta llum."

"No pensis que un ésser integral té l'ambició d'il·luminar als que no són conscients o d'elevar les persones mundanes al regne del diví. Per a ell no existeix jo i l'altre, i per això ningú a qui elevar; ni cel ni infern, i per tant cap destí. En conseqüència, la seva única preocupació és la seva pròpia autenticitat."

"És temptador considerar el cel vast i lluminós com el cos de la divinitat. Però això seria un error. Si identifiques la divinitat amb una forma particular, mai la veuràs."

"De la mateixa manera que la consciència elevada de la veritat subtil s'obté a través d'una conducta virtuosa i de les disciplines constants, també és mantinguda per mitjà d'elles."

“Les paraules mai poden portar en elles mateixes la bellesa d’un arbre; per entendre’l, l’has de veure amb els teus propis ulls. El llenguatge no pot copsar la melodia d’una cançó: per entendre-la l’has de sentir amb les teves pròpies oïdes. El mateix passa amb la divinitat: l’única forma d’entendre-la és experimentant-la directament. La veritat subtil de l’univers és inexpressable i impensable. Per això, els ensenyaments suprems són sense paraules.”

“No analitzis la divinitat. Esforça’t, en canvi, per viure-la: en silenci, sense divisió, amb tot el seu ésser harmoniós.”

“Els que viuen dins dels seu ego estan contínuament desconcertats: lluiten frenèticament per conèixer si les coses són grans o petites, si existeix o no un propòsit per a aplegar-se o dispersar-se, si l’univers és cec i mecànic o bé la creació divina d’un ésser conscient. En realitat, no existeixen fonaments per tenir creences o fer comentaris sobre aquestes coses. Al contrari, mira més enllà d’elles i discerniràs la veritat profunda, silenciosa i completa de la divinitat.”

“No es tracta que els qui conreen la seva plenitud no trobin dificultats a la vida. Es tracta que ells comprenen que les dificultats constitueixen el camí mateix cap a la immortalitat: afrontant-les amb calma i obertament, es desenvolupen i, evolucionant alegrement com a resposta a elles, es fan tan naturals, tan complets i tan eterns com la mateixa divinitat.”

“Si cas a buscar el Gran Creador, tornaràs amb les mans buides. L’origen de l’univers és en darrera instància incognoscible, un riu gran i invisible que flueix eternament a través d’una vall fèrtil. Silenciós i no creat, crea totes les coses.”

“Per arribar a l’incommovible, t’has de fer amic de la divinitat. Per assolir-ho, silencia el teu pensament. Deixa d’analitzar, dividir, fer distincions entre una cosa i una altra. Veu simplement el que ets dins de l’univers, i accepta totes les coses i tots els éssers com a part del teu cos infinit. Quan copses que el que li fas a un altre t’ho fas a tu mateix, has entès la gran veritat.”

“Si desitges assolir la unitat amb la divinitat, no et deixis atrapar en superficialitats espirituals. Al contrari, viu una vida tranquil·la i simple, lliure d’idees i conceptes. Troba la satisfacció en la pràctica de la virtut sense fer discriminacions, que és l’únic veritable poder. Donant als altres de manera generosa i anònima, irradiant llum pel món i il·luminant la teva pròpia foscor, la teva virtut es converteix en un santuari per a tu mateix i per a tots els éssers. Això és el que vull dir quan parlo d’encarnar la divinitat.”

“Desitges alliberar-te dels embolics mentals i emocionals i fer-te u amb la divinitat? Tens dos camins per fer-ho. El primer és el camí de l’acceptació. Afirma a cada un i cada cosa. Estén lliurement la teva bona voluntat i la teva virtut en qualsevol direcció, siguin quines siguin les circumstàncies. Accepta-ho tot de cor com a part de la unitat harmoniosa, i llavors començaràs a percebre-la. El segon és el camí del refús. Reconeix que tot el que veus i penses és una falsedat, una il·lusió, un vel sobre la veritat. Treu tots els vels i arribaràs a la unitat. Encara que aquests camins són totalment diferents, et portaran al mateix lloc: la consciència espontània de la gran unitat. Quan hi arribis, recorda: ja no cal lluitar per a mantenir la unitat. Tot el que has de fer és participar en ella.”

“Pensar i parlar sobre el camí complet no és el mateix que practicar-lo. Qui s’ha tornat mai en un bon genet parlant de cavalls? Si vols encarnar la divinitat, deixa d’enraonar i comença a practicar. Relaxa el teu cos i asserena els teus sentits. Fes tornar la teva ment a la seva claredat original. Oblida-ho tot sobre l’estar separat  dels altres i de la font divina.”

“Viu simplement i virtuosament, essent autèntic amb la teva naturalesa, sense dibuixar una ratlla entre el que és espiritual i el que no ho és.”

“Els que vulguin conèixer la veritat de l’univers, han de practicar les quatre virtuts cardinals. La primera és la reverència per tota vida;  aquesta es manifesta com a amor incondicional i respecte per a un mateix i per a tots els altres éssers. La segona és l'autenticitat natural; aquesta es manifesta com a honestedat, simplicitat i lleialtat. La tercera és la mansuetud; aquesta es manifesta com a bondat, consideració pels altres i sensibilitat envers la veritat espiritual. La quarta és actitud d’ajuda; aquesta es manifesta com a servei als altres sense expectativa de recompensa.”

“Qui pot fruir de la il·luminació i romandre indiferent als sofriments del món? Això no està en harmonia amb el camí complet. Només els que incrementen els seus serveis juntament amb la seva comprensió poden ser anomenats homes i dones de la divinitat.”

“L’ànsia d’il·luminació i d’immortalitat no és diferent de l’ànsia de riqueses materials. És egoista i dualista, i per tant un obstacle per a la veritable realització. Per això aquests estats no són mai assolits per aquells que els cobegen; en canvi, constitueixen la recompensa per a les persones virtuoses.”

“La llibertat espiritual i la unitat amb la divinitat no són dons concedits a l’atzar, sinó recompenses de la pròpia transformació i evolució conscients.”

“Si vols despertar tota la humanitat, desperta’t tu mateix. Si vols eliminar el sofriment del món, elimina tot el que és fosc en tu mateix. En veritat, el do més gran que tens per oferir és el de la teva pròpia transformació.”

“Quan la societat abusa de la intel·ligència analítica i ignora la saviesa global, els seus membres obliden els beneficis d’una vida senzilla i natural. Seduïts pels seus desigs, emocions i egos, es converteixen en esclaus d’exigències corporals, luxes, poder, religió desequilibrada i excuses psicològiques. Llavors comença el regnat de les desgràcies i de la confusió.”

“El camí complet s’absté del fanatisme conceptual, de la vida extravagant, dels aliments exòtics i de la música violent. Tot això pertorba la serenitat de la ment i obstrueix el desenvolupament espiritual. Renunciant al que està de moda i acceptant de cor el que és senzill, honest i virtuós, el camí complet et fa tornar a l’essència subtil de la vida. Adopta les seves pràctiques i et tornaràs com ell: honest, simple, veritable, virtuós, total.”

“Amb totes aquestes paraules, què s’ha dit? La veritat subtil pot ésser assenyalada amb paraules, però no pot ser continguda per elles. Pren el temps d’escoltar el que es diu sense paraules, d’obeir la llei massa subtil per a ser escrita, de venerar l’innombrable i d’acceptar de cor el que no té forma. Estima la teva vida. Confia en la divinitat.”

Tria i adaptació de la versió lliure que Brian Browne Walker va fer el 1992 de la traducció del text taoista Hua Hu Ching (que alguns consideren redactat al voltant de l‘any 300 o una mica més tard, en el marc de les discussions entre taoisme i buddhisme) feta pel mestre Ni Hua-Ching després de sortir de la Xina el 1976. La versió de Walker va ser traduïda al castellà per Alfonso Colodrón, i publicada per EDAF el 1995 a la col·lecció Arca de Sabiduría. Alguns neguen tot valor al Hua Hu Ching, però les formulacions que hem recollit, i que poden tenir bona part d'aportació de Brian Browne Walker, són prou suggerents.

Amor a la terra

“El amor de Genaro es el mundo. (...) La tierra sabe que Genaro la ama y por eso lo cuida. Por eso la vida de Genaro está llena hasta el borde y su estado, dondequiera que él se encuentre, siempre será la abundancia.

(...)

Esta es la predilección de los guerreros. Esta tierra, este mundo. Para un guerrero no puede haber un amor más grande.

(…)

Solamente si uno ama a esta tierra con pasión inflexible puede uno librarse de la tristeza. Un guerrero siempre está alegre porque su amor es inalterable y su ser amado, la tierra, lo abraza y le regala cosas inconcebibles.

(…)

Este ser hermoso, que está vivo hasta sus últimos resquicios y comprende cada sentimiento, me dio cariño, me cuidó de mis dolores, y finalmente, cuando entendí todo mi cariño por él, me enseñó lo que es la libertad.

(…)

Solamente amando a este ser espléndido se puede dar libertad al espíritu del guerrero; y la libertad es alegría, eficiencia, y abandono frente a cualquier embate del destino.”

Carlos Castaneda a Relatos de poder (1974), pp. 380-384.

Jocs de llum II

Al nostre gorguet d'Arnes...

Nus de Maillol

Maillol 1893

Maillol 1895

Maillol 1895

Maillol 1922

Maillol 1930

Maillol 1935

Maillol 1935

Maillol 1938

Maillol 1941

Maillol 1941

Maillol 1941

Maillol 1943

Pregària

El Greco 1579

"Senyor, devia ser difícil la lenta mort d'asfíxia davant la mare i els amics.

Senyor, devia ser difícil la sensació de fracàs del vostre projecte de proclamació del Regne del Pare.

Senyor, devia ser difícil mantenir l'esperança quan ni els vostres deixebles semblaven haver entès el que volíeu dir.

Ho entendrem nosaltres, Senyor?"

(pregària dins de la lectura evangèlica de la mort de Jesús feta a la celebració de Pasqua del Moviment Cristià de Professionals a Sant Pere de Reixac el 29 de març de 1980)

Nicolau de Cusa

Nicolau de Cusa (Nikolaus von Kues, nascut a Kues, Trèveris, el 1401 i mort a Todi, Úmbria, l'11 d'agost de 1464) va ser un franciscà tardomedieval, considerat el pare de la filosofia alemanya i personatge clau en la transició del pensament medieval al del Renaixement, un dels primers filòsofs de la modernitat.

Diu la Viquipèdia que era matemàtic, astrònom, diplomàtic, filòsof, teòleg, escriptor. Va estudiar grec i hebreu. Als 22 anys va obtenir el doctorat en Dret Canònic. El 1425 es va matricular a Teologia a la Universitat de Colònia, on va estudiar les doctrines d'Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, el platonisme i Ramon Llull. Des de 1426 fou secretari del llegat papal (Orsini), el que li va permetre accedir al cercle dels humanistes i introduir-se en el món de la política eclesiàstica. Ell mateix es va dedicar a l'estudi de còdexs, descobrint fins a 800 textos de Ciceró i, el 1429, un amb 16 comèdies de Plaute que va lliurar al cardenal Orsini, entre altres textos.

Va ser ordenat prevere el 1430. El 1431 va participar al Concili de Basilea, on va fer amistat amb Juan de Segovia. Entre 1432 i 1436 va defensar de manera activa el conciliarisme, però la radicalització antipapal del concili el desconcerta i es reconcilia amb les tesis del Papa, convertint-se en el seu suport intel·lectual més rellevant. Va intervenir en les negociacions que van aconseguir un breu període de conciliació entre les esglésies catòlica i ortodoxa i en la qüestió hussita, va predicar la creuada contra els turcs i va mediar en la pacificació de les relacions entre França i Anglaterra. El 1448 fou nomenat cardenal i bisbe de Bresanona. El 1459 el papa Pius II l'anomena Camarleng del Col·legi Cardenalici i Vicari General. Es va fer amic del metge Paolo Toscanelli. Va inventar les lents còncaves per tractar la miopia.

Fou un dels primers filòsofs a qüestionar el model geocèntric de l'univers. Es planteja una imatge del món que és imatge de Déu. Si Déu és alhora l'unitari i l'infinit, el món també és infinit. Aquest és el pas radical a la física moderna: si l'Univers és infinit, llavors no existeix centre de l'Univers, pel que la Terra no és el centre de l'Univers, pel que tampoc existeix un punt de referència, tot és relatiu i no hi ha un lloc de privilegi a l'Univers. Tampoc hi ha quietud, sinó que tot està en moviment, inclòs el Sol. Que no ens adonem del moviment, no significa que no existeixi. Diu José Maria Valverde que va trencar en mil bocins l'esfera aristotèlica dels estels fixos que embolicava tot el món canviant i giratori; veia a la Terra flotant en un espai sense límits.

Identificat com a antiaristotèlic o antiescolàstic, va introduir la noció de coincidentia oppositorum ("coincidència d'oposats"), que és Déu, per a superar les contradiccions de la realitat. Déu és la síntesi de contraris, és alhora la unitat i la multiplicitat. Per això Déu no és captat en cap objecte, per això Déu és el no altre: “Déu és tot en el tot i no és, però, res en el tot.” 

Nicolau de Cusa considera que no existeix proporció perfecta entre la cosa coneguda i el nostre coneixement d'ella ni, en general, entre el mesurat i la mesura. La ciència humana és, per això, conjetural. Nosaltres coneixem per comparança, per diferenciació, al separar una cosa d'una altra se sap què és cada cosa; així, per comparança, s'adquireix el coneixement. Cal apropar-se a l'absolut des del concret que és visible, d'aquesta manera l'invisible es fa visible, almenys a través dels seus senyals. Entén que tot el creat, inclòs l'home, és imatge de Déu; tot és manifestació d'un únic model, però no és una còpia, sinó un signe d'aquest Ésser Suprem. A través de les coses materials ens podem acostar al Ser Suprem, però l'Ésser Suprem mateix és inassolible, perquè com que la imatge no és perfecta no podem arribar al mateix Ésser Suprem: “La veritat de la imatge no pot ser vista tal com és en si a través de la imatge perquè la imatge mai arriba a ser el model”. Aquesta és la manera com Déu rellueix en les coses. Com a conseqüència, l'Absolut és incomprensible, ja que l'invisible no pot reduir-se al visible, l'infinit no es troba en el finit.

Déu és doncs inassolible, d'aquí el concepte clau del pensament de Nicolau de Cusa de docta ignorantia: el reconeixement de la ignorància és una ignorància instruïda, docta. La naturalesa intel·lectiva se sent atreta per conèixer l'incomprensible; té una aspiració envers la saviesa, envers Déu, però el savi és aquell que es dóna compte que no pot assolir Déu, la plenitud del conèixer. Déu és inaprensible, inabastable.

Al n. 114 de Qüestions de Vida Cristiana, p. 44, Lluís Duch deia el següent: "Nicolau de Cusa, en el seu escrit De pace fidei (1433), va intentar expressar el desig religiós dels humans mitjançant una religió universal. Ja que només hi ha un sol Déu, només pot haver-hi una religió i una forma de culte diví, malgrat la diversitat externa que mostren els fenòmens religiosos ("religio una in rituum varietate"). Hom cerca i anomena Déu, segons el Cusà, en les diverses religions de maneres diverses. La veritable essència de Déu, però, roman per a totes elles desconeguda i inexpressable. Per a Nicolau de Cusa, la veritable religió és el cristianisme, però els diversos pobles de la terra poden trobar les veritats del cristianisme en les expressions de llurs religions. Aquesta posició s'avançà en molt al seu temps i, de fet, no es torna a trobar un interès per aquesta problemàtica fins als segles XVII-XVIII."

Forma i emoció

Giorgione 1503

"Music: that one of the fine arts which is concerned with the combination of sounds with a view to beauty of form and the expression of emotion."

Oxford English Dictionary (1944)

Música molecular

"No podem sentir la música de les molècules... però existeix. Una molècula gira i alhora vibra i alhora es trasllada. I cada cop que canvia de velocitat, allibera sons en diferents freqüències!"

Roald Hoffman, premi Nobel de Química de 1981, a La Vanguardia del 07.09.2006.

I si les agrupacions estables de molècules són aquelles que produeixen determinats sons harmònics, com si es posessin de'acord per cantar plegades?

Canon global

Matisse 1906

Cada cultura té el seu cànon, i és bonic descobrir els cànons d'altres cultures.

Però també tindria gràcia, en un temps globalitzat com el nostre, l'elaboració d'un possible cànon global que reculli les aportacions de les diverses cultures que tinguin la capacitat de commoure el cor de tothom, més enllà de la cultura a la que pertany.

Caldria, doncs, un treball per diferenciar aquells productes culturals d'alta qualitat però que només podran ser fruïts en el si d'una cultura determinada d'aquells que siguin “globalitzables”, probablement perquè ens parlen des del cor de la condició humana mateixa (i, és clar, no es tracta de les hamburgueses, els xandalls o la música tecno…).

El cànon hauria de recollir altes cimeres de la creació humana: la catedral de Reims, el temple d’Angkor, obres de Shakespeare i Cervantes, de Sòfocles i Esquil, de Michelangelo i Rembrandt, de Bach i Beethoven, de Tolstoi i Zola, la Bíblia, els sutres buddhistes i els Upanixads hindús, i un immens etcètera que abastaria tot el que plasma i glorifica els grans valors humans.

Potser és una tasca tan immensa que no es pot dur a terme. Però sí que davant d'un determinat producte cultural de qualitat, com ara el Matisse que encapçala aquestes línies, ens podem preguntar: formaria aquest part del cànon global?

Prospectiva del cristianisme

El 1981, el filòsof i teòleg Alfredo Fierro presentava al Foro del Hecho Religioso una ponència titulada "La religiosidad extraeclesiástica" (publicada l'any 1990 al n. 147 de la revista Iglesia viva). A la segona part del document feia un brillant exercici de prospectiva del cristianisme.

Ara, 35 anys després, quan es revisa la transició i mirem d'entendre millor el nostre propi itinerari viscut, podem veure com l'encertava, cosa que té un enorme mèrit.

Reproduïm, doncs, el text:

"Puesto que vamos a hablar de los años 80, nuestro discurso y nuestro debate va a ser acerca no sólo del presente, sino también, en gran medida, del previsible futuro. A este propósito es importante discernir los posibles niveles del discurso futurológico:

2.1. Hay, ante todo, un discurso empírico que versa sobre el futuro en la medida en que versa sobre el presente, y habla de lo que va a suceder, está a punto de suceder, porque en realidad se halla ya en curso de estar sucediendo. La forma futurológica se utiliza entonces al servicio de un análisis de presente, y, a la inversa, este análisis permite pronosticar. La suposición de este discurso -empÍrico e incluso positivista- es que eI presente contiene el embrión del futuro.

2.2. Los teólogos -Moltmann, Schillebeeckx, Metz-, para esclarecer el sentido de la esperanza teologal, distinguen entre "futuro" y "adviento". El futuro -en un sentido idéntico al recogido en 2.1.- es lo que está por suceder en tanto que preformado y producido por el presente estado de cosas. Pero el objeto de la esperanza cristiana no es tal futuro, sino un adviento, no precontenido en el presente sino absolutamente inesperado, imprevisible, excedente y trascendente respecto a las expectativas inscritas en lo ya dado. El discurso acerca de tal adviento no es ya empírico, sino teologal, y bien podríamos llamarlo profético. Ese discurso dice, por ejemplo y entre otras cosas, que Jesús tiene un futuro, que la historia es el proceso que hace justicia -y deshace la injusticia que padeció- a Jesús, etc. Ese discurso puede también emitir ciertas proposiciones acerca de la religiosidad y del cristianismo en los años 80.

2.3. Sin confundirse con 2.1., aunque en alguna relación con él, hay también un discurso predictivo, cuyo estatuto es sencillamente el de las hipótesis teóricas de la ciencia. Es la predicción que constituye la otra faceta de la explicación teórica o científica. En la medida en que ésta produce enunciados legaliformes acerca de las relaciones de determinación y de correspondencia entre fenómenos, produce también enunciados hipotéticos acerca de fenómenos no observados, pero que deben suceder en un cierto orden si es que la hipótesis o teoría es correcta. Son enunciados del tipo: "si A es, B es" (con todas las complejidades de condicionalidad y consecuencia que pueden tramarse por encima de eso). Para nuestro caso, este discurso predictivo supone una teoría, un conjunto de hipótesis explicativas acerca del cristianismo y de la religión, a partir de las cuales predice -en una predicción epistemológica, no futurológica- qué debería ocurrir bajo tales y tales circunstancias, si es que la teoría es correcta.

2.4. Un último lenguaje acerca del futuro podría denominarse "prospectivo", en la acepción de G. Berger. Es un discurso no positivista, no profético, y tampoco meramente hipotético-predictivo, sino ligado a un proyecto y a la correspondiente práctica. El lenguaje prospectivo es el propio de las personas y los grupos que están dispuestos a hacer algo para que eI futuro sea de una determinada manera; es el lenguaje que dirige la acción y que reflexiona sobre ella.

En nuestra reunión pueden aparecer -y sería bueno que aparecieran- todos esos géneros de lenguaje acerca del futuro (y del adviento). Estos apuntes, sin embargo, no son políglotas, no hablan todos los lenguajes. Analizan en el plano de 2.1. la evolución del mesianismo extraeclesiástico español en los años del tardofranquismo y de la transición democrática, señalando su previsible evolución hacia el futuro. Y emiten algunas hipótesis más generales sobre el futuro de los mesianismos y de los evangelios en el lenguaje de 2.4.

MESIANISMO EN LA TRANSICIÓN DEMOCRÁTICA ESPAÑOLA

Seguramente no es posible contentarse con un anáisis global de la religiosidad en España en estos años de la transición. Las formas de religión no eclesiástica son muy variadas y, posiblemente, no van a tener el mismo destino. Aquí voy a considerar solamente una de ellas, el mesianismo.

Es "mesiánica" la religión que moviliza el potenciar simbólico de su propia tradición -o un potencial simbólico nuevo, original- en la dirección de un cambio político subversivo del orden dominante y de signo liberador.

Aproximadamente desde 1970, y hasta julio de 1976, hubo en España un fuerte movimiento mesiánico cristiano que se materializó en ciertos géneros de prácticas que podrían reunirse en estas categorías:

1) Reordenación del espacio sagrado como espacio de humanidad y de resistencia al poder (v.g., ocupación de templos).

2) Politicidad militante de los actos de culto (homilías, preces, selección de textos bíblicos).

3) Ejercicio del derecho (entonces mal reconocido) de reunión y de asociación por parte de cristianos, y en orden a objetivos conjuntamente religiosos y políticos (v.g. "Cristianos por el socialismo").

4) Crítica de la ideología del franquismo, a menudo enfrentándola con los postulados cristianos de que presumía derivarse (declaraciones y firmas, revistas animadas por cristianos).

5) Otras "ocurrencias" mesiánicas (recogida de firmas pro amnistía por "Justicia y Paz", objetores de conciencia, no violencia evangélicamente animada).

6) Activa participación de cristianos en la constitución de partidos y grupos de oposición en la clandestinidad (cf. Bada, Bayona y Betés: "La izquierda, ¿de origen cristiano?").

Sería erróneo conceptuar ese mesianismo como eclesiástico. En rigor, mesianismo e iglesia son recíprocamente excluyentes (contra Moltmann). En concreto, el mesianismo español de los años 1970-76 estuvo al margen de la iglesia por:

- no haber sido inspirado desde la jerarquía y, antes bien, resultarle siempre sospechoso de heterodoxia;

- haber borrado la distinción clérigo/laico;

- dejar en suspenso el entero lenguaje del dogma, que queda reducido a unas pocas proposiciones de

sentido liberador;

- efectuar una crítica a la iglesia no menos radical que cualquiera de las herejías o movimientos cismáticos del pasado;

- desarrollar unas prácticas y una estrategia diametralmente opuesta a la de la iglesia.

Las condiciones de posibilidad histórica de aquel mesianismo en los años 70-76 fueron las mismas que sociólogos e historiadores han descubierto en los mesianismos en general: conciencia generalizada de un malestar social insostenible, grave crisis social y política a la que no se ve una salida racional próxima. El proyecto mesiánico puede, entonces, reunir las voluntades de muchos hombres de fe para tratar de terminar con la gran calamidad colectiva -la dictadura- y contribuir a la parusía de la libertad. Análogas raíces en la unanimidad de la protesta tiene el mesianismo de marco nacionalista, ciertamente presente en el País Vasco.

Ahora bien, el mesianismo desaparece junto con la aparición de la libertad que contribuye a traer. Con el acceso de Suárez a la presidencia del Gobierno, en julio de 1976, acabóse el mesianismo. El conjunto de prácticas que.hemos considerado anteriormente deja de tener razón de ser. Algunas de ellas (v.g. la no violencia) se han secularizado fuertemente. Las figuras "proféticas" de los primeros 70 han desaparecido de la escena. Los partidos de izquierda con más neta aportación cristiano-mesiánica salieron malparados en la confrontación electoral de 1977. Grupos como "Cristianos por el socialismo" ya no existen. A comienzos de los 80 el mesianismo ya es historia pasada en nuestro país.

Las previsiones aquí -en un discurso del tipo 2.1.- es que el mesianismo no se va a ver reanimado. Sólo podrían reanimarlo -y no es ironía de mal gusto- los golpistas del 23-F, es decir, condiciones sociopolíticas análogas a las de la dictadura franquista, condiciones que son también las que propician el florecimiento de mesianismos en América Latina. En condiciones de libertad, de democracia y aún de pre-democracia, no importa la gravedad de la crisis económica, del paro y de otras pestes nacionales, es del todo improbable el mesianismo.

PERSPECTIVAS DE FUTURO DE UNA RELIGIOSIDAD MESIANICA Y/O EVANGÉLICA

La historia del mesianismo en España en los años anteriores y posteriores a la transición democrática constituye uno de los datos más importantes para una teoría general del cristianismo y de la religión. Más allá de Ia conclusión con la que terminaba el apartado anterior, y a partir de un conjunto de hipótesis teóricas acerca de las relaciones entre religión y sociedad, cabe emitir algunas predicciones en relación a algunas cuestiones concretas:

1. ¿Es posible el mesianismo en una sociedad industrial y democrática? Historiadores y sociólogos del mesianismo destacan que sólo en sociedades agrÍcolas se han dado importantes movimientos mesiánicos. La experiencia histórica de España y de muchos países en América Latina acaso desmienta esa hipótesis, y, de momento, podemos aceptar que el mesianismo puede darse en sociedades industrializadas. En cuanto a la democratización, hemos visto que en España ha traído consigo la desaparición del mesianismo, de un cierto tipo de mesianismo (que luego calificaré de "estaurocéntrico"). Pero, si por el mesianismo se entiende todo movimiento religioso que utiliza su potencial simbólico en la dirección de una liberación social y política, no es seguro que una situación de libertades públicas haga superfluo e imposible todo mesianismo. Só1o que éste podrá tener otros temas e intereses, que veo ligados, principalmente, a la reconciliación entre los hombres y la de éstos con la naturaleza: temas de reducción de potencial bélico, de ecología, de recuperación del sentido de la fraternidad y de la fiesta.

El mesianismo necesita de pueblo. No hay mesianismo de minorías, no hay mesianismo sin pueblo. La posibilidad de movimientos mesiánicos se halla ligada a la persistencia de amplias capas populares con creencias y símbolos religiosos. La dificultad para el mesianismo específicamente cristiano está en que, a diferencia de los clérigos y de los teólogos, el pueblo se desentiende de la "pureza" cristiana de los símbolos en los que encarna el sentido y el proyecto colectivo de vida humana. La posibilidad de mesianismos no equivale, por tanto, automáticamente, a Ia posibilidad de un mesianismo cristiano.

2. En una sociedad industrializada y democrática, ¿es posible el mesianismo cristiano? Naturalmente, todo depende de qué se entiende por "cristiano". Me permito sugerir que, frente a los otros mesianismos históricos -que se reducen a dos: el israelita y el del Islam-, el mesianismo cristiano presenta como particularidad el ser "estaurocéntrico" ('staurós" = cruz). Su carácter revolucionario está en adorar como a Hijo de Dios a un condenado a muerte en la cruz. La fe estaurocéntrica es realmente subversiva en un mundo con penas de muerte, torturas y otras finuras represivas. Allí donde los hombres, los cuerpos, son torturados, reprimidos, llevados al matadero o a la cárcel, nada puede haber, a la vez, tan revolucionario y tan consolador como una fe y esperanza pascuales, de resurrección a través de la cruz. Allí donde haya mártires de cualquier género de represión, allí, presumiblemente, puede florecer un mesianismo estaurocéntrico.

Por fortuna, no en todas partes hay necesidad de mártires. En muchos países, civilizados y democratizados, aunque persisten las desigualdades sociales y las injusticias, no se arriesga la vida por luchar por la libertad, por la igualdad o contra el poder. Cuando esta lucha ha perdido ese riesgo, resulta difícil ver qué sentido puede seguir teniendo el simbolismo estaurocéntrico, salvo como recuerdo incorporado a una memoria histórica sobre los hombres y los hechos que hicieron posible el camino de la humanidad.

3. Si hablamos no de mesianismo sólo, sino más generalmente de evangelio, ¿qué posibilidades hay todavía de evangelio, de noticia nueva? A este propósito hay que advertir que las condiciones de vitalidad de un evangelio son mucho más improbables que las de una iglesia o religión establecida. Las religiones establecidas viven y perecen junto con el orden social. Los evangelios pueden trascender este orden social y sobrevivir a su disolución, pero también pueden perecer antes. La improbabilidad de una religión evangélica -frente a una religión instituida y establecida, o eclesiástica- está en que debe mantener una permanente novedad.

El problema de un evangelio cristiano o jesuádico está en seguir siendo evangelio o "noticia", y en que lo que pudo ser noticia hace dos mil años ha dejado de serlo por alguno de estos destinos: por haberse vuelto no significativa la noticia; por haber sido escuchada y asimilada, dejando, por tanto, de ser noticia. Paradójicamente, un evangelio, para seguir siéndolo, necesita ser desatendido, no escuchado, a la vez que mantener su capacidad de provocación. El evangelio de Jesús, veinte siglos después, ¿conserva todavía elementos que reúnen la triple condición de significativos, no asimilados y provocativos? A menos que sea así -pero el que sea así no se resuelve "decisionísticamente" o por mero decreto de los propios cristianos-, no será ya posible un cristianismo evangélico; podrá seguir habiendo cristianismo eclesiástico (de éste lo hay para rato), pero no cristianismo de buena nueva.

4. ¿Son posibles otros evangelios, otras buenas nuevas de contenido religioso? En términos de un lenguaje positivo, pero también de un lenguaje hipotético-predictivo e incluso de un discurso prospectivo, podrían sostenerse hoy las palabras de Durkheim: "Los dioses antiguos envejecen y mueren, y no han nacido aún otros nuevos... No hay ningún evangelio que sea inmortal, ni existe tampoco razón alguna para suponer que la humanidad sea incapaz en el futuro de concebir otro nuevo".

La dificultad está en que no hay atisbos de posibles portavoces de algún evangelio nuevo. Los últimos hombres de fe con talante evangelizador fueron los reformadores del siglo XVI, y desde entonces ha habido, sí, modos y talantes nuevos de religiosidad -v.g. el pietismo, o la religiosidad liberal que arranca del s. XIX-, pero que en ninguna manera tenían pretensiones de comunicación a los demás, de traerles alguna "noticia" de salvación. El balance es que 'estamos sin noticias de Dios". Es una conclusión poco halagüeña para la religiosidad extraeclesiástica, que, ciertamente, puede tener un interesante futuro, pero relegado a la individualidad y a la privaticidad, como sus antecesoras en los dos últimos siglos, y sin previsibles despliegues relevantes en el doble -aunque correlacionado- ámbito de la práctica mesiánica y de la comunicación evangélica."